Arxiu de la categoria: Cantautor

Ja s’ha mort la besàvia

de Pau Riba

Imatge de previsualització de YouTube

Pel racó de l’hora baixa
al seu cor es pongué el sol
els seus ulls ja no respiren
i els seus llavis s’han glaçat.
Erta i blanca com un ciri
tot cremant els seus cabells
s’allunyà com les gavines
quan pujava dalt del cel.
De tant en tant es girava
fent-me adéu amb una mà
amb les flors de la mirada i
la cançó dels seus ulls morts.
Ahir es va morir la besàvia
l’àvia també s’ha de morir
la mort de la mare es prepara
i tu, more’t pels teus fills!

La besàvia ja era morta
jo vaig veure el cos mort nu
entre els seus pits sense vida
la petjada d’una creu.
La besàvia morí blanca
sa pell blanca ignora el sol
blanca d’ànima covarda
sempre ha ignorat els colors.
Al racó de la besàvia
ara hi tinc un tros de món
que no sabia on posar-lo
ara el món s’ha fet més gros.
Ahir es va morir la besàvia
l’àvia també s’ha de morir
la mort de la mare es prepara
i tu, more’t pels teus fills!

Que jo també em faré pare
que jo també faré fills
tu pariràs nois i noies
que voldran veure’ns morir.
Jo tinc la besàvia morta
l’àvia ja s’està acabant
la mare ja ha fet sa feina
ara tu i jo hem despertat.
Jo estimava la besàvia
la seva mort m’ha entristit
trist de tan content que estava
jo esperava que es morís.
Ahir es va morir la besàvia
l’àvia també s’ha de morir
la mort de la mare es prepara
i tu, more’t pels teus fills!

  • Coneixíeu aquesta cançó?
  • Quines referències clàssiques creieu que té?

Licàon en la música

Hem començat a llegir cada setmana un mite ovidià a partir de Narracions de mites clàssics (Ed. Teide) i després de la lectura n’hem de buscar pervivència i referents arreu. He trobat aquestes cançons.

Home Llop, de Caïm Riba, inclosa en el seu disc “a 306 km”:
Imatge de previsualització de YouTube

L’home llop, de Gemma Humet:
Imatge de previsualització de YouTube

Hombre lobo en París de La Unión:

Imatge de previsualització de YouTube

El Hombre Lobo d’Horror rap:
Imatge de previsualització de YouTube

Como un lobo, de Miguel Bosé:
Imatge de previsualització de YouTube

  • Què n’opineu?
  • En coneixeu més?

Finalment, una aportació de l’Alícia a classe de Llatí de 4t:

EXO Wolf

Imatge de previsualització de YouTube

Luz Camila

4t ESO Llatí

Elektra, el nou disc que tanca la trilogia de Joan Miquel Oliver

Elektra és el nou disc de Joan Miquel Oliver enregistrat amb el teclista Jaume Manresa (company a Antònia Font) i el bateria Xarli Oliveri i la veu convidada de Joana Gomila. Amb ell tanca la trilogia començada amb el pintor Albert Pinya, el 2015 amb Pegasus i el 2017 amb Atlantis.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquest disc que porta el nom de l’heroïna grega Electra, filla d’Agamèmnon, tracta de la figura discriminada de la dona i les dones en són les protagonistes, per exemple a “Per a totes ses mamàs”.

Què vol dir hipotèrmia? Quins ètims grecs formen el nom d’aquesta cançó? Hi guarden relació?…

Imatge de previsualització de YouTube

“Nosotros empleamos mucha electricidad en la música y me apetecía jugar con la fuerza, con la electricidad, con Elektra. En realidad todas las putadas que le pasan al personaje mitológico de Elektra le ocurren por ser mujer. He llegado a la conclusión de que la única diferencia entre los hombres y las mujeres es que los hombres tenemos más fuerza física. No hay más diferencias. Todo este movimiento feminista que hay ahora, y cuya literatura me parece muy interesante, pone de manifiesto que nosotros vivimos en una plena tradición machista. Me apetecía jugar con todo esto, y es en Elektra, la canción que da título al disco, donde todo esto se ve más claro”. Diu el músic Joan Miquel Oliver

“Esta renovada visión sobre el personaje de Elektra representa un ideal de mujer que no muestra una actitud sumisa, ante la vida, y mantiene una identidad rebelde y valiente en sus experiencias, a la hora de enfrentarse a la sociedad y su entorno”, segons l’artista Albert Pinya.

