Els Jocs atlètics en el cinema

El cinema grec sempre presenta certs tòpics que ja van aparèixer des dels seus orígens i que poden adaptar-se per a la creació de temes monogràfics sobre la realitat del món grec. Entre els tòpics del cinema referent a la Grècia antiga, hi ha:

No existeix encara cap pel·lícula que faci una bona referència als Jocs Olímpics de l’antiguitat i, per tant, la seva representació al cinema és bastant deficient. Un bon exemple el trobem a la pel·lícula de La batalla de Marató. Es corona Filípides com el guanyador d’Olímpia. Fan molt poca referència als Jocs Olímpics i, a més, només serveix per recalcar la figura atlètica del protagonista. En aquesta mateixa pel·lícula, hi podem veure la famosa carrera de Filípides, antecessora de la Marató moderna. Això mateix passa a les pel·lícules d’Hèrcules, i en l’última només es vol mostrar que l’heroi és més atlètic i fort.

A la pel·lícula de Jasó i els Argonautes, es torna a fer una mala referència a aquest tema, ja que mostren els jocs com una competició per reclutar els futurs Argonautes.

Imatge de previsualització de YouTube

Esport i violència a l’antiguitat i a l’actualitat

A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.

Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.

 A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.

Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:

Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.