El noi no ho pela malament del tot però, com era de preveure, va necessitar l’ajut del pare professor de català.

El dia que els subjectes van arribar a casa va ser a bord d’un exercici creatiu. La mestra els havia dictat cinc paraules, a partir de les quals els alumnes havien de crear cinc oracions i, un cop escrites, fer-ne l’anàlisi pertinent (separar Subj de Pred i indicar-ne els nuclis). No cal ser gaire perspicaç per intuir que tindríem problemes. Quan jo vaig arribar a l’argument d’aquesta narració, les oracions ja estaven escrites. N’hi havia una d’especialment incòmoda: contenia el verb haver-hi i, per tant, era impersonal. No li vaig saber explicar, simplement li vaig dir que era impersonal i avall, que no hi havia subjecte. Encara no l’han corregida, però vaja, vés a saber què passarà.

Aquest pont ha arribat el gran moment de practicar. Calia que jo escrivís oracions per tal que ell s’exercités (m’agradaria veure com se n’han sortit els alumnes que no tenen pare professor de llengua). I aquí ha arribar al drama. La manera d’identificar el subjecte era descobrir “el protagonista de l’acció“, que deu ser la fórmula avançada de preguntar qui fa l’acció. He hagut d’intervenir de manera fulminant per censurar aquesta pràctica i, ja que s’havia d’aprendre, intentar ensenyar-ho mitjanament bé, és a dir, observant el concepte de concordança. Més o menys ens n’hem sortit, això sí, després d’insistir en els conceptes de nombre i persona que, per bé que s’havien estudiat, no estaven gaire frescos.

Ja veurem com ens va el control. Tanmateix, com demostra la frase que titula el post, l’estratègia que els alumnes estan desenvolupant és errònia. Segurament no funcionarà ni en les oracions que apareixeran al control i, com ja s’ha vist, resulta insuficient per entendre les pròpies oracions creades pel nano. No hi ha res pitjor que un aprenentatge mal fet, això ho sabem els professors que ens passem la vida “corregint” vicis adquirits. Davant d’això, es posa de manifest d’introduir cada concepte en el moment que sigui més oportú però introduir-lo com Déu mana. No hi ha prou regles ortogràfiques, continguts gramaticals i lèxic per omplir les hores a primària? De ben segur que sí. Posats a exercitar la memòria, fem-los aprendre els verbs irregulars, que bon servei els faran, però no els ensenyem coses que després hauran de desaprendre.

Ep, i que consti, la culpa no és de la mestra ni del llibre (bé, potser s’hi haurien pogut esmerçar més), el problema és que aquells que elaboren currículums no hagin parat mai prou atenció a aquest tipus de coses. La indefinició del currículum de primària i secundària obliga cada professional a ser savi en aquest aspecte quan no caldria.

Tengo el placer de anunciar que ya está disponible en línea un trabajo que puede ser muy útil para todos aquellos que quieran introducir de manera razonable el tema de las competencias en su trabajo diario en el aula de lengua y literatura: Abordemos las competencias.

Se trata de un trabajo colaborativa entre Alba Ambròs, Marta Rovira y yo mismo que publicamos hace unos años en lengua catalana, Enfilem les competències. Gracias a la colaboración del Doctor Joan Parera y al ICE de la UB, hemos podido elaborar la versión en lengua castellana.

Esperamos que os sea útil.

Molts cops, treballant a l’institut, m’he sentit com una mena de supervisor de la catalanitat del centre. És curiós, perquè normalment ningú no demana als companys de llengua castellana que revisin originals mentre que “els de català” revisem actes, cartes als pares, controls dels alumnes, projectes diversos perquè el català és molt difícil. Si bé això era mig comprensible quan jo vaig començar a treballar i la majoria dels meus companys s’havien format en castellà per imperatiu legal, el més curiós del cas és que el costum perdura en els companys més joves, educats en la immersió lingüística. Jo no trobo que el català sigui tan difícil, però entre tots hem aconseguit que sovint ho sembli (heu sentit mai cap espot en castellano correcto?).

Didàcticament, que això és el que més m’interessa, això m’ha conduït moltes vegades a reivindicar-me com a professor de llengua i no només professor de normativa. Vagi per endavant que sóc partidari d’ensenyar la normativa, però sovint la normativa catalana està tan allunyada del català no tan interferit que parlaven els meus avis, que pot arribar a ser grotesc i tot presentar-la en algunes aules.

Una de les idees que m’ha agradat més d’aquest llibre és la reflexió d’Albert Pla sobre “Els tres grans reptes del professor de català”. Segons l’autor són, en ordre d’importància:

1. El repte d’ensenyar a pensar en un món on la reflexió i les estructures complexes que aporta la lectura estan en franca decadència. Tothom reivindica la llengua com a via imprescindible per arribar al pensament complex, però els models de llengua més propers a l’alumnat sovint són antagònics d’aquesta complexitat.