Quina relació podem establir entre aquesta Elektra i l’Electra del casal de Micenes? És Electra una dona discriminada?…

Omero al Cantagiro de Francesco De Gregori

Gràcies al programa de Ciutat Maragda dedicat a Editar els clàssics: la Bernat Metge i Adesiara, he conegut “Omero al Cantagiro” del cantautor italià Francesco De Gregori de l’àlbum Sulla Strada del 2012 i l’afegim hic et nunc a partir d’un videoclip que va enregistrar amb el seu grup a Roma el 2014.

Imatge de previsualització de YouTube

Lletra Omero al Cantagiro:

Piove che Dio la manda
Sulle bocche aperte
Piove che ci si bagna
Sulle macchine scoperte

Sarà bellissimo fermare il tuo spettacolo
In un fotogramma
Raccogliere pioggia e canzoni
Come fosse la manna

Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui
A farti firmare i miei dischi
A ringraziarti che esisti
Fra lacrime e fischi

Cantami, Omero, cantami una canzone
Di ferro e di fuoco e di sangue e d’amore e passione
Lo sai che privato e politico
Li confondono spesso

Sarà diversa la musica
Ma il controcanto è lo stesso

Servono piedi buoni per la salita, fortuna e talento
E calli sulla punta delle dita
Per vedere di far suonare questa chitarra
Che sotto la pioggia risplende come un’arma da guerra

Giove dall’alto scaglia le sue saette
E si alzano dieci palette
Ed è subito notte, e la radio trasmette
E la pioggia non smette

Cantami, Omero
Cantami una canzone
Che nascondi nel pugno
Fallimento e successo

Sarà diversa la musica
Ma il pentagramma è lo stesso

Sarà bellissimo fermare questa musica in un fotogramma
Raccogliere pioggia e canzoni come fosse la manna
Perché ho fatto più di 100 chilometri per essere qui
A farmi bagnare i miei dischi, a vedere se esisti
Ma ognuno si prende i suoi rischi

Caldo e solenne sale sul palco Omero

L’Odissea, el viatge de Ningú d’Elies Monxolí

Spotify

Odissea, el viatge de Ningú és una lliure recreació de l’Odissea d’Homer en forma de conte musical, literari i plàstic.

Amb la veu narradora d’Amàlia Garrigós, la música i la veu d’Elies Monxolí en les onze cançons i els collages de Pere Salinas, naveguem i fem el viatge iniciàtic d’Ulisses —que haurà d’aprendre a dir-se Ningú—a través de les seves aventures amb Polifem, Circe, a l’Hades, amb Calipso, Nausica, Penèlope…

Com diu Laura Borràs al pròleg, aquest llibre-CD és també un patchwork cultural, un homenatge amb referències a grans poetes de la Mediterrània com ara Dante, Ausiàs March, Kavafis o Salvador Espriu. Tot plegat, una hora de plaer majúscul, irresistible!

És Odissea, el viatge de Ningú (Edicions 96), un llibre-disc que té concert i espectacle, amb un pròleg de Laura Borràs, que es va presentar amb tots els honors al Palau de la Música de València el passat 30 de novembre, i que ressegueix, en deu episodis, el viatge d’Ulisses, ‘aquell home astut d’enginy multiforme’, des de Troia fins a Ítaca.

Tal com explica Elies Monxolí, cantautor i músic, catedràtic, estudiós de la literatura comparada ha agafat ‘la part més literària del periple d’Ulisses’, la que ell mateix explica als feacis quan, acollit a taula, li pregunten ‘per què plores?’.

El llibre-disc comença fent un homenatge a Homer, recitant les primeres paraules del clàssic en la versió de Joan Francesc Mira: ‘Conta’ns, oh Musa, d’aquell de mil cares que féu mil viatges / quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.’ Tot seguit una interpretació lliure del poema Ítaca de Kavafis. Després, les aventures més importants de l’heroi esdevenen cançons i cada personatge té assignat un instrument concret: Ulisses, la trompa; Polifem, l’oboè i el saxo; Circe, el violí; Calipso, el clarinet; Nausica, l’acordió; Penèlope, l’arpa…

A la primera part de la cantata hi ha Polifem, el ciclop dins la cova: ‘és el plom, el món pre-racional, l’instint. Ulisses ha d’aconseguir eixir de la caverna, deslliurar-se del salvatge que només té un ull, que, per tant, no hi pot veure clar, que de fet no s’hi veu’. I, com que cada personatge té els seus instruments reservats, Polifem té l’oboè, ‘una llum blanca’, amb saxos barítons, amb una cadència ‘densa, molt greu, de plom’.

