Animats per lo engrescador que és escriure música i que soni al moment, els alumnes de La Selva del Camp, els “Músics Selvatges”, comencen a fer de músics. Ja hem treballat les característiques de la melodia gràcies als fantàstics Mapes Conceptuals de la MªJesus Camino que ens ajuden i ens animen tant en la nostra tasca diària. A l’institut de Cantàbria on treballa la Mª Jesús, els alumnes de 2n d’ESO  també han compost melodies. Amb el seu permís us les enllaço perquè hi feu una ullada.

Nosaltres ho hem après a fer amb l’editor de partitures Noteflight. I ara ens disposem a escriure la primera composició. Seguiu les indicacions que trobareu en aquest Wix. Us hi he posat alguns recursos que us ajudaran en la vostra tasca. Els que us vulgueu animar a fer un acompanyament amb acords trobareu recursos i idees al Tema 6 del Moodle.

Ah!!! Recordeu que heu de posar un nom a la vostra creació!!!

Qui no coneix l’Elvis Presley? Aquí hi ha teniu de les cançons que el va fer famós, Always on my mind, per poder tocar amb la flauta. Hi trobareu dues versions, una més lenta, la de l’Elvis i l’altra, bastant més ràpida, dels Pet Shop Boys.

És un Wix fet per la Carme Marchena.

També ens ha fet la partitura amb Noteflight. Gràcies Carme!!!

Avui el bloc fa un any!!!!!!!!!!!

Quan vaig començar no sabia on em portaria tot plegat, el que sí que tenia clar era l’objectiu que em movia a iniciar el projecte: fer de la meva passió, la música, la passió de tots els que en el dia a dia i en el meu entorn més immediat ( alumnes, companys, amics…) m’envolten.

Amb el temps m’he anat adonant que un bloc és una finestra oberta al món, i que aquest món s’ha anat fent gran  poc a poc, com una bola de neu quan baixa per un pendent d’una muntanya. I ara ja sou uns quats els que guaiteu a aquesta finestra.

Em continua agradant, i cada vegada més, el que vaig posar en el meu primer article de benvinguda (i que vaig copiar fil per randa d’un anunci d’una beguda molt coneguda).

L’anunci porta per títol “La feina ben feta no té fronteres” . I diu així:

Metges, periodistes, mecànics, pintors, fusters, lampistes, músics i escriptors.

Quin és el seu secret es preguntava tothom?

La passió, la dedicació, l’atreviment, la curiositat i estimar la feina és la nostra creativitat.

Quin és el secret es preguntava tothom? Si fem les coses com nosaltres sabem, hi ha res impossible?

I el que facin els altres tant se val, la feina ben feta no té fronteres ni té rival

Us deixo amb una bonica història molt adient per a la Nit de Nadal.

Avui és Santa Cecília i com tots sabeu és la patrona de la Música.

Per celebrar-ho m’ha semblat una bona idea fer una mica de música, però d’una manera diriem que “poc habitual”.Es tracta d’una web amb vint vídeos en què, en cada un d’ells, es toca un ritme molt repetitu i monòton amb un instrument diferent. L’experiment consisteix que vosaltres feu música clicant cada vídeo en un ordre diferent i veure quina composició en resulta. Les combinacions són infinites!

Feliç dia de Santa Cecília!

Avui és l’aniversari de Luciano Berio (Oneglia, Itàlia, 24 d’octubre de 1925- 27 de maig de 2003), hauria fet 85 anys. Fou un dels principals compositors representants de l’avantguarda musical europea, sobretot pels seus treballs en la música experimental i la música electrònica.

Com a compositor, cal destacar la sèrie d’obres per a instruments solistes que va titular Sequenza. En cada una d’elles experimenta amb tots els recursos que ofereix cada instrument i el resultat són un conjunt d’obres d’un gran virtuosisme. Aquest és el cas de la Sequenza III en la que investiga totes les possibilitats d’emissió de la veu humana entre les quals, a més de cantar,  utilitza crits, gemeces, estossecs, xiuxiuegs, rialles… és a dir tot allò que es pot fer amb la veu humana i que habitualment no havia estat inclòs en una partitura fins el moment en que Berio ho va fer.

Avui és l’aniversari de John Lennon que va néixer Liverpool 9 d’Octubre de 1940 i va morir a Nova York 8 de Desembre de 1980(va morir assassinat als 40 anys!)

Com que s’ha escrit tant sobre ell i hi ha tantes imatges i música d’ell a la xarxa, l’únic que faig és deixar-vos un ENLLAÇ que m’ha semblat molt interessant. És supercomplet i està plé d’enllaços amb vídeos, música.

