George Gershwin va néixer a Nova York, el 26 de setembre de 1898 i va morir a Califòrnia l’11 de juliol de 1937. Fill d’emigrants russos d’orígen jueu, és un dels millors músics estadounidencs del segle XX. D’entre totes les seves composicions cal destacar Rhapsody in blue (per piano i banda de jazz), l’òpera Porgy and Bess (ambientada en una comunitat negra a l’estat de Carolina del Sud a principis dels anys 30) i la música per a la pel·lícula Un americà a París (que va escriure després del seu viatge a París i que descriu totes les impressions d’un americà mentre camina per la ciutat, sent el soroll dels carrers i les botzines dels cotxes)

L’estil de Gershwin està profundament influenciat per la música de jazz i pels músicals de Broadway que en aquell moment estaven en plena efervescència.

El protagonista d’Un americà a París és el fantàstic ballarí Gene Kelly. Un petit tast amb aquest vídeo.

Ah!!! Sabeu qui és el músic que s’amaga entre les peces d’aquest puzzle?????!!!!!!!! (el requadre de colo blau que apareix el podeu arrossegar i amagar)

Un línia del temps sobre els compositors més destacats dels segles XVIII i XIX. Molts dels músics tenen enllaços multimèdia. Està elaborat per Sara Navarro.

Us deixo aquesta línia del temps de l’Edat Mitjana. És força interessant perquè hi ha fotografies, áudios i vídeos. Amb aquest fris cronològic us podreu entendre molt millor l’evolució musical en aquest període.

La meva amiga Carme està feta un crack. Ja ha après a fer Wix. Hem quedat que m’en ensenyarà i aviat podrem fer coses xules!!

Mentrestant aquí teniu el que ha fet ella. La força d’Hêrcules és una dansa del Renaixement, més concretament una pavana.

I també la partitura amb Noteflight

Jean-Philippe Rameau, va néixer a Dijon el 25 de setembre de 1683 i va morir a Paris, un 12 de setembre de 1764. Fou compositor, clavecinista i teòric musical del barroc francès.

Va escriure nombròs repertori per a clavecí,  instrument que ell dominava a la perfecció, però també va destacar per la qualitat i la quantiat d’òperes que va escriure.

Les seves òperes, clarament diferenciades de l’estil operìstic italià, es caracteritzen per incloure el ballet d’una forma molt destacada. De fet l’òpera francesa era coneguda com a òpera-ballet justament per donar més importància als números dansats que als números cantats.

Rameau va ser un mestre en la composició d’òperes-ballet (en va escriure 31). Totes elles tenen una música bellíssima, però aquí en destacaré una: Les indes galants (Les índies galants). Aquesta òpera descriu les aventures amoroses dels protagonistes en diferents països exòtics (Turquia, Pèrsia, l’Imperi inca, Amèrica del nord). La música és elegant, amb un estil barroc francés ple d’ornaments (coneguts com a  roulades) i la posta en escena molt visual.

Ja que eren òperes on la dansa era l’element més present, he seleccionat dues escenes: la primera amb un estil barroc molt modernitzat i la segona una escena d’indis molt divertida.

Aquesta és una presentació molt interessant per conèixer els instruments de l’Edat Mitjana.Està feta per l’aula de música del CEIP Gerardo Diego de los Corrales de Buelna

Música en La Edad Media

Tot buscant per la xarxa he trobat aquest Glogster sobre Guido d’Arezzo. És senzill però molt “mono” i com que aquests dies hem començat amb la notació musical m’ha semblat que estari bé posar-lo.

L’ha fet la professora Lola Villalba.

La Carme Marchena ha fet aquesta partitura per a tres veus de flauta. La tercera és per a fer amb flauta contralt.

És el famòs Te Deum del compositor dell barroc francès Marc Antoine Charpentier. Segur que tots el  coneixereu.

El Romanticisme és una època de grans contrastos, d’una banda propicía grans composicions i d’altra desenvolupa petites formes compositives. Aquestes tenen un caràcter íntim que procedeix, moltes vegades, d’una inspiració extramusical. El compositor fa que el seu pensament domini sobre la forma, i el seu sentit de la llibertat el porta a no sotmetre’s a esquemes o fòrmules que puguin dificultar la seva lliure expressió.

Així, proliferen petites obres per a piano tals com: poloneses, balades, preludis, estudis i nocturns. Són peces breus i de caràcter lliure.

El Nocturn op. 9 num 2. de Frederic Chopin també conegut com “Tristesa d’amor” n’és un bon exemple.

El lied és una forma vocal per a cantant i piano. És una composició breu creada a partir de l’elaboració musical d’un poema. La música i la poesia van molt lligades, ja que ambdues poden expressar els sentiments apassionadament.

L’autèntic creador del lied romàntic, va ser Franz Schubert. Si bé compongué tota mena de música, la forma que més cultivà va ser el lied (més de 600). Els temes predilectes dels seus lieder eren l’amor, la mort i la naturalesa. La majoria d’ells són melodies senzilles, peró d’una gran bellesa i de vegades s’inspiren en melodies populars.

En el lied “Die Forelle”, l’acompanyament del piano simbolitza el fluir de les aigues, mentre que la línia melòdia representa a la innocent i despreocupada truita que neda en el rierol. En les dues primeres estrofes, una música similar, de caràcter alegre, acompanya el text, en el que es fa una descripció bucòlica de la situació.  En l’estrofa següent, la melodia adquireix un to més agitat i lleument obscur, mentre s’explica com, a través de l’engany enterbolint les aigües cristal·lines, la truita és atrapada.

I aquí teniu la traducció a l’espanyol.

En un claro arroyuelo,
se precipita alegremente
la trucha juguetona,
que pasa como una flecha.
Yo estaba en la orilla
y en un dulce sosiego
vi el baño del alegre pececito
en el claro arroyuelo.

Un pescador con su caña
se colocó en la orilla,
y miró a sangre fría,
los serpenteos del pececillo.
Mientras el agua siga clara,
y no se enturbie, pensé,
no podrá coger a la trucha
con su anzuelo.

Finalmente el ladrón se cansó
de esperar. El pérfido, enturbió
las aguas del arroyuelo
y antes de que me diera cuenta,
la caña dio tal respingo
que enganchó al pececillo.
Y yo, con la sangre alterada,
miré a la presa engañada.

I ja que parlem de la veu, què tal un petit tast d’òpera? De la mà d’un barber una mica especial, coneixerem els temes més coneguts d’unes quantes de les òperes més famoses. És divertit i ademés qui vulgui pot cantar un karaoke operístic.

Aquest és un mapa conceptual sobre el so. L’hi he posat alguns enllaços que el fan més interessant i una mica més complet. Espero que us vagi bé per acabar d’arrodonir el tema del so.