La cinta de Νίκη

FITXA TÈCNICA

Títol original: Never Let Me Go

Director: Mark Romanek

Guionistes: Alex Garland (adaptació de la novel·la de Kazuo Ishiguro)

Any d’estrena: 2010

Durada: 103 min.

Repartiment: Carey Mulligan,  Andrew Garfield,  Keira Knightley,  Charlotte Rampling,  Sally Hawkins,  Izzy Meikle-Small,  Charlie Rowe,  Ella Purnell,  Nathalie Richard,  Andrea Riseborough,  Domhnall Gleeson,  Oliver Parsons

País d’origen: Regne Unit

Idioma d’origen: Anglès

Gènere: Drama romàntic i Ciència ficció

ARGUMENT

La pel·lícula està ambientada a l’Anglaterra de les dècades 1970-1980, però hi apareixen certs avenços tecnològics inexistents aleshores, a més a més la psicologia dels personatges ens pot recordar fàcilment a l’època victoriana.

Kathy, Tommy i Ruth passen la seva infància a Hailsham, un internat anglès aparentment idíl·lic. Quan surten de l’escola, la terrible veritat de la seva vida els és revelada i la seva amistat comença a afeblir-se.

La pel·lícula és narrada per Kathy quan té 28 anys d’edat ja que ella recorda la seva infància a Hailsham, així com la seva vida adulta després de sortir de l’escola. La història es desenvolupa en una Anglaterra diferent, en què els éssers humans són clonats per proporcionar els seus òrgans per a trasplantaments. Kathy i els seus companys de classe han estat creats per ser donants, encara que la Kathy, ja convertida en adulta, està treballant temporalment com “cuidadora”, algú que dóna suport i convenç els donants que se’ls fa renunciar als seus òrgans i conseqüentment els sotmet a la mort.

TRÀILER

CRÍTICA

Never Let Me Go és una pel·lícula que t’horroritza i t’encisa al mateix temps. El destí tràgic que els espera als protagonistes és cruel i injust, tanmateix els fets estan explicats amb tendresa i harmonia. La vida dels personatges a l’internat era feliç i perfecta, en canvi quan assoleixen la majoria d’edat i han de marxar se n’adonen de la manca de sentit de la seva existència: no exerceixen cap paper fonamental en el món, excepte el de sacrificar-se perquè altres puguin viure amb els seus pulmons, fetges o ronyons. Aquesta visió apocalíptica de la vida impacta a l’espectador i el fa qüestionar-se diversos aspectes de la vida. Kathy, Tommy i Ruth recorden els herois i heroïnes grecs que intenten vèncer el seu destí, però aquest sempre els acaba sorprenent i se’ls emporta juntament amb la seva esperança.

Trobem un clar paral·lelisme entre Never Let Me Go i el mite de la Caverna de Plató:

El mite tracta sobre un grup d’esclaus que han viscut durant tota la seva vida lligats de cames i coll, per aquest motiu mai no han conegut què hi ha darrere seu. L’únic que veuen són ombres (amb la llum d’una foguera) i com que no han vist res més durant tota la seva vida, pensen que aquestes ombres són reals.

Per tant la seva vida ha estat un engany, una mentida. De tal manera que si un d’aquests presoners fos alliberat i se li mostrés com són els objectes, les persones, el foc… no podria creure el que veu i li seria més senzill seguir creient en el què ha vist durant tota la seva vida. Si després d’haver descobert el món, aquest valent individu volgués ajudar els seus companys a arribar al món real, ells no se’l creurien i fins i tot el rebutjarien del grup.

Els homes lligats a la caverna representen la societat que viu enganyada, que creu en les aparences. Quan l’home que s’allibera surt, representa el dur camí cap el Coneixement i la vida del filòsof. Si aquest individu mirés el sol directament per primera vegada, quedaria cec, per tant ha de començar amb coses més senzilles com ara el foc de la caverna. El foc és una llum menys intensa que la del sol però tot i així s’acosta a la seva lluminositat. Aquest pas equival al camí d’un filòsof, el savi no pot arribar al Sol, Coneixement (el Bé, la idea abstracta més important del món de les idees) directament, ha de començar entenent altres conceptes menys abstractes i entenedor fins arribar a la meta, la raó i la veritat.

