El semàfor
09 febrer 2012![]() |
| De ooumaima |
![]() |
| De ooumaima |
El temps és aquest desig
que ens encalça i ens empeny
entre els marges de l’hivern.
Sota un llençol de gebrada
dorm la rosa de la vida.
Un sol de desembre amida
l’ombra exigua que dansa
entre remors de recança
i les llavors de l’oblit.
Però el temps arriba i esbotza
les portes d’aquest any dotze
amb un somni d’esperança!
Trobat al bloc Poesia Infantil i Juvenil
| De Baixades |
Javi i Yassine
Reciten: Jhosselyn i Oliver
Poema de S. Silverstein i traducció al català de Darabuc
Reciten l’Oliver i la Loubna
Recordeu: tots som iguals
I tots vivim
A la mateixa casa.
L‘amistat ens farà feliços.
La igualtat ens farà lliures.
El diàleg ens farà germans.
Sempre lluitarem per la PAU.
Franco
Pau vol dir parlar i estimar.
Els nens I les nenes volen jugar.
També necessiten, amb amistat i amor,
Omplir tots els racons del seu cor.
LORENA
Feliços els nens quan hi ha pau .
Ells juguen i canten tots junts .
Les mares els miren i riuen.
I ningú esta trist.
Caramels i joguines,tots compartim.
I ajudem a tothom .
Tots estem contents.
Anirem plegats buscant la pau .
Tristesa i guerra s’han acabat.
Loubna i OLiver
Hem buscat paraules boniques i després n’hem triat una. Amb aquesta hem fet un poema.
L’Oliver ens recita aquest poema.
La Luz Mª ens recita aquest poema amb el seu accent andalús.

Aquest poema ens el recita en Franco.
TARDOR
Espirals de fulles
grogues
vermelles
lluents.
Giren perdudes
encalçant-se
abraçant-se,
lliscant
pel pendent.
RILMER – 6è B
Ens llegeix el poema l’Hicham (i notareu que està una mica refredat).
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
Ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar … Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sense gaire set … Després aixeca
al cel enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables
brandant llànguidament la llarga cua.