Arxiu pel 'contes d’arreu del món' Categoria
Conte xinès: Shanken, l’amic de les mones
26 maig 2009
Els contes d’en Nabar
Conte popular xinès: EL MIRALL
15 maig 2009 
Un camperol xinès se n’anava a la ciutat a vendre la seva collita d’arròs i, abans de marxar, la seva dona li va dir que li comprés una pinta, que la necessitava.
Després de vendre l’arròs, el camperol va trobar uns amics seus, que feia temps que no veia, i per celebrar-ho van anar plegats a dinar.
Després de menjar i beure, l’home es trobava una mica confós. Va pensar que la seva dona li havia demanat que li comprés alguna cosa, però no recordava què era.
Va entrar a una botiga i va comprar el primer que va veure: un mirall. I va emprendre el camí per tornar al poble.
En arribar a casa seva va donar el regal a la seva muller i se’n va anar a treballar al camp. La dona es va mirar al mirall i es va posar a plorar desconsoladament.
La seva mare li va preguntar per quina raó plorava i ella li va dir:
-El meu marit m’ha portat una altra dona, jove i bonica.
La mare va agafar el mirall, se’l va mirar i li va dir:
-No t’has de preocupar, dona, que no veus que és una vella!
Conte del Marroc: Dins del pou
14 maig 2009Diuen que un dia l’eriçó es va trobar un xacal i li va preguntar cap on anava.
- Vaig de cacera.
Van caminar junts un bon tros, fins arribar a un pou que tenia una corda amb dues galledes per treure aigua. Les dues bèsties es van aturar per apagar la seva set. L’eriçó va saltar dins d’una de les galledes, i va baixar cap al pou. Saciada la seva set, va voler tornar cap a la superfície. Però com podia fer-ho?.
Va cridar al xacal:
- Ei, xacal, aquí dins hi ha vuit cabretes amb els seus cabridets! Corre, vine !
L’ animal no s’ho va fer repetir, va saltar a l’altra galleda. Naturalment, mentre la galleda del xacal baixava, la de l’eriçó anava pujant.
- Què està passant? – va preguntar el xacal quan es va adonar que l’eriçó ja era per damunt seu, després d’haver-se creuat al mig del pou.
- Ai company,- respongué l’eriçó- les coses canvien sovint. La vida és així : de vegades uns són dalt de tot, i altres cops, a baix.
En Mohamed coneixia aquest conte perquè la seva mare li explicava quan era petit.
Conte: LA PELL DEL COCODRIL (conte africà)
15 febrer 2008En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia
la pell llisa i daurada com si fos d’or. Diuen que es passava tot el dia sota l’aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d’elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.
El cocodril, orgullós de l’admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l’aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d’animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s’apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.
Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d’una capa lluent de fang, i cada dia s’anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d’escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d’aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l’antiga i bonica pell daurada del cocodril.
El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l’humiliació i, des d’aleshores, quan s’apropen altres es submergeix ràpidament a l’aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l’aigua.
