Competim com els antics grecs!

A Cultura clàssica de 2n ESO de l’institut Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat)  durant un temps hem treballat l’esport i la competició a l’antiga Grècia.

Entrada a l’exposició AGON. La competició a l’antiga Grècia

El 12 de gener vam anar al Caixaforum de Barcelona a veure l’exposició AGON, la competició a l’antiga Grècia! on vam veure estàtues dels antics grecs i déus. Allà vam tenir molt clar que abans només hi havia un sol guanyador i que hi havia molta competència. Ho vam saber perquè hi havia moltes peces de ceràmica on vam poder veure com els atletes s’untaven amb oli i sorra per competir. També que competien despullats i aquest tema ens va agradar.

Llavors vam decidir recrear-ne uns com podíem a la pista del pati. En primer lloc, vam inventar-nos un nom pels jocs. Els vam anomenar Jocs Bellvitxxx. A continuació, vam escollir un déu, que per votació va ser Hades, déu de l’infern, i li vam fer una espècie d’altar amb fotos seves i frases en honor a ell. També, a classe, vam fer unes corones que posaríem al cap dels guanyadors de cada prova. Les corones les vam fer amb cartolines de dos colors verds diferents perquè es veiessin bé les fulles.

Després de preparar-ho tot vam sortir al pati de l’institut, primer vam invocar Hades amb unes frases que vam preparar abans a classe. A continuació, amb els materials “adaptats” que ens van deixar les professores d’educació física, vam fer algunes de les proves que hi havia en els jocs esportius de l’antiga Grècia, com: el llançament de javelina, el llançament de disc, el salt de llargada amb unes peses per fer contrapès, la cursa a peu, la cursa de cavalls i en lloc de la lluita vam fer una prova de velocitat.

Per la prova de cursa vam fer dues voltes a dos camps de futbol sala, en la de l’sprint vam haver de córrer la mesura d’un camp, en el salt de llargada vam saltar amb unes peses d’1 kg, amb el llançament de disc vam haver de donar una volta abans de llençar-lo i la cursa de cavalls la vam fer per parelles un portant l’altre a l’esquena. Tot i que nois i noies vam competir junts, la classificació era separada. Llavors van quedar sis persones guanyadores.

Els guanyadors dels Jocs BellvitXXX

Com sabeu, abans en honor als vencedores feien una estàtua, però com que nosaltres no teníem materials per fer-la, vam decidir fer un mural, on vam posar fotos seves amb les corones posades, el nom i totes les proves que havien guanyat, i el vam penjar al passadís, així tot l’institut pot veure’l.

Roger Castellà, alumne de 2n d’ESO de Cultura Clàssica a l’Institut Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat).

Antics atletes olímpics

Val la pena destacar alguns dels atletes més famosos dels antics jocs olímpics, ja que van deixar la seva empremta a l’anomenada “vall sagrada dels déus” superant certs límits fins a esdevenir llegenda en guanyar diversos jocs.

  • Astylos de Crotona

Provinent del sud d’Itàlia, va obtenir un total de sis corones de la victòria, en tres Olimpíades ( 488-480 a.C. ). A la primera Olimpíada, va córrer per Crotona i els seus compatriotes el van honrar i glorificar. No obstant això, en les dues Olimpíades següents, va prendre part com a ciutadà de Siracusa; com a conseqüència d’això, els habitants de Crotona el van castigar, enderrocant la seva estàtua en aquesta ciutat i van convertir la seva casa en una presó.

  • Miló de Crotona

Hi ha molts relats i històries sobre els seus èxits. Miló va ser deixeble del filòsof Pitàgoras i un dels atletes més famosos de l’Antiguitat. Va ser sis vegades campió olímpic en la categoria de lluita lliure. Va guanyar per primera vegada l’any 540 a.C. , en l’esdeveniment de lluita lliure d’homes joves i , després, cinc vegades en la lluita d’homes adults. En el context de la competència d’avui es podria dir que va ser un èxit únic. També va guanyar set vegades en els Jocs de Pítics, nou vegades en els Jocs de Nèmea i, en innombrables ocasions, en petits concursos. A la 67à Olimpíada ( 512 a.C. ), en el seu setè intent pel campionat, va perdre davant un atleta més jove anomenat Timasitheus.

  • Melankomas de Cària

Es va coronar campió olímpic de boxa l’any 49 a.C. , i va ser el guanyador en molts altres esdeveniments. Va marcar una fita en la història per la forma en què lluitava, per les seves moviments senzills i, al mateix temps, fascinants. Va aconseguir l’excel·lència competitiva a través d’un exercici constant, però esgotador.

  • Cinisca d’ Esparta 

Filla de Arquidam, rei d’Esparta, va ser la primera dona a ser catalogada com a vencedora olímpica a l’Antiguitat. Va guanyar en la competència de carros, de quatre cavalls, en les Olimpíades número 96 i 97, ( 396 a.C. i 392 a.C.  respectivament ) . En els Jocs Olímpics, estava prohibida la participació de les dones, però, Cinisca va trencar amb aquella regla.

  • Arrachion de Figàlia

Va ser tres vegades campió Olímpic de pancraci . En l’última ocasió va ser protagonista d’un fet heroic i alhora tràgic. Es  trobava en una posició molt difícil, però el seu oponent en la final va decidir rendir-se. En aquest moment Arrachion va caure fulminat a terra. Els jutges, tot i que havia mort, el van declarar vencedor.

– Importava la condició social per poder participar a les olimpíades? Si tinguessis l’oportunitat de participar-hi, en quina modalitat ho faries?

Abril Gabutti

1r Batx. Humanístic

Kahoot de religiositat a l’antiga Grècia: Els jocs esportius

Us presento un kahoot que he fet sobre els jocs olímpics a l’antiga Grècia a partir de la pàgina 158 del llibre de primer de batxillerat de Grec (ed. Teide) i que explica molt bé com es celebraven les olimpíades a l’antiga Grècia i en quin context. Hi juguem?

jocs

Voleu tornar a jugar?

Mireia Sánchez Cano

1r batxillerat Humanístic

El fet de jugar i els jocs a l’antiguitat

El llatí té tres sinònims per a la idea de joc: Ludi, Lusi i Iocus. Els Ludi eren d’adults, d’acció directa en què havia premi, o guany o pèrdua. Els Lusi eren jocs infantils; passatemps o distraccions agradables que no tenien premi en el guany o cap pèrdua. Era jugar per jugar, per passar-s’ho bé. Per la seva banda Iocus, tenia el sentit de ‘broma, acudit’, i s’oposava al seriós.

Hi havia jocs de taula i tauler (aptes per a adults i nens) i els jocs de moviment.

Tenien diferents tipus de jocs de taula, cosa que a molts els acompanyaria tota la vida (des de l’adolescència fins a l’edat adulta), com Terni lapilli -les tres a guió-, el molendinum -joc de les tres en ratlla però en cercle- , latrunculi, i molts entre els quals cal destacar l’inici actual del joc de l’oca, etc.

Els agradava el carrer per jugar i hi practicaven sobretot el que nosaltres hem anomenat jocs de moviment. Jugaven a lluites, a diferents versions del joc de la pilota, al llançament de nous en la lletra delta, a fet i amagar, a harpastum, … i molts altres que s’han anat transmetent generació rere generació sense ser-ne conscients molts de nosaltres.

Als romans també els agradava jugar a latrunculi, que significa ‘soldats-lladregots’, i era el joc més popular a l’Imperi romà. Era un joc d’estratègia militar amb el qual els soldats s’entretenien entre missió i missió.

Hi ha tres versions diferents, segons es jugui amb una, dues o tres fitxes.

1. Amb una fitxa: La versió original en aquest cas de latrunculi és el joc grec Pessoi. S’usa un tauler de 8 x 8. Les fitxes són d’una única forma i de dos colors, blanques i negres. L’objectiu és capturar o immobilitzar totes les peces enemigues. La norma del joc és envoltar un enemic per dos costats, en una línia horitzontal o vertical. Les fitxes es mouen com les torres dels escacs actual. Aquest és el més semblant al nostre joc de dames.

2. Amb dues fitxes: Dos tipus de fitxes, homes i reis, de dos colors: blancs i negres. Els reis es col·locaven simètricament davant i flanquejats per cinc i sis dels seus homes. El rei podia ser acorralat però no matat. El tauler era de 8 x 12.

