La cinta de Νίκη

FITXA TÈCNICA

• Nom original: The Silence of the Lambs. 
• Director: Jonathan Demme.
• Guionistes: Ted Tally (Novela: Thomas Harris)
• Any d’estrena: 1991.
• Durada: 118 minuts.
• Repartiment: Jodie Foster, Anthony Hopkins, Scott Glenn i Ted Levine.
• País d’origen: Estats Units.
• Idioma original: Anglès.
• Gènere: Terror, suspense.

ARGUMENT

Clarice Starling és una jove brillant, que estudia per ser agent de l’FBI. Llicenciada en psicologia i criminologia serà escollida per entrevistar els homicides sistemàtics sota custòdia per establir un perfil psicològic, ja que creuen que això podria fer servei per enxampar altres assassins en sèrie. Més concretament, estan interessants en Buffalo Bill, l’assassí que està actuant al mitjà oest americà.

Ella serà l’encarregada d’interrogar el psiquiatre Hanníbal Lecter, més conegut com Hanníbal el Caníbal, empresonat des de fa 8 anys en una cel·la de molt alta seguretat de l’hospital psiquiàtric de Baltimore. Allí es donarà l’inici de nombroses converses entre ells i d’un joc psicològic que la Clarice haurà d’anar desvetllant poc a poc per poder esbrinar algunes coses de Buffalo Bill. Descobriran que Hanníbal sap la identitat de l’assassí i a partir d’aquí s’anirà desenvolupant la investigació, trobaran la crisàlide d’un borinot, més conegut popularment com a borinot de la mort i la investigació es veurà incentivada pel segrest de la filla de la senadora.

TRÀILER

CRÍTICA

La pel·lícula és l’adaptació de la segona obra d’una tetralogia escrita per Thomas Harris, en la que el personatge principal i que més hi destaca és Hanníbal Lecter, un psiquiatre brillant que és també un perillós assassí caníbal. Serà interpretat magistralment per Anthony Hopkins, qui, segons molts crítics realitza la millor interpretació de la seva carrera. Un psicòpata sense escrúpols però educat, brutal però culte, caníbal però intel·ligent. Potser aquestes siguin algunes de les principals característiques d’un dels millors personatges que el cinema ens ha deixat. Gràcies a aquest paper, Hopkins es va emportar l’Oscar al millor actor.

També trobem en el paper principal femení a una espectacular i jove Jodie Foster, encarnant a Clarice Starling, una aspirant a agent de l’FBI que haurà d’enfrontar-se a una dura proba psicològica per resoldre una cadena d’assassinats.

L’estructura del guió és magnífica, la pel·lícula aconsegueix atrapar-te absolutament. En un principi són els assassinats els que t’intriguen però, més tard t’adones que el que realment et té atrapat és la complexitat, l’extravagància i peculiaritat del misteriós personatge Hanníbal Lecter. En el transcurs del film, van canviant les teves emocions respecte aquest personatge; al començament sents por, després respecte i més tard, sense adonar-te, acabes entrant en la seva ment perversa.

Un malvat culte i educat que va causar pànic, terror però també fascinació, i fins i tot admiració, una gran interpretació d’Anthony Hopkins!

En el film, la trama tracta bàsicament d’enxampar Buffalo Bill, un assassí en sèrie que assetja noies joves amb un perfil característic. Primer les rapta i més tard apareixen mortes, a totes els hi arrenca un tros delimitat de pell.

En una autòpsia a una de les víctimes, Clarice troba crisàlide a la gola de la noia. Quan analitzen la mostra, descobreixen que la crisàlide pertany a la papallona Acherontia atropos, més coneguda amb el nom de “el borinot de la mort”. Era estrany trobar aquest insecte en aquell clima, allò volia dir que havien sigut encarregades expressament.

Clarice explicarà aquesta troballa al doctor Hanníbal Lecter, qui farà una interessant interpretació d’aquest aspecte tan peculiar de l’assassí i antic pacient seu. Lecter explicarà a l’agent Starling que el símbol, el significat de les papallones, de les crisàlides és la metamorfosi, el canvi que es produeix en el cos de l’insecte. Buffalo Bill volia canviar, volia experimentar una metamorfosi. Li aconsella que busqui en clíniques sol·licituds de canvis de sexe.

El paral·lelisme clàssic que he trobat en aquesta pel·lícula és clarament la voluntat de metamorfosar-se de l’assassí. Si heu llegit les metamorfosis d’Ovidi, encara que sigui en adaptació, em sabríeu dir quina seria la que s’assembla més al cas de la pel·lícula? Quina de les històries és la que us agrada més i per què?