Per últim, quan el filòsof ha arribat al Sol i intenta tornar a la caverna per salvar els seus companys de la ignorància, és rebutjat perquè expressa unes idees desconegudes per ells. En aquesta última part, Plató vol fer referència a la incomprensió social i el tracte que rep el filòsof que vol guiar la societat cap a la Raó. El desenllaç del mite de la caverna recorda al tràgic final del seu mestre Sòcrates.

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

FITXA TÈCNICA

Nom original: 300

Director i guionistes: Zack Snyder, Kurt Johnstad, Michael Gordon

Any d’estrena: 2006

Durada:117 min

Repartiment: Gerard Butler, Lena Headey, Dominic West, David Wenham, Vincent Regan, Michael Fassbender, Tom Wisdom, Andrew Pleavin, Andrew Tiernan, Rodrigo Santoro, Giovani Cimmino, Greg Kramer, Alex Ivanovici.

País d’origen: Estats Units

Idioma original: Anglès

Gènere:  Acció, Fantasia,  Històrica, Èpica

TRÀILER

ARGUMENT

A la batalla de les Termòpiles el 480 aC, una aliança de ciutats-estat gregues van lluitar contra l’exèrcit invasor persa al pas de muntanya de les Termòpiles. Enormement superats en nombre, els grecs tenien l’enemic en una de les últimes poblacions més famosos de la història. Rei persa Xerxes conduir un exèrcit de més de 100.000 (el rei persa Xerxes, abans de la guerra té al voltant de 170.000 exèrcit) els homes a Grècia i es va enfrontar amb 300 espartans, i diversos arcadis. Xerxes va esperar deu dies perquè el rei Leònidas es volgués lliurar o retirar. El va deixar sense opcions de moure’s. La batalla es va perllongar durant uns tres dies i després els 300 espartans van morir. La derrota espartana no va ser l’esperat, com el pastor local, anomenat Efialtes, va desertar als perses i va informar a Xerxes d’un camí independent a través de les Termòpiles, que els perses poguessin utilitzar per flanquejar als grecs.

CRÍTICA

Des del començament es nota que 300 és bastant fidel al còmic de Frank Miller, i ja això em va posar en guàrdia. El còmic, tot i estar bé, em va deixar una mica indiferent. La pel·lícula narra la Batalla de les Termòpiles, la resistència de 300 espartans liderats per Leònidas enfront del milió de heterogènies tropes perses. L’apartat tècnic és el de menys: compleix amb la seva comesa, encara que la música estigui mal emprada i no aconsegueixi transmetre el just to èpic; en canvi, el vestuari i les localitzacions són bastant fidels a la història. Força ridícul resulta ser l’abús de criatures greixoses i mutilades. La fotografia és bona, ben fets estan els crèdits i excel·lents els efectes.

QUÈ ÉS ESPARTA?

Esparta (Dòric Σπάρτα; Àtic Σπάρτη Spártē), o Lacedemònia (en grec Λακεδαιμονία) era una polis (ciutat estat) de l’antiga Grècia situada a la península del Peloponnès a la vora del riu Eurotas. Va ser la capital de Lacònia i una de les polis gregues més importants juntament amb Atenes i Tebes.

CURIOSITAT…

La vestimenta espartana estava composa per una espasa, un escut, una llança, unes gamberes i una cuirassa.

Imad 4t

Lingua Latina

FITXA TÈCNICA

• Nom original: Ira de titanes.
  
• Director: Jonathan Liebesman.
• Guionistes: Greg Berlanti, David Leslie Johnson i Dan Mazeau.
• Any d’estrena: 2012.
• Durada:  min.
• Repartiment: Sam Worthington, Rosamund Pike, Toby Kebbell, Edgar Ramírez, Bill Nighy, Danny Huston, Ralph Fiennes i Liam Neeson.
• País d’origen: Estats Units.
• Idioma original: Anglès.
• Gènere: Aventures, acció i fantasia.

