Algunes de les il·lustracions utilitzades en aquest bloc provenen del Service national du RÉCIT a l'education préescolaire(http://recitpresco.qc.ca/)
Responsabilitat
Aquest bloc té un caràcter educatiu. Si algún dels continguts que s'hi troben té drets d'autor o penseu que s'en fa un ús indegut, us preguem que ens ho feu saber i serà retirat d'immediat.
Aquí teniu un joc per exercitar la vostra memòria musical, es tracta d’escoltar un instrument i identificar-lo.
Heu de seleccionar Música i després seleccionar el botó de Busca Instrument. Hi ha dos nivells de dificultat i estant agrupats per famílies: aeròfons, cordòfons i percussió.
Podeu seleccionar l’idioma clicant damunt la bandera.
Aquesta setmana va de compositors. Quin és el nom del músic que aquest dimecres passat hauria fet 254 anys? (Pista: aquest músic va néixer a la ciutat de Salzburg)
I aquí teniu un enllaç a l’article del seu aniversari
Edwin S. Porter, ajudant de càmara d’Edison, va quedar fascinat pel treball de Méliès i va tenir la genial idea de muntar per separat una sèrie d’escenes d’arxiu d’incendis i accions dels bombers d’una banda i d’altra banda, seqüències de bombers preses per ell mateix. El resultat fou probablement la primera pel·lícula de muntatge de la història del cinema, Vida d’un bomber americà (1903).
Va perfeccionar el descobriment i le mateix any fa Assalt i robatori al tren (1903), pel·lícula que inicia el gènere del western. Pot ser considerada com la primera obra important, amb argument de ficció, del cinema americà.
Entre les seqüències val la pena destacar: uns bandits que han assaltat l’estació, la filla del telegrafista a qui han amordassat, i un ball en el que veiem la gent del poble. La història acaba amb la confluència d’aquestes tres històries en un final en el què els “dolents” son rodejats i vençuts.
El film, utilitza de forma una mica rudimentària el muntatge en paral·lel i tot que l’acció sol transcòrrer de cara a l’espectador, s’observa un ús narratiu de la profunditat. L’última escena, un primer plad’un pistoler disparant les seves armes cap a l’espectador, va provocar una impressió semblant a la que va causar en el seu dia el tren dels germans Lumiére.
La pel·lícula dura 8 minuts. Als Estats Units es van fer molt famoses les petites sales de cinema, nickelodeones, l’èxit de les quals va ser el tret de sortida definitiu cap a la indústria cinematográfica nordamericana.
El cinematògraf va néixer en plena era industrial. Els germans Lumiére que portaven uns quants anys amb el seu invent i que ja havien filmat uns quants centenars de pel·lícules d’un minut, van decidir mostrar-lo al públic. Ho van fer amb por, no ho tenien gaire clar, doncs pensaven que allò era només una quèstio d’interès científic però no pas d’interés artístic ni molt menys comercial.
L’estrena de la seva primera filmació, La sortida de la fàbrica Lumiére (1895),la van voler fer en una petita sala del Grand Café del Boulevard des Capuchines, a la ciutat de París, per por al fracàs. Això va ser el 28 de desembre de 1895.
Els Lumiére van tenir la precaució d’enganxar un cartell anunciant la projecció als vidres exteriors del Grand Café. En aquest cartell hi havia una curiosa explicació: ” Aquest aparell -deia el text- permet recollir, en sèries de proves instantànies, tots el moviments que, durant un cert temps, se succeeixen davant l’objectiu, i reproduir a continuació aquests moviments projectant, a tamany natural, les imatges sobre una pantalla i davant un públic assegut a la sala”
No cal dir que l’èxit va ser immediat. La gent van quedar bocabadats i fins i tot en Arribada del tren a l’estació (1895), la gent s’aixecava de la cadira per por que el tren els aixafés!!!
Estem davant de la que els historiadors consideren la primera pel·lícula de la història del cinema. Fixeu-vos que la càmera es fixa i que no hi ha cap procès de muntatge (tallar i enganxar) encara. A més, tingueu en compte que les pel·lícules encara eren mudes i que la música que sentim no és original.
El 28 de desembre de 1895, el famós prestidigitador i ilusionista Georges Méliès assiteix a la primera projecció que es fa amb un cinematògraf. A la pantalla hi ha unes imatges fotogràfiques que es belluguen! Exclama: “Magnífic! Un truc extraordinari!”.
Però els germans Lumière es neguen a llogar-li l’aparell que han fet servir. Per ells, el cinematògraf és un descobriment científic destinat a la recerca. Creuen que la curiositat del públic anirà desapareixent i que el cinematògraf no té futur.
Méliès no els fa cas, el cinema serà un especactle. se’n va a Londres a comprar un projector que ell mateix fa equipar i compra mil quatre-cents lluïsos de pel·lícula verge…
I aquí va començar la història. En tornar de Londres, Méliès es va fer construir un estudi i va crear la seva pròpia productora. Va rodar més de cinc-centes pel·lícules entre 1896 i 1914. “Viatge a la lluna” del 1902 va ser un prodigi per l’època, ja que utilitza maquetes, filma a través d’un aquari, imatges superposades.