Si mireu el tràiler, a part d’esperonar-vos a mirar la pel·lícula, hi trobareu una expressió llatina. De quina expressió es tracta? Sabeu què vol dir i quan s’utilitza?

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.

FITXA TÈCNICA

• Títol original: The Birds
• Director: Alfred Hitchcock
• Guionista: Evan Hunter
• Any d’estrena: 1963
• Durada: 119 min.
• Repartiment: Tippi Hedren, Rod Taylor, Jessica Tandy, Suzanne Pleshette, Veronica Cartwright
• País d’origen: Estats Units
• Idioma d’origen: Anglès
• Gènere: Suspens, terror

ARGUMENT

Melanie, una jove rica i snob de l’alta societat de San Francisco, coneix casualment en una ocelleria l’advocat Mitch Brenner, que ha anat a comprar un regal d’aniversari per a la seva germana Kathy. Mitch, quan coneix per la premsa l’esbojarrada vida de la Melanie, la tracta amb indiferència i se’n va de la botiga. Ella, que no està acostumada que la tractin així, encarrega uns periquitos i es presenta a casa de la mare de Mitch, a Bodega Bay, amb el pretext de regalar els periquitos a Kathy. Així que arriba, els ocells, embogits, comencen a atacar salvatgement els habitants del lloc. La situació s’agreuja a mesura que avancen les hores.

TRÀILER

CRÍTICA

The Birds va rebre el Premi de Globus d’Or de 1964 per a la millor actriu (Tippi Hedren) i Premi DVD Exclusive Awards del 2000 al millor documental retrospectiu (All About ‘The Birds’ de Laurent Bouzereau). També va ser nominada als Premis Òscar de 1964 pels millors efectes especials, als Premis Edgar del mateix any com a millor pel·lícula i el Premi Satellite de 2005 com a millor DVD de clàssics del cinema.

No és gens estranya aquesta gran admiració cap  Els Ocells del gran mestre Hitchcock, tant ahir com avui. La pel·lícula, encara que aquest any commemori els seus cinquanta anys, no deixa de ser actual, no ens deixa d’impressionar cada cop que la veiem i encara que coneixem què passarà, ens mantenim en tensió durant els 119 minuts de duració. Davant d’aquesta obra d’art, les comèdies nord-americanes de famílies “felices” que fan barbacoes els diumenges haurien de treure’s el barret. El cinema de veritat és aquell que per un moment ens fa oblidar que estem veient una pel·lícula i el fet que els ocells persegueixin i matin els personatges del film ens fa dubtar sobre si la trama és ficció o realitat, realment els ocells ens poden treure la vida d’una manera tan cruel? Hitchcock afavoreix aquest clima de tensió i d’incertesa tot deixant un final obert, fent entendre explícitament que els ocells mai no deixaran en pau els protagonistes. Si ens fixem en la caràtula que podem veure en aquest apunt, el propi director assegura que es tracta de la pel·lícula més terrorífica que havia fet fins aquell moment, a la part inferior podem llegir: “recorda el proper crit que sentis pot ser el teu”. Amb aquesta presentació, Hitchcock ja ens fa tremolar i a la vegada ens captiva.

La protagonista, Melanie (Tippi Hedren), sent assetjada i atacada pels ocells, escena de la pel·lícula.

Aquesta inquietant història ens recorda a diversos episodis mitològics:

- En primer lloc, hi ha un clar paral·lelisme entre els ocells de Hitchcock i les Sirenes de l’Odissea d’Homer. En aquesta obra homèrica, el valent i astut Odisseu i els seus tripulants han de superar una perillosa prova durant el seu viatge: unes dones alades que es fan dir “Sirenes” encisen els homes amb els seus cants i una vegada cauen entre els seus braços, elles els maten.

- En segon lloc, ho podem comparar amb les Harpies de Les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes. Les Harpies eren monstres alats amb cap de dona i urpes de fera salvatge, molt sovint confoses amb les Sirenes. El mite més conegut on prenen part és el de l’endeví cec Fineu, a qui les Harpies robaven el menjar o bé l’hi embrutaven amb els seus excrements quan anava a menjar-se’l. Quan els argonautes visiten Fineu, s’encarreguen d’allunyar-les per sempre, alliberant-lo d’aquest turment.

