Tot i que estem en plenes vacances d’agost, aquest és un aniversari que no es pot deixar passar. Ah, i ja sabeu, per veure-ho millor feu un clic a “view full size”.

El Doo-wop (du-duà quan feien cançons en castellà) és un estil de música vocal dels anys 60. Aquí teniu un treball de l’Alba Cortès de 4t que us en farà cinc cèntims.

Aquest és un treball molt complet sobre El soul (un estil derivat del rhythm’n'blues nascut als anys 60) i tots els seus principals representants. Està  fet per la Mercè Ollè de 4t d’ESO.

Benny Goodman (Chicago, 30 de maig de 1909- Nova York, 13 de juny de 1986) fou un clarinetista i director d’orquestra de jazz.

Conegut com El rei del swing, és, juntament amb Glenn Miller i Count Basie, un dels representants de l’estil de jazz anomenat swing. Una de les seves cançons més famoses és “Sing, sing, sing (with a swing)” utilitzada en nombroses pel·lícules i musicals.

Goodman va néixer a Chicago. Era el novè de dotze germans i fill d’emigrants jueus procedents de Polònia. El seu pare era sastre (buf!! havia de fer molts trajos per mantenir dotze fills!!!). Va començar a tocar el clarinet als deu anys a la sinagoga (esglèsia dels jueus), i poc després es va unir a la banda del seu barri. El seu debut professional va ser als dotze anys i als catorze va abandonar l’escola per fer-se músic professional

Proclamat Rei del Swing l’any 1938, cal fer constar que fou el primer blanc que va desafiar la segregació racial, integrant primer en el Benny Goodman Quartet (1938) i després en la seva orquestra diversos músics de color com Lionel Hampton (vibràfon); Teddy Wilson (piano); Charlie Christian (guitarra elèctrica) o Cootie Wilson (trompeta).

Si voleu accedir a la seva pàgina oficial podreu sentir una selecció de la seva música i veure una caricatura força divertida d’ell. BENNY GOODMAN OFFICIAL WEBSITE.

A l’orquestra de Benny Goodman hi van tocar músics tant importants com el bateria Gene Krupa. A classe hem vist “Sing, sing, sing” -ell és el bateria-  i  en vam parlar quan vam veure quins són els instruments que formen part d’una big band.

Avui us proposo un joc d’identificació de personatges amb la pel·lícula d’animació Los Aristogatos. En aquesta pel·lícula hi surt una banda de gats que són músics de jazz. El protagonista, el Gato Jazz, és un homenatge a Louis Armstrong, tots dos toquen la trompeta i l’estil de música que fan és el jazz. Però jo sempre he pensat que hi ha algun altre gat que em recorda a algun altre músic de jazz important. Sabeu a qui em refereixo?

Us deixo els dos videos perquè pugueu disfrutar de la música i pugueu fer un estudi comparatiu. No us perdeu els diàlegs dels gats quan parlen de jazz, és una autèntica classe d’Història de la música sobre les característiques principals d’aquest estil.

Continuem  amb la Història de jazz i en aquest article hi ha unes quantes pinzellades sobre el jazz als anys 20 i els seus principals protagonistes. És un treball fet per Claudia Abela alumna de 4t.

Comencem al tema del jazz. Aquí hi ha una primera presentació sobre els seus inicis.

Aquí teniu en un sol pòster un petit resum dels principals agrupaments instrumentals de la música occidental (en altres cultures musicals com per exemple a l’illa de Java a Indonèsia  hi ha els gamelan).

Suposo que haureu de tenir una mica de paciència perquè es vagi carregant. Ja sabeu que si el voleu fer més gran heu d’anar a “view full size”.

Aquests exercicis són per acabar de repassar el tema dels agrupaments instrumentals. Primer caldrà que feu un repàs al pòster i les seves “teles”. EXERCICIS

Aquest és un petit llistat de webs sobre el jazz i la seva història

Breu història del jazz

El jazzweb: web divulgativa del jazz

Música popular del siglo XX. El jazz

El jazz (en català)

Història multimèdia del jazz

El jazz: un sentimiento

Los orígenes del jazz: interessant recull de videos del Youtube

Aquí hi podreu trobar informació sobre la història del rock

La història del rock

Història del rock. El movimiento más importante del siglo XX

Musica popular del siglo XX. El rock

The Spanish Beatles Page

Història de la música electrònica

Com que sóc com una nena amb sabates noves, aquest cap de setmana m’he dedicat a explorar les possibilitats de Glogster. Aquí en teniu una petita mostra. Per poder escoltar la música i veure el video haureu de tenir una mica de paciència.

