Didàctica

Us recomano fervorosament la lectura d’aquesta obra d’Albert Pla Nualart perquè aborda d’una manera molt valenta i decidida la reflexió sobre la validesa de la normativa de la llengua catalana el segle XXI. No us faré un resum de les seves tesis perquè el llibre es llegeix amb molta facilitat i aborda d’una manera directa els temes més espinosos que ens hem plantejat molts dels professors de llengua catalana.

Molts cops, treballant a l’institut, m’he sentit com una mena de supervisor de la catalanitat del centre. És curiós, perquè normalment ningú no demana als companys de llengua castellana que revisin originals mentre que “els de català” revisem actes, cartes als pares, controls dels alumnes, projectes diversos perquè el català és molt difícil. Si bé això era mig comprensible quan jo vaig començar a treballar i la majoria dels meus companys s’havien format en castellà per imperatiu legal, el més curiós del cas és que el costum perdura en els companys més joves, educats en la immersió lingüística. Jo no trobo que el català sigui tan difícil, però entre tots hem aconseguit que sovint ho sembli (heu sentit mai cap espot en castellano correcto?).

Didàcticament, que això és el que més m’interessa, això m’ha conduït moltes vegades a reivindicar-me com a professor de llengua i no només professor de normativa. Vagi per endavant que sóc partidari d’ensenyar la normativa, però sovint la normativa catalana està tan allunyada del català no tan interferit que parlaven els meus avis, que pot arribar a ser grotesc i tot presentar-la en algunes aules.

Una de les idees que m’ha agradat més d’aquest llibre és la reflexió d’Albert Pla sobre “Els tres grans reptes del professor de català”. Segons l’autor són, en ordre d’importància:

1. El repte d’ensenyar a pensar en un món on la reflexió i les estructures complexes que aporta la lectura estan en franca decadència. Tothom reivindica la llengua com a via imprescindible per arribar al pensament complex, però els models de llengua més propers a l’alumnat sovint són antagònics d’aquesta complexitat.

2. El repte de la interferència, que ell situa sobretot en els calcs estructurals que no responen a cap necessitat comunicativa que no pugui cobrir la llengua catalana. Es queixa de l’obsessió per les interferències lèxiques enfront d’aquestes interferències estructurals que empobreixen la nostra llengua.

3. El repte de la normativa. S’adona que l’alumnat, en línies generals, no s’apropia d’aquesta normativa tot i que està present als currículums escolars de manera sistemàtica. Remarca alguns punts de la normativa que resulten especialment conflictius en aquest aspecte.

El llbre és molt més que aquestes quatre pinzellades i, des del meu punt de vista, resulta imprescindible per entendre perfectament què ha passat, i què està passant, amb la nostra normativa.

Fa un temps, el bon amic i company Joan Busquets em va recomanar En aquesta part del món, els Dietaris d’en Guillem Simó.

La lectura d’aquests dietaris em va resultar força xocant per diverses raons. Per una banda, desprenen un pessimisme del qual procuro fugir. Tal com estan les coses, em sembla el més prudent. D’altra banda, quan aborda temes pedagògics -fet que només passa de tant en tant- m’escup a la cara moltes de les idees que jo he combatut durant temps. Les seves teories contràries a la reforma educativa LOGSE i als vicis del món educatiu que se’n va derivar em feien patir ja que, he de reconèixer-ho, vaig intentar que la cosa funcionés i fins en vaig fer alguna que d’altra prèdica. Tots tenim una història, tot i que no tothom n’aprèn.

Aquest dietari, vist des del 2011, anunciava molts dels mals de la política i de la pràctica educativa de les últimes dècades. Sembla que fins i tot ara la nova consellera hi combregaria… Us deixo algunes de les seves perles i us convido a enfrontar-vos a aquesta lectura:

“Sense esforç no és possible aprendre res de res. La bona literatura és difícil. És una àrdua tasca el domini de la gramàtica.”

“¿Per què deu ser que una condescendència excessiva amb els aprenents va lligat amb uns resultats ben mediocres?”

“És convenient ser malvist per un determinat tipus de gent. quan s’és jove sovint es cau en el parany de voler ser ben considerat per tothom: objectiu que mai no s’aconseguirà en un cent per cent i que causarà estralls en l’organisme de l’il·lús que malda per abastar-lo. La cosa més adient és procurar-se una bona mala fama entre determinades persones i grups ben seleccionats. (…) Jo ja estic en aquella curiosa època de la vida en què l’home se sent més orgullós dels odis i les antipaties que inspira, més que dels afectes.”

“Un dels paranys en què més fàcilment hom pot caure en aquest temps -posem en els darrers trenta anys- és el conreu de la mala llet. Hi ha tants motius, tantes oportunitats de caure-hi! Ara: és un d’aquells sentiments que només perjudica a qui el cultiva.”