És per passar una bona estona.

Gordon Matthew Summonoer, més conegut com Sting, va néixer el 2 d’octubre de l’any 1951, avui fa 59 anys. És un músic britànic, que va començar la seva carrera primer com a baixista i més tard com a cantant i baixista del grup The Police.

Des dels seus inicis professionals, compaginava la seva feina coma professor d’espanyol en un institut amb la d’entrenador de futbol, al mateix temps que per les nits tocava en una orquestra de jazz en un local de la seva ciutat.

El 1977 crea juntament amb Stewart Copeland el grup The Police que aviat es convertirà en un veritable fenòmen, assolint èxits i rècords de vendes amb temés tant coneguts com Roxanne, Every Breath you take, Message in a Botlle, Englishman in New York…

Com a membre de The Police i com a solista, Sting ha venut més de cent milions de discos, ha rebut més de setze Premis Grammy i també una nominació als premis Òscar.

El 2006, Sting s’endinsa en la música renaixentista amb “Songs from the Labyrinth”. En aquest àlbum canta peces del llaütista, cantant i compositor anglès del segle XVII John Dowland. Dowland fou un dels músics més destacats del Renaixement, turmentat i rebutjat per la seva condició de catòlic a la cort d’Isable I d’Anglaterra, va haver de fugir del seu país i va viatjar per tota Europa. Segons Sting, Dowland la primera estrella del pop que va fer gires musicals.

Per Sting fer aquest viatge al passat va suposar haver d’aprendre a tocar l’arxillaüt, un instrument renaixentista de corda puntejada de la família del llaüt. El problema que va tenir és que l’arxillaüt té 26 cordes i ell ha tocat sempre el baix que només en te 4.

Moltes de les cançons de The Police s’han versionat, però una de les que més m’agraden és la que se’n va fer per la pel·lícula Moulin Rouge. És una versió de Roxanne amb ritme de tango.

Avui dia 1 d’octubre Paul Dukas, compositor francès de l’escola impressionista, hauria fet 235 anys. Va néixer a París l’1 d’octubre de  1865 i va morir a la mateix ciutat el 17 de maig de 1935, és a dir va viure 70 anys.

Una de les obres més populars d’aquest compositor fou L’aprenent de bruixot. Aquesta és la història d’un bruixot, el seu ajudant i una escombra.

L’obra és un poema simfònic basat en una balada del poeta i escriptor alemany Goethe. Descriu les aventures de l’aprenent de bruixot, que en quedarse sol al laboratori, converteix una escombra en la seva criada perquè li porti aigua per fer neteja. L’escombra, molt obedient, comença a fer viatges amunt i avall carregada amb ferrades d’aigua, però quan l’Aprenent la vol aturar se n’adona que no sap com fer-ho perquè no coneix la fòrmula i l’aigua ho comença a inundar tot. Talla l’escombra a trossos però això encara ho complica més perquè cada tros es converteix en una nova escombra que no para de portar aigua. L’arribada del Bruixot posa fi a tant desesperada situació

Descripció musical: una llarga introducció ens ambient en el laboratori ple d’esperits invisibles. El tema intepretat pels fagots representa l’escombra. La corda representa el bruixot tan en els moments d’alegria com en els moments de més desesperació. Unes fanfàrries amb els instruments de metall, representen la impotència de l’aprenent per controlar la situació. Les trompes les sentim quan talla l’escombra. Les anades i vingudes de l’escombra estan descrites en forma de cànon. Tota la secció de metall en plè  interpreta la fòrmula màgica del Bruixot quan desfà l’encanteri.

George Gershwin va néixer a Nova York, el 26 de setembre de 1898 i va morir a Califòrnia l’11 de juliol de 1937. Fill d’emigrants russos d’orígen jueu, és un dels millors músics estadounidencs del segle XX. D’entre totes les seves composicions cal destacar Rhapsody in blue (per piano i banda de jazz), l’òpera Porgy and Bess (ambientada en una comunitat negra a l’estat de Carolina del Sud a principis dels anys 30) i la música per a la pel·lícula Un americà a París (que va escriure després del seu viatge a París i que descriu totes les impressions d’un americà mentre camina per la ciutat, sent el soroll dels carrers i les botzines dels cotxes)

L’estil de Gershwin està profundament influenciat per la música de jazz i pels músicals de Broadway que en aquell moment estaven en plena efervescència.

El protagonista d’Un americà a París és el fantàstic ballarí Gene Kelly. Un petit tast amb aquest vídeo.

