Arxiu de la categoria: Cantautor

Omero al Cantagiro de Francesco De Gregori

Gràcies al programa de Ciutat Maragda dedicat a Editar els clàssics: la Bernat Metge i Adesiara, he conegut “Omero al Cantagiro” del cantautor italià Francesco De Gregori de l’àlbum Sulla Strada del 2012 i l’afegim hic et nunc a partir d’un videoclip que va enregistrar amb el seu grup a Roma el 2014.

Imatge de previsualització de YouTube

Lletra Omero al Cantagiro:

Piove che Dio la manda
Sulle bocche aperte
Piove che ci si bagna
Sulle macchine scoperte

Sarà bellissimo fermare il tuo spettacolo
In un fotogramma
Raccogliere pioggia e canzoni
Come fosse la manna

Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui
A farti firmare i miei dischi
A ringraziarti che esisti
Fra lacrime e fischi

Cantami, Omero, cantami una canzone
Di ferro e di fuoco e di sangue e d’amore e passione
Lo sai che privato e politico
Li confondono spesso

Sarà diversa la musica
Ma il controcanto è lo stesso

Servono piedi buoni per la salita, fortuna e talento
E calli sulla punta delle dita
Per vedere di far suonare questa chitarra
Che sotto la pioggia risplende come un’arma da guerra

Giove dall’alto scaglia le sue saette
E si alzano dieci palette
Ed è subito notte, e la radio trasmette
E la pioggia non smette

Cantami, Omero
Cantami una canzone
Che nascondi nel pugno
Fallimento e successo

Sarà diversa la musica
Ma il pentagramma è lo stesso

Sarà bellissimo fermare questa musica in un fotogramma
Raccogliere pioggia e canzoni come fosse la manna
Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui
A farmi bagnare i miei dischi, a vedere se esisti
Ma ognuno si prende i suoi rischi

Caldo e solenne sale sul palco Omero

L’Odissea, el viatge de Ningú d’Elies Monxolí

Spotify

Odissea, el viatge de Ningú és una lliure recreació de l’Odissea d’Homer en forma de conte musical, literari i plàstic.

Amb la veu narradora d’Amàlia Garrigós, la música i la veu d’Elies Monxolí en les onze cançons i els collages de Pere Salinas, naveguem i fem el viatge iniciàtic d’Ulisses —que haurà d’aprendre a dir-se Ningú—a través de les seves aventures amb Polifem, Circe, a l’Hades, amb Calipso, Nausica, Penèlope…

Com diu Laura Borràs al pròleg, aquest llibre-CD és també un patchwork cultural, un homenatge amb referències a grans poetes de la Mediterrània com ara Dante, Ausiàs March, Kavafis o Salvador Espriu. Tot plegat, una hora de plaer majúscul, irresistible!

És Odissea, el viatge de Ningú (Edicions 96), un llibre-disc que té concert i espectacle, amb un pròleg de Laura Borràs, que es va presentar amb tots els honors al Palau de la Música de València el passat 30 de novembre, i que ressegueix, en deu episodis, el viatge d’Ulisses, ‘aquell home astut d’enginy multiforme’, des de Troia fins a Ítaca.

Tal com explica Elies Monxolí, cantautor i músic, catedràtic, estudiós de la literatura comparada ha agafat ‘la part més literària del periple d’Ulisses’, la que ell mateix explica als feacis quan, acollit a taula, li pregunten ‘per què plores?’.

