L’origen dels Jocs Olímpics segons diferents mites

De l’origen dels Jocs Olímpics hi ha diverses llegendes:

La primera s’associa amb els conceptes de l’antiga Grècia o pau olímpica, és a dir, que durant la celebració dels Jocs Olímpics, les guerres se suspenien temporalment, amb l’objectiu que els esportistes poguessin desplaçar-se a Olímpia per participar i després tornar a las seves ciutats en pau.

L’altre llegenda està relacionada amb éssers mitològics:

  • Pèlopsera un heroi que després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d’un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i això la bellesa d’Hipodàmia atreia molts joves desitjosos de prende-la en matrimoni i, per evitar que s’hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla, però que, si perdien, serien executats. Gràcies a la velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir a altres d’intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d’Hipodàmia i va voler compatir amb el rei. Abans de la cursa, Hipodàmia també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d’Enòmau. Durant la cursa el carro es va trencar i Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodàmia i va esdevenir rei de Pisa, però no tenia la conciència tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d’Enòmau. Al cap d’un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Pèlops i Hipodàmia

  • Hèracles: va ser l’heroi que va anomenar Jocs Olímpics a una sèrie d’esdeveniments esportius en honor al seu pare, Zeus i va construir l’estadi olímpic en honor a Zeus.
  • Zeus: hi ha una llegenda que diu que Zeus va instituir els Jocs Olímpics després de destronar son pare, Cronos.
  • Els participants dels Jocs Olímpics a l’antiga Grècia ja eren coneguts amb el nom d’atletes. L’origen  de άθλητὴς que en grec vol dir “que competeix” és del primer rei d’Elis, Atleó. Aquests atletes, sobre tot els que arriben al triomf, eren considerats com déus verdaders. L’atleta que guanyava tenia una recompensa: El premi pels vencedors era una corona de branques de l’olivera sagrada que havien d’haver estat tallades per un nen, menor de dotze anys. Qui guanyava havia de ser alimentat pels seus conciutadans durant tota la seva vida. Tot i això no tots els vencedors tenien aquest premi, els que conduïen les quadrigues no eren considerats vencedors, sinó que ho era el propietari de la quadriga dels cavalls. Els aurigues però rebien una petita recompensa, una cinta, que es lligava al cap.

    Auriga de Delfos

Eumastas, l’home més fort

Eumastas pot ser considerat l’home més fort de l’antiguitat. Va viure al voltant del segle VI-V a.C. a la ciutat de Tera i la proesa l’ha portat a la immortalitat.

atleta

Jove atleta aixecant dues roques de pes considerable.

A la ciutat de Tera, situada a l’illa grega de Santorini que forma part de l’arxipèlag de les Cíclades en el mar Egeu, es va trobar una roca volcànica negra amb aquesta inscripció (IG 12 3. 449):

Εὐμάστας με ἄηρεν ἀπὸ χθονὸς ℎο Κριτοβώλο(υ).
Eumastas, fill de Critòbul, em va aixecar del terra.

Encara que les dimensions de la roca ja contemplaven l’enorme èxit d’aquest forçut. La roca volcànica tenia un pes de 480 Kg!

roca

Roca amb la inscripció de Eumastas, fill de Critòbul.
Museu Arqueològic de Tera.

Rècords actuals en pes mort o esquat, els quals en alguns casos superen per poc o fins i tot ni ho fan a la marca d’Eumastas:

Esquat
Donnie Thompson (US) 8/21/11 —- 573.8 kg.

Pes mort
Benedikt Magnusson (Islàndia) 4/2/11 —- 460.4 kg.
Zydrunas Savickas (Lituània) 2014 —- 524 Kg.
En el cas del lituà el rècord va ser aconseguit amb pneumàtics en comptes de discos.

No saben com va aixecar la pedra i no disposem de representacions sobre aquests exercicis. Tampoc sabem a quant la va aixecar del terra, el que podria haver estat tan sols uns pocs centímetres, la qual cosa seria factible per a un esportista de l’època. Sense aquestes dades claus és molt arriscat rebutjar completament la inscripció i donar-la per impossible de realitzar per a l’ésser humà. No és el mateix aixecar uns pocs centímetres del terra un pes determinat de fer el moviment complet del pes mort. Tampoc ho és aixecar d’una manera o altra una roca, ja que depenent de la tècnica, el pes pot ser molt més gran. D’aquesta manera, amb els rècords i suposant que va poder utilitzar qualsevol tècnica per aixecar el pes, la xifra de 480 Kg. pot ser totalment factible.

Una altra dada que desconeixen és el motiu pel qual va aixecar Eumastas aquesta roca. Possiblement fos com a part d’alguna competició de força, i voldria deixar gravada la seva proesa, però també pot ser que fos com a part del seu entrenament de força per a la lluita.

 

Jocs: l’Important és guanyar

Per als grecs de l’Antiguitat l’esport no era sempre una activitat desinteressada tal com queda reflectit en la reconstrucció de la sèrie Campeones de Olimpia. Hi havia suborns, trampes, entrenament excessiu i un culte de vegades desmesurat envers l’atleta victoriós que satisfeia l’orgull de les ciutats d’on procedien.

1. Càstigs i multes per als tramposos

El reglament dels jocs contemplava severes sancions per a qui ho infringia. Els assots podien caure sobre els que sortien abans que els altres en la carrera o molestaven la resta; també es castigava als que intentaven subornar els jutges o els seus rivals i els que arribaven tard a la seva prova. Amb l’import de les multes es construïen estàtues per al santuari de Olímpia. Hi ha unes 12 estàtues, en la base de les quals hi ha una inscripció que recordava el succés i advertia que a Olímpia només era lícit vèncer netament.

2. Excés de menjar i d’entrenament

Els atletes que competien en la boxa, la lluita i el pancraci se sotmetien a generoses dietes a base sobretot de carn, amb l’objecte d’augmentar la seva massa corporal, ja que es pensava que això els conferia avantatge a l’hora de competir. El resultat era un cos deforme a causa de la sobrealimentació i de l’excessiva especialització en l’entrenament.

Tot seguit un breu fragment de Galè sobre uns esportistes, els gladiadors, que encara que no fossin aixecadors de pes, mostren un entrenament, dietes i exercicis que no disten tant del dels nostres dies:

“… En la gran quantitat de carn i sang que formen la seva ment està perduda. Sense rebre estímul algun per desenvolupar-lo, es fatiguen així mateixos fins al límit i després s’atipen [de menjar] fins a l’excés, perllongant sovint els seus sopars fins a la mitjanit. El seu somni també el guien per regles anàlogues a les que regeixen el seu exercici i la seva dieta. A l’hora en què la gent que viu d’acord amb les lleis de la natura deixa treball per prendre el dinar, ells s’aixequen … Mentre segueixen en actiu seus cossos es mantenen en aquest perillós estat [d’hipertròfia]. “

La hipertròfia és el nom amb què es designa un augment de la mida d’un òrgan quan es deu a l’augment correlatiu amb la grandària de les cèl·lules que el formen, d’aquesta manera, l’òrgan hipertrofiat té cèl·lules majors, i no noves. 

3. Les ciutats amb major nombre de victòries

Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, algunes ciutats van destacar pel nombre de victòries dels seus atletes. Per exemple, des del 776 aC fins a finals del segle VII aC es comptabilitzen 33 victòries per a Esparta. Al segle VIaC, en canvi, els espartans, amb deu victòries, es van veure superats pels 24 triomfs d’atletes de la Magna Grècia. Al segle II aC, l’illa de Rodes, va aconseguir 14 victòries.

Llista en papir de vencedors Olímpics de la 75 ª a la 78 Olimpíada, i des de la 81 a la 83 (480-468 aC, 456-448 aC).

4.  Els vencedors, celebrats com a herois

El triomf a la competició era signe del favor diví, i qui s’alçava amb la victòria rebia la corona, mentre que els seus competidors no obtenien premi. La victòria reportava fama terrenal: els atletes eren celebrats en poemes com les odes triomfals de Píndar i recordats amb estàtues del seu retrat. A les estàtues d’alguns atletes, considerats com “herois”, se’ls atribuïen virtuts curatives.

5. Una fama immerescuda?

El poeta tràgic Eurípides  criticava el culte excessiu que els grecs rendien als atletes:

Censurar el costum dels grecs, que es reuneixen per contemplar i rendir honor a plaers inútils … Doncs quin bon lluitador, quin home ràpid o quin llançador de disc ha socorregut a la seva pàtria obtenint una corona? És que lluitaran contra els enemics portant discos a les mans? Caldria, llavors, coronar els homes savis i a qui condueix a la ciutat sent un home prudent i just .

Diàgoras i la seva família: una descendència de campions

El boxejador Diàgoras de Rodes va obtenir en els Jocs Olímpics de 464 aC el major dels seus nombrosos triomfs. En els jocs de 448 aC, es van proclamar vencedors olímpics els seus fills Acusilau, en boxa, i Damaget, per segona vegada, en pancraci. Davant d’una multitud enfervorida que els aclamava i els llançava flors, tots dos van donar la volta d’honor a l’estadi portant sobre les seves espatlles el seu pare. Quan el van deixar a terra, es va acostar un espartà a felicitar-lo i li va dir:

Diàgoras, és millor que et moris ara, perquè no et serà possible ser més feliç.

Diàgoras li va fer cas i es va morir allà mateix.

El més jove dels fills de Diàgoras, Dorieu, va aconseguir tres victòries olímpiques en el pancraci (432, 428 i 424 aC), i van ser també vencedor olímpic, en 404 aC, els seus néts Eucles (boxa) i Pisírode (boxa infantil). Les estàtues d’aquesta família de campions podien veure juntes en el santuari d’Olímpia. Com les dones no podien assistir als Jocs, Cal·lipatira, filla de Diàgoras, es va introduir a Olímpia disfressada d’entrenador per veure competir el seu fill Pisírode. Quan aquest va aconseguir la victòria, Cal·lipatira, exultant, va saltar la barrera dels entrenadors, però se li van enganxar els vestits i va quedar a la vista la seva condició femenina. Havia de ser condemnada a mort, però li van perdonar la vida: cap altra dona havia estat, com ella, filla, germana i mare de vencedors olímpics.

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.

PAUSÀNIAS (Grec 1 p. 153 Ed. Teide M.Capellà)

diagoras

Diàgoras portat a coll pels seus dos fills Damaget i Acusilau després de ser aquests coronats vencedors en els Jocs Olímpics.

Entrenament espartà

Imatge de previsualització de YouTube

L’entrenament espartà és més que un mètode, és una forma d’entendre l’activitat física i fins i tot la vida. És una filosofia esportiva basada en la duresa física i mental, es troben en el model de vida de l’exèrcit espartà: duresa, disciplina, força, resistència, … l’esportista espartà necessitava ser veloç, fort i resistent; necessitava tenir músculs voluminosos i cridaners, un cos definit i funcional, apte per superar “qualsevol envestida enemiga”.

La preparació espartana no coneixia els descansos entre exercicis (o els mínims descansos), treballaven tots els músculs del cos en cada sessió d’entrenament i no coneixien excuses per deixar-ho: entrenar amb dolor, malestar o molèsties. Res ni ningú impedia a un espartà assistir a la sessió d’entrenament.

Els espartans no utilitzaven màquines de fitness, sinó que, com l’entrenament funcional, s’entrenavan realitzant moviments multiarticulars implicant diferents grups musculars en el mateix exercici. En aquest sentit, només s’entrenava els grans grups musculars, deixant que el creixement dels més petits produís secundàriament (al treballar els grans músculs). Es treballava el cos complet en cada sessió i es realitzaven diversos exercicis amb la resistència del pes del cos, involucrant la major quantitat de grups musculars. El mètode, a part del comentat, es diferenciava de la resta pel gran volum de treball en cada sessió: el nombre de sèries, i de repeticions era màxim, i només es contemplava el descans en cas de no poder acabar la sèrie. En aquest cas, es descansava fins a recuperar forces per acabar la sèrie o sessió que, com hem dit, en cap cas es podia deixar sense finalitzar.

Hoplitodròmia

Va ser una antiga cursa a peu, que formava part dels Jocs Olímpics i els altres Jocs Panhel·lènics. Va ser l’última carrera a peu en els Jocs Olímpics, apareixent per primera vegada en la 65a dels Jocs Olímpics el 520 aC.

L’hoplitodròmia requereix competidors a córrer portant el casc i gamberes del soldat d’infanteria hoplita de la qual la carrera va prendre el seu nom. Els corredors també van portar els aspis, bronze coberta de fusta de l’escut d’hoplites, de manera que el gravamen total eren 50 lliures. Com els hoplitodroms va ser una de les curses a peu més curtes, l’armadura pesada i l’escut era menys una prova de resistència d’un de força muscular pura.

hoplitodromia

Hoplitodroms de figures negres, Àmfora panatenaica, 323-322 aC

A Olímpia i a Atenes, era una volta a l’estadi. Des de la pista es va fer una corba tancada a l’extrem de l’estadi, hi havia un pal girant a cada extrem de la pista per ajudar els velocistes en la negociació de la corba tancada – una tasca complicada per l’escut portat a la mà. A Nèmea la distància es va duplicar a quatre estadis, i a Platea la cursa era de 15 estadis en total.

L’hoplitodròmia, amb els seus pertrets militars, era tant un exercici d’entrenament militar com una competència atlètica.

Imatge de previsualització de YouTube

Gol olímpic

Es denomina gol olímpic, a una jugada del futbol, en la qual la pilota tret des del punt del córner, entra directament en la porteria contrària sense que toqui prèviament a cap altre jugador, és una anotació poc freqüent i molt pocs jugadors han aconseguit realitzar-lo en alguna ocasió al llarg de la seva carrera esportiva.

Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari.
Rep el seu nom del gol marcat per l’argentí Cesáreo Onzari, del partit amistós del 1924 entre la Selecció Argentina i la Selecció d’Uruguai, flamant campiona en els Jocs Olímpics de París. Va ser el primer gol d’aquest tipus, obtingut en una competència transcendent, convalidat segons una reforma recent en les regles del joc, per la qual cosa va conèixer com “el gol als olímpics”, per endavant simplificar el terme en “gol olímpic” per referir-se a una anotació d’aquestes característiques, ja que poc temps abans el reglament establia que no eren vàlids els gols aconseguits directament d’un servei de córner.

Una anècdota coneguda és que a la final de l’Olimpíada de 1924 (entre Argentina i Uruguai), un jugador uruguaià va convertir un gol directament del tir de cantonada (“Gol Olímpic”) sent anul·lat per l’àrbitre d’acord amb la normativa vigent. Els uruguaians van protestar després davant la International Board i aquest va ser el motiu del canvi de regles. Quan tots dos equips van tornar es van enfrontar en un partit “revenja”, on els argentins van convertir el gol aprofitant la nova regla que els uruguaians havien sol·licitat.

Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari

Què és el doping?

El doping es tracta de substàncies estranyes a l’organisme, però incrementades, que milloren de manera il·legal el rendiment dels esportistes.

El doping però, a més de ser il·legal, perjudica la salut dels esportistes i està en contra d’un dels pricipis fonamentals de l’esport que és el de la competència justa. Per això el comitè Olímpic internacional i les federacions nacionals i internacionals dels diferents esports han prohibit l’ús de substàncies dopants.

Els controls de dopatge es realitzen en totes les grans competicions i cada vegada amb més freqüència. Quan es vol fer un control de dopatge a un atleta després d’una competició, se li pren una mostra d’orina just al moment d’acabar aquesta. Part de l’orina s’analitza en un laboratori a curt termini i l’altra es conserva per si el resultat és positiu i es demana una segona anàlisi (contraanàlisi).

També es poden fer controls de dopatge amb una mostra de sang o de cabells. Aquests són més fiables que els d’orina però, també, més cars.

Algunes substàncies prohibides (Exemples):

  • Estimulants: cafeïna, cocaïna, amfetamines… Els estimulants són substàncies que actuen directament sobre el sistema nerviós central de l’atleta accelerant parts del seu cos i cervell. Els atletes utilitzen estimulants per tal d’augmentar l’atenció, reduir el cansament, augmentar la competitivitat i agressivitat.

  • Narcòtics: heroïna, morfina, pethidina… Són substàncies que emmascaren el dolor. També poden produir sensació d’eufòria fent creure a l’esportista que té millor condició física i possibilitats de les que realment té.

  • Diurètics: bumetanida… Fan que el cos augmenti la seva producció d’orina. Alguns esportistes els utilitzen per perdre pes, per tal d’entrar en determinades categories esportives (judo, aixecament de pes…)
    També són utilitzats per diluir la seva orina en un intent d’evitar la detecció d’agents anabòlics.

El 26 d’agost de 1960, en la cursa de 100 km. dels Jocs Olímpics de Roma, el Comitè Olímpic Internacional va començar a prendre cartes en el dopatge.

Els participants han utilitzat una gran varietat de productes per aconseguir una empenta afegit als seus esforços. La pressió per guanyar, l’ambició per ser el millor han aconseguit que en molts casos els esportistes arrisquin les seves vides amb l’ús d’aliments i begudes que puguin donar-los unes dècimes extra sobre els rivals.

L’ús de drogues que milloren el rendiment és tan antic com els mateixos jocs. Sabem que els atletes grecs que participaven en les competicions de l’antiguitat utilitzaven diversos productes amb aquesta finalitat. L’important era guanyar, no competir. 

S’obligava als atletes a córrer nus per evitar que es pogués colar una dona (si alguna ho feia, podia ser llançada per un penya-segat).

Boicots i guerres

  • Els VI jocs olímpics s’haurien d’haver fet a Berlin l’any 1916, però degut a la primera guerra mundial no es van poder realitzar.
  • Els XI jocs olímpics es van celebrar a Berlin l’any 1936 sota el règim Nazi de Hiltler. Molts païssos i van intentar boicotejar aquests jocs degut a la ideologia racista de Hitler. Finalment el COI va decidir que aquests jocs s’havien de fer.
  • Els XII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Helsinki l’any 1940, però degut a la segona guerra mundial es van haver d’anul·lar.
  • Els XIII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Londres l’any 1944, però, com va passar quatre anys abans, no es van poder celebrar degut a la segona guerra mundial.
  • Els XXII jocs olímpics de Moscou de l’any 1980, van ser boicotejats pels EEUU i els païssos de l’OTAN com a resposta de la invasió Soviètica de l’Afganistan.
  • Els XXIII jocs olímpics de Los Angeles 1984, van ser boicotejats pels païssos socialistes provocats per l’URSS (actualment Rùssia).

 Berlin, 1936 l’ Alemanya nazi

Adolf Hitler, presidint la ceremonia de
Obertura, del Jocs de Berlín de 1936

L’arribada del últim relleu portant la torxa olímpica, va ser un dels moments culminants dels Jocs. Últim tram amb la flama encesa, a la Vall de Olimpia.

La flama Olímpica: Història

El foc olímpic és un dels símbols dels jocs Olímpics, i està basat, en la llegenda de Prometeu, en què va robar el foc a Zeus per donar-lo als homes.

Als jocs Olímpics a l’antiga Grècia es mantenia encesa una flama fins que acabaven les competicions. En els jocs Olímpics de Berlín de 1936, es va realitzar per primera vegada una marxa d’atletes que van anar rellevant-se la torxa amb la flama, des de les runes del temple d’Heraa Olímpia, fins l’estadi Olímpic de Berlín.

flama 

El COI va aprovar que el recorregut en relleus de la torxa en les futures edicions dels Jocs es farà pel territori del país de la ciutat seu dels Jocs. 

flama olímpica

D’Olímpia a Londres

Han pres aquesta decisió pels incidents que hi va haver en el recorregut de la torxa dels jocs de Pequín. Hi va haver un intent de boicot per part de dos protestants.

La Torxa Olímpica de Barcelona, 1992, va seguir un recorregut emulant la història grega de Catalunya. Seguint la tradició, va partir de la ciutat grega d’Olímpia en direcció a Empúries, la primera colònia hel·lènica a la península ibèrica. A partir d’aquí, la torxa iniciaria un recorregut per tot l’Estat Espanyol, primer cap a l’oest per la part del nord fins a Galícia, després baixant fins a Madrid i continuant per Extremadura, fins arribar al sud on aniria resseguint la costa Mediterrània andalusa, murciana i valenciana abans d’arribar a Barcelona.

barcelona

La torxa que es va encendre a Barcelona

Imatge de previsualització de YouTube

Al llarg del temps es va mantenir la tradició de transportar la torxa Olímpica amb una carrera d’atletes, però en certes ocasions es van utilitzar mitjans de transport especials, per motius de necessitat o d’espectacularitat: vaixell, cavall…