Didàctica

Efectivament, tard o d’hora havia de passar: l’hereu s’enfronta al repte colossal d’identificar el subjecte, el predicat i els seus respectius nuclis. Fa cinquè i, com ell diu, ho fem perquè és al llibre. I si apareix al llibre, s’ha de fer. Realment, tot i ser professor de llengua, em costa trobar una raó convincent per torturar els nens i les nenes de deu anys amb aquesta mena d’anàlisi. Si a secundària ja costa fer-los veure alguna relació entre la gramàtica i l’expressió escrita, què pot passar a cinquè?

El noi no ho pela malament del tot però, com era de preveure, va necessitar l’ajut del pare professor de català.

El dia que els subjectes van arribar a casa va ser a bord d’un exercici creatiu. La mestra els havia dictat cinc paraules, a partir de les quals els alumnes havien de crear cinc oracions i, un cop escrites, fer-ne l’anàlisi pertinent (separar Subj de Pred i indicar-ne els nuclis). No cal ser gaire perspicaç per intuir que tindríem problemes. Quan jo vaig arribar a l’argument d’aquesta narració, les oracions ja estaven escrites. N’hi havia una d’especialment incòmoda: contenia el verb haver-hi i, per tant, era impersonal. No li vaig saber explicar, simplement li vaig dir que era impersonal i avall, que no hi havia subjecte. Encara no l’han corregida, però vaja, vés a saber què passarà.

Aquest pont ha arribat el gran moment de practicar. Calia que jo escrivís oracions per tal que ell s’exercités (m’agradaria veure com se n’han sortit els alumnes que no tenen pare professor de llengua). I aquí ha arribar al drama. La manera d’identificar el subjecte era descobrir “el protagonista de l’acció“, que deu ser la fórmula avançada de preguntar qui fa l’acció. He hagut d’intervenir de manera fulminant per censurar aquesta pràctica i, ja que s’havia d’aprendre, intentar ensenyar-ho mitjanament bé, és a dir, observant el concepte de concordança. Més o menys ens n’hem sortit, això sí, després d’insistir en els conceptes de nombre i persona que, per bé que s’havien estudiat, no estaven gaire frescos.

Ja veurem com ens va el control. Tanmateix, com demostra la frase que titula el post, l’estratègia que els alumnes estan desenvolupant és errònia. Segurament no funcionarà ni en les oracions que apareixeran al control i, com ja s’ha vist, resulta insuficient per entendre les pròpies oracions creades pel nano. No hi ha res pitjor que un aprenentatge mal fet, això ho sabem els professors que ens passem la vida “corregint” vicis adquirits. Davant d’això, es posa de manifest d’introduir cada concepte en el moment que sigui més oportú però introduir-lo com Déu mana. No hi ha prou regles ortogràfiques, continguts gramaticals i lèxic per omplir les hores a primària? De ben segur que sí. Posats a exercitar la memòria, fem-los aprendre els verbs irregulars, que bon servei els faran, però no els ensenyem coses que després hauran de desaprendre.

Ep, i que consti, la culpa no és de la mestra ni del llibre (bé, potser s’hi haurien pogut esmerçar més), el problema és que aquells que elaboren currículums no hagin parat mai prou atenció a aquest tipus de coses. La indefinició del currículum de primària i secundària obliga cada professional a ser savi en aquest aspecte quan no caldria.

Fa un temps, el bon amic i company Joan Busquets em va recomanar En aquesta part del món, els Dietaris d’en Guillem Simó.

La lectura d’aquests dietaris em va resultar força xocant per diverses raons. Per una banda, desprenen un pessimisme del qual procuro fugir. Tal com estan les coses, em sembla el més prudent. D’altra banda, quan aborda temes pedagògics -fet que només passa de tant en tant- m’escup a la cara moltes de les idees que jo he combatut durant temps. Les seves teories contràries a la reforma educativa LOGSE i als vicis del món educatiu que se’n va derivar em feien patir ja que, he de reconèixer-ho, vaig intentar que la cosa funcionés i fins en vaig fer alguna que d’altra prèdica. Tots tenim una història, tot i que no tothom n’aprèn.

Aquest dietari, vist des del 2011, anunciava molts dels mals de la política i de la pràctica educativa de les últimes dècades. Sembla que fins i tot ara la nova consellera hi combregaria… Us deixo algunes de les seves perles i us convido a enfrontar-vos a aquesta lectura:

“Sense esforç no és possible aprendre res de res. La bona literatura és difícil. És una àrdua tasca el domini de la gramàtica.”

“¿Per què deu ser que una condescendència excessiva amb els aprenents va lligat amb uns resultats ben mediocres?”

“És convenient ser malvist per un determinat tipus de gent. quan s’és jove sovint es cau en el parany de voler ser ben considerat per tothom: objectiu que mai no s’aconseguirà en un cent per cent i que causarà estralls en l’organisme de l’il·lús que malda per abastar-lo. La cosa més adient és procurar-se una bona mala fama entre determinades persones i grups ben seleccionats. (…) Jo ja estic en aquella curiosa època de la vida en què l’home se sent més orgullós dels odis i les antipaties que inspira, més que dels afectes.”

