Sóc així, poc, ni més ni menys
conveçut del meu fracàs vers tú

No sóc qui et mereixes, no puc ser el que vull
i em sento un destorb per la teva grandor
per això escric d’estrassa esbossos de por

Només sóc una pedra, tu ets el camí
només sóc un escull, tu ets el dofí
només sóc un nosa, tu el paradís
només sóc poc i tu ho ets tot

Sóc travat d’errors, el dolor que et fa mal
i em sento falòrnia a la teva immensitat
per això sóc un presagi del meu final

Només sóc una airina, tu ets vendaval
només sóc una àncora, tu ets el veler
només sóc una cel.la, tu el castell
només sóc poc i tu ets un món

No sóc qui et mereix, no puc ser Déu
i em sento incapaç de ser el teu relat
per això escric reversos d’amargura i plany

Sóc així, poc, ni més ni menys
convençut del meu fracàs vers tú.

 De vegades les sensacions són tan esveïdores que la imatge reflexa millor el que es vol dir, o millor dit, el que s’amaga i és inconfessable….

Les flors del mal

AL LECTOR

L’estultícia, el pecat, l’error, la cobejança,
ens trasbalsen el cos, torben els pensaments,
i alimenten els nostres gentils remordiments,
tal com els mendicants amb la seva menjança.

Els pecats són tossuts, les recances, covardes;
ens fem pagar a preu fort quan els hem confessat
i alegrement tornem cap al camí enfangat
creient rentar les taques amb llàgrimes bastardes.

Sobre el coixí del mal és Satan Trismegista
qui es gronxa llargament l’esperit encantat,
i el valuós metall de nostra voluntat
està vaporitzat pel sapient alquimista.

És Ell qui manté els fils que ens mouen i trasmuden!
Als repugnants objectes sabem trobar-hi esquers;
vers l’Infern cada dia baixem uns passos més,
sense horror, a través de tenebres que puden.

Tal com un disbauxat que a devorar s’acuita
d’una antiga barjaula el pit martiritzat,
robem com de passada un plaer reservat
que espremem fortament com una vella fruita.

Pitjats, formiguejant, com els helmints a hordes,
un poble de Dimonis folga al nostre esperit,
i, mentre respirem, la Mort al nostre pit
baixa, riu invisible, amb tot de queixes sordes.

Si l’estupre, el verí, el foc, la punyalada,
encara no han brodat amb agradable traç
dels nostres lamentables destins el canemàs,
és perquè la nostra ànima, ai las!, no és prou gosada

Però enmig de panteres, xacals, gossos de presa,
de simis i escorpins, de voltors i serpents,
de monstres udolants, grunyidors i llisquents,
en els corrals infames del vici i la feblesa,

un n’hi ha de més lleig, més àvol, més deformed!
Tot i no fer grans gestos ni armar terrabastalls,
el món convertiria en un munt d’escombralls
i amb gust l’engoliria fent un badall enorme;

és el Tedi! – amb ulls molls per un plorar impassible,
somia cadafals fumant el seu hudà.
Ja el coneixes, lector, aquest monstre sensible,
-hipòcrita lec tor, -semblant meu, – i germà!

 Si ho heu adivinat és Baudelaire, el poeta maldit, el proscrit dels poetes de la lum, de la brillantor…

Baudelaire s’estimava més parlar de Bellesa que no d’art. “La diferència entre l’Art i la Bellesa és la que hi ha entre una causa i el seu efecte […] De fet, la concepció de la Bellesa com un efecte es troba literalment formulada a The Philosophy of Composition de Poe, que Baudelaire traduí el 1859: “Quan els homes parlen de bellesa, no entenen una qualitat, com suposen, sinó un efecte; es refereixen a aqueixa intensa i pura elevació de l’ànima –no de l’intel.lecte o del cor- sobre la qual ja he parlat, i que s’experimenta com a resultat de la contemplació d’”el bell”.”

    Els que l’admirem serem també proscrits?…segurament no, però alguna cosa d’ell voldriem tenir…lo prohibit sempre ens fa estar vius, o almenys expectants…. c’est la vie!!

Tot per a mestres.

No voldriem que aquest bloc sigui només per a “coses de mestres”, que també, però us posaré una adreça que pot anar bé a tothom, especialment als mestres. Esperm que us sigui de profit…

L’altre dia una companya, la Raquel, em deia, Juando no puc arribar a final de mes, és totalment impossible…, que si el prèstec del cotxe la hipoteca, sortir a sopar…realment és cert cad vegada és més complicat tenir una certa qualitat de vida i no passar engúnies, inclús articles tan necessaris com el pa, ara més recentment les llaunes itantes altres coses, han augmentat el seu preu. El govern actual de torn prepara la gent per una pujada de la inflacció i diuen “que ellos no son los culpables”, és clar, tota la culpa la té la globalització-diran els que s’0posen a la tirania del diner-, però la gent del carrer ho notem i hem sçde seguir vivin, òbviament.

La Raquel va comentar, i tu què en faries?. Realment tots tenim opinió, el que succeeix que les opinions són solament això i res més. Li vaig parlar de que es baixen els impostos (i així les famílies disposaran de més diners, podran comprar més i d’aquesta manera hi harà més producció de coses i per tant més feina, o bé pagar més impostos, engrandir l’estat i que aquest pugui pagar-nos més serveis sense posar-hi nosaltres res de la butxaca…)

 La conversa era tan extensa que voldriem que la Raquel tinguès més opinions sobre tot això, us atreviu?, quedeu emplaçats per posar-hi cullerada, endavant amics i amigues….

Benvingut/da a XTECBlocs. Aquest és el teu primer article. Edita’l o esborra’l i comença a fer ús del bloc!

Començarem el bolc per una cosa tan elemental com convidar tothom a escriure a aquest, el vostre bloc, qualsevol opinió, crítica, acudits…, esperm poder contestar, o almenys intentar-ho, gràcies i visca la llibertat!