SUPREMACISME I VIOLÈNCIA

Quan la Conxa i dues filles, en la novel·la de Pedra de Tartera de Maria Barbal, tornen al poble després de passar cinc setmanes desplaçades a un poble de l’Aragó i haver perdut el marit i pare afusellat, un tinent coronel nacional li diu: “Se ha acabado la vergüenza de este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperamos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada tenéis que temer”. Aquesta escena de la Guerra Civil és fàcilment comparable en l’actualitat amb alguna dels polítics catalans interrogats pels jutges de l’Audiencia Nacional o del Tribunal Supremo: “Por la sagrada y constitucional unidad de España, confío que renunciéis a vuestras ideas separatistas y podamos vivir en paz”.

La Conxa també pensa: “Arribava un instant que no sabíem si fèiem front a una desgràcia o a una culpa, semblaven esperar que ens donéssim per vençuts i que ens mostréssim, escarmentats, inferiors, que demanéssim perdó com a pobres sobrers el tracte normal de les altres persones”. Ara no hem de dubtar, és una desgràcia sentir-nos tractats com ho fa l’Estat espanyol. Empresonar homes i dones que defensen unes idees de forma pacífica no és defensar la llei ni cap Constitució, és empresonar persones.

No sé quines anormalitats fem els catalans. Sí que sé que som iguals als espanyols com a individus i inferiors en una cosa: ells tenen un estat i nosaltres el patim. Ells són els supremacistes en fer ús indiscriminat de l’Estat. Els que diuen que els catalans són culpables -no poden anar contra la llei- no només incorren en un perillós disbarat, sinó que cometen un acte de supremacisme a la inversa; la seva supremacia els serveix per autojustificar-se pels insults, les agressions, els menyspreus i els silencis de la població espanyola enfront de la realitat catalana. Els dona una sortida sobre la seva irracionalitat, una fugida de la realitat. Diuen que ens sentim superiors, ens culpen per no voler compartir el seu relat gangrenat i corrupte. No vull el seu Estat. Vull un Estat català.

El filòsof Xavier Antich publicava el passat dia 6 un article amb el títol, “No és la llei, és una guerra”. És així, seguim així. L’Estat espanyol és el violent des de l’1 d’octubre (tot i que ve de molt més lluny). És qui dicta presó preventiva a activistes civils i a polítics electes; és qui dicta interlocutòries per manifestacions i les anomena actuacions tumultuàries que poden provocar explosions de violència; és qui aplica l’article 155 per limitar l’ús de determinades paraules als mitjans de comunicació i associacions d’advocats i fins i tot obligar a escriure en castellà comunicats interns de les conselleries ocupades (volia dir intervingudes, senyora Colau); prohibeixen banderes, cartells i el color groc; és qui dicta una euroordre contra el President i els Consellers exiliats per després haver-la de retirar per no caure en vergonya jurídica internacional. He escrit tres vegades la forma verbal “dicta”, a aquest pas arribarem a la dictadura.

Cal recordar el pensament d’Hannah Arendt quan ens diu: “el poder correspon a l’essència dels Governs, però no la violència”. La violència utilitza policies, jutges, notícies manipulades, editorials dels mitjans de comunicació, lleis per moure seus d’empreses, publicitat, determinats programes de televisió -tu ja m’entens. “La violència és un instrument que necessita algú (un Estat) que el guiï i una justificació fins a aconseguir el fi que es persegueix”. D’aquest fi, els de l’article 155 en diuen recuperar la normalitat. Escriu l’esmentada politòloga alemanya d’origen jueu al llibre Sobre la violència: “El poder no necessita justificació, necessita legitimitat que no li pot venir justificada en l’ús de la violència. La violència pot ser justificable però mai legítima. La violència pot destruir el poder; però en ella mai hi llucarà el poder, la violència no pot crear poder”. Si el poder es basa en porres, policies, falses notícies o interessos econòmics obtindran el imperio de la ley -així ho diuen ministros, presidentes i aspirants constitucionalistes; només obtindran l’imperi de l’autoritat.

L’Estat català, en el context que ens trobem, arribarà de forma moralment pacífica o no arribarà. No ens podem enfrontar a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, ni als seus tres exèrcits. Ja és prou complicat i desigual la lluita contra una violència mitigada, esmorteïda per l’exercici de la política de partits. Només tenim dos factors a favor: el primer, la DIGNITAT, que és el dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua en tant que humans. Pot veure’s amenaçada pel tracte vexatori, sigui en el cas de la discriminació, de la tortura, l’esclavatge o les condicions físiques que impedeixin la vida amb un mínim benestar. El segon, la FORTUNA, enlloc exerceix la sort, l’inesperat, fins i tot si voleu, l’atzar, un paper tan fatal dins dels afers humans com en el camp de batalla. La imprevisibilitat quan estem tan propers o immersos en el domini de la violència fa que no hi hagi cap certesa. Ni tan sols en les properes cent cinquanta-cinqueneistes eleccions que presumptament han d’aportar legitimitat a la legitimitat intervinguda. ¿Tornarà el President o dimitirà el Presidente?

