jvv-musica

per Guillem Barbacil, Gerard Cano, Oriol Cardos, Martí Fernández-Real, Martí Garriga, Anna Ginabreda, Cecilia Ianmuzzi, Edgardo Meneses, Pol Patiño i Adrià Plazas de 1r D d’ESO

Una classe de música diferent

El dia 16 d’octubre una companya de classe, la Raquel Sobrino, va portar el seu saxòfon per explicar-nos coses sobre aquest instrument: quina forma té, quantes notes pot fer, com és l’embocadura i com és la forma del tub.

Ens va explicar que el seu nom ve d’Adolph Sax, un luthier que el va inventar el 1840, que és un instrument qués habitual en les bandes musicals però que també el podem trobar a l’orquestra simfònica, i que, sobretot, es fa servir en la música de jazz (un estil de música que va néixer a finals del s. XIX als Estats Units), encara que també s’utilitza en la música moderna.

El color del saxo de la Raquel era del color de l’or, però no era d’or, però sí brillant. És un instrument amb el tub de metall i amb una embocadura (normalment de plàstic) on s’hi col·loca una canya o llengüeta.

Encara que molta gent es pensa que el saxòfon és de vent-metall perquè el seu cos està fet de metall, pel fet que es faci sonar amb una canya, se’l classifica dins el grup dels instruments de vent-fusta.

La Raquel portava el seu saxòfon dins d’una funda especial on també hi duia els complements: les canyes (tot i que el saxòfon només en necessitava una, en portava de recanvi), l’embocadura, etc. Abans de tocar, el va haver de muntar. Ens va ensenyar com es col·locava la llengüeta (o canya) i com aquesta es subjectava a l’embocadura mitjançant una abraçadora.

Abans de començar a tocar se’l va penjar al coll amb una corretja especial perquè va dir que hi ha una nota que quan l’ha de fer no ha de tapar cap forat i que si no té el saxo penjat al coll, li cauria a terra. També ens va dir que per fer un bon so, s’havia d’escalfar el tub i mullar la canya abans de tocar, així que la va llepar una mica i va bufar per fer sonar algunes notes de l’instrument.El saxo de la Raquel és l’alt, que vol dir que fa unes notes més agudes que les que fa el saxo baix. La família dels saxòfons està formada pel saxo sopranino, el soprano, l’alt, el tenor, el baríton i el baix.

La Raquel va tocar la nota més greu i la més aguda que sabia fer ella mab el saxo i totes les que sabia tocar d’entremig. Per això necessitava unes claus que li permetien poder tapar tots els forats que hi ha al llarg del tub, que acaba amb una campana.

La nota més aguda per mi no era una nota gaire agradable (Anna Ginabreda)

Vam poder sentir que les notes del saxo sonaven diferent que les del piano i les de la nostra flauta de bec soprano. La Raquel va interpretar algunes peces, com “Berceuse” de Marcel Perrin.

No sé si els va agradar gaire, però era una de les primeres vegades que em sortia sencera sense cap errada (Raquel Sobrino)

A en Guillem se li va acudir de tocar alguna peça plegats, la Raquel amb el saxo i nosaltres, amb la flauta. Però hi havia un inconvenient: que el saxo és un instrument transpositor, que vol dir que si llegeix la mateixa partitura que les flautes, el saxo no produeix les mateixes notes que la flauta, de manera que si tocavem junts, sonava molt malament. Al final, la Marta, la nostra professora de Música, va resoltre el problema transportant la melodia del saxo perquè poguéssim tocar plegats la cançó “Quan les oques van al camp”. Alguns trossos tocaven les flautes, altres el saxo i d’altres les flautes i el saxo, i sempre amb l’acompanyament del piano que el tocava la Marta. Va ser molt divertit i ens va quedar força bé. Esperem que un altre dia la Raquel torni a portar el seu saxo i puguem tornar a tocar altres cançons junts.

En acabar la classe, la Raquel va treure l’embocadura i va netejar el tub amb una escombreta que va fer passar per dins del tub, de cap a cap.

Va ser una classe de música divertida i diferent.