- En tercer lloc, també poden recordar els ocells del llac Estímfal amb els que es va haver d’enfrontar Hèrcules. Aquests ocells estaven consagrats al déu Ares i causaven grans danys als humans: els mataven, feien malbé les seves collites i per tant impedien que els animals s’alimentessin i morissin. El sisè treball d’Hèrcules fou expulsar aquestes bèsties, però com que eren tantes no les podia fer fora. Així doncs la deessa Atena el va ajudar donant-lo un cascavell de bronze que feia un soroll tan molest que tots els ocells van abandonar l’Estímfal i les terres del voltant.

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

FITXA TÈCNICA

• Nom original: Madhouse.
• Director: William Butler.
• Guionistes: William Butler.
• Any d’estrena: 1974.
• Durada: 91 minuts.
• Repartiment: Joshua Leonard, Jordan Ladd, Natasha Lyonne i Lance Henriksen.
• País d’origen: Estats Units.
• Idioma original: Anglès.
• Gènere: Terror.

ARGUMENT

La història comença amb la imatge d’un pacient que escapa d’una clínica de salut mental, al qual persegueixen i finalment atropellen amb un cotxe. Passen els anys i ens trobem a la mateixa clínica psiquiàtrica, Cunningham Hall. Allí hi arribarà un nou metge, Clark Stevens, molt emprenedor i amb moltes energies. Només arribar ja demostrarà interès per reformar l’edifici, millorar els tractaments dels pacients… Tot i així es trobarà amb la negativa del Dr. Frank, el director del centre, que li dirà que es limiti a fer la seva feina, que no és altre que ajudar als pacients.

El mateix dia coneix la Sara, una resident (com ell) que porta un any treballant a l’hospital. Ella molt amablement li ensenya tot l’hospital; les plantes on hi ha els pacients de menor risc i la planta subterrània, on estan els pacients més perillosos de tots, aquells qui són allà per haver comès crims atroços. A mesura que van passant els dies, en Clarck es va adonant que els mètodes que utilitzen allà no són els més adequats per tractar els pacients, com ara: condicions insalubres o pistoles elèctriques per controlar-los.

Al cap d’uns dies, començarà a haver-hi crims, els treballadors de l’estància moren de manera horrible. Això desencadenarà una investigació policial, però també una recerca privada del propi Clarck, qui investigarà la institució amb l’ajut de la Sara i trobarà la seva font més valuosa d’informació en un misteriós pacient de la cel·la 44 del soterrani.

TRÀILER

CRÍTICA

Atenció! La crítica conté spoilers! Per relacionar aquesta pel·lícula amb les clàssiques es necessari que es desveli el final, així que per si la voleu veure abans i mantenir el suspens aquí queda l’avís.

Per començar, cal dir que no sóc fan del gènere de terror, així doncs no sé del cert si la crítica serà gaire complerta degut a la meva falta de coneixement d’aquest gènere.

La pel·lícula està ben aconseguida juga molt amb els efectes especials a l’hora d’intentar plasmar el que hi ha al cap d’un malalt mental, sobretot es centra en l’esquizofrènia. A l’hora del suspens (assassinats), sap captar-te i fer que mantinguis l’interès i la intriga. Les escenes de terror o violència van degradant a mesura que avança el film, en la primera es veu tot bastant nítidament però, en les següents no es veu tot tant explícitament. En el film s’intenta mantenir amb imatges i visions sinuoses la sensació de paranoia, encara que al principi no s’acabi d’entendre tot això concorda a la perfecció amb l’argument.

I aquí venen els spoilers! Es interessant el paral·lelisme que han trobat alguns entre la trama de la pel·lícula i la història d’Èdip. Com he esmentat a l’argument en Clarck, el protagonista, investigarà els crims que succeeixen a Cunningham Hall, fins que al final descobreix que va ser ell mateix qui els va cometre. El mateix li passa a Èdip quan decideix investigar l’assassinat de Lai i acaba descobrint gràcies a Tirèsies que fou ell qui el matà i que Lai era el seu pare.

Es cert que tots dos investiguen un crim o una sèrie (en el cas de la pel·lícula) de crims que han comès ells mateixos i no en són conscients, encara que també s’hauria de puntualitzar que en el cas de Madhouse, es tracta d’un malalt mental que pateix de trastorns de personalitat múltiple i acudeix a aquell hospital per rendir comptes amb la gent d’allà, la gent que no el va ajudar quan ho necessitava, la gent que el va atropellar quan va intentar escapar, el van donar per mort i ni tan sols es van tornar a preocupar. En el cas d’Èdip, no és tot tant retorçat, simplement és una víctima del seu propi destí.

En resum, m’ha semblat una pel·lícula entretinguda, ideal per mirar una tarda amb alguns amics o la família. Si us agrada aquest gènere mireu-la i sinó, animeu-vos-hi, és bo obrir-te a conèixer coses noves!