PS: mentre acabo d’escriure el text s’està produint el saqueig al Museu de Lleida. Vencidos y derrotados ¿què més us puc dir? Hi tornarem.

Share
Publicat dins de Filosofia, General, Independència | Deixa un comentari

L’Article 155 o les costures de l’Estat

El Gobierno, amb l’autorització del Senado español, ha aplicat l’article 155 que no és res més que una adaptació interessada de l’estat d’alarma, d’excepció i de setge (article 116). No és un cop d’estat que pretén canviar el govern del país. És un cop de l’Estat contra algú que posa en qüestió la propietat del territori. Quan el Gobierno sent trontollar les seves estructures, encarrega a la Fiscalia que posi en marxa la seva Maza per conglomerar els seus fonaments. L’acció de la massa del pont és una acció pesant i de força contra la terra. De la mateixa manera que compacta els fonaments, pot enderrocar més d’un pilar de la democràcia. Vam veure porres el passat 1 d’octubre, encara que hi hagi ministres que no ho vulguin veure o fins i tot tinguin la indignitat de negar-ho. El que estem vivint a Catalunya és un acte de violència encoberta del Estado español en forma de lleis fetes a mida. Moltes costures s’estripen, llibertats individuals i col·lectives són menyspreades i mostren la naturalesa interna del poder.

Des que es van fundar les primeres democràcies de masses a principis del segle XX, els estats s’han protegit contra qui vulgui posar-los en qüestió. No estem parlant de cap enemic exterior, les guerres contra un altre país s’han donat des de l’inici del temps. A l’atemptat de l’11-S podríem dir que els Estats Units van ser atacats des de fora. En canvi Gran Bretanya o Bèlgica estan en estat d’excepció per atacs dels seus propis ciutadans. França, després de dos anys, ha aixecat l’estat d’excepció, tot i que hi ha moltes forces policials i militars pels carrers. Fins i tot Itàlia té soldats vigilant els llocs turístics sense haver patit cap atemptat. S’ha convertit en normalitat que les democràcies occidentals vagin instaurant l’estat d’excepció a conseqüència dels atacs terroristes jihadistes.

Espanya va derrotar ETA i actua amb eficàcia contra el fonamentalisme islàmic (també incloc als Mossos d’Esquadra). El problema d’Espanya és que un territori seu se’n vol anar tot sol a construir un nou Estat. Com no pot enviar l’exercit (Europa els posa el fre), com no pot admetre la possibilitat de parlar, de dialogar, perquè estaria admeten un subjecte diferent d’ell mateix com interlocutor polític, no li queda altra solució que aplicar l’argument de la força, la violència de  la llei. És una confrontació de la raó d’estat contra l’estat de la raó. O més clarament, la força repressiva de l’estat contra la força no violenta de la raó. Si el poble votant et dona el poder, tens Autoritat. Quan el poder s’imposa per la força, ni que sigui amb lleis, esdevé Autoritarisme. I amb el de temps, Totalitarisme. No cometem la ingenuïtat de pensar que aquests conceptes no puguin ser possibles en el futur, que no cal que sigui llunyà.

El Gobierno és un govern formalment democràtic (tan formal com les acurades barbes del Rei; com la brillant i canosa barba del fiscal general recusat pel Parlamento español; o les barbes grises -com ell mateix- del presidente Rajoy (M. Rajoy als papers d’en Barcenas). També és liberal, neoliberal, per més precisió, des de la reforma de l’article 135 de la Constitución a l’estiu del 2011, en què es va prioritzar el pagament del deute.  Els aspectes socials que configuren una societat guiada per la lluita contra les desigualtats queda en segon terme o abandonada. Els preocupa més el dèficit pressupostari que el dèficit democràtic i social. I tampoc és un estat de dret on les institucions garanteixen els drets individuals a partir de l’aplicació de la llei, d’acord amb la dignitat de les persones i fent que la sanció de les conductes il·legals recaigui exclusivament sobre els seus autors. Penso amb en Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó i, alhora, en tots els investigats i condemnats per corrupció que campen per mars i muntanyes sense vergonya ni dignitat, amb superba impunitat. El Gobierno no és feixista, no és franquista ja que per pura lògica històrica són conceptes del segle XX. Senzillament està sobrepassant els límits de la democràcia que ja no té com a objectiu primer el bon govern, sinó la perpetuació del poder i de l’estat que el sustenta.