2. El repte de la interferència, que ell situa sobretot en els calcs estructurals que no responen a cap necessitat comunicativa que no pugui cobrir la llengua catalana. Es queixa de l’obsessió per les interferències lèxiques enfront d’aquestes interferències estructurals que empobreixen la nostra llengua.

3. El repte de la normativa. S’adona que l’alumnat, en línies generals, no s’apropia d’aquesta normativa tot i que està present als currículums escolars de manera sistemàtica. Remarca alguns punts de la normativa que resulten especialment conflictius en aquest aspecte.

El llbre és molt més que aquestes quatre pinzellades i, des del meu punt de vista, resulta imprescindible per entendre perfectament què ha passat, i què està passant, amb la nostra normativa.

La lectura d’aquests dietaris em va resultar força xocant per diverses raons. Per una banda, desprenen un pessimisme del qual procuro fugir. Tal com estan les coses, em sembla el més prudent. D’altra banda, quan aborda temes pedagògics -fet que només passa de tant en tant- m’escup a la cara moltes de les idees que jo he combatut durant temps. Les seves teories contràries a la reforma educativa LOGSE i als vicis del món educatiu que se’n va derivar em feien patir ja que, he de reconèixer-ho, vaig intentar que la cosa funcionés i fins en vaig fer alguna que d’altra prèdica. Tots tenim una història, tot i que no tothom n’aprèn.

Aquest dietari, vist des del 2011, anunciava molts dels mals de la política i de la pràctica educativa de les últimes dècades. Sembla que fins i tot ara la nova consellera hi combregaria… Us deixo algunes de les seves perles i us convido a enfrontar-vos a aquesta lectura:

“Sense esforç no és possible aprendre res de res. La bona literatura és difícil. És una àrdua tasca el domini de la gramàtica.”

“¿Per què deu ser que una condescendència excessiva amb els aprenents va lligat amb uns resultats ben mediocres?”

“És convenient ser malvist per un determinat tipus de gent. quan s’és jove sovint es cau en el parany de voler ser ben considerat per tothom: objectiu que mai no s’aconseguirà en un cent per cent i que causarà estralls en l’organisme de l’il·lús que malda per abastar-lo. La cosa més adient és procurar-se una bona mala fama entre determinades persones i grups ben seleccionats. (…) Jo ja estic en aquella curiosa època de la vida en què l’home se sent més orgullós dels odis i les antipaties que inspira, més que dels afectes.”

“Un dels paranys en què més fàcilment hom pot caure en aquest temps -posem en els darrers trenta anys- és el conreu de la mala llet. Hi ha tants motius, tantes oportunitats de caure-hi! Ara: és un d’aquells sentiments que només perjudica a qui el cultiva.”

“Si la cultura és discerniment i matís, les tècniques que s’imparteixen actualment -i de cada vegada més, segons sembla, ho seran les del futur- no en són suport. Les actituds pedagògiques triomfants aspiren fonamentalment a divertir l’aprenent, no a instruir-lo. Els eixos crucials de les matèries no poden ja convertir-se en centres d’interès i motivar per ells mateixos l’aprenent dotat: allò que diverteix és excèntric a la matèria. Les exigències de les masses d’indotats impedeix la instrucció dels dotats.”

“No hi ha res més avorrit i enrevessat que un llibre de pedagogia. És molt revelador en aquest sentit que tots els pedagogs arribin a la conclusió, cap al final de les seves disquisicions, que l’ensenyament ha de ser plaent i divertit. Que a l’escola s’hi aprengui a llegir i a escriure o no és irrellevant; el que compta és la forma, la intenció i l’alegria.”

L’editorial Castellnou ens ha donat la possibilitat d’elaborar uns materials didàctics per a l’ESO que segueixen plenament el nostre pensament, el qual heu pogut anar llegint en aquest bloc en els últims anys.
Estem especialment orgullosos d’haver elaborat uns materials amb aquestes orientacions:
a) Unes unitats didàctiques que són autèntiques unitats didàctiques i que estan dissenyades amb un clar enfocament comunicatiu.
b) Una gramàtica centrada en l’ús, pensada per a ser explicada i consultada i endreçada en un sol bloc del llibre.

c) Unes activitats d’escriptura i de reescriptura que segueixen les línies més innovadores de l’expressió escrita actuals.

d) Uns instruments d’avaluació que fomenten l’autoavaluació i la coavaluació de l’alumnat.

e) I una edició fantàstica de l’editorial i del sol del nostre editor.

Això són només unes pinzellades del que hi trobareu. Ens encantaria que us els miréssiu i que hi diguéssiu la vostra, sigui quina sigui la vostra opinió. De moment en teniu un tastet i les unitats inicials al web de Castellnou.

La presentació de la unitat i els materials per al professorat els podeu trobar aquí. Si voleu accedir directament als materials, hi podeu anar per aquí.

Tanmateix, m’agradaria encomanar-vos l’esperit d’aquests poemes que reciten els meus fills, la importància de cada una de les petites coses i la lluita constant per aconseguir fites que molts ens volen convèncer que són impossibles. Només demano al 2011 que em conservi les ganes de seguir fent coses amb els que m’envolten.