Núria Yela,

2n de Batxillerat Llatí i Grec

FITXA TÈCNICA

• Nom original: The Wicker Man.
  
• Director i guionista: Neil LaBute.
• Any d’estrena: 2006.
• Durada: 102 min.
• Repartiment: Nicolas Cage, Ellen Burstyn, Kate Beahan, Frances Conroy, Leelee Sobieski, Molly Parker i Diane Delano.
• País d’origen: Amèrica.
• Idioma original: Anglès.
• Gènere: Terror i suspense.

ARGUMENT

Fa dies el meu pare em va recomenar una pel·lícula que segons ell era molt bona. L’hagués mirada  amb més atenció, l’únic que tracta sobre un tema una miqueta inquietant…

Un policia rep una carta d’una antiga amiga seva que viu en una illa a les costes d’Escòcia, explicant-li que la seva filla havia desaparegut feia dues setmanes i que si us plau la podria ajudar a trobar-la. El protagonista va a l’illa però no només la desaparició de la nena era estranya, sinó que no hi havia cap home de punta a punta. Comença a trobar moltes pistes que li fan obrir els ulls a una realitat molt més preocupant: la nena no estava morta, però ell aviat ho seria. Les dones d’aquell estrany lloc l’havien enganyat perquè  hi anés, en teoria a buscar la desapareguda, però l’objectiu que tenien era que ell tingués relacions amb elles i després l’oferirien als Déus de l’agricultura. Això ho feien un cop a l’any per assegurar-se la descendència. Quan ell se n’assabenta de tot, no pot marxar de l’illa i el cremen viu dintre una mena d’estàtua de fusta, amb la qual totes les dones fan un ritual, un ball  per a tenir bones collites durant l’any següent.

TRÀILER

CRÍTICA

Aquesta història és molt semblant al mite de les dones Amazones, que no permetien cap home a la seva tribu i només els necessitaven un o dos cop a l’any per mantenir l’espècie i després , si el nadó era un nen, l’abandonaven . Les Amazones eren dones fortes, guerreres i sobretot dedicades a l’agricultura. A més he de dir que el ritual- festa del final s’assembla al que feien els druïdes celtes per demanar fertilitat als camps. Hi ha moltes semblances entre les tres històries i segurament si mirés la pel·lícula amb més atenció en trobaria moltíssimes més.  Em sap molt greu, però deixo aquesta feina per vosaltres, ja que només de pensar-hi, em vénen esgarrifances!!!

Jessica Rubricatus Mcdaid,

1r Batx. Llatí i Grec de l’Ins Miquel Martí i Pol.

Quod sumus

Quan estava veient Paranormal activity 2, em vaig adonar d’una paraula en llatí, no li vaig prestar molta atenció, però quan vaig recordar les classes de la Lida, vaig tornar cap enrere per agafar-la i d’questa manera que tots pogueu veure aquesta paraula i intentar endevinar el seu significat.

Una de les teories més comunes que he vist se suposa que la paraula gravada a la porta és Meus. Si això és cert, llavors no tenim una resposta simple i senzill per a vosaltres. Meus en llatí significa “meu”. Tenint en compte que estem tractant amb una mena de dimoni aquí, no seria massa desgavellat pensar que utilitza Amèrica i posseïa ja Kristi va sortir del soterrani, “meu” té molt sentit.

Algunes persones han determinat que “Melk” és en realitat una traducció estranya de Moloc, que era un antic déu semític que es va especialitzar polzades … el sacrifici de nens. Si es presta atenció, es pot escoltar algun esment del fet que el dimoni que posseïa Katie se li va prometre el primer home nascut en la família. Així que tenint Hunter nadó sens dubte encaixa en aquest mes de Moloc.

Què creieu que vol dir a la pel·lícula?meus o melk?

Què opineu de Moloc? Què en sabeu?