Un govern del segle XXI pot actuar utilitzant la força per raons d’estat. Com diu el filòsof lleidatà Lluís Montull al llibre Walter Benjamin. Els límits de la democràcia: “La democràcia incorpora mecanismes de normalització de la violència; quan la persistència del poder polític es veu amenaçat, la democràcia actua en defensa del poder”. La Raó d’estat, és a dir, totes aquelles actuacions legals o il·legals -clavegueres incloses- que es poden fer per preservar el poder és irreconciliable amb l’Estat de la raó en el sentit moral. El fi de la raó democràtica no pot deixar de buscar judicis, observacions comprovables que mostrin la bondat o maldat de les accions humanes i la reivindicació de drets humans més universals.

Un exemple el trobaríem en les paraules d’Alfred Zayas, l’expert independent de l’ONU sobre la promoció d’un ordre internacional democràtic i equitatiu: “cap estat pot utilitzar el principi d’integritat territorial per negar el dret d’autodeterminació. El dret a la lliure determinació és un dret dels pobles i no una prerrogativa dels Estats a atorgar o denegar. En cas de conflicte entre el principi d’integritat territorial i el dret humà a la lliure determinació, és l’últim el que preval.” La democràcia, la resolució pacífica dels conflictes i els drets de les persones són més valuosos que la terra, els diners o qualsevol interès polític defensat amb violència física, psicològica o simbòlica.

Share
Publicat dins de 155, Articles d'opinió, Filosofia, Independència, Política | Deixa un comentari

La Comissió Europea ens prohibeix jugar al dòmino

El senyor Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, diu que no podem jugar al dòmino. Ni fer aquells espectacles d’infinitat de fitxes que quan en cau una, cauen totes fent imatges admirables. Té por que si Catalunya s’independitza, poden seguir moltes altres regions  reivindicant el mateix. La Unió Europea ja és prou complicada perquè anem movent més fitxes.

Estic segur que en Jean-Claude sap més bé que jo que l’evolució dels pobles, països o estats no segueix la lògica kantiana de les categories d’espai i temps. Ser membre de la Unió Europea no depèn de la mida d’un territori. L’illa Malta o mitja illa de Xipre són estats minúsculs, amb molts menys kilòmetres quadrats que Catalunya. El mateix Luxemburg és més petit que alguna comarca catalana. Tampoc és una qüestió d’antiguitat. Molts dels països de l’est s’hi van incorporar en els últims vint o vint-i-cinc anys. En aquell temps sí que l’interessava a Alemanya expandir-se econòmicament, per tant, van ser benvinguts, després de vergonyants guerres i etnocidis.

Senyor Juncker (el cognom ve de l’alemany i significa jove senyor, en castellà “señorito”). El seu veí, el filòsof Immanuel Kant, li diria que la relació entre els pobles hauria de basar-se en els raonaments de la Crítica de la raó pràctica, la que ens permet viure el dia a dia amb els altres. Kant estableix la necessitat d’un principi moral a priori, anomenat imperatiu categòric: obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal. Dit més planerament: No vulguis per als altres el que no voldries per a tu mateix. Qui vol que s’usi la força -vergonyós és parlar de proporció- contra el seu poble? Qui vol que es persegueixin urnes? Qui pot sentir dir mentides contra metges que s’inventen ferits o mestres que no ensenyen el castellà? Em temo que les raons que dona la Unió Europea per conservar l’statu quo són per mantenir els actuals privilegis d’alguns estats més que pensar en alguna mena de justícia vàlida per a tot europeu. No és casualitat que a Luxemburg sigui el primer o segon país -no hi ha gaire diferència- amb la riquesa per càpita més elevada del món, i on hi tenen sucursals bancàries tots els països estrangers.

El filòsof alemany s’inspira en les paraules que el seu col·lega Montesquieu va deixar expressades als seus Cahiers: “Sóc home abans de ser francès, sóc home per necessitat, mentre que només sóc francès per atzar”. Vostè, senyor Juncker, és luxemburguès per casualitat. Luxemburg va ser francès, alemany, austríac i espanyol fins al 1714. Sense comentaris de l’any citat. Si amb la història s’hi pogués fer juguesques n´hi proposaria dues: per què no es fusiona amb Bèlgica i els Països Baixos, refaci el Benelux,  restem tres membres al club europeu i així en caben altres – aprofiti per deixar endarrere tres monarquies. O millor un intercanvi: que Luxemburg torni a ser d’Espanya i Catalunya passi a ser un pacífic i neutral paradís, no fiscal. Al cap i a la fi Luxemburg té tres llengües oficials: francès, alemany i luxemburguès; Catalunya també: català, castellà i aranès. I el seu Gran Duc té un nom, Enric Albert, que el podem fer passar per nascut a les Garrigues.

Tornem a la raó filosòfica. Kant també va escriure La pau perpètua. La pau és un “ideal regulador” que ha de reglar l’exigència jurídica entre les persones o els pobles. La pau no és una quimera. Creu que és possible construir un projecte jurídic en què la guerra sigui il·legal. Contra la pau no s’hi poden enviar policies a no ser que caiguis en un comportament immoral. Repartir garrotades en nom de la pau és una burla moral. Ho fas en nom de lleis o constitucions que constrenyen la llibertat, escampen la falsedat i la por. És una immoralitat de la qual algú s’haurà de confessar. I estic segur que trobarà bisbes o capellans – no tots- que els perdonaran.

El moviment independentista català és, com diu el físic, matemàtic, furoner i programador Julian Assange, el més gandià des de Gandhi. Cal perseverar en crear les condicions que fan possible països cívics i acollidors. La democràcia no ha de ser pas un entreteniment intel·lectual, sinó “la mesura que arrela en les condicions de possibilitat, jurídiques i morals, d’un Estat just -és a dir, republicà”. Paraules de Kant. Diuen que abans de morir va dir: “Es ist gut”, que significa “Està bé”. Si ara aixequés el cap i veiés com evoluciona el que imaginava com uns estats federats d’Europa diria: “No està bé”.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, Filosofia, Política | Deixa un comentari

QUI ET VOL BÉ ET FARÀ PLORAR?

Aquests dies sentim que els polítics utilitzen les paraules democràcia, llei, justícia, llibertat. Si tots les empren, com podem saber qui les fa servir de forma més respectable? Ho intentaré explicar a partir del llibre No pensis en un elefant, del lingüista George Lakoff. Ell interpreta les dues visions  de la nació americana (republicana i demòcrata) a partir dels dos models de família: el de la família amb un pare estricte i el de la família amb un progenitor nodridor. Si ho apliquem al problema del secesionismo catalán, ja sabem quin és quin. Bé, ja ho dic jo: Gobierno de España, pare estricte; Govern de Catalunya, progenitor nodridor.

En la família estricta hi ha una moral, una manera correcta de fer les coses (la seva) i una d’absolutament equivocada (la dels altres). Aquest és el seu marc mental: els nens han d’aprendre a ser bons i no només fer el que els plau – votar, per exemple. Per això, la família estricta ha de protegir-se d’un món perillós i ensenyar-los a distingir el que està bé del que està malament. S’ha de ser obedient perquè el pare és una autoritat moral que sí que sap el que està bé. I punt! A més, se suposa que l´única manera d’ensenyar els fills a comportar-se és castigant-los, amb un càstig dolorós que inclou pegar-los: inhabilitar polítics, prohibir la llibertat d’opinió, de reunió, d’expressió. D’aquesta manera d’actuar en dic violència de gènere autoritari o totalitari. Sense el càstig el món se n’aniria a fer punyetes, no hi hauria cap moralitat.

El Gobierno i companyia, no només els del seu partit, no són estúpids. A més, estan units: des del torero ultradretà embolicat amb bandera gal·linàcia, fins al socioliberal amb cara de progressista, que a vegades coincideix amb el llibertí monetari, és a dir, lladre corrupte. Creuen que el que fan està bé, fins i tot en els casos en què distorsionen els fets o alteren la realitat: canvien la Constitució o el Tribunal Constitucional per emmotllar-los als seus interessos. El Partido Popular, en aquell temps anomenat Alianza Popular, hereu directe del règim anterior -franquisme- va votar en contra de la Constitució del 78. Ara la defensen com Moisès la taula dels deu manaments. Fins i tot són capaços de fer-li fer a l’estat espanyol un cop contra el poble que adora a altres divinitats: democràcia, llibertat, igualtat. Què sabrà el poble.piolín

En poques paraules, si no fas el que volen apliquen l’arcaica sentència “qui et vol bé et farà plorar”. Però no hi ha res millor que contestar-los amb un somriure, amb la il·lusió, amb respecte. Cal canviar el marc mental d’actuació, ells ens envien “los cevils” (forma vulgar d’anomenar la guàrdia civil però tan vàlida com dir-ne benemèrita) a buscar cartells, paperetes i propaganda il·legal; o avions fent vols rasants per les Garrigues i el Priorat; o casualment, maniobres rutinàries a l’Empordà; i creuers-dormitori als ports que no fan gràcia, encara que els pintin amb dibuixos animats. On vas detenen treballadors i posant multes perquè creus que als catalans això de la pela ens dol molt!

Tot i això, no pensem que siguin estúpids, només volen fer por perquè és la seva manera d’estimar-nos. Tenen un problema, no tenim por. Davant d’això s’enrabiaran i la voldran fer més grossa perquè no poden assumir que no tenen raó, només força policial. Nosaltres hem de respondre mantenint-la calma, amb l’alegria que demostra que ens sentim més còmodes vivint amb un optimisme ferm. Lluitem per un marc vital millor que el que tenim. Volem un Govern nodridor de llibertat exercida amb responsabilitat. La mateixa responsabilitat que quan, com a pares, tenim cura dels fills, la volem a l’hora de participar en la vida política.  Exigim transparència i honradesa generadores de confiança.

M’agrada aquesta expressió, “tenir-cura”. Implica empatia i responsabilitat. Ens porta a protegir i a desitjar que els ciutadans es realitzin com a persones, capaços d’escollir el seu propi futur. Hauran de gaudir de prou llibertat per fer-ho; hauran de tenir oportunitats per aconseguir prosperitat. Els tractarem de manera justa i voldrem que els altres els tractin amb justícia. Una justícia allunyada d’amenaces i prohibicions, com les del Fiscal  General Maza que es pensa que per tenir aquest cognom és la justícia en estat pur; aquí mando yo. Recordeu que els fiscals els posa el govern; actuen com a instrument dels seus interessos mesetaris, cortesans i imperials que van imposant els comandaments com quan posaven els virreis.

Acabo amb una metàfora familiar viscuda fa uns trenta anys. Parlava amb el senyor Muñoz, bellíssima persona, molt educat i assenyat. Era, en pau descansi, del sud, no recordo la província. Em deia, aplicant el seu marc mental, que ell s’imaginava Espanya com una mare protectora i les regions (ara comunitats) com els seus fills a qui s’ha d’estimar per igual. Li vaig contestar, segons el meu marc mental, que preferia que la relació Espanya/Catalunya fos de bons veïns i amics. Sé molt bé qui és la meva mare, al cel sia.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, General, Política | Deixa un comentari

Preu per preu, una REVOLUCIÓ de les que duren

Diu el periodista Ernesto Ekaizer: «No crec que Puigdemont, ni Junqueras, ni Mas estiguin disposats a fer una revolució». Però sí que han fet algun pas per refusar l’obediència a una autoritat legítima; s’han oposat a l’acció de la justícia o de la injustícia -cadascú que triï- en una paraula, s’han plantat». Junqueras, al Nacional.cat, fa una crida a rebel·lar-se i a no normalitzar la repressió de l’Estat: «No ens podem resignar a normalitzar la via de l’amenaça constant contra la voluntat de votar, tothom s’hauria d’indignar».

No estic d’acord amb el periodista. No es tracta de rebel·lar-se com el comte Borrell II de Barcelona, l’any 988, quan no va renovar el pacte de vassallatge al rei de França i exercir la independència de facto -real. Tampoc som al segle XV quan els remences es van rebel·lar contra els mals usos dels senyors feudals. Ni molt menys estem a la Renaixença del segle XIX per seguir creant mites literaris, com el Manelic d’Àngel Guimerà, que es rebel·la contra el mal amo. Tot això, ara, ja és passat folklòric. Passat. No n’hi ha prou amb la rebel·lió, senyor Junqueras, vostè ho sap com a historiador que és. Tot i que entenc que les paraules han de ser mesurades, políticament correctes, però ens cal un canvi de soca-rel.

Diu la sociòloga Liah Greenfeld que «Catalunya vol la independència perquè desitja tenir la dignitat i la identitat que pensa que mereix. És clarament un conflicte sobre el respecte (poc, diria jo) que reben els catalans i el que mereixen». I també diu que «haurem de fer el que hem de fer». I, Què fer?, com diu el títol d’una obra de Lenin. En Kilian Jornet sense deixar de córrer diu: «Sóc d’aquesta mena d’independentistes, que no ho faig per un sentiment nacional, sinó per allunyar-se d’Espanya i del tracte que té sobre Catalunya». I a vall que fa baixada.

Ekaizer veu «molt complicat que es pugui fer el referèndum. Tal com està plantejat l’1 d’octubre, caldria una tard_ploure_blanc--i-14138577159114138544revolució prèvia (per això he citat Lenin) per tirar-lo endavant i no creu que ningú estigui disposat a arribar tan lluny». I per què no una revolució? Al cap i a la fi, com diu el diccionari, és un canvi total i radical. Què hem de canviar? La Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, recorda que les revolucions les fan els parlaments (en la majoria dels casos amb guerres i guillotines pel mig): l’anglès al segle XVII, el Congrés als EUA i l’Assemblea Nacional a França al segle XVIII, l’Assemblea de Frankfurt al XIX. Es deixa la revolució bolxevic russa del segle XX (a l’octubre farà el seu centenari) perquè és l’exemple de com no s’han de fer els canvis al segle XXI. Si la revolució la fan avui els parlaments, és perquè hi ha una majoria del poble, que de forma democràtica i pacífica, els atorga els seus vots. Tant si votem, com si no votem o mig votem l’1 d’octubre sabem el que hem de fer: votar.

Com a filòsof, confio en els canvis de les revolucions de la ment. Aquelles que, un cop fetes, ja res torna a ser igual. Com la revolució de Copèrnic, que a més de física -el Sol no gira entorn la Terra sinó al revés- va ser de canvi de visió del cosmos: les persones són el centre del món, no cap déu amb el nom que el vulgueu adorar. Fa tres anys, Iñaki Gabilondo deia al programa La TUERKA en una entrevista amb Pablo Iglesias: «Catalunya se va, se ha ido. Hay una juventud que ha pasado hoja. España ya no es su proyecto. Algo va a tener que pasar». No només la joventut, no es tracta d’una generació que ha estat educada  en un sistema educatiu propi; també gent de mitjana edat, grans i vells han fet ja la desconnexió d’un estat que no els permet ser ciutadans de ple dret; un estat que vol súbdits al seu servei. ¿I si deixem de donar-li voltes a Madrid-Espanya (conceptes) i rotem com ens doni la republicana gana -democràtica i pacífica- entorn del nostre propi país? ¿No ho han fet i demostrat els Mossos d’esquadra? ¿I molts sectors de la societat catalana no són prou grans per caminar sols? L’escriptor Joan Sales ho va dir clarament: «Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils». No deixem passar més anys que és tard i vol ploure.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, Política | Deixa un comentari

PAU I FUTUR

El tema d’avui no va de pacifisme ni de guerres. Parlaré del fet de prendre una decisió de futur i del poc que importa perquè sigui la que sigui, l’hauràs de canviar. La setmana passada es van saber les notes de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), la selectivitat. I aquesta setmana hauran de prendre la decisió dels estudis que volen seguir. Les quatre millors notes de Catalunya són noies. Hi ha hagut un quàdruple empat amb la nota més alta, un 9,80, i l’han tret 4 noies! Una de Girona i tres de Barcelona. Pel que fa a la demarcació de Lleida dos alumnes de l’Institut Samuel Gili i Gaya, i una noia de Solsona han obtingut un 9,50 respectivament.

Seria una bona ocasió per parlar de la fi del patriarcat, si més no sembla que elles estan més ben preparades. Fa molt temps que treuen millors notes. Em quedo amb les paraules d’una de les alumnes: «No està malament, som quatre noies. Casualitat. Un altre any seran nois. No crec que això tingui més importància». M’agradaria pensar que, quan entrin al món laboral, podran dir amb senzilla naturalitat que la societat els ha posat els mateixos entrebancs als uns i als altres; i que els pagaran el mateix; i que als càrrecs de direcció tan hi arriben els homes com les dones.

Els que ja ens fem grans hem sentit a dir tota la vida (sobretot a la mili), els vells encara ho diuen, l’experiència és un grau. L’experiència era útil quan es donava una feina repetitiva, cíclica. Al camp sempre es repeteixen els mateixos ritus estacionals. Sí que es rega i es posa l’adob per ordinador -que déu ni do el canvi que suposa en la quotidianitat agrària- però la tasca és la mateixa. I ara, un grau és la primera etapa dels estudis universitaris. Després vindran els mestratges i la feina. Una feina que encara no se sap ni quina serà. La majoria de definicions de llocs de treball estant per inventar.

El sociòleg Zygmunt Bauman ja ens va fer entendre que la societat sòlida de seguretat i de valors definits va desapareixen i ens hem d’enfrontar a la modernitat líquida de mobilitat, d’incertesa, de relativitat de valors. Bill Gates li deia a un universitari: «Saps més que jo quan tenia la teva edat»; i un bon amic que mira molt l’interior de la persona escriu: No puc aprendre del passat / per saber viure en el present. El que viuran aquests joves no tindrà res a veure amb el que nosaltres, els seus pares, vam viure a la seva edat; i no cal intentar demanar consell a l’experiència dels avis, que en el millor dels casos porten mòbil amb WhatsApp.

Alguns saben el que volen estudiar, altres dubten fins a l’últim moment, potser uns altres es deixen portar. Poc importa en un món més que accMAreNostrum4elerat, tot canvia molt de pressa. Dins d’una antiga capella, la Torre de Girona, el Barcelona Supercomputing Center – Centro Nacional de Supercomputación ha renovat el seu ordinador principal que tenia tres o quatre anys; el nou supercomputador MareNostrum 4 serà 12 vegades més potent que el MareNostrum 3. La seva potència pic serà de més d’11 Petaflops/s, o el que és el mateix, podrà realitzar 13.677 bilions d’operacions per segon. Només és el tretzè més ràpid del món. Només puc dir: Fiuuuuuu!!!!

Com exprofessor, l’únic que els diria està resumit en aquesta fórmula de Victor Küppers, expert en desenvolupament personal: V=(C+H)xA, (Valor de les persones = coneixements + habilitats X actitud). Aquests alumnes ja ho diuen ells mateixos: «Soc una persona molt organitzada i metòdica (habilitats)», «m’agrada molt aprendre coses noves (coneixements), en realitat, no he estudiat gaire. El mateix que tothom». No importa el que facin, saben que les condicions de possibilitat d’adaptar-se als canvis laborals, personals o residencials depèn del que aprenguin. I per sobre de tot, ja que els problemes, els mals i les frustracions venen sols, depèn de mantenir una actitud positiva de futur, que, si cal, també es pot aprendre. Sort.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, Divertimento, Filosofia, General | Deixa un comentari

APOLOGIA DEL PRESIDENT PUJOL

El 13 de juny passat -en aplicació de l’anomenada sentència popular preventiva- el ple municipal de la Seu d’Urgell va aprovar per majoria una moció per retirar les plaques commemoratives de l’expresident Jordi Pujol (que no tenen res a veure amb les plaques franquistes que també donen un què parlar a Lleida capital) en edificis i espais públics de la ciutat en el termini d’un mes. Les plaques commemoratives són tres, una a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, una altra a l’alberg La Valira i una tercera al poliesportiu municipal.

Penjar una placa és com la micció que fa tota fera salvatge o domèstica per marcar el territori. Treure-les és la mateixa pixadeta en sentit contrari. La cerimònia o ritual de les inauguracions només manifesta una rèmora pròpia del cervell reptilià que té qualsevol vertebrat. Aquesta part del  cervell no té capacitat de pensar o de sentir, no aprèn dels seus errors, no evoluciona. Ens situa en el present, sense passat i sense futur. No pensa, no sent emocions, és pura impulsivitat. No cal gastar diners en posar plaques per honorar ningú, ni cal fer la despesa per tornar-les a treure.

¿És possible que aquests il·lustres regidors puguin utilitzar la part límbica del seu cervell, que permet interactuar amb elements del món extern, és a dir, que puguin reconèixer que els tres edificis que senyalen són l’obra d’Institucionalització que el president va marcar com a línia de govern en el seu primer discurs, i que tot ajuntament ha reclamat encara que s’hagués d’endeutar? I si no és demanar massa, poden activar el neocòrtex, exclusiu d’humans i de mamífers avançats, per contestar-me si coneixen algú entre els seus veïns, parents, amics o ells mateixos que tinguin diners a Andorra. Jo he fet l’experiment tres cops (un a Barcelona i dos a Ponent, és a dir, a més de 150 kilòmetres del Principat) i sempre he rebut resposta afirmativa.

I vosaltres que teniu Caldea a mig cop de pedra, no em direu pas el contrari. No sigueu hipòcrites i confesseu que actueu per instint reptilià de rebequeria política; si fos per honor, no us parlaríeu amb la meitat del poble. També sóc de poble, riu a vall, i no se’m fa gaire difícil imaginar-vos, regidors, com a personatges de la novel·la de Ramon Solsona Allò que va passar a Cardós. Hi trobareu exemples dels silencis que envolten l’estraperlo i el contraban en la microhistòria de les vostres muntanyes.

Critiqueu el President, si podeu, segur que es pot, per les altres línies de govern: «la de la defensa de la catalanitat i la de l’economia». Per aquesta última no el vaig votar mai. I a part de per discreció, tampoc no el vaig saludar en les dues ocasions que el vaig veure. Una, acompanyat de la seva dona, a l’entrada de l’obra La vida privada al teatre Lliure a principis del 2011 -en Segarra sí que en sabia de criticar a les classes altes i baixes, ningú se’n lliura; i l’altra, tot sol, vestit amb senzillesa, com un ciutadà més, al CCCB a la conferència que la professora Liah Greenfeld va pronunciar, encara no fa un any. La xerrada anava de Nacionalisme i democràcia i va dir coses com: «el nacionalisme va entrar a Espanya a través de Catalunya[…]A Espanya, l’antic Règim (imperial i monàrquic, els adjecJordi-Pujol-podemos-consulta-independencia_EDIIMA20140613_0940_13tius són meus) va posar tantes resistències que Franco va ser el primer que va intentar modernitzar l’Estat a través d’un projecte nacionalista. Ho va fer intentant unificar per la força el que no es podia unificar i per això el seu projecte nacionalista no només va quedar avortat, sinó que ha deixat un mal record». Més aviat ens ha quedat un malson; i unes deixalles d’hereus que, al pas que van, faran bo al mateix Generalísimo i a Pepe Botella.

Si es presenta una tercera ocasió amb el President, no el negaré com Sant Pere, el saludaré i li mostraré els meus respectes per l’obra feta i per la dignitat (a mi m’ho sembla) amb què afronta el present polític i judicial. L’escriptor Francesc Serés ho diu així a La pell de la frontera: «cada família arrossega les seves vergonyes i tothom les pròpies». El mes que ve farà tres anys que el President Jordi Pujol i Soley va dir que s’havia equivocat i va confessar tenir «diners ubicats a l’estranger» provinents d’una deixa del seu pare, i que no els havia regularitzat perquè «no va trobar mai el moment adient». No tots saben reconèixer els errors. Temps al temps per posar cadascú al seu lloc.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, Plaques, Política, Pujol | Deixa un comentari

PROGRÉS CAP A LA IMMORTALITAT

El progrés és una evolució cap a estadis econòmics o tecnològics més perfectes. Que la vida o la humanitat es mouen cap endavant, implica l’optimisme de creure que tots els éssers i les seves comunitats es van perfeccionant. Aquesta idea va sorgir amb la Il·lustració i es va consolidar al segle XIX; Condorcet, Hegel i Marx van posar la teoria; la Revolució Industrial i el sistema econòmic capitalista de creixement continu, la pràcticaprogres de cada dia.

Fa tot just dos-cents anys es van crear els mites romàntics de llibertat, individu, nació o senyera (totes incloses). Abans que es fes la ficció o relat sobre l’origen de les respectives nacions, existien Cròniques: conjunt de fets amb interessos propagandístics de conservar el poder; els reis i l’aristocràcia volien manar i seguir manant, prou. En dos segles, la societat occidental ha transformat els ideals romàntics esmentats en anhels irrenunciables -i potser inassolibles- per a la majoria de la població, els ha democratitzat, els ha fet objectes de consum de les masses. Més clients per al negoci.

Aquesta gran botiga està -com sempre ho ha estat- en mans d’un 0’1% de molt rics, plutòcrates, que últimament estan comprant terres a Nova Zelanda amb accés exclusiu amb avioneta (per si en passa alguna de molt grossa?); també inverteixen diners (molts) en empreses d’avenços medico-tècnics per assolir no morir de malaltia cap al 2035 i la  criogenització cap al 2080, en diuen el transhumanisme. La criònica és una tècnica de preservació d’humans i animals mitjançant les baixes temperatures. S’ha de deixar en estat d’hibernació al pacient per, posteriorment, ser reanimat i poder continuar vivint. Consta de tres passos: refredament, emmagatzematge i reanimació. Això es fa amb l’esperança que en un futur la tecnologia estarà suficientment desenvolupada com per reanimar els usuaris i curar-los correctament, ja que ambdues coses són impossibles (vull dir per ara).

No estic parlant de fantasies animades com la llegenda urbana de Walt Disney, de qui es va dir que el van congelar quan va morir l’any 1966. No, el creador del gos Pluto està mort i incinerat. Parlo del que li vaig sentir explicar al novel·lista nord-americà Don DeLillo enla presentació de la seva última obra Zero K. Em va fer impressió escoltar un senyor de vuitanta anys, que tecleja els seus textos a màquina (potser una Olivetti), que havia investigat les inversions de les grans fortunes de Silicon Valley per documentar el seu escrit. El títol de la novel·la fa referència a la unitat de temperatura anomenada zero absolut, -273,15°C. Rep el nom en honor al físic, matemàtic i enginyer britànic William Thomson (1824 – 1907), que va ser nomenat Lord Kelvin. L’argument de la novel·la  gira entorn d’una empresa que permet congelar i conservar els clients abans de morir (un cop mort el cos la tècnica ja no funciona) en espera del dia en que la seva ment i el seu cos es puguin recuperar. Diu elprotagonista que “el més interesant que els va explicar la guia que els mostrava les instal·lacions va ser que la temperatura utilitzada en el crioemmagatzematge no s’apropava realment al zero K”. És una mostra de rigor científic perquè segons la tercera llei de la termodinàmica, el zero absolut és un límit inassolible; també és una magnífica mostra de branding, creació de prestigi comercial d’una marca. El protagonista diu: “el terme (Zero K), per tant, era pur teatre”. Al segle XVII, Calderón de la Barca a El gran teatro del mundo va dir per a la seva immortalitat literària:

No olvides que es comedia nuestra vida

y teatro de farsa el mundo todo

y que todos en él somos farsantes

Abans d’acabar el segle XXII -és la primera vegada que l’escric, no deu ser tan lluny- no tot serà farsa o ficció, alguna cosa està progressant. I uns, pocs, veuen en el futur la immortalitat física d’ells mateixos.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, Filosofia, Immortalitat | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Paper contra tauleta

Ara que ja fa dies de Sant Jordi voldria preguntar-vos no el què llegiu, sinó com llegiu? ¿Aquest article el toqueu amb les mans o amb el ratolí de l’ordinador? M’ho puc imaginar, ja que la lectura digital tot just esgarrapa un 10% del mercat bibliòfil. El gruix de la població lectora és filla de l’analogia mítica del paper. Em confesso descregut de misticismes ancestrals i m’he regalat un epub sense moure’m del sofà i en faig lectura digital amb la tauleta. Em manifesto a favor