Doncs si!!! Avui és l’aniversari del pare de la Pantera Rosa. Bé… ben bé el pare no…

M’explicaré: “The pink panther” és el títol d’una pel·lícula en què el protagonista, l’inspector Clouseau, ha d’impedir el robatori de la Pantera Rosa, un diamant molt valuòs.

Henry Mancini és el compositor d’aquest tema, “The pink panther” tant fantàstic i de moltes altres bandes sonores i temes tant  coneguts per tots vosaltres com el “Baby elephant walk” de la pel·lícula Hatari, o “Moon River” de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s.  Mancini va néixer a Cleveland el 16 d’abril de 1924 i va morir a Los Angeles (la meca del cinema) l’any 1994. Les aportacions de Mancini a la música de cinema són importants ja que ell va ser un dels primers a introduir la frescura de les sonoritats del jazz  en la música cinematogràfica.

Nominat 17 vegades als Òscars per la seva música, quatre de les quals es va emportar la preuada estatueta.

En aquest enllaç hi trobareu totes le bandes sonores de Mancini. BANDES SONORES DE HENRY MANCINI

La data de naixement de Bessie Smith (15 d’abril?) és incerta, les partides de naixement no eren gaire habituals entre els negres de Chattanooga, Tennessee, entre 1895 i 1900; en tot cas els seus primer anys transcorren en la més absoluta misèria. Va aprendre a cantar escoltant als músics de carrer i ben aviat va destacar per la seva potent veu de contralt i per la facilitat que tenia per cantar els blues (cants que expressen la tristesa dels esclaus afroamericans) amb sentiment. D’aquí el nom amb què se la coneixia “la reina del blues”.

Com molts dels músics de jazz d’aquesta època, va tenir una vida molt dura. D’una banda la segregació racial a l’Amèrica dels anys 20 era encara molt via.D”altra banda la seva afició a la beguda va fer que en molts casos perdés els contractes per cantar ja que els propietaris dels locals no es refiaven que estiguès prou serena per actuar.

També com altres cantants de jazz que ja han passat per aquest blog (Billie Holiday) va tenir una mort prematura i plena de rumors sobre les circumstàncies de la mort: va tenir un accident automobilístic i es diu que va morir desagnada perquè no la van voler atendre en l’hospital per a blancs que hi havia més proper.

El 1929 va gravar una pel·lícula “St. Louis Blues”. L’ambientació i l’atmosfera continguda i solemne,  ens deixa veure una protagonista desesperada per l’abandonament del seu marit i agafada a l’única que encara li queda: l’alcohol.

Cantant de jazz nascuda al gueto negre de Baltimore el 7 d’abril de 1915. Juntament amb Ella Fitzgerald i Sarah Vaughan és considerada com una de les cantants femenines més importants del jazz i del soul. Va tenir una infància molt difícil: violació, acusacions de prostitució, estades al reformatori, alcoholisme, drogues, presó… fets tots ells que la van portar a una mort prematura l’any 1957 a Nova York(fins i tot moribunda i insconscient al llit de l’hospital, la policia va intentar emmanillar-la acusada de consumir drogues mentre agonitzava).

Hi ha qui afirma que si cantava com cantava era per aquesta vida tan dura i plena de patiments que li va tocar viure. La seva veu aspra (com la de Louis Arsmtrong) però expressiva, i les seves intepretacions plenes de passió, intensitat i sentiment, fan que se la pugui considerar com una de les grans dives del jazz.

I com que quan parlem de música els fets valen molt més que les paraules, us deixo el magnífic “Strange Fruit” . És una canço que parla, amb molta crueltat i sense estalviar detalls, de les execucions que patien els negres als estats del sud dels Estats Units durant els anys d’esclavitud. Aquesta peça es va convertir en l’himne del Moviment pels drets civils als EEUU i fou escollida per la prestigiosa revista Time com la millor canço del segle XX.

Tant important ha estat Lady Day per a la música, que artistes tan coneguts com U2 amb Angel of Harlem o Presuntos implicados amb Alma de Blues, li han dedicat les seves cançons.