El llibre-disc comença fent un homenatge a Homer, recitant les primeres paraules del clàssic en la versió de Joan Francesc Mira: ‘Conta’ns, oh Musa, d’aquell de mil cares que féu mil viatges / quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.’ Tot seguit una interpretació lliure del poema Ítaca de Kavafis. Després, les aventures més importants de l’heroi esdevenen cançons i cada personatge té assignat un instrument concret: Ulisses, la trompa; Polifem, l’oboè i el saxo; Circe, el violí; Calipso, el clarinet; Nausica, l’acordió; Penèlope, l’arpa…

A la primera part de la cantata hi ha Polifem, el ciclop dins la cova: ‘és el plom, el món pre-racional, l’instint. Ulisses ha d’aconseguir eixir de la caverna, deslliurar-se del salvatge que només té un ull, que, per tant, no hi pot veure clar, que de fet no s’hi veu’. I, com que cada personatge té els seus instruments reservats, Polifem té l’oboè, ‘una llum blanca’, amb saxos barítons, amb una cadència ‘densa, molt greu, de plom’.

‘La lluna ha eixit’, canta Ulisses en la veu de Monxolí, des de la seva presó de roca ‘i jo no l’he vist’. Fins que cega el monstre i aconsegueix fugir, convertit en Ningú. De la foscor del plom va passant a la llum blanca de la lluna: l’heroi de la Mediterrània (musicat amb la trompa, instrument de l’èpica heroica, dels tambors i les batalles guanyades) arriba a l’illa d’Eea, on viu Circe: ‘ella és la maga, el poder’. Li l’ofereix a Ulisses i li anuncia que haurà de travessar mars i tempestes i, com en un vers de Salvador Espriu, ‘la casa dels morts’. Circe, la de belles trenes, que s’embolcalla amb el so del violí, que és ‘un instrument tan versàtil que pot fer tot allò que ell vulga’.

Així que Ulisses baixa a l’Hades: hi troba ‘la revelació de la saviesa’, de la mà de tres figures femenines (l’instrument, ara, ben humà: tres veus de dona), la dea Persèfone, una au lluminosa i la seva mare: ‘li regalen la tríada platònica: veritat, bellesa i bondat’.

Les dues darreres figures, Calipso i Nausica, tant l’una com l’altra finalment abandonades pel viatger, marquen el camí de la plata a l’or: la nimfa (el clarinet: ‘el més nostàlgic de l’orquestra’) ofereix a Ulisses la immortalitat, i ell roman a la seva illa, ‘sotmès a l’amor’; però ‘el sol vermell comença a tremolar’, i el crida. Nausica, la princesa dels feacis, que queda unida al polifònic acordió, és ‘la sensualitat, la tendresa, la pell, la joventut, la gran temptació’. Per això, potser, en la intertextualitat que amara tota la composició, reserva Monxolí a Nausica ‘els focs artificials de la poesia renaixentista, amb Ausiàs Marc i amb Dante, el seu mestre, i amb Garcilaso, també, el seu deixeble, i amb l’alemany Angelus Silesius’: hi ha l’amor i el cor i la rosa i tot es va fent roig perquè el navegant va arribant a destí.

Que és Ítaca i és el viatge, també, ja ho sabem perquè ens ho cantaven Kavafis i Llach i ens ho reprèn la simfonia de Monxolí: ‘Ítaca està transfigurada perquè ell està transfigurat: pobra és Ítaca, diu, però pura és la mirada’. Més que no pas l’illa, però, fins i tot, en aquesta obra el destí és Penèlope: ‘ella és el sol, està col·locada en el lloc més elevat, la possibilitat de la unió del ying i el yang, diguem-ne, és l’or dels alquimistes, ja està més enllà de la raó’. I la representa el so transparent de l’arpa.

Imatge de previsualització de YouTube

Ben mirat, cadascun dels personatges amb què es troba Ulisses, explica Elies Monxolí, ‘representa un aprenentatge o una temptació de quedar-se. De fet, cada personatge ets tu. I la pregunta queda en l’aire: qui ets tu?’

La resposta, al final, lliga amb el començament: Ningú. És el nom que escull Ulisses per confondre el ciclop Polifem. I és el cercle tancat en la darrera cançó, ‘Ningú, la llum d’Ítaca’, on conflueixen tots els instruments que han donat sentit a l’obra, finalment en plenitud: Polifem hi veu clar, Calipso deixa de plorar, Circe ja no amaga res, tot queda il·luminat per la llum del sol i les altres estrelles, com en el vers famós.