“Un dels paranys en què més fàcilment hom pot caure en aquest temps -posem en els darrers trenta anys- és el conreu de la mala llet. Hi ha tants motius, tantes oportunitats de caure-hi! Ara: és un d’aquells sentiments que només perjudica a qui el cultiva.”

“Si la cultura és discerniment i matís, les tècniques que s’imparteixen actualment -i de cada vegada més, segons sembla, ho seran les del futur- no en són suport. Les actituds pedagògiques triomfants aspiren fonamentalment a divertir l’aprenent, no a instruir-lo. Els eixos crucials de les matèries no poden ja convertir-se en centres d’interès i motivar per ells mateixos l’aprenent dotat: allò que diverteix és excèntric a la matèria. Les exigències de les masses d’indotats impedeix la instrucció dels dotats.”

“No hi ha res més avorrit i enrevessat que un llibre de pedagogia. És molt revelador en aquest sentit que tots els pedagogs arribin a la conclusió, cap al final de les seves disquisicions, que l’ensenyament ha de ser plaent i divertit. Que a l’escola s’hi aprengui a llegir i a escriure o no és irrellevant; el que compta és la forma, la intenció i l’alegria.”

L’any passat comentava el meu ressentiment cap a la sisena hora. Vull estrenar aquest curs amb una dibuix que m’ha agradat molt. Per començar, vol ser un homenatge al llibre FRATO, 40 anys amb ulls d’infant ; i per seguir, és un clam a no avorrir els nostres alumnes aplicats amb tasques incongruents. Pensem bé si val la pena posar algunes feines i aprofitem les nostres hores lectives… a tots ens agradava jugar!

Literatura instantània és un magnífic recull de màximes elaborat ja fa anys (1999) per Josep Ballester i publicat per Edicions 62. En els temps de crisi que corren, m’ha agradat especialment aquesta frase de Ludwig Van Beethoven:

EL GENI ES COMPON DE DOS PER CENT DE TALENT I NORANTA-VUIT PER CENT DE PERSEVERANT APLICACIÓ.

L’escola contra el món. L’optimisme és possible.

Gregorio Luri, (2008) Editorial la Campana, Barcelona, 248 pàgines

L’assaig que ens ofereix Gregorio Luri és el resultat d’una profunda reflexió sobre l’escola actual al nostre país, experimentada en el propi terreny pel protagonista, documentada amb estudis provinents de diferents llocs del món i inqüestionable pel rigor pedagògic i filosòfic amb què s’argumenten totes les asseveracions  que conté.  L’autor defuig el victimisme i la facècia senzilla que farceix molta de la literatura de consum que genera el nostre sistema educatiu per dedicar-se a reconstruir sistemàticament el paper de l’educació en el segle XXI, tot detallant perfectament els camins que ens han de conduir a la revitalització d’aquesta institució central en qualsevol societat.

Una de les tesis centrals de la dissertació és que el paper fonamental de l’escola és fer de mitjancera entre els pares i la societat, de manera que permeti el pas dels nois i noies de la condició de fills a la de ciutadans. Aquesta ciutadania s’ha de bastir a partir d’uns espais de copertinença necessàriament comuns  i estables a tots els individus que formen una societat. Nega, per tant, el relativisme com a teoria pedagògica i actitud moral i postula la necessitat que l’escola sigui el garant i el transmissor d’aquests continguts i valors centrals en qualsevol moment històric. L’autoritat del professor només es pot entendre com la de l’expert respectat per la matèria que li toca impartir i per la seva manera exemplar de comportar-se. Si una societat no valora i confia en el coneixement i els valors compartits, no respectarà ni els professors, ni els progenitors i caurà en l’individualisme i en el consumisme com a úniques línies de conducta.

Només una societat que confia en si mateixa pot anar endavant i, segons l’autor, la nostra societat s’ha desorientat en abandonar valors com l’esforç, el treball, la responsabilitat, la concentració o l’estima per la feina ben feta. L’escola ha de potenciar aquests valors tradicionals aplicant un seguit de línies d’actuació que es justifiquen esplèndidament: situar de nou el mestre i la matèria en el centre de l’escola, recuperar la idea de mestre i de deixeble, fomentar la disciplina i l’autodisciplina en el treball, assegurar el domini de la llengua i de l’aritmètica des dels primers cursos de primària, recuperar la memòria, treballar els automatismes i aprenentatges sistemàtics, fomentar el silenci i la concentració dilatada dels estudiants, reivindicar l’argumentació tot bandejant la mera opinió, rescatar els bons mestres per posar-los a primera línia amb la màxima motivació…

Ningú escapa als arguments demolidors de Luri, l’administració despistada, les facultats de pedagogia obcecades en l’ensenyament actiu, el sector del professorat que ha dimitit de la seva autoritat, els sindicats obstinats a reclamar drets incompatibles amb la situació actual, les famílies que han delegat l’educació al sistema i han malcriat els seus fills i els propis alumnes que s’amaguen darrera d’un victimisme aviciat.

L’assaig acaba amb una defensa d’un optimisme un pèl paradoxal, atenent als condicionants a què el relaciona l’autor; tanmateix, el llibre mereix, per la seva claredat expositiva, per la seva documentació i per la seva frescor, convertir-se en una lectura obligatòria per a qualsevol persona que estigui relacionada amb el món de l’educació, de manera que cal acostar-lo immediatament a pares, professors, legisladors i estudiosos del tema.