Guilty


Tony Oursler. Guilty (Culpable)
1995, Vídeo de color, matalàs, vestit, i el coixí, dimensions variables
Chicago, MCA (Museum of Contemporary Art)

1. Observem bé la vídeo instal·lació
1.1 Què hi veiem? Fes una descripció dels elements d’aquesta vídeo-instal·lació.
1.2 Entens el que diu la dona?

Oursler-1-guilty-3b

Oursler-1-guilty-2

2. Observem els seus elements visuals
2.1 Per què et sembla que ha triat un matalàs i el cap d’una dona a sota?
2.2 Com són els colors i per què et sembla que Oursler els ha triat?
2.3 Fixem-nos en els tres elements de l’obra i la seva situació en el conjunt. Descriu les seves mides i els seus volums. Com definiries el cos de la dona?

3. Interpretació lliure
3.1 Fes una interpretació lliure d’aquesta vídeo-instal·lació de Tony Oursler. Evita qualsevol idea preconcebuda. Fes-ho d’una manera intuïtiva, sense contextualitzar-la, és a dir, sense saber res de l’obra, ni de l’autor, ni de l’època… No la valoris (és bona o dolenta, és fàcil de fer o difícil…) ni comentis si t’agrada o no. Deixa’t anar, amb una contemplació oberta i digues què et suggereix i quin pot ser el seu missatge.

4. Contextualització
4.1 Coneguem més aspectes sobre el seu context: el seu autor i la seva època

Les figures de Tony Oursler (1957, Nova York) pateixen, a vegades sota d’un sofà, uns matalassos o una cadira, dins d’una maleta, o dins l’aigua, i lamenten el seu martiri a les fosques. Són de roba però semblen vives gràcies a petits projectors de vídeo i a uns altaveus, per on demanen ajuda o criden. Com si les pantalles haguessin agafat forma humana. Oursler crea petits escenaris amb objectes reals i amb formes més o menys humanes on es projecten rostres de personatges inquietants. El conjunt evoca emocions intenses que fan reaccionar empàticament l’espectador.
La cara i les paraules és allò que ens crida més l’atenció d’una persona. La cara de la dona sota el matalàs va dient: “I can feel it” (ho puc sentir); “I know what you wanna do” (jo sé què vols fer). La seva sèrie Composite Still Life (1999) està formada per uns ulls amb pantalles de televisió reflectides en les pupil·les, i sinistres caps parlants. Els treballs d’Oursler exploren la relació entre l’individu i els mitjans de comunicació, amb un toc d’ironia i humor. Crea instal·lacions que inquieten i fascinen alhora, i que li han portat el reconeixement del públic i de la crítica.

Altres obres d’Oursler

Oursler-3b
Submerged (submergit)
1996, projector, gravadora de vídeo, cinta de vídeo, trípode, fusta, plexiglàs, ceràmica i aigua, 135 x 28 x 28 (més l’equip de vídeo)

 

Oursler-5b
Sybil and Me (Sybil i jo)
1996, Sony COJ100 projector, Sony DVD player, altura 45 cm. Private collection

 

Oursler-4b
Years/months/weeks/days/hours/minutes (Anys/mesos/setmanes/dies/hores/minuts)
1996, maleta, nina de drap i a instal·lació de vídeo LCD, 24 x 66 x 40 cm.
London, Lisson Gallery

Altres vídeo-instal·lacions espectaculars de Tony Oursler

 

5. Idees per a la seva interpretació

5.1 Trencant els límits de la imatge plana
Altres vídeo-artistes projecten imatges de vídeo sobre pantalles planes, fent una mena de quadre bidimensional, en moviment. Tony Oursler projecte els seus vídeos sobre escultures o formes en volum, de manera que la imatge en moviment es converteix en tridimensional, com si fos un holograma. D’aquesta manera augmenta el realisme de la imatge i crea un estat emocional més intens i més proper a l’espectador.

5.2 Textos de Tony Oursler
“L’objecte trobat em permet incorporar diferents personalitat i idees que poden cohesionar entre elles… m’interessa posar en relació diferents energies que busquen un equilibri entre unes i les altres, crear un marc de referència diferent i propiciar un cert tipus de poesia. Acostumo a buscar per internet i en botigues d’antiguitats objectes anteriors a la nostra època de distribució massiva. Avui dia amb la disminució de l’artesania hi ha cada vegada menys objectes distintius.”

“Quan ets petit creus que hi ha personatges que viuen dins de la televisió. Jo creia que els actors que morien a la televisió, no feien realment. Que els que s’anaven a morir potser eren condemnats a mort que s’oferien als programes de televisió per tenir una mort més heroica, com a vaquers, soldats, o alguna cosa així. Però aquesta habilitat de projectar coses en aquest espai i permetre que entrin en el nostre inconscient i creïn un flux d’anada i tornada, és molt excitant. I és el que vull desvelar amb el meu treball. Crear un pont entre el món virtual i físic. “

“Mai he cregut que la forma en què es presenta la tecnologia sigui la millor manera d’utilitzar-la. M’agrada com els artistes prenen les coses i els donen un ordre diferent. Alguns dels mes artistes preferit ho han fet, com els surrealistes, que prenien un pel·lícula, la tallaven i l’ajuntaven amb una altra i la convertien en una de nova. “

“M’agraden les coses que provoquen preguntes sense resposta. Obertes a tot tipus d’interpretació. Però la qüestió de què fer amb la tecnologia em fascina cada dia més. Detesto ser un portaveu a favor de la tecnologia però em sorprèn molt que la gent no en faci més coses. M’interessa molt veure com això modelarà noves formes de percepció, com ara converses simultànies en capes diferents.”

“Ben aviat, d’adolescent, vaig comprendre que la imatge que la gent vol mirar és la que es mou. També miren una pintura, una fotografia o una escultura, però és més atractiu el moviment. Em vaig adonar que volia desenvolupar el meu treball en aquest terreny.”

“Sempre he pensat que l’art reforça la vida. Toco temes molt obscurs en la meva obra, però jo no sóc una persona obscura. La gent que va a veure pel·lícules de terror no són pas assassins en potència. Al món actual canvies a diferents tipus d’estímuls i n’aprens de tots ells. A mesura que em faig gran penso que l’art serveix per donar vida a la gent, una inspiració. Per això visc, així ho crec. D’una altra manera no seria pas capça de crear art. M’agrada donar peu a què els altres també facin alguna cosa.”

6. Comparació amb altres obres

1
goya (2)-b
Francisco de Goya. Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer. 1814-1815. De la sèrie: “Desastres de la guerra”. Aiguafort, punta seca, burí i brunyidor sobre paper. 176 x 220 mm. Museu del Prado, Madrid

2
el crit
Edward Munch. El crit. Oli, tremp i pastel sobre cartró, 91 × 73,5 cm. 1893.
Galeria Nacional de Noruega, Oslo

3
Self2006-MarcQuinn
Marc Quinn. Self (Jo). Escultura feta amb sang de l’artista, acer inoxidable, metacrilat i sistema de refrigeració. 208 x 63 x 63 cm. 2006.

7. Proposta de treball

7.1 Realitza una sèrie de fotografies sobre el tema de l’angoixa
Busca persones que vulguin fer de models fotogràfics. Demana’ls que pensin en aquelles situacions que els fan sentir angoixats. Prepareu les diferents escenes, busca una llum expressiva i fes-ne fotografies.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *