Bloc de Pepa

A Maials totes les coses estan a prop. Si baixes pel carrer la Barceloneta  recte a la plaça dels arbres es troba l’escola. del poble.

Puc imaginar-me els mestres de la meva infància “Don Juan”,  la senyoreta Mª Pilar, Pepita, Inés baixant al voltant de les nou pel carrer la Barceloneta. Recordo haver-me posat a córrer a veure si podia avançar la senyoreta Pepita i caminar uns minuts, tot xerrant, al seu costat de camí a l’escola.

Des de dalt de l’escalinata que dóna al pati s’albirava un camp de sembrat cap a la carretera Flix que anava canviant de colors seguint el pas de les estacions. Que bonic el recordo cap a finals del mes de juny. Tant groc i madur! Des d’aquest punt si tombem la vista cap a la dreta es veu el turonet que alberga l’ermita de Sant Sebastià. A la primavera les senyoretes animades i engrescades pel bon temps ens duien a “fer un berenar” al turonet de l’ermita. Recordo l’alegria amb que les xiquetes acollíem la notícia i els preparatius amb una “senalleta” on dúiem un entrepà i una botella d’aigua per si apretava la calor.

 Només sortir de l’escola, al tombant del camí l’esplendor de la primavera ens acollia amb fragàncies de timó, romer, fenoll  i herba fresca.

Les flors més enllà del camí i enmig del camp, semblaven un brodat de colors que hagués teixit la ma més delicada amb la inspiració d’un àngel. Combinacions de rojos, morats, blancs, grocs, verds…amb la costura més exquisida. I també els ametllers  a vesar de flors blanques de paper… i amb un deliciós perfum de mel.

Tot i començant la caminada  i entre rialles entonàvem alguna cançó:

“Una tarde fresquita de mayo

 cogí  mi caballo y me fui a pasear. 

por la senda donde mi morena

 gentil i risueña solía pasar 

yo la vi que cogía una rosa,

 yo la vi que cogía un clavel,

 yo le dije jardinera hermosa

 me das una rosa del rico vergel..”.  

 Pep-ita

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

És un poema escrit en castúo, dialecte extremeny. Cal fixar-se en el títol i també en cada paraula...Si voleu recrear el poema amb la lectura cliqueu aquí.

La més sincera admiració a Chamizo que fou capaç de crear poemes com aquest. Va ser coetani del 27 però va preferir quedar-se en el camí de la  poesia regionalista.

El cel de Maials és d’un blau etern i ample. Els núvols semblen  pinzellades blanques de silenci clar. Un text de paraules calmades i plenes de llum. Puc veure aquesta llum al cel de Maials. Paraules amagades i discretes. Elles hem parlen de coses secretes i eternes que hem mantenen unida al poble com l’arrel més fonda.

Al cel de Maials mil estrelles!

Pep-ita                                                                                     

 ”El record de la vall on vas viure,  no l’esborra la polç del camí”

                                                                                      La vall del riu vermell.

El divendres 14 de desembre es va presentar a Tortosa el llibre de Laura Mur “La cova del silur”de Aeditors/El riu de lletres. Laura recrea les aventures d’uns nois amb una afició tan tranquil·la com la d’anar a pescar al riu i com s’esdevé una aventura fascinant quan hi intervenen remolins inesperats, peixos enormes i crancs forasters que amenacen la vida en el riu..

Penso que és una història deliciosa per a que els nens i nenes i nois i nòies del poble s’animin a llegir  les aventures d’una cosa tant propera com el riu.

Esperem que ben aviat faci la presentació a Flix i ens expliqui els motius que la van animar a fer una novel·la juvenil d’aquestes característiques.

Jo vivia en un carrer de Maials, en un carrer que no passa més avall. Amb cases i finestres, geranis i “aufadies”  als balcons. Un carrer ple  de raïm pel setembre, sacs d’olives a l’hívern i fulles seques d’olivera entre borrasses… Per les tardes a l’estiu, després de la migdiada, sortien les veïnes a cosir assegudes en cadires de bova i  omplien el carrer de converses i també de rialles que m’ajudaven a créixer. Casa meva era  la carícia més dolça i la pluja perfumada, la casa de la meva infantesa. 

De tant en tant notava la remor del vent del canvi com es desdibuixava a l’horitzó…  

Pep-ita

  M’agrada passejar pels  carrers del meu poble, contemplar les cases i saludar els veins que van amunt i avall traginant amb les seves cabòries. Aleshores com si res els aturo i faig com que els vull saludar…Miro les seves cares. els seus ulls, i si puc més endins, i fem un intercanvi de paraules banals i ens preguntem per coses que en realitat no contestem… Però amb això ja ni ha prou perquè junts fem un somriure i ens alegrem d’haver-nos vist i haver-nos mirat als ulls ben endins…

Pep-ita

El 25 de novembre dia internacional contra la violència vers les dones, Laura Mur va recollir a Palafrugell el primer premi de narrativa curta titulat “la meva Helena”. La nostra felicitació més sincera… 

Hi ha diversos espais  que conformen l’entorn de Maials, el meu poble i encara que no ho sembli cadascun  diferent. El Montmaneu està a prop,  però si dic la veritat hi he pujat poques vegades. Potser algun estiu de bon matí aprofitant la frescor del matinet. Pel terme de la carretera d’Almatret hi he estat més sovint. Algunes vegades a cavall del tractor del pare, anant a collir ametlles o olives a les finques de Baixadors o al mas de Quatrevessants. Puntualment recordo l’arribada a Quatrevessants des de dalt de la carretera i albirant la teulada del mas amb la forma que li dona el nom a la finca. Recordo el padrí Josep anant a parar rateres i  algun dia de tardor anant a buscar bolets a les serres del voltant. També hem ve a la memòria l’olor dels pins i l’escalfor del sol mentre jugava en algun recer esperant que els grans acabessin de carregar les olives que més tard durien al sindicat d’oli del poble. Venint de Lleida es pot veure el turó del Tossal que més que un turó sembla un muntet de terra posat expressament per una mà capriciosa que vulgues trencar la uniformitat plana dels voltants del poble. Recordo jocs d’infància dins la cova del tossal a penes pronunciada i que quan es feia de nit en un moment estaves a casa. Més que una cova real sembla un foradet al mig d’un turó de joguina.

Després tenim la “Costa” a la part més alta del poble on anàvem a pujar i baixar desafiant la pendent i des d’on es veu l’extensió de la plana  que abarca el terme la Granja i el terme Seròs. I  just aquí al bell mig de tot això Montmaneu s’aixeca tímidament cap al cel amb a penes quatre cents metres. Des de dalt de la costa i de nit es veuen les llums de Lleida “la capital” llunyana i inabastable  aleshores…

Pep-ita