Imatge presa de la xarxa

Temps enrere, ningú no posava en dubte el prestigi del/ de la mestre/a ja que tothom tenia clar que la seva tasca d’ensenyar a un grup de nens o nenes, o no tan infants, era complexa. Actualment, allà on vagi si dic que sóc mestra, la gent em va un gest i algun comentari que vénen a dir que tenim massa privilegis, és a dir, les vacances, i treballem poc. Bé, haig de dir que actualment, la tasca docent és encara més difícil que la dels nostres precedents, perquè hem d’ensenyar hàbits: d’estar ben asseguts, d’escoltar en silenci, de demanar el torn de paraula per no parlar tots alhora i de seguir les instruccions del/de la professor/a per seguir la classe i assolir un bon aprenentatge. No podem oblidar que avui dia, els i les docents hem d’avaluar per competències bàsqiques en les diferents àrees, ja siguin de primària o secundària. A tot això cal sumar-hi, el fet que actualment no es pot pensar fer una classe sense utilitar les eines TIC/TAC, ja que som a l’era digital. I per sinó fos poc, també hem de preparar bé els trimestres, les classes diàries, exàmens, corregir exàmens i dossiers, fer mitjanes i posar notes. Molts docents tenen un càrrec, els qui som tutord/tutores som responsables d’un grup d’eso, som una mena d’intermediaris entre els pares, els alumnes, els coordinadors de cicle i pedagògics i per tant la tasca encara és més difícil. Podria continuar amb la llarga llista de tasques hem de dur a terme dia a dia, incloent-hi els dies festius.  Però prefereixo concloure dient que sóc mestra perquè crec en la meva tasca, m’agrada ensenyar la meva àrea i cada dia aprenc a ser més competent, i també els i les alumnes em demostren que la meva dedicació no és una feina preparada, planificada ni duta a terme envà.

Imatge presa de la xarxa

Sóc professora de llengua catalana i literatura des de l’any 2004, en  la meva adolescència i en diferents centres vaig ser víctima de l’anomenat “bullying” tant a nivell psicològic com físic. El cert és que de tant en tant parlo d’aquest fet i en molts casos, l’interlocutor/a em pregunta: Per què? La resposta és que no hi ha un per què per als maltractaments ja  siguin a l’escola, dins l’entorn familiar,  o en qualsevol altre entorn. No hi ha cap raó que justifiqui que una persona maltracti a una altra, ja sigui  un assetjament psicològic, físic o sexual. I encara afegiré que quan aquest tipus de maltractaments es pateixen en la infantesa o en l’adolescència, això deixa cicatrius difícils de tancar, i dificulta establir relacions socials amb persones per por a tornar a caure en el mateix pou. No, rotundament, no hi ha cap per què pel fet que un noi o una noia sigui víctima d’un patiment injust i inacceptable. Celebro però que avui dia, des del Departament d’Educació, des de les escoles, i moltes entitats es facin campanyes d’informació perquè els docents d’ara detectem els casos de “bullying” per tallar-los.

Imatge presa de la xarxa

Hi ha veus en la societat que diuen que no és bo que els/les alumnes estudiïn fins als 16 anys, perquè no tothom pot assumir un aprenentage acadèmic i per tant, cal que hi hagi gent que s’encamini cap els oficis, o sigui cicles formatius de grau mitjà. Personalment opino que sí que és bo que tant nois i noies tinguin un graduat, el graduat de l’ESO. És clar que això implica un esforç d’adaptar-se al sistema educatiu, al currículum i ser conscient del què significa estudiar secundària. També cal dir que no es pot confondre la idea que fer un cicle formatiu de grau mitjà per a dur a terme un ofici sigui una tasca al marge de l’academicisme. Primer cal aprendre la part teòrica d’un ofici i després cal aprendre la pràctica amb la pràctica. Per tant, no s’ha de magnifiicar la universitat en detriment dels oficis. Avui en dia hi ha moltes portes obertes de formació un cop s’hagin acabat els estudis de secundària obligatòria. Hi ha algumnes que no volen estudiar i que no aprofiten les eines que tenen, i aleshores surt algú que malanomena aquesta generació ni-ni, un terme despectiu, perquè considero que de vegades no és fàcil per un adolescent trobar el seu camí, a causa de les inseguretats, i en molts casos de contextos socials complicats. Opino que tothom té dret a un ensenyament de qualitat, i un cop acabada l’ESO, cal que els i les alumnes esbrinin quin camí prendran.

Imatge presa de la xarxa

Fa uns quants anys teníem la LOGSE que estructurava l’educació secundària obligatòria al voltant dels conceptes: objectius, continguts i dins d’aquests hi havia els termes, conceptes, procediments i valors. Ara tenim encara el currículum de la LOE, que remarca la importància de les competències bàsiques transversals. Això demostra que l’educació evoluciona i tota la normativa així com la manera d’ensenyar als i a les alumnes també canvia.  Aquest canvi de manera d’enfocar l’ensenyament ens planteja una pregunta: reciclar-se o no reciclar-se com a professors/res?. La meva resposta és que sí que els docents ens hem de reciclar i renovar contínuament. Només cal veure que tot i que abans només comptàvem amb la pissarra verda de tota la vida, i ara tenim algunes eines digitals com alguns canons i pantalles en aules específiques, i també sovint podem emprar eines com el Moodle per plantejar activitats o tasques, per tal de fomentar la competència digital dels i de les alumnes. Crec que el fet de trobar-se amb noves maneres d’ensenyar una matèria o una àrea és un repte per cercar nous camins i nous recursos que ens fa créixer en la nostra tasca docent.

La periodista i escriptora Gemma Lienas analitza el còmic del dibuixant “El Roto” on sota el títol de “Violència de gènere”, el dibuixant representava la cintura i les cames d’un home, i un punyal penjant d’un fil. A partir d’aquí Lienas fa una definició crítica de la violència de gènere a nivell global, i després mostra una sèrie d’estadístiques en què es veu com moltes nenes no saben detectar els possibles maltractaments, i veuen normal que si tenen una relació, el noi les controli o tingui gelos. Això significa que la mentalitat encara no ha canviat, per això cal que la comunitat educativa: famílies, educadors, professors, mitjans i entitats a favor de la dona continuiïn la seva tasca i eduquin no només a les joves perquè no es converteixin en víctimes de la violència de gènere, sinó també als joves perquè aprenguin a tractar amb respecte a les dones. Així doncs, l’article de Gemma Lienas és un clam perquè no ens adormim, i continuem la lluita en contra de la violència de gènere des de l’educació.