Les diferències primordials entre Heràclit i Parmènides són la contradicció dels pensaments de cadascun sobre el canvi i els mètodes per conèixer el món.

Heràclit pensa que com que tot canvia no podem conèixer el món i que per a conèixer el món s’ha de comprendre el logos (la força que produeix el canvi), la raó del canvi. El logos és una llei universal, un element que fa que les coses funcionin, proporciona una estabilitat, harmonia, bellesa al cosmos. Parmènides pensa que el món és pot conèixer a partir de la distinció entre allò que és opinió i allò que és veritat. Sols hi ha una solució en aquesta distinció, una solució bona que ens proporcionarà la veritat i ens permetrà conèixer el món.

La filosofia d’Heràclit està basada amb el “Panta rei” i ho demostra amb afirmacions com “És impossible banyar-se dos cops al mateix riu”, ” L’escala que puja i l’escala que baixa és la mateixa”, etc. En canvi la filosofia de Parmènides es basa en la inexistència del canvi argumentant que el canvi únicament és aparent. Això ho justifica amb el “Tot és ser”. Si ser és allò que és i tot és ser, no hi ha no ser, no hi ha límits per al ser. No hi ha un inici del ser, no hi ha un final, no hi ha un moviment, perquè tot això afirmaria l’existència del no ser i és impossible. Per tant, no hi ha canvi.

A més Heràclit també presenta un arkhé, a diferència de Parmènides. L’arkhé de Heràclit és el foc ja que és l’expressió del canvi, el foc és canvi constant.

Les semblances entre aquests autors es que els dos són presocràtics i busquen l’arkhé ( principi originari i constitutiu de la realitat) però tenen diferències pel que fa a la forma de pensar. Aquestes diferències són les següents:

Heràclit pensa que tot canvia, tot flueix ( panta rei) i la raó d’aquest canvi es el logos. Per a Heràclid l’arkhé és el foc perquè sempre està canviant.

Mentre que per a Parmènides el ser és la totalitat, el no ésser es impossible i el canvi és aparent. Per a Parmènides l’arkhé és la totalitat.

Bé. Si vols que esborre el comentari m’ho dius.