Elisa Moya
Llatí 4t ESO B Llatí

FITXA TÈCNICA

Nom original: Triangle
Director i guionistes: Christopher Smith
Any d’estrena: 2009
Durada: 99 minuts
Repartiment: Melissa George, Michael Dorman, Joshua McIvor
País d’origen: UK
Idioma original: Anglès
Gènere: Thriller/Misteri

ARGUMENT

La Jess no és més que una mare soltera, la qual ha de carregar amb tot el pes que comporta tenir un fill autista. Però, amb tota la bona fe, el seu amic Greg la convida a passar un dia navegant en el seu vaixell, amb uns amics seus, per així evadir-se una mica i deixar de costat tots els seus problemes. Ella accepta, una mica preocupada pel seu fill, però què pot sortir malament?. La travessia comença, però un cop estan enmig del no-res apareix una tempesta que se’ls tira a sobre. Junt amb aquesta, un crit de socors a la ràdio del vaixell inquieta els passatgers, els quals no tenen gaire temps de preocupar-se, doncs una onada gegant volca el vaixell. Per sort, quan la tempesta desapareix, es troben amb un vaixell gegant, molt misteriós, al qual es pugen sense pensar-ho dos cops. I aquí és on comença el malson. O pot ser ja ha començat abans…

TRÀILER

CRÍTICA

Triangle és una pel·lícula que presenta una paradoxa temporal, i com a tal, presenta els típics errors d’una pel·lícula d’aquesta categoria, i encara ser una obra en la que sembli que cal concentrar-se per seguir l’argument, és força entretinguda i no suposa un gran esforç seguir aquesta trama argumental.

Quant a referents clàssics, el primer és quan troben el vaixell gegant el nom d’aquest és “Aeolus” que en català seria Èol, rei dels vents i fill de Posidó. Més tard en un dels passadissos del creuer, troben un mapa amb la història mitològica de Sísif, fill d’Èol. Sísif era un astut mariner que per tal d’augmentar el seu poder i riquesa assassinava altres persones. Era conegut com un dels homes més astuts, tant és així que quan la mort, Tànatos,  va anar a buscar-lo va saber enganyar-la encadenant-la. Això va fer que la gent no morís,  fins que Ares va anar a lliberar Tànatos. Lavors Sìsif va ser portat a l’infern, però no definitivament ja que tenia un altre pla, com la seva muller no va fer la cerimònia ritual dels morts, va poder escapar de l’infern però finalment Hermes l’obliga a tornar-hi amb el càstig d’empènyer una pedra per una muntanya eternament i sempre que està a punt d’arribar a la cima la pedra cau rodant i ha d’empènyer una altra vegada com a càstig irònic de voler aconseguir la immortalitat.

Carlos Rocamora
2n Batx. Grec i Llatí

FITXA TÈCNICA
Nom original: The Wolfman (remake de la pel·lícula homònima de 1941).
Director: Joe Johnston.
Guionistes: Andrew Kevin Walker i David Self. Curt Siodmak (guió de L’home llop de 1941).
Any d’estrena: 2010. Versió original el 1941.
Durada: 103 min.
Repartiment: Benicio del Toro (Lawrence Talbot), Anthony Hopkins (Sir John Talbot), Emily Bunt (Gwen Conliffe), Hugo Weaving (inspector Francis Aberline), Simon Merrells (Ben Talbot), Cristina Contes (Solana Talbot), Gemma Whelan (mossa), Mario Marin-Borquez (jove Lawrence), Asa Butterfield (jove Ben)… (més a IMDb).
Maquillatge: Rick Baker (guanyador d’òscar a Millor Maquillatge per setena vegada gràcies a aquesta pel·lícula).
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama. Terror. Thriller.

ARGUMENT
Lawrence Talbot viu a Nova York, però es veu obligat a retornar a casa seva a Anglaterra, doncs el seu germà Ben, ha desaparegut. Trobant-se amb la seva estimada Gwen, promesa del seu germà, i juntament amb el seu pare, John, el protagonista descobrirà secrets que li van ser amagats durant la seva infantesa, acabada quan la seva bella mare va morir.

TRÀILER

CRÍTICA
Joe Johnston, director de pel·lícules com “Jumanji” i “Honey, I shrunk the kids“, va triar l’any passat fer el remake de la pel·lícula “The Wolf Man” que compta amb un dels referents clàssics més coneguts: la licantropia. Amb una metamorfosi que dóna molt de joc i de la qual s’hauria pogut treure, per al meu gust, molt més suc del que se li ha tret.
La pel·lícula deixa bastant a desitjar en quant a argument, bastant previsible, i també pel que fa a la metamorfosi: el maquillatge i la transformació, que han estat premiats per l’Acadèmia aquest any, ocupen molt poc temps en el film però en canvi deixen un llarg rastre de sang i fetge, que la fan apropar-se fins i tot al gore en algunes seqüències.
En resum, un bon film per passar unes hores, però que no aporta res d’interessant.

Quines metamorfosis en home llop són conegudes? Si us agrada aquest tema, no us perdeu la recreació de la Rebe a Aracne, Denis, Ànima de Llop.

Coty Ledesma.
2n batxillerat.