‘La lluna ha eixit’, canta Ulisses en la veu de Monxolí, des de la seva presó de roca ‘i jo no l’he vist’. Fins que cega el monstre i aconsegueix fugir, convertit en Ningú. De la foscor del plom va passant a la llum blanca de la lluna: l’heroi de la Mediterrània (musicat amb la trompa, instrument de l’èpica heroica, dels tambors i les batalles guanyades) arriba a l’illa d’Eea, on viu Circe: ‘ella és la maga, el poder’. Li l’ofereix a Ulisses i li anuncia que haurà de travessar mars i tempestes i, com en un vers de Salvador Espriu, ‘la casa dels morts’. Circe, la de belles trenes, que s’embolcalla amb el so del violí, que és ‘un instrument tan versàtil que pot fer tot allò que ell vulga’.

Així que Ulisses baixa a l’Hades: hi troba ‘la revelació de la saviesa’, de la mà de tres figures femenines (l’instrument, ara, ben humà: tres veus de dona), la dea Persèfone, una au lluminosa i la seva mare: ‘li regalen la tríada platònica: veritat, bellesa i bondat’.

Les dues darreres figures, Calipso i Nausica, tant l’una com l’altra finalment abandonades pel viatger, marquen el camí de la plata a l’or: la nimfa (el clarinet: ‘el més nostàlgic de l’orquestra’) ofereix a Ulisses la immortalitat, i ell roman a la seva illa, ‘sotmès a l’amor’; però ‘el sol vermell comença a tremolar’, i el crida. Nausica, la princesa dels feacis, que queda unida al polifònic acordió, és ‘la sensualitat, la tendresa, la pell, la joventut, la gran temptació’. Per això, potser, en la intertextualitat que amara tota la composició, reserva Monxolí a Nausica ‘els focs artificials de la poesia renaixentista, amb Ausiàs Marc i amb Dante, el seu mestre, i amb Garcilaso, també, el seu deixeble, i amb l’alemany Angelus Silesius’: hi ha l’amor i el cor i la rosa i tot es va fent roig perquè el navegant va arribant a destí.

Que és Ítaca i és el viatge, també, ja ho sabem perquè ens ho cantaven Kavafis i Llach i ens ho reprèn la simfonia de Monxolí: ‘Ítaca està transfigurada perquè ell està transfigurat: pobra és Ítaca, diu, però pura és la mirada’. Més que no pas l’illa, però, fins i tot, en aquesta obra el destí és Penèlope: ‘ella és el sol, està col·locada en el lloc més elevat, la possibilitat de la unió del ying i el yang, diguem-ne, és l’or dels alquimistes, ja està més enllà de la raó’. I la representa el so transparent de l’arpa.

Imatge de previsualització de YouTube

Ben mirat, cadascun dels personatges amb què es troba Ulisses, explica Elies Monxolí, ‘representa un aprenentatge o una temptació de quedar-se. De fet, cada personatge ets tu. I la pregunta queda en l’aire: qui ets tu?’

La resposta, al final, lliga amb el començament: Ningú. És el nom que escull Ulisses per confondre el ciclop Polifem. I és el cercle tancat en la darrera cançó, ‘Ningú, la llum d’Ítaca’, on conflueixen tots els instruments que han donat sentit a l’obra, finalment en plenitud: Polifem hi veu clar, Calipso deixa de plorar, Circe ja no amaga res, tot queda il·luminat per la llum del sol i les altres estrelles, com en el vers famós.

I així s’acaba la història, ens resumeix l’autor, amb ‘l’absència d’atributs personals: ser Ningú és ser tots; ser Ningú és ser poble’.

 

 

‘Els clàssics ho són perquè ens parlen de nosaltres, de la naturalesa humana que sembla que no canvia al llarg dels segles.’ Així explica Elies Monxolí que avui encara tinguem present l’Odissea.  ‘Aquest poema èpic ens captiva, ens atrau, ens parla de tu i de mi, de la quotidianitat, de les pors i dels anhels. Ho fa d’una manera bellíssima, nova, cada vegada que la tornem a visitar. I hi tornem perquè també nosaltres naveguem cap a Ítaca, com Ulisses, com Ningú, i amb més força que mai!’

Escolteu aquesta lliure recreació de l’Odissea en forma de conte musical, literari i plàstic que ja s’ha presentat a diversos municipis del país i també a Palerm.  Aquest estiu a Empúries.