Ah!!! Sabeu qui és el músic que s’amaga entre les peces d’aquest puzzle?????!!!!!!!! (el requadre de colo blau que apareix el podeu arrossegar i amagar)

Avui és un dia especial per la nostra pàgina d’aniversaris, ja que és l’aniversari d’una de les poques dones compositores que han aconseguit tenir un lloc d’honor juntament amb els homes compositors: Clara Wieck.

Nascuda a Leipzig (Alemanya) un 13 de setembre de 1819 i morta l’agost de 1896) Clara Wieck també és coneguda com a Clara Schimann per haver-se casat amb el també compositor i pianista alemany Robert Schumann (1810-1856).

Clara era filla d’un professor de piano que també tenia un negoci de venda de pianos i partitures i d’una cantant i pianista, la qual cosa va facilitar la seva formació musical des de ben petita. El seu talent i la seva acurada formació la van portar a tocar professionalment des de molt jove.

Robert Schumann va aparèixer a la seva vida quan Clara tenia onze anys perquè es convertí en alumne de Friedrick Wiek, el seu pare (Robert tenia 9 anys més que ella). Quan Clara va complir els divuit anys, Robert va demanar al seu mestre que els deixés casar, però ell s’hi va negar. Van haver d’esperar que ella complís els vint-i-un anys perquè, amb la majoria d’edat, no calia el consentiment patern.

Tot el seu talent, la carrera com a concertista de Clara va quedar en un segon pla, ja fos per la seva dedicació a la família formada amb Robert o pels convencionalismes de l’època, que no afavorien que les dones es dediquessin professionalment a un ofici quan havien arribat a l’edat adulta perquè es considerava que la seva professionalització faria que descuidessin “les seves obligacions familiars”. Però quan Robert es va lesionar la mà i no va poder tocar més, Clara va ser qui va estrenar i difondre les composicions de Robert, fins i tot després que ell morís prematurament (Font: Musicarts).

Aquí teniu un dels seus lieder per soprano i piano Die stille Lotosblume (La callada Flor de Lotus) escrit l’any 1843. LIED

Johan Christian Bach va néixer a Leipzig (Alemanya) el 5 de setembre de 1735 i va morir a Londres, l’1 de gener de 1782. És el més petit dels vint fills que va tenir el músic barroc Johan Sebastian Bach, (aniversari naixement/ aniversari mort) i va ser el primer fill mascle i undècim dels tretze que va tenir amb la seva segona esposa Anna Magdalena.

Va fer els seus primers estudis musicals amb el seu pare. També se’l coneix com el Bach “milanès” i el Bach “londinenc”. Va viure a Milà on va compondre les millors òperes i va tenir un gran èxit. A Londres va ser força important i va ser allí, el 1764, on va conèixier el petit Wolfgang Amadeus Mozart d’encara vuit anyets.

A diferència dels memebres de la seva família, tots ells centrats en la música instrumental i religiosa, Johan Christian va ser un destacat compositor d’òperes a qui Mozart va admirar. També va ser un destacat compositor de simfonies i concerts per piano.

El seu estil ja és totalment clàssic tal com podreu escoltar en el concert per piano i orquestra que podeu escoltar en aquest l’article (el Classicisme musical abarca aproximadament des del 1750 fins al 1800).

Avui es celebra l’aniversari d’un dels artistes més innovadors del segle XX. Nascut a Los Àngeles el 5 de setembre de 1912 i mort a Nova York el 12 d’agost de 1992,  fou compositor, instrumentista, filòsof, teòric musical, poeta, pintor i aficionat a la micologia.

Amb les seves teories musicals i les seves composicions, John Cage va provocar un dels canvis més radicals en la música contemporània i el seu llenguatge: va incloure el soroll i sobretot el silenci en les seves obres musicals.

“Sigui on sigui on ens trobem el que sentim és fonalmentalment soroll. Quan l’ignorem ens molesta. Quan l’escoltem ens resulta fascinant”, escriu Cage a Silence. És per això, que part de la seva carrera com a compositor la va dedicar a la experimentació amb el soroll: va transformar el so d’un piano de cua afegint-li cargols metal·lics i diversos elements col·locant-los estratègicament entre les cordes buscant produir uns sorolls determinats i transformant així el so tradicional del piano.

En aquest video podreu veure com es prepara un “piano preparat”. Escolteu quin so més diferent que té aquest piano.

L’experimentació de Cage va anar més enllà del soroll i va continuar amb el silenci. La famosa obra 4’33” és ja una de les icones del segle XX. És una obra escrita per a qualsevol instrument i està dividia en quatre moviments (quatre parts). En el video que teniu a continuació, el pianista (amb un rellotge per controlar els 4 minuts i 33 segons que dura l’obra) obre i tanca la tapa del piano després de cada moviment.