“Si la cultura és discerniment i matís, les tècniques que s’imparteixen actualment -i de cada vegada més, segons sembla, ho seran les del futur- no en són suport. Les actituds pedagògiques triomfants aspiren fonamentalment a divertir l’aprenent, no a instruir-lo. Els eixos crucials de les matèries no poden ja convertir-se en centres d’interès i motivar per ells mateixos l’aprenent dotat: allò que diverteix és excèntric a la matèria. Les exigències de les masses d’indotats impedeix la instrucció dels dotats.”

“No hi ha res més avorrit i enrevessat que un llibre de pedagogia. És molt revelador en aquest sentit que tots els pedagogs arribin a la conclusió, cap al final de les seves disquisicions, que l’ensenyament ha de ser plaent i divertit. Que a l’escola s’hi aprengui a llegir i a escriure o no és irrellevant; el que compta és la forma, la intenció i l’alegria.”

Benvolguts amics i amigues,
Us haureu adonat que porto un curs molt apagadot a la xarxa, però avui us vull anunciar que en pocs dies tindrem als instituts uns nous llibres de text que hem coordinat conjuntament amb en Joan Busquets.

L’editorial Castellnou ens ha donat la possibilitat d’elaborar uns materials didàctics per a l’ESO que segueixen plenament el nostre pensament, el qual heu pogut anar llegint en aquest bloc en els últims anys.
Estem especialment orgullosos d’haver elaborat uns materials amb aquestes orientacions:
a) Unes unitats didàctiques que són autèntiques unitats didàctiques i que estan dissenyades amb un clar enfocament comunicatiu.
b) Una gramàtica centrada en l’ús, pensada per a ser explicada i consultada i endreçada en un sol bloc del llibre.

c) Unes activitats d’escriptura i de reescriptura que segueixen les línies més innovadores de l’expressió escrita actuals.

d) Uns instruments d’avaluació que fomenten l’autoavaluació i la coavaluació de l’alumnat.

e) I una edició fantàstica de l’editorial i del sol del nostre editor.

Això són només unes pinzellades del que hi trobareu. Ens encantaria que us els miréssiu i que hi diguéssiu la vostra, sigui quina sigui la vostra opinió. De moment en teniu un tastet i les unitats inicials al web de Castellnou.

Després d’un bon grapat de mesos de gestació, us enllaço una unitat didàctica sobre sociolingüística que pot tenir moltes utilitats a classe.

La presentació de la unitat i els materials per al professorat els podeu trobar aquí. Si voleu accedir directament als materials, hi podeu anar per aquí.

Fa una anys, remenant en un llibreter de vell, vaig trobar una petita joia: Ganxoneries. Contes humorístics ganxons. Es tracta d’una rara edició d’històries recollides a Sant Feliu de Guíxols cap allà el 1930. A la introducció ja se’ns explica que són fets d’un altre temps, o sigui que ja us podeu imaginar…
Més enllà de la qualitat literària de l’exemplar, necessàriament irregular, el que més em va apassionar del recull és la transparència d’un humor català sense embuts, ple de sobreentesos, amb un punt de mala llet, políticament incorrecte i un vocabulari col·loquial que no crec que torni. Són històries que mostren el sentit de l’humor de l’avi, el meu avi, però també el dels amics del meu avi, i el dels avis dels meus amics. Un humor, mal m’està el dir-ho, que sovint no entenen els joves i que sovint no s’accepta a tot arreu.
Aquesta capacitat de riure’s de tot sense fer mal, simplement com a manera de ser, no m’estranyaria que formés part de l’essència de la catalanitat i que ens hagués ajudat a sobreviure com a poble a les circumstàncies que ens ha enviat la història.
Malauradament, es fa difícil portar aquest humor a l’escola. El problema ja no és que l’entenguin, això seria qüestió de paciència; el problema és que avui dia tothom s’ofèn per tot. Amb l’afany prohibidor que ens envaeix, no m’estranyaria que qualsevol dia prohibeixin el sentit de l’humor.
Mentrestant, us proposo un exercici impossible, que segurament no podrem fer, però que seria fabulós.
Llegiu el començament magistral d’aquest ganxó i continueu la història:
“Cada poble té amb els seus habitants la més o menys nombrosa col·lecció de tipus d’aquests que en diem desequilibrats, els quals per la seva singularitat o extravagància solen cridar l’atenció. Els uns es caracteritzen per la borratxera crònica, els altres per la gandulitis endèmica i algun que altre per desarreglo cerebral. Si són de gènit pacífic o inofensiu, com generalment solen ser-ho, a més de ser populars arriben fins a ésser mirats amb quelcom de simpatia atenuant la seva falta. Ganxònia anys enrere en fou molt rica d’aquests tipus i, algun d’ells, en morir-se, fins es trobaren enyor les seves gracioses extravagàncies. Bé és veritat que en aquella època en la qual les qüestions socials eren desconegudes, regnava amb els conveïns una franquesa i bonhomia tal que feia que aquest tipus semblessin com de la família i no faltava mai que es preocupés que no passessin fam ni fred. En Fortunato …