M’ha arribat un vídeo preciós de Cristobal Vila que ell mateix anomena com “una petita pel·lícula inspirada en els números, la geometria i la natura”.
A més del vídeo, si accediu a la seva web, podreu veure com l’ha fet, fins i tot exposa la part teòrica que hi ha al darrera (Fibonacci, nombre d’or, … ), al mateix temps que parla de la part tècnica.
Mireu-lo i escolteu-lo amb atenció, les imatges i la música són genials.
Comencem l’any amb el quart conte del programa infantil “Una mà de contes”. Mentre es refreda el pastís que tracta sobre la partició i mesura del temps. Espero que us agradi!
Seguim amb el tercer lliuramet de contes, amb rerafons matemàtic, del programa infantil “Una mà de contes”. En aquest cas el títol és El petit inuit, que tracta sobre la relativitat de la mesura.
En el darrer article ja us vaig comentar que el programa infantil ”Una mà de contes” ha presentat contes amb un contingut matemàtic. Us faig arribar el segon conte, La caravana de la Júlia, que gira entorn a la idea de l’infinit.
A “Una mà de contes” una veu en “off” explica un conte mentre es veu com s’il·lustra amb tècniques pictòriques diverses: aquarel·la, dibuix, collage… El procés es mostra en pla curt, de manera que només es veu la il·lustració i les mans de l’artista plàstic; d’aquí el nom d’”Una mà de contes” i de les agrupacions de cinc en cinc, com els dits de la mà.
Recentment aquest mateix programa ha presentat contes amb un contingut matemàtic. El primer conte: “La fàbrica de rellotges” parla de divisibilitat, que és el tema que estem treballant a primer:
Cada dia de bon matí, la senyora agafava la bicicleta i es plantava al seu taller on fabricava rellotges… Els famosos rellotges “Afanya’t que faig tard” que mai s’endarrerien ni un segon!
Mira amb atenció aquest video i potser entendràs per què Hypatia ha inspirat una pel·lícula al director de cine Alejandro Amenábar.
Digues a on està Alexandria
Comenta la frase: “ en aquella època, les dones no tenien elecció”
Investiga una mica en la vida d’Hypatia i digues per què creus que, malgrat ser una dona, ella sí que va poder estudiar i formar-se.
Qui eren els enemics d’Hypatia i per què?
Ja has escoltat que les restes de la biblioteca d’Alexandria van acabar de ser destruïts un any desprès de la mort d’Hypatia.
Comenta el següent paràgraf en referència a aquesta destrucció:
“ la pèrdua és incalculable…és com si ens haguessin dit que Shakespeare havia escrit unes obres molt lloades en aquell temps com Hamlet, Romeo i Julieta,..”
Torna a escoltar el comentari final que fa Carl Sagan:
“ La història és plena de gent que per por, ignorància o ganes de poder han destruït tresors de valor incommensurable i que realment ens pertanyen. No hem de permetre que això ens torni a passar”
A internet, de vegades, la informació intercanviada no la pot conèixer qualsevol, ha de ser secreta. Però, com es fa perquè una informació sigui secreta?
Mireu el video que hi ha a l’inici d’aquest article extret del web www.edu3.cat i llegiu-ne el resum:
Des de fa molt de temps, els exèrcits han hagut de protegir les seves comunicacions. Per exemple, els militars grecs feien servir l’escítala, que era un bastó de fusta amb una cinta de cuir. El missatge s’escrivia sobre la cinta enrotllada al bastó, un cop desenrollatda contenia el missatge encriptat.
Els romans van idear altres sistemes d’encriptació. L’emperador Juli Cèsar va donar nom al sistema Cèsar, en què cada lletra del missatge era substituïda per la lletra que hi havia unes quantes posicions més endavant. El missatge es desxifrava amb la clau corresponet, és a dir, amb el nombre de posicions de desplaçament de cada lletra.
Al segle XVI, el francès Blaise de Vigenère va idear un dels mètodes més segurs. Per encriptar un missatge feia servir l’anomenada “tabula recta”, amb l’alfabet repetit vint-i-sis vegades, que funcionava amb una paraula clau.
La criptografia en sentit modern, però, va començar durant la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit alemany feia servir una màquina anomenada Enigma. Cada vegada que s’hi teclejava una lletra es tancava un circuit elèctric, giraven uns rotors i es produïa la corresponent encriptació. Tot i que els alemanys consideraven els seus missatges indesxifrables, els aliats els van aconseguir desxifrar sovint. Primer ho van fer amb una màquina anomenada Bombe i, més tard, amb la Colossus, que tenia les característiques d’un ordinador.
Actualment hi ha dues tècniques d’encriptació. Una és la “simètrica”, en què es fa servir la mateixa clau per xifrar i per desxifrar el missatge. L’altra és l’encriptació “asimètrica”, en què hi ha dues claus, una de pública i una de privada.
Si en voleu saber més d’aquest temes us recomanem el llibre: “Los códigos secretos” de Simon Singh que es troba descatalogat i que només he aconseguit trobar en francès. Potser algun blocaire em pot dir com aconseguir-ne un exemplar en castellà, el va publicar l’editorial Debate.
També en podeu aprendre més al llibre “La música de los números primos” de Marcus du Sautoy.
Si voleu veure alguna pel·li relacionada us recomano Enigma
