Mientras tanto, en Españistán…

Un apunt al marge de l’objectiu d’aquest bloc, tot i que prou relacionat: l’aministia fiscal.

Ahir, veient les notícies del migdia, gairebé em vaig posar a plorar. Avui, 30 de novembre, s’acaba el termini concedit pel govern per a declarar (léase blanquejar) fortunes i patrimonis amagats a hisenda fins aquest moment, pagant un irrisori 10% d’impostos (i de passada, evadint qualsevol implicació penal que es pugués derivar de la investigació dels origens d’aquests capitals). Ara hi corro: que tindré una feinada, amb la meva declaració…

La notícia era que el volum de demandes d’última hora estava superant totes les previsions. Que es col·lapsaven els serveis d’assesoria de tanta gent urgint alhora paperassa que normalment requereix processos de fins a quatre anys. Que un dels experts consultats considerava sorprenent la quantitat de bitllets de 500 € que emergien del no-res, o el fet que hi ha un perfil de declarant sense ofici conegut, o en definitiva l’evidència que hi ha d’haver molt més líquid del que es creu circulant. Que el ritme de recaptació resultava insuficient per a assolir els 2 500 M € esperats, raó per la qual els assessors fiscals recomanaven una pròrroga en el termini de l’amnistia. I l’anècdota de la crònica consistia en què un advocat havia demanat instruccions perquè un client seu pogués legalitzar un Picasso. Qué chistoso, el niño. Sempre va bé mirar-s’ho amb una mica d’humor quan al teló de fons s’endevinen traços massa obscurs per a ésser contemplats de prop.

I per a reblar el clau: aquest matí he escoltat per ràdio que si amb l’amnistia no s’arriba als 2 500 M €, cosa que succeïrà amb tota probabilitat, al gener ens esperen més retallades i un nou augment de l’IVA.

Recordem, paral·lelament i interessada, altres fets com ara:

Què he de pensar dels governants d’un indret que decideixen que es tributi més per l’adquisició d’un compàs que no pas per coses com especular en borsa contra el propi indret? Que titllar-los d’ineptes o d’injustos seria poc. I que suposo que és tot això el què indignava Maruja Torres la nit passada, quan precisament se li ha acudit retratar-ho amb molta més cruesa que jo en el seu article d’opinió a el País d’aquest matí.

 

——————————-

El títol de l’article aludeix a una animació força coneguda d’Aleix Saló.

Curs nou… eines velles?

(o una benvinguda a aquest espai)

Doncs qui ho hauria de dir! Com ha canviat l’escenari al centre en un sol curs… El pla eduCAT amb tota la seva parafernàlia cau com un castell de cartes (i no sols per la desaparició de la subvenció de 5 € per alumne: també per la percepció negativa de l’oferta digital, que comptat i debatut ha resultat insatisfactòria per a un bon segment de professorat;  però especialment pel fracàs rotund en la connectivitat del centre a internet, autèntica clau de volta de tot l’invent). Vestigis que romanen d’aquell voler-ho canviar tot de dalt a baix i a qualsevol preu (i aquí convé recordar l’obstinació d’algú que patia la importància d’anomenar-se Ernest, Maragall si us calen més referències), brillants consecucions tecnològiques probablement condemnades a l’obsolescència programada i que a banda de poblar el centre al punt de vessar-nos als ulls ja han començat a mesurar d’aquella-manera-com-les-joies-arquitectòniques el temps de la seva existència, són: unes enormes, monumentals, pantalles digitals de contrastada solvència; metres i metres de cables unint receptors de senyals imperceptibles que travessen parets i pisos i persones i portes; quatre generacions d’ordinadorets ambulants, francament espatllables, que aniran avançant tants cursos com els permeti la seva resistència, fins a extingir-se com antigament els passava a les espècies amb migrada capacitat adaptativa; i aquest bloc, que desitjo ferventment que tingui una vida d’allò més curta… Relíquies del futur, pronostico.

I què deu ser el més preocupant de la progressiva desimplantació del pla eduCAT? La retirada quasi abans de començar, sense haver pogut assaborir la sensació que el podríem conduir a bon port? La frustració de contemplar que una vegada més, en l’àmbit educatiu, s’aterra un edifici alçat amb pompositat accelerada i la vaníssimaglòria que seria una casa millor i més comfortable per a tots nosaltres? Les formes com se’ns hi va involucrar, a cop de despatx i de promeses incomplertes (a més incidències, més fotos i discursos apel·lant a la normalitat, mostrant el bon funcionament… d’ordinadors amb la pantalla alçada però desconnectats)? Les maniobres imprudents en l’execució, com va passar el juny anterior al curs que s’estrenava el pla, quan vam conèixer la inesperada derivació a serveis privats d’allotjament per als nostres espais virtuals d’aprenentatge (moodle i altres), a causa del més que previsible col·lapse d’Àgora, el portal públic que en principi havia de suportar el  tràfec de tota la malla educativa? O la vergonya que deuen haver passat molts tutors en les entrevistes amb pares a l’hora d’anunciar-los que els portàtils dels seus fills, adquisició estrella del curs passat i que havien de resultar d’allò més profitosos, perdien de sobte la funció primordial al centre?

Mirant-ho en perspectiva, i tenint en compte el context econòmic que ens toca patir, ara em sembla més entenedora aquella situació grotesca, el gir copernicà que va fer l’educació en aquells temps: el pla estroncat devia obeir al principi de retallades que ara coneixem tan bé. Confesso que llavors no m’ho podia ensumar pas que anirien per aquí els trets: no tinc olfacte polític, ni l’astúcia de qui governa, ni solc endinsar-me en l’anàlisi de l’actualitat. Sóc un professor normalet, de matemàtiques, que cada any sua per tirar endavant els cursos, que procura fer bé la seva feina i no discuteix el sou que li paguen, que es considera cada cop més privilegiat entre la gent propera que coneix i que sí passen tràngols seriosos… Però arriba un punt que també sóc un ciutadà indignat amb el desori que li imposen, cert que un ciutadà sense gaire empenta ni recursos. Però indignat. I he decidit fer el cor fort i començar aquest bloc per a almenys deixar constància dels efectes concrets que les retallades genèriques en educació comporten al meu centre.

Crec fermament que s’ha de denunciar la situació que patim als centres: precarietat laboral, escassedat de mitjans, massificació a les aules, desigualtats econòmiques entre companys, etc. I convindria fer-ho des de l’experiència més tangible i senzilla possible, parlant del nostre petit àmbit, encara que sigui de detalls que haguem observat o viscut durant el dia. Naturalment desitjo no estar sol: perquè vosaltres, companys i companyes del Lauro, sou convidats a expressar també les vostres opinions aquí; perquè el Lauro som molts, de molts colors i sensibilitats; perquè la realitat és compartida o no és real; perquè una veu sola no representa ni abasta res significatiu; perquè tot l’anterior és únicament un punt de vista que requereix modular-se amb molts d’altres; perquè només vosaltres sabeu les coses que us passen i cal dir…

Avui 14 de novembre de 2012, que precisament estem convocats a la vaga general contra les retallades en despesa pública, ens brinda una bona efemèride per a encetar el camí.