____________________________________________
___________________________________________
QUADERN DE BITÀCOLA
XENÒFANS DE COL·LÒFON
Xenòfans de Col·lòfon. Segle - VI
A Xenòfans el podem posar, dins de les diverses classificacions, dins del monisme estàtic* que compartirà amb Parmènides d’Elea. Sembla que va néixer a Col·lòfon cap – 570, la seva mort, segons alguns, va succeir a Elea sobre el – 470. Se li atribueix se el fundador de l’escola d’Elea, i per això, hi ha autors que el posen com a mestre de Parmènides. Tenia una cultura monumental i va crear un tipus de vers, els silloi, poemes de caràcter satíric. Feia d’aede i anava pels pobles recitant les seves composicions. Plató el referencia al diàleg Ió.
Xenòfans parla de la cultura del seu temps, dels ritus, de les tradicions, de les religions. Criticarà a vastament els déus, el politeisme, l’antropomorfisme, les històries homèriques. Enfront de la filosofia milèsia, no compta moltes vegades, perquè és més considerat un teòleg que no un filòsof preocupat per la natura (physis). Hi ha, en conseqüència, una classificació que treu Xenòfans de la filosofia i l’inclou en la crítica social i religiosa.
Sobre el déu de Xenòfans.
Quatre fragments:
- 21B23 “Un únic déu entre els déus i els mortals els més grans, ni en la seva figura als mortals semblants ni en el seu intel·lecte.”
- 21B24 “Tot ell veu, tot ell pensa, tot ell escolta.”
- 21B25 “Sense treball, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”
- 21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”
Sobre el monoteisme. Avançar del politeisme al monoteisme sembla que s’anticipa a partir de l’anàlisi racional de les divinitats, del cap de les divinitats (Zeus), i que amb Empèdocles s’accentua. Aquesta interpretació s’arrodeneix al fragment següent i la crítica a l’antropomorfisme:
21B15 ” Però, si els bous tinguéssin mans i els cavalls i els lleons, o si poguéssin pintar amb les seves mans o executar obres com els homes, els cavalls semblants a cavalls, els bous semblants a bous, les figures dels déus pintarien, i els cossos d’aquestos farien tals com cada un d’ells tingués el seu cos.”
21B16 ” Els hel·lens s’imaginen els déus amb formes i sentiments humans; i, de la mateixa manera que cadascú pinta les formes dels seus semblants a les pròpies, segons diu Xenòfans: els etíops diuen dels seus déus que són xatos i negres, i els tracis que són d’ulls blaus i pèl rojos, així també es figuren que en les seves ànimes són similars a ells.”
A parer de Werner Jaeger, trobem en Xenòfans la manifestació de monoteisme i la d’universalisme religiós.
En aquest punt trobem una conclusió sobre la filosofia natural dels jònics. Aquesta, lligada encara al panteisme i a l’hilozoisme, entendre la matèria animada, subjecte de canvi on canvia només la forma i el lloc, la generació i degeneració dels compostos per l’arkhé, té la tendència a universalitzar, aquesta és la necessitat, la resposta sobre la physis. Per això, si trobem la universalització material, el politeisme, de la religió tradicional, entrarà en contradicció amb la incipient filosofia.
El déu únic és omniscient i omnipotent. Alguns autors diuen que Xenòfans que de forma esfèrica, però aquesta hipòtesi sembla posterior al mateix autor.
El panteisme, la creença que tot és déu, i el monisme entra en contradicció. El déu de Xenòfans és material o bé no ho és. Acceptant la Terra com il·limitada no s’hauria de poder acceptar que té forma (esfèrica).
21B25 “Malgrat tot, amb la sola força de la ment, fa vibrar totes les coses.”
21B26 “I sempre en el mateix lloc roman, sense moure’s en res i desplaçar-se no li és propi d’un lloc a un altre.”
Gigon i Lesher refusen la hipòtesi panteista: si és immòbil però fa moure’s tot, no es pot identificar amb el tot. Si atenem, però, als dos sentits de physis com allò que hi ha, i com allò que surt (engendra), podem pensar que Xenòfans s’està referint al principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé) com el déu únic immòbil que pensa el món i el mou, i que genera el que hi ha (engendrat), de manera que pensar la terra i l’aigua com arkhés no seria correcte. Déu mou (fa vibrar) terra i aigua de les què surten totes les coses. Déu és considerat com el principi, i l’univers com allò a partir del principi. Es pot afirmar el panteisme, segons Ana Marta González, a partir d’aquesta consideració. La natura es veu en tots els presocràtics com quelcom diví, i Xenòfans s’adhereix a aquesta interpretació.
*El monisme estàtic és la creença en un únic principi originari i constitutiu de la realitat (arkhé), que no canvia ni de forma, ni de lloc, ni es genera ni es degenera.
Bibliografia; Ana Marta González, El dios de Jenófanes, a revista Themata, U. Sevilla
Arxivat com a FILOSOFIA, General, HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA
<img class="size-medium wp-image-414"
____________________________________________
“Quines diferències i semblances trobes entre els primers presocràtics, Tales, Anaximandre i Anaxímenes, i Pitàgoras, Heràclit i Parmènides?”
Pel que respecta a les semblances, tots aquests filòsofs són monistes i pretenen reduir tot allò material a una única partícula o element indivisible que sigui el principi originari i constitutiu, l’arkhé. També podem dir que tots eren intel·lectuals pensadors.
Es diferencien en que cadascun dóna un arkhé diferent per a explicar els inicis de la vida:
Tales argumenta que l’aigua és el primer element, ja que tot està composat per aquesta.
Anaximandre descriu l’arkhé com a aquell element, no necessariament material, encara no descobert i l’anomena àpeiron.
Anaxímenes diu que l’aire és l’element principal ja que representa l’inici i el final de la vida.
Pitàgores diu que tot és reduïble als números perquè tot és pot explicar mitjançant les relacions numèriques.
Heràclit té com a arkhé el foc per a argumentar que tot canvia “panta rei” i, per tant, que res és per sempre.
Parmènides diu que tot és ser i que res canvia, tot el que veiem és pura aparença.
En relació a les semblances, els cinc primers, és a dir, Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Pitàgoras, Heràclit busquen l’arkhé ( principi originari i constitutiu de la realitat) i són monistes. Tanmateix, cadascún en dóna un:
Tales diu que és l’aigua i ho argumenta així: diu que tot es pot reduir a aigua, que la majoria de la Terra és aigua, i que en molts processos de la vida intervé l’aigua (per exemple: la menstruació).
Per una altra banda, Anaximandre, dóna un nom inventat a l’arkhé, àpeiron (quelcom indeterminat).
Anaxímenes, de nou, proposa l’arkhé com una cosa material : l’aire. Els motius són: perquè és principi de vida i passa pels tres estats.
Pitàgores munta el grau d’abstracció i proposa el número i les relacions numèriques com arkhé.
L’arkhé segons Heràclit és el foc (metàfora del canvi).
Per una atra banda, cal dir que tant Heràclit com Parmènides reflexionen sobre el canvi. Però, el primer defensa que hi ha canvi (“És impossible banyar-se dos vegades en un mateix riu”) mentre que Parmènides diu que el canvi no existeix (“El ser és inmòbil perquè si es mogués aniria cap al no ser”).