Mes endavant, Méliès va decidir transformar el seu teatre de Paris en cinema. La màgia només la feia en les sessions de matí mentre que les sessions de nit es reservaven pel cinematògraf. Aquest va ser el segón pas important en la història del cinema.
Aquest és un joc per practicar la lectura de les notes al mateix temps que escolteu el so. Heu de fer clic en el nom abans que caiguin del pentagrama. Hi ha fins a 10 nivells de dificultat!!!!!!!!!!! (És molt bo)
Dissabte dia 6 de febrer hi ha al Teatre Bartrina de Reus (12 h.) Wimoweh, un espectacle de l’Auditori Educa i que tindrem la sort de poder veure a la capital del Baix Camp.
A Wimoweh, la veu és la protagonista. Amb la veu podem parlar, cantar, riure, plorar, cridar…i, també imitar sons d’animals. Durant tot el concert, els cantaires, al mateix temps que canten, es passegen, es mouen i ballen entre els nens, de vegades es desplacen i d’altres es queden quiets, i envolten els nens amb les seves mirades, els seus gestos i les veus. Omplen tot l’espai de so i moviment, i això fa que la ve sigui present entre els oients d’una forma viva tan sonora com física.
Wimoweh és el nom de l’espectacle, però és també el títol d’una cançó tradicional de Sud-àfrica (la cançó del lleó de la jungla) i que també sentirem en aquest concert.
Per aquells que volgueu consultar el dossier pedagògic que L’Auditori ha fet per aquest espectacle només cal que feu clic.
Dimecres que vé dia 27 Mozart, si el gran Johannes Chrysostomus Wolfgangus Theophilus Mozart,hauria fet 254 anys.No hi ha cap celebració especial, és clar, no són ni els 200 ni els 250 anys, però en aquesta secció del nostre blog he pensat que valia la pena recordar-lo. I per fer-ho què millor fent una petita passejada virtual per les principals ciutats on va viatjar i coneguem els personatges de la seva òpera més coneguda: La flauta màgica.
També us deixo un gravació de Natalie Dessay, una de les millors sopranos “coloratura” que hi ha actualment. Canta l’ària de La reina de la nit titulada “Der holle rache”, el personatge més malèfic de “La flauta màgica”.
Aquest cap de setmana no us atabalaré gaire. Amb poques pistes n’hi haurà prou. L’enigma és: “Aeròfon de la família de vent-fusta típic de la música tradicional irlandesa”. Que hi hagi sort!!!
Com ja sabeu, el compàs és l’element de la música que fa agrupar les pulsacions. Les pulsacions es poden agrupar de diverses maneres. Segons si s’agrupen de dos en dos (en diem binari), de tres en tres (ternari) o de quatre en quatre (quaternari).
Aquí teniu alguns exercics que us serviran per repassar el tema. Llegiu bé les preguntes abans de respondre i comproveu les respostes en finalitzar els qüestionaris.
Joglars, trobadors, goliards eren músics i poetes medievals que viatjaven per les corts feudals cantant l’amor cortès i tocant instruments amb la finalitat d’entretenir els senyors.
Com ja hem parlat a classe, a vegades, hi havia clergues que després d’abandonar la vida religiosa es dedicaven a fer de rodamons demanant almoina i divertint a la gent del poble amb les seves històres i cançons. Ells havien tingut una formació cultural superior a la de les classes més humils i per tant sabien llegir i escriure.
En les seves cançons, en lloança del vi, del bon menjar i de l’amor, empraven un llatí macarrònic amb el qual, sovint imitaven els cants religiosos, es mofaven de les coses més santes i, en general, del que formava la cultura oficial. Hi ha qui diu que els goliards van formar la primera contracultura del seu temps, és a dir, la cultura underground de l’edat mitjana.
Se’ls anomenava goliards (seguidors del bisbe Golies, personatge llegendari que havia creat l’ofici) i cantaven i recitaven en llatí i en llengua vulgar. El seu repertori era molt variat i anava del més pur refinament a la poesia més grollera. Un exemple en són les cançons Carmina Burana trobades al monestir de Beuern (Alemanya).
Actualment, coneixem pel nom de Carmina Burana una cantata escènica que el compositor alemany Carl Orff va escriure en el segle XIX. Orff es va basar en el text de 25 poemes de goliards extrets dels manuscrits amb el mateix nom trobats a Beuern. És una cantata per a solistes, cors i orquestra, amb una gran força expressiva degut sobretot a l’abundant utilització d’elements percussius.
La música del Carmina Burana s’ha fet molt coneguda arran de la seva utilització en el cinema (Excalibur)així com en altres mitjans audiovisuals (anuncis, programes esportius..). Recentment la companyia de teatre catalana La Fura dels Baus l’ha posat en escena en un muntatge espectacular. En paraules del director i creador de l’espectacle, Carles Padrissa, “l’atracció que reflecteixen les cançons medievals sobre els plaers terrenals de viure, el vi, l’amor passional i les dones no passa de moda”.