ARGUMENT

Ahir vaig anar a veure aquest film i, abans d’entrar estava bastant il·lusionat i tenia les expectatives molt altes. La pel·lícula està bé pel que fa a efectes especials, però l’argument és pobre i el seu desenvolupament és previsible. Tot i això, ens presenta moltes criatures mitològiques com les quimeres o els titans. Però hi ha un petit detall que considero que no és correcte: en un moment de la pel·lícula el protagonista ens parla de “gegants” quan són ciclops els que apareixen. A més, ens parla de les divinitats anteriors als déus olímpics, com Cronos, i de llocs emblemàtics de la mitologia com el Tàrtar, residència d’Hades. Segons la meva opinió, ja no hi haurà més pel·lícules d’en Perseu, ja que totes les divinitats es moren o desapareixen, per tant, si no hi ha déus, no hi ha semidéus.

TRÀILER

CRÍTICA

A mi aquesta pel·lícula em va agradar, ja que és del gènere que m’entusiasma, i aquesta és millor que la primera. Crec que està bé que es facin pel·lícules taquileres sobre l’antiguitat clàssica, ja que se n’han fet moltes, però no han assolit gran fama. Tot i això, en realitat a la gent li agrada aquest tipus de pel·lícules, perquè aquests últims anys se n’han fet unes quantes, com “Centurión”, “La legión del águila” o aquesta per citar alguns exemples. Convido a la gent a veure-les!!!

Si voleu veure més articles interessants sobre temes clàssics, podeu accedir al meu bloc PALB: Les petges del passat.

Arnau Lario Devesa

Director: Rob Bowman
País: Estats units
Any: 2005
Gènere: Acció i fantasia
Protagonistes: Jennifer Garner i Goran Visnjic
Elektra és una dona que viu dins del misteri: els seus pares varen ser assassinats, ella va morir misteriosament, però de la mateixa manera va ressuscitar. Torturada per tot això, només viu per venjar la mort dels seus pares i no pot controlar aquest desig. S’entrena en la disciplina del ninjutsu, i el seu mestre és un sensei , tot i així no pot controlar la seva fúria. La necessitat d ‘Elektra de venjar aquest crim la força a l’exili i es converteix en una assassina, la millor. De la mà d’una jove adolescent de 13 anys, Abby, una noia que s’assembla molt a ella, i del seu pare , Mark, intentarà redimir-se.
D’aquesta Elektra ens parla l‘Electra clàssica, filla de Clitemnestra i Agamèmnon. Ella també va ser testimoni de la mort del seu pare a mans de l’amant de la seva mare , Egist. Ella també viu per a venjar aquesta mort i intentarà redimir-se salvant el seu germà Orestes, legítim hereu del tron de Micenes.
La nostra Elektra es converteix en una assassina professional, l’altra incita el seu germà a matar els assassins del seu pare. Hi participa i pateix els mateixos remordiments…La salvació de totes dues ve donada per l’aparició dels sentiments, per l’objectiu de salvar Abby i Mark, filla i pare, adolescent de 13 anys molt semblant a ella mateixa i al seu antic enamorat.
En el seu camí, Elektra es troba amb personatges sobrenaturals que tenen vida pròpia, amb un dimoni que propaga malalties, el Tifó … Quina casualitat, en tenim un mitològic que per la seva forma titànica omple de mal tota la terra!!! A l’altra Electra, ella i el seu germà són perseguits per les Erínies, divinitats que castiguen els homicidis de família. En el seu camí, Elektra té l’ajut del poder conegut com Kimagure: l’habilitat de predir els esdeveniments abans que ocorrin i aquest l’ajuda; l‘oracle a qui consulta Orestes i Electra els marca el camí, el destí, han de fer el que cal. Els remordiments són la seva redempció i la seva salvació.

Núria Lozano Martell

1r Batxillerat B.

