Mientras tanto, en Españistán…

Un apunt al marge de l’objectiu d’aquest bloc, tot i que prou relacionat: l’aministia fiscal.

Ahir, veient les notícies del migdia, gairebé em vaig posar a plorar. Avui, 30 de novembre, s’acaba el termini concedit pel govern per a declarar (léase blanquejar) fortunes i patrimonis amagats a hisenda fins aquest moment, pagant un irrisori 10% d’impostos (i de passada, evadint qualsevol implicació penal que es pugués derivar de la investigació dels origens d’aquests capitals). Ara hi corro: que tindré una feinada, amb la meva declaració…

La notícia era que el volum de demandes d’última hora estava superant totes les previsions. Que es col·lapsaven els serveis d’assesoria de tanta gent urgint alhora paperassa que normalment requereix processos de fins a quatre anys. Que un dels experts consultats considerava sorprenent la quantitat de bitllets de 500 € que emergien del no-res, o el fet que hi ha un perfil de declarant sense ofici conegut, o en definitiva l’evidència que hi ha d’haver molt més líquid del que es creu circulant. Que el ritme de recaptació resultava insuficient per a assolir els 2 500 M € esperats, raó per la qual els assessors fiscals recomanaven una pròrroga en el termini de l’amnistia. I l’anècdota de la crònica consistia en què un advocat havia demanat instruccions perquè un client seu pogués legalitzar un Picasso. Qué chistoso, el niño. Sempre va bé mirar-s’ho amb una mica d’humor quan al teló de fons s’endevinen traços massa obscurs per a ésser contemplats de prop.

I per a reblar el clau: aquest matí he escoltat per ràdio que si amb l’amnistia no s’arriba als 2 500 M €, cosa que succeïrà amb tota probabilitat, al gener ens esperen més retallades i un nou augment de l’IVA.

Recordem, paral·lelament i interessada, altres fets com ara:

Què he de pensar dels governants d’un indret que decideixen que es tributi més per l’adquisició d’un compàs que no pas per coses com especular en borsa contra el propi indret? Que titllar-los d’ineptes o d’injustos seria poc. I que suposo que és tot això el què indignava Maruja Torres la nit passada, quan precisament se li ha acudit retratar-ho amb molta més cruesa que jo en el seu article d’opinió a el País d’aquest matí.

 

——————————-

El títol de l’article aludeix a una animació força coneguda d’Aleix Saló.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *