Imatge presa de la xarxa

Els professors/res interins/es ens convertim en nòmades que anem d’un institut a un altre, en diferents municipis, i amb diferents tipus d’alumnes i de maneres de fer dels centres.  Cada vegada, s’aquireix més experiència tant a l’hora d’ensenyar com d’intentar tractar el tema de la convivència a l’aula. El curs passat vaig tenir la sort de treballar al Pablo Ruiz Picasso, oficialment és un CAEP, però malgrat que de vegades tenia hores i alumnes amb dificultats de concentració i d’aprenentatge, a poc a poc, tant ells i elles com jo vam aprendre a conviure i a treure partit de l’assignatura de llengua catalana i literatura. Amb els alumnes de 1r A vam fer un documental sobre la diversitat per la Unesco, tant amb primers, com amb segons vam treballar activitats d’expressió oral i escrita, així com també vam fer jocs lingüístics com el Pica-lletres el dia de les jornades esportives. Va ser una experiència educativa inoblidable, i porto dins el pòsit dels alumnes del Picasso, de tots i totes. Tota aquesta tasca fou possible gràcies al suport de l’equip directiu, de companys/yes del centre. Gràcies a tots i totes, us recordo amb molt d’afecte.

Enguany amb els alumnes de primer d’ESO de l’institut Pablo R. Picasso de Nou Barris havíem de fer la lectura del llibre “La veu dels somnis” de Hugh Lupton. Es tracta d’un llibre de relats breus amb elements fantàstics, i amb preguntes de comprensió lectora orals i escrites darrere de cada relat. El més curiós és que durant la lectura d’un dels contes, que sorprentment els alumnes seguien amb atenció, i en silenci, jo que anava despistada creia que ja l’havíem acabat, i em diuen: “-No, encara falta una pàgina!”. Va ser realment una anècdota curiosa perquè va demostrar que els nanos estaven encuriosits per la història i volien saber-ne el final.

La meva tasca de professora va començar l’any 2004. El primer IES on vaig aterrar fou “Els tres turons” situat a Arenys de Mar, al Maresme. Ja se sap que quan un/a substitut/a comença li toca estar poc temps, el temps just per conèixer els alumnes, que intenten prendre-li el pèl, mentre jo intentava ensenyar. Així han passat tots aquests anys, i enguany he acabat el curs al Pablo Picasso de Nou Barris, així que sóc una mena de professora nómada que va voltant pels instituts de Catalunya. Això té una part bona i és que cada any inicies una nova aventura, en una ciutat diferent, amb alumnes diferents, i aprèns a adaptar-te al nou institut i també als companys i companyes. Potser algun dia podré romandre uns quants anys en un mateix centre, però de moment seré una mica com Willie Fog, i seguiré viatjant pels diferents centres de Catalunya.