Parnàs de Roger Mas

El proper 2 de març sortirà oficialment a la venda el nou treball discogràfic del cantautor de Solsona Roger Mas, Parnàs, com la muntanya grega del Parnàs (en grec Παρνασσός) de la Fòcida, al nord del golf de Corint d’una altitud de 2.457 m., consagrada a Apol·lo i a les nimfes, era, segons la mitologia grega, la residència de les muses, que inspiraven els poetes. Als seus peus, hi havia l’oracle de Delfos i la font de Castàlia. El seu nom es relaciona amb l’heroi epònim Parnàs. De fet, la paraula parnàs en literatura es refereix a tota una generació de poetes, d’aquí ve que el barri parisenc de Montparnasse ( (del francès Mont Parnasse, “Mont Parnàs”) al·ludeixi a la gran quantitat d’estudiants de literatura que hi recitaven poesia pels carrers.

El mont Parnàs a la Fòcida, Grècia

En aquest nou disc editat amb Satélite K, Roger Mas ha posat música a poemes de Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu, Toni Gol i Amadeu Vidal. L’àlbum es completa amb peces tan diverses com l’adaptació de la cançó tradicional anglesa Geordie o les versions de Si dolce è ‘l tormento de Monteverdi, l’Himne de la coronació de la Mare de Déu del Claustre de Solsona o la cançó tradicional Borrasqueros de Canalda.

  • A més d’haver trobat la inspiració al Parnàs, i el nom en el programa d’Enric Calpena, hi ha més referents clàssics al nou treball de Roger Mas, Parnàs?

Imatge de previsualització de YouTube

Saturno de Pablo Alborán

Pablo Alborán (@pabloalboranacaba d’estrenar el vídeo oficial “Saturno”, un avançament del seu proper disc que sortirà a la llum el proper novembre.

DLrnFCyWAAAbfiy

El vídeo ha estat  produït per Dear Wonder i dirigit per Salvador Moreno de Alborán (BAMSTUDIO).

Imatge de previsualització de YouTube

Si pareu l’orella mentre visualitzeu les impactants imatges, potser hi trobeu també referents clàssics a partir del mite de Saturn i podreu comparar-la o diferenciar-la amb d’altres.

Saturno

Vuelves en cada sueño que tengo,
caigo de nuevo en tu red.
Sé que tarda un tiempo
curarme de ti, de una vez.

Tuve tantos momentos felices
que olvido lo triste que fue,
darte de mi alma,
lo que tú echaste a perder.

Yo no quería amarte,
tú me enseñaste a odiarte,
todos los besos que me imaginé
vuelven al lugar donde los vi crecer.

En Saturno viven los hijos que nunca tuvimos,
en Plutón aún se oyen gritos de amor.
En la Luna gritan a solas tu voz y mi voz
pidiendo perdón, cosa que nunca pudimos hacer peor.

Tienes la misma culpa que tengo,
aunque te cueste admitir
que sientes como siento,
la almohada no suele mentir.

Yo no quería amarte,
tú me enseñaste a odiarte,
todos los besos que me imaginé
vuelven al lugar donde los vi crecer.

En Saturno viven los hijos que nunca tuvimos,
en Plutón aún se oyen gritos de amor.
En la Luna gritan a solas tu voz y mi voz,
pidiendo perdón, cosa que nunca pudimos hacer peor.

Oda al fluimocil d’Estanislau Verdet

Pau Vallvé (Barcelona, 15 de maig de 1981) és un músic, compositor i productor català que es dedica, a banda de fer els seus discs i gires de concerts, a compondre bandes sonores per a cinema, televisió i publicitat i a produir discs d’altra gent (Maria Coma, Inspira, etc), però abans era conegut per l’àlter ego d’Estanislau Verdet en una època on feia música humoristíca i de sàtira.

Resultat d'imatges de estanislau verdet

El Fluimocil/Fluimucil és un medicament contra el refredat i les mucositats, i en aquesta cançó trobem una oda de  caràcter còmic dedicada a aquest medicament.

L’oda, una composició lírica en vers destinada a lloar un personatge, un lloc o una idea, va néixer a Grècia i estava pensada per a ser cantada o recitada per un cor.

 

Aquesta és una cançó dedicada
al meu medicament preferit, el Fluimocil.

M’encanta el Fluimocil.
M’encanta el gust que té.
M’encanta els mocs que em treu.
M’encanta el Fluimocil.

Estem aquí tots junts.
Farem una ronda de Fluimocil
i fliparem de “lo” bo que esta.

M’encanta el Fluimocil.
M’encanta el gust que té.
M’encanta els mocs que em treu.
M’encanta el Fluimocil.

Que bo que està el Fluimocil!

En aquest cas us passo el link a Spotify, perquè no hi és al Youtube, disfruteu-la!

 

Eloi Salat Navarro, alumne de clàssiques de 2n de Batxillerat