FITXA TÈCNICA

Nom original: Triangle
Director i guionistes: Christopher Smith
Any d’estrena: 2009
Durada: 99 minuts
Repartiment: Melissa George, Michael Dorman, Joshua McIvor
País d’origen: UK
Idioma original: Anglès
Gènere: Thriller/Misteri

ARGUMENT

La Jess no és més que una mare soltera, la qual ha de carregar amb tot el pes que comporta tenir un fill autista. Però, amb tota la bona fe, el seu amic Greg la convida a passar un dia navegant en el seu vaixell, amb uns amics seus, per així evadir-se una mica i deixar de costat tots els seus problemes. Ella accepta, una mica preocupada pel seu fill, però què pot sortir malament?. La travessia comença, però un cop estan enmig del no-res apareix una tempesta que se’ls tira a sobre. Junt amb aquesta, un crit de socors a la ràdio del vaixell inquieta els passatgers, els quals no tenen gaire temps de preocupar-se, doncs una onada gegant volca el vaixell. Per sort, quan la tempesta desapareix, es troben amb un vaixell gegant, molt misteriós, al qual es pugen sense pensar-ho dos cops. I aquí és on comença el malson. O pot ser ja ha començat abans…

TRÀILER

CRÍTICA

Triangle és una pel·lícula que presenta una paradoxa temporal, i com a tal, presenta els típics errors d’una pel·lícula d’aquesta categoria, i encara ser una obra en la que sembli que cal concentrar-se per seguir l’argument, és força entretinguda i no suposa un gran esforç seguir aquesta trama argumental.

Quant a referents clàssics, el primer és quan troben el vaixell gegant el nom d’aquest és “Aeolus” que en català seria Èol, rei dels vents i fill de Posidó. Més tard en un dels passadissos del creuer, troben un mapa amb la història mitològica de Sísif, fill d’Èol. Sísif era un astut mariner que per tal d’augmentar el seu poder i riquesa assassinava altres persones. Era conegut com un dels homes més astuts, tant és així que quan la mort, Tànatos,  va anar a buscar-lo va saber enganyar-la encadenant-la. Això va fer que la gent no morís,  fins que Ares va anar a lliberar Tànatos. Lavors Sìsif va ser portat a l’infern, però no definitivament ja que tenia un altre pla, com la seva muller no va fer la cerimònia ritual dels morts, va poder escapar de l’infern però finalment Hermes l’obliga a tornar-hi amb el càstig d’empènyer una pedra per una muntanya eternament i sempre que està a punt d’arribar a la cima la pedra cau rodant i ha d’empènyer una altra vegada com a càstig irònic de voler aconseguir la immortalitat.

Carlos Rocamora
2n Batx. Grec i Llatí

FITXA TÈCNICA
Nom original: The Wolfman (remake de la pel·lícula homònima de 1941).
Director: Joe Johnston.
Guionistes: Andrew Kevin Walker i David Self. Curt Siodmak (guió de L’home llop de 1941).
Any d’estrena: 2010. Versió original el 1941.
Durada: 103 min.
Repartiment: Benicio del Toro (Lawrence Talbot), Anthony Hopkins (Sir John Talbot), Emily Bunt (Gwen Conliffe), Hugo Weaving (inspector Francis Aberline), Simon Merrells (Ben Talbot), Cristina Contes (Solana Talbot), Gemma Whelan (mossa), Mario Marin-Borquez (jove Lawrence), Asa Butterfield (jove Ben)… (més a IMDb).
Maquillatge: Rick Baker (guanyador d’òscar a Millor Maquillatge per setena vegada gràcies a aquesta pel·lícula).
País d’origen: Estats Units.
Idioma original: Anglès.
Gènere: Drama. Terror. Thriller.

ARGUMENT
Lawrence Talbot viu a Nova York, però es veu obligat a retornar a casa seva a Anglaterra, doncs el seu germà Ben, ha desaparegut. Trobant-se amb la seva estimada Gwen, promesa del seu germà, i juntament amb el seu pare, John, el protagonista descobrirà secrets que li van ser amagats durant la seva infantesa, acabada quan la seva bella mare va morir.

