Fragment 1

Fàbio: Com així?
Don Pedro: I no sabeu com es tracten els coronats (es refereix als reis) avui dia, almenys a València, que per un no sé què, els lleven (en dialectal barceloní:treuen) la corona? I a que això no poden, amb un biaix d’un breu (com una butlla, una dispensa) que del Papa han obtingut, lleven (treuen) del poder d’allò ordinari els coronats i encara que el breu s’és fet amb el motiu de fer justícia, a la veritat no se’n serveixen sinó per a extorsions i injustícia.
Lúcio: També tenim aqueix breu aquí a Catalunya, però, senyor, això que dieu, ve tot just per la nostra culpa i així ens ho mereixem nosaltres, que no volem posar-nos en quietud ni tenir compte amb el rei i menys amb Déu, i per això Déu ho permet, perquè amb el seu nom i abric de l’Església no perdiguem després del cos l’ànima.
Don Pedro: Santa persona sou, senyor Lucio! què és això? Regnar, voleu vós? Que voleu algun càrrec del rei?
Lúcio: No sóc tan ambiciós com això, però no puc deixar de dir la veritat, que per un moro la diré, i pareixia que la corona fos més instrument per al mal que per a l’arranjament del mal.
Fàbio: Doncs jo us he vist d’altre parer en altre temps.
Lúcio: Aleshores predicava amb passió, i la passió totalment encega l’enteniment, com ho diu el filòsof i l’excel·lent poeta català Ausiàs March.

Fàbio: I senyor que prou sabem d’on ve tot mal, i no en ve gens del lloc que pensau(barceloní:penseu) vós, senyor Lúcio, que els coronats que no són pitjors avui dia que ho foren en altre temps. No daurem d’estany (expressió, com dir, no diem bajanades) i la veritat diguem-la també tots.

Fragment  2

Don Pedro: No sé jo perquè, que, a la veritat, no és tant cobdiciada com això, la llengua catalana, i l’aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.
Lúcio: En nostres dies sí, però en temps passats no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, i per això tinguda en menys que la d’aquí. Prova és que els reis, encara que tenien de llinatge d’Aragó, no per això parlaven aragonès, sinó català, i fins el rei don Martí (l’Humà), últim rei de la línia masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d’aquest rei, qui fou en Pere Tercer (el Cerimoniós), la Crònica que compongué de les ges[tes] de son avi, de son pare i seus, en llengua catalana la compongué i de la seva pròpia mà es troba avui dia escrita dins el Reial Arxiu de Barcelona, còpia de la qual té posada per Miquel Carbonell a la Crònica que de Catalunya té feta. Més avant us diré una cosa per abonar la meva raó, que cert és de ponderar: i és que a Aragó allà a on toca frontera el regne amb Catalunya i València, no parlen aragonès sinó català tots els de la frontera, dos i tres llegües dins el regne, que dins de Catalunya i València, en aquesta frontera no hi ha memòria de la llengua aragonesa (no es troba per enlloc). Això passa de veritat, així com ho dic, i d’aquí ve l’escàndol que jo faig en veure que avui dia, la llengua castellana s’expandeix tan absolutament, fins a dins Barcelona, pels principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a a aquest abús els magnànims reis d’Aragó. I no dic que la castellana no sigui gentil llengua i per tal tinguda, i també confesso que és necessari saber-la per a  les persones principals, perquè és l’espanyola que en tota Europa se coneix, però condemno i reprovo parlar-la entre nosaltres com la cosa més normal, perquè d’això es pot seguir que poc a poc s’arrenqui d’arrel la de la pàtria, i així pareixeria ser pels castellans conquistada.

Lídia, no n’he trobat més, si no t’agraden continuaré buscant-ne. Digues-me alguna cosa amb un comentari.