3. Amb tres fitxes: Hi havia només tres tipus de peces, els peons (ordinari), els vigilants (vagi), i els guàrdies (inciti). Els peons es podien moure un espai per vegada en qualsevol direcció. Un vigilant podia moure qualsevol quantitat d’espais horitzontals o verticals per primera vegada, com una torre. Els guàrdies no podien moure, però protegien el seu propi camp.
En aquest cas el tauler era de 9 x 9, o, d’11 x 11 caselles. L’objectiu del joc era matar tots els “homes” oponents o tancar de manera que no es poguessin moure. Aquest és probablement l’origen dels escacs actual.

ELS GRECS JUGAVEN A L’OCA

És un tauler en espiral en forma de serp enroscada i amb un nombre de caselles que tenen un significat.

1. Quina relació té amb els grecs?

El 1908 es va descobrir a Creta un disc d’argila, el disc de Phaistos, d’uns 16 cm de diàmetre i 2,1 cm de gruix. En ambdues cares del disc apareix dibuixada una espiral dividida en 30 i 31 caselles en les quals surten diferents dibuixos entre els quals es troben 8 ocells que podrien ser oques. Hi ha altres personatges: homes, dones i nens, peixos, altres aus, flors, espigues, recipients, armes, vaixells … Aquest disc servia tant com a calendari com tauler de joc per entretenir-se i seria l’origen del joc de l’Oca.

2. Com es jugava?

En el joc participaven 6 jugadors que jugaven 6 cops cada un i amb una fitxa de diferents colors i formes, normalment les que apareixen en el tauler. Cada jugador tirava tres daus i començava el que havia tret la màxima puntuació. L’objectiu era treure el primer les seves fitxes del tauler que es movien segons la puntuació de cada tirada.

3. Per què és una serp?

Per això hem de remetre a l’Oracle de Delfos. Quan el temple de Delfos va passar a Apol·lo, les seves sacerdotesses, píties o pitonisses, eren la personificació de la serp Pitó, la qual va matar Apol·lo per venjar la seva mare. Després va enterrar les restes de la serp allà, i sobre la seva tomba va situar una pedra circular i semiesfèrica sagrada anomenada ómfalos: el melic o centre de la Terra en època clàssica.

La Pítia se situava sobre una esquerda de la muntanya Parnàs d’on emergien gasos i rajaven vapors termals amb sofre.

Els Jocs atlètics en el cinema

El cinema grec sempre presenta certs tòpics que ja van aparèixer des dels seus orígens i que poden adaptar-se per a la creació de temes monogràfics sobre la realitat del món grec. Entre els tòpics del cinema referent a la Grècia antiga, hi ha:

No existeix encara cap pel·lícula que faci una bona referència als Jocs Olímpics de l’antiguitat i, per tant, la seva representació al cinema és bastant deficient. Un bon exemple el trobem a la pel·lícula de La batalla de Marató. Es corona Filípides com el guanyador d’Olímpia. Fan molt poca referència als Jocs Olímpics i, a més, només serveix per recalcar la figura atlètica del protagonista. En aquesta mateixa pel·lícula, hi podem veure la famosa carrera de Filípides, antecessora de la Marató moderna. Això mateix passa a les pel·lícules d’Hèrcules, i en l’última només es vol mostrar que l’heroi és més atlètic i fort.

A la pel·lícula de Jasó i els Argonautes, es torna a fer una mala referència a aquest tema, ja que mostren els jocs com una competició per reclutar els futurs Argonautes.

Imatge de previsualització de YouTube

Pétasos

El pétaso (grec πέτασος, petasos) és un barret rodó amb vora ampla i pla.

Els antics grecs pensaven que era d’origen tessali. Era portat a la vegada que la clàmide, pels efebs al gimnàs. D’ell va néixer l’expressió idioma grec ὑπὸ πέτασον ἄγειν, és a dir «conduir al gimnàs».

És un dels atributs del déu Hermes, protector dels efebs.

Els romans l’usaven també en el teatre per a protegir-se del sol.