TRÀILER

CRÍTICA
Joe Johnston, director de pel·lícules com “Jumanji” i “Honey, I shrunk the kids“, va triar l’any passat fer el remake de la pel·lícula “The Wolf Man” que compta amb un dels referents clàssics més coneguts: la licantropia. Amb una metamorfosi que dóna molt de joc i de la qual s’hauria pogut treure, per al meu gust, molt més suc del que se li ha tret.
La pel·lícula deixa bastant a desitjar en quant a argument, bastant previsible, i també pel que fa a la metamorfosi: el maquillatge i la transformació, que han estat premiats per l’Acadèmia aquest any, ocupen molt poc temps en el film però en canvi deixen un llarg rastre de sang i fetge, que la fan apropar-se fins i tot al gore en algunes seqüències.
En resum, un bon film per passar unes hores, però que no aporta res d’interessant.

Quines metamorfosis en home llop són conegudes? Si us agrada aquest tema, no us perdeu la recreació de la Rebe a Aracne, Denis, Ànima de Llop.

Coty Ledesma.
2n batxillerat.

FITXA TÈCNICA

Nom original: The Matrix

Directors: Els germans Wachowski

Guionistes: Els germans Wachowski

Any d’estrena: 1999

Durada: 136

Repartiment:  Keanu Reeves,  Laurence Fishburne,  Carrie- Anne Moss,  Hugo Weaving, Gloria Foster, Joe Pantoliano, Marcus Chong, Julian Arhanga, Matt Doran, Melinda McClory, Anthony Ray Parker, Paul Goddard, Robert Taylor, David Aston, Marc Aden, Ada Nicodemou, Denni Gordon, Rowan Witt, Eleanor Witt, Janaya Pender, Adryn White, Natalie Tjen,  Bill Young, Jeremy Ball, iona Johnsosn, Harry Lawrence, Steve Dodd, Luke Quinton, Lawrence Woodward, Mihael Butcher, Bernard Ledger, Robert Simper, Chris Scott i Nigel Harbach.

País: Estats Units.

Idioma original: anglès.

Gènere: Trhiller, aventures, acció i ciencia ficció.

ARGUMENT

Thomas A. Anderson (Keanu Reeves) és un programador informàtic de dia i un intrús amb l’alies de Neo de nit, que passa la seva vida buscant a una persona, Morfeu (Laurence Fishburne), i la resposta a una pregunta: Què és Matrix?

TRAÍLER

CRÍTICA

La pel·lícula dels germans Wachowski incorpora sota un treball tècnic i impressionant ple d’efectes especials, un alt contingut filosòfic que desenvolupa al llarg de l’argument de la pel·lícula.

La trama capta l’atenció de l’espectador des del seu inici i en tot moment ens identifiquem amb el seu protagonisme que gracies a la seva aventura ens descobreix que és matrix seguint el ritme de la trama. Tot i el gran contingut filosòfic la història no deixa de ser particular i plena de relacions on apareixen els sentiments més humans entre els seus protagonistes, com la fe que sent Morfeu cap a Neó o l’amor que senten Triniti i Neó. Aquestes relacions ens aproximen al  protagonista  i ens ajuden a identificar-nos amb ell. La pervivència del món clàssic en la pel·lícula és abundant i constant en el contingut filosòfic que conté Matrix. L’argument principal s’inspira en teories de filòsofs clàssics com per exemple la platònica a través del mite de la caverna; així s’estableix un paral·lelisme entre els homes que viuen tancats a la caverna observant ombres i formes que creuen reals, sense saber com és el món exterior, i els homes que apareixen a la pel·lícula connectats a la realitat virtual de Matrix que tampoc coneixen com és el món actual en el que viuen.

Trobem un referent clàssic, aquest cop directe, en el moment en què Neo visita  l’oracle per trobar respostes; l’oracle li mostra un tauler on apareix una inscripció llatina que diu nosce te ipso (coneix-te a tu mateix). Aquest missatge serà clau al llarg de la trama, doncs Neó s’adonarà que per trobar les respostes que necessita s’haurà de conèixer més a si mateix.

Dani Costa

2n Batx. Llatí