I així s’acaba la història, ens resumeix l’autor, amb ‘l’absència d’atributs personals: ser Ningú és ser tots; ser Ningú és ser poble’.

 

 

‘Els clàssics ho són perquè ens parlen de nosaltres, de la naturalesa humana que sembla que no canvia al llarg dels segles.’ Així explica Elies Monxolí que avui encara tinguem present l’Odissea.  ‘Aquest poema èpic ens captiva, ens atrau, ens parla de tu i de mi, de la quotidianitat, de les pors i dels anhels. Ho fa d’una manera bellíssima, nova, cada vegada que la tornem a visitar. I hi tornem perquè també nosaltres naveguem cap a Ítaca, com Ulisses, com Ningú, i amb més força que mai!’

Escolteu aquesta lliure recreació de l’Odissea en forma de conte musical, literari i plàstic que ja s’ha presentat a diversos municipis del país i també a Palerm.  Aquest estiu a Empúries.

Parnàs de Roger Mas

El proper 2 de març sortirà oficialment a la venda el nou treball discogràfic del cantautor de Solsona Roger Mas, Parnàs, com la muntanya grega del Parnàs (en grec Παρνασσός) de la Fòcida, al nord del golf de Corint d’una altitud de 2.457 m., consagrada a Apol·lo i a les nimfes, era, segons la mitologia grega, la residència de les muses, que inspiraven els poetes. Als seus peus, hi havia l’oracle de Delfos i la font de Castàlia. El seu nom es relaciona amb l’heroi epònim Parnàs. De fet, la paraula parnàs en literatura es refereix a tota una generació de poetes, d’aquí ve que el barri parisenc de Montparnasse ( (del francès Mont Parnasse, “Mont Parnàs”) al·ludeixi a la gran quantitat d’estudiants de literatura que hi recitaven poesia pels carrers.

El mont Parnàs a la Fòcida, Grècia

En aquest nou disc editat amb Satélite K, Roger Mas ha posat música a poemes de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu, Toni Gol i Amadeu Vidal. L’àlbum es completa amb peces tan diverses com l’adaptació de la cançó tradicional anglesa Geordie o les versions de Si dolce è ‘l tormento de Monteverdi, l’Himne de la coronació de la Mare de Déu del Claustre de Solsona o la cançó tradicional Borrasqueros de Canalda.

  • A més d’haver trobat la inspiració al Parnàs, i el nom en el programa d’Enric Calpena, hi ha més referents clàssics al nou treball de Roger Mas, Parnàs?

Imatge de previsualització de YouTube

Saturno de Pablo Alborán

Pablo Alborán (@pabloalboranacaba d’estrenar el vídeo oficial “Saturno”, un avançament del seu proper disc que sortirà a la llum el proper novembre.

DLrnFCyWAAAbfiy

El vídeo ha estat  produït per Dear Wonder i dirigit per Salvador Moreno de Alborán (BAMSTUDIO).

Imatge de previsualització de YouTube

Si pareu l’orella mentre visualitzeu les impactants imatges, potser hi trobeu també referents clàssics a partir del mite de Saturn i podreu comparar-la o diferenciar-la amb d’altres.

Saturno

Vuelves en cada sueño que tengo,
caigo de nuevo en tu red.
Sé que tarda un tiempo
curarme de ti, de una vez.

Tuve tantos momentos felices
que olvido lo triste que fue,
darte de mi alma,
lo que tú echaste a perder.

Yo no quería amarte,
tú me enseñaste a odiarte,
todos los besos que me imaginé
vuelven al lugar donde los vi crecer.

En Saturno viven los hijos que nunca tuvimos,
en Plutón aún se oyen gritos de amor.
En la Luna gritan a solas tu voz y mi voz
pidiendo perdón, cosa que nunca pudimos hacer peor.

Tienes la misma culpa que tengo,
aunque te cueste admitir
que sientes como siento,
la almohada no suele mentir.

Yo no quería amarte,
tú me enseñaste a odiarte,
todos los besos que me imaginé
vuelven al lugar donde los vi crecer.

En Saturno viven los hijos que nunca tuvimos,
en Plutón aún se oyen gritos de amor.
En la Luna gritan a solas tu voz y mi voz,
pidiendo perdón, cosa que nunca pudimos hacer peor.

Oda al fluimocil d’Estanislau Verdet

Pau Vallvé (Barcelona, 15 de maig de 1981) és un músic, compositor i productor català que es dedica, a banda de fer els seus discs i gires de concerts, a compondre bandes sonores per a cinema, televisió i publicitat i a produir discs d’altra gent (Maria Coma, Inspira, etc), però abans era conegut per l’àlter ego d’Estanislau Verdet en una època on feia música humoristíca i de sàtira.

Resultat d'imatges de estanislau verdet

El Fluimocil/Fluimucil és un medicament contra el refredat i les mucositats, i en aquesta cançó trobem una oda de  caràcter còmic dedicada a aquest medicament.

L’oda, una composició lírica en vers destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, va néixer a Grècia i estava pensada per a ser cantada o recitada per un cor.

 

Aquesta és una cançó dedicada
al meu medicament preferit, el Fluimocil.

M’encanta el Fluimocil.
M’encanta el gust que té.
M’encanta els mocs que em treu.
M’encanta el Fluimocil.

Estem aquí tots junts.
Farem una ronda de Fluimocil
i fliparem de “lo” bo que esta.

M’encanta el Fluimocil.
M’encanta el gust que té.
M’encanta els mocs que em treu.
M’encanta el Fluimocil.

Que bo que està el Fluimocil!

En aquest cas us passo el link a Spotify, perquè no hi és al Youtube, disfruteu-la!

 

Eloi Salat Navarro, alumne de clàssiques de 2n de Batxillerat

La fília i la fòbia de Joan Colomo

Joan Colomo Azcarate (Sant Celoni, Vallès Oriental, 1981) és un músic i cantautor català. Ha format part de diferents bandes, essent les més destacades Zeidun (veus i guitarra), Moksha (baix) o Unfinished Sympathy (guitarra). L’any 2004 va fundar la Célula Durmiente, un trio de música eclèctica que han tingut una activitat intermitent arribant a publicar tres discos.No serà fins al 2009 va debutar en solitari amb el disc Contra todo pronóstico el qual el van seguir en poc més de dos anys, els volums 1 i 2 de Producto Interior Bruto amb el que va aconseguir bones crítiques.El 4 de març de 2014 surt a la venda el nou disc anomenat La fília i la fòbia, el qual consta de 12 cançons.

De vegades no m’agrada l’ésser humà
no em sembla un animal sa
una espècie sense miraments
de vegades no m’agrada gens la gent

Però de cop sento la teva veu
com un so màgic que entra dins meu
la teva presència em torba la ment
i ja torno a pensar com m’agrada la gent

De vegades no puc amb la totalitat
dels actes de la humanitat
som la vergonya del regne animal

Però de cop sento un disc del Neil Young
i tots els mals rotllos se’n van
desconnecto el televisor
i el fàstic se’n va, em sento millor
l’esperança és l’últim que es perd,
però s’amaga com un iceberg
potser tot comença a tenir sentit
si em segueixes tocant
amb la punta dels teus dits

De l’amor i de l’odi sabem
que seran presents eternament
és inútil intentar-ho evitar
el problema de ser humà o massa humà
nens i nenes, si us plau feu-me cas
de la filia  fília a la fòbia hi ha un pas
potser tot comença a tenir sentit
tu i jo amagats a dintre del teu llit

Sabeu que són les fílies i les fòbies? En teniu alguna? Creieu que és necessari tenir fòbies i fílies?

Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat

Pandora de Cesk Freixas

Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) va iniciar la seva activitat com a cantautor el 2004. Des d’aleshores, i fins a dia d’avui, ha editat sis treballs discogràfics, ha publicat dos llibres i ha dut a terme més de 1.500 actuacions.

PROPOSTA és el sisè disc de Cesk Freixas. Després de renovar-se i reivindicar un so més contundent amb l’anterior treball discogràfic (PROTESTA, 2014), el cantautor de Sant Pere de Riudebitlles torna als escenaris recollint l’experiència de 13 anys ininterromputs dedicats a l’ofici de fer cançons. De nou, l’aliança inseparable amb Víctor Nin, guitarrista que l’acompanya des de l’any 2006, que ha arranjat i produït els seus tres darrers discos, torna a posar de manifest la vigència i l’originalitat d’aquest treball conjunt. Amb PROPOSTA, Cesk Freixas connecta la reivindicació amb la vessant més constructiva i positiva de la seva tradició ideològica, identificant-se en la reflexió i en l’autocrítica, i evidenciant que el gir cap a sonoritats contundents, i a vegades també més mediterrànies, es justifica en aquesta intenció de seguir actualitzant el discurs i l’estètica de la cançó de protesta. En concret parlarem de Pandora, una cançó que pertany aquest disc. Però qui era Pandora? Pandora (etimològicament “la que tot ho dóna”) és un personatge de la mitologia grega, coneguda per haver portat tot els mals a la humanitat. El seu mite apareix en diverses obres antigues, entre elles els escrits d’Hesíode, qui li va donar fama.

Pobre és qui espera poder fer d’una bandera
un llençol que abrigui per poder passar les nits.

Pobre és qui pensa que una tela de colors
està lliure de penes i d’espines buida el llit.

Lluitaré contra el fort mentre sigui feble,
i contra mi mateix quan sigui fort.

Pobre és qui es crema amb un sol glop de poder,
amb l’excusa del temps i l’aliança de l’oblit.

Pobre és qui jutja el nostre avui sense l’ahir,
i s’ofega en l’amnèsia i sent aliens els propis crits.

Lluitaré contra el fort mentre sigui feble,
i contra mi mateix quan sigui fort.

La meva pàtria és el meu poble;
imprescindible ningú,
bandera ni la meva.

Les estelles del silenci s’escamparan
pels teatres i les places.
Serà un crit de deu, de cent, de mil,
i esclatarà, amb tacte de carícia i abraçada,
a les orelles de companyes i companys
que tenen presó i no llibertat
perquè amb punys o amb poemes
han lluitat contra a l’Estat.

Pobre és qui espera poder fer d’una bandera
un llençol que abrigui per poder passar les nits.

Pobre és qui jutja el nostre avui sense l’ahir,
i s’ofega en l’amnèsia i sent aliens els propis crits.

Quins mites hi ha sobre Pandora? Creus que hi ha alguna relació entre la cançó i algun dels seus mites?

Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de segon de batxillerat

El cant de sirenes de Blaumut

Blaumut és una formació musical que combina el folk amb el pop, la música clàssica i la cançó d’autor. El nom del grup ve de la cançó «Islàndia» del seu disc El turista. Està integrada per Oriol Aymat (violoncel), Xavi de la Iglesia (guitarra i veu), Vassil Lambrinov (violí) i Manel Pedrós (bateria). Fan lletres plenes d’imatges, arranjaments d’instruments clàssics de corda, i el so de diverses andròmines formen l’atmosfera de les seves cançons.

Dins del portal de totmusicat.cat, la Mireia Rom escriu un article el 2015, sobre el concert de Blaumut a Vila-seca i l’anomena Cant de Sirenes.

  • Per què creieu que l’anomena així?
  • Quina relació té aquesta article amb el cant de sirenes?

Captura

Mariona Cava i Ruiz, alumna de clàssiques de 2n de Batxillerat