Hermes amb pétaso

Aurigues hispans

Edu3.cat

El barceloní Lucius Minicius Natalis decideix participar en la 227a Olimpíada. Per fer-ho, va abandonar Bàrcino i es va instal·lar a Tàrraco, la ciutat més important de la Tarraconense romana i on se celebraven unes curses de quadrigues classificatòries pels Jocs Olímpics. Va guanyar la cursa de carros de la 227a Olimpíada, l’any 129 i va esdevenir el primer campió olímpic català. Per celebrar-ho va fer aixecar, a prop de l’hipòdrom d’Olímpia, una estàtua de bronze que representava una quadriga. És possible que contribuís a portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

Per guanyar la cursa, Lucius Minicius va contractar el millor conductor de quadrigues per tal que hi participés en nom seu, ja que les persones de bona posició no compatien, sinó els seus esclaus. El conductor de quadrigues contractat per Lucius va guanyar la cursa i, per tant, es va classificar per anar a Grècia. Allà tornarà a guanyar i per sempre més quedarà la inscripció “Lucius Minicius, natural de Barcelona, va guanyar la 227 Olimpíada”. De l’esclau que li va fer guanyar tanta glòria no se’n sap ni el nom.

luicius

Estàtua de la quadriga de Lucius

L’auriga hispà Díocles, un hispà-romà nascut a Lusitània que va viure al segle II, es va retirar quan tenia quaranta-dos anys, després d’haver guanyat trenta-cinc milions de sestercis i d’haver vençut 1.462 vegades. Va ser uns dels més famosos de la història de l’imperi romà. La seva fortuna personal era de més de trenta-cinc milions de sestercis, cosa que, equivaldria a més de mil milions de euros.

Díocles estava casat amb una dama procedent de l’estrat patrici, i tenia dos fills. Es va retirar a Palestrina, buscant en la tranquil·litat del camp el mític repòs de guerrer. A la seva mort, esdevinguda cap a l’any 150, va deixar una fortuna com herència als seus fills. La làpida de Roma, creada pels seus admiradors, hi apareixen detallades totes les seves victòries i cadascun dels premis que li van reportar en els seus 24 anys de carrera.

Els aurigues eren esclaus que conduïen bigues (dos cavalls), quadrigues (quatre cavalls). Els aurigues havien de conduir els seus carruatges tirats per cavalls al llarg de 7 voltes al coliseu, un total d’uns 4 quilòmetres, en una desenfrenada i salvatge carrera, una cosa semblant a la Fórmula 1. Aquells que aconseguissin superar la meta en els tres primers llocs rebrien un premi en metàl·lic.

escultura de diocles

Escultura de la biga de l’hispà Díocles

lapida 2

Làpida de l’auriga mort

L’origen dels Jocs Olímpics segons diferents mites

De l’origen dels Jocs Olímpics hi ha diverses llegendes:

La primera s’associa amb els conceptes de l’antiga Grècia o pau olímpica, és a dir, que durant la celebració dels Jocs Olímpics, les guerres se suspenien temporalment, amb l’objectiu que els esportistes poguessin desplaçar-se a Olímpia per participar i després tornar a las seves ciutats en pau.

L’altre llegenda està relacionada amb éssers mitològics:

  • Pèlopsera un heroi que després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d’un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i això la bellesa d’Hipodàmia atreia molts joves desitjosos de prende-la en matrimoni i, per evitar que s’hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla, però que, si perdien, serien executats. Gràcies a la velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir a altres d’intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d’Hipodàmia i va voler compatir amb el rei. Abans de la cursa, Hipodàmia també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d’Enòmau. Durant la cursa el carro es va trencar i Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodàmia i va esdevenir rei de Pisa, però no tenia la conciència tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d’Enòmau. Al cap d’un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Pèlops i Hipodàmia

  • Hèracles: va ser l’heroi que va anomenar Jocs Olímpics a una sèrie d’esdeveniments esportius en honor al seu pare, Zeus i va construir l’estadi olímpic en honor a Zeus.
  • Zeus: hi ha una llegenda que diu que Zeus va instituir els Jocs Olímpics després de destronar son pare, Cronos.
  • Els participants dels Jocs Olímpics a l’antiga Grècia ja eren coneguts amb el nom d’atletes. L’origen  de άθλητὴς que en grec vol dir “que competeix” és del primer rei d’Elis, Atleó. Aquests atletes, sobre tot els que arriben al triomf, eren considerats com déus verdaders. L’atleta que guanyava tenia una recompensa: El premi pels vencedors era una corona de branques de l’olivera sagrada que havien d’haver estat tallades per un nen, menor de dotze anys. Qui guanyava havia de ser alimentat pels seus conciutadans durant tota la seva vida. Tot i això no tots els vencedors tenien aquest premi, els que conduïen les quadrigues no eren considerats vencedors, sinó que ho era el propietari de la quadriga dels cavalls. Els aurigues però rebien una petita recompensa, una cinta, que es lligava al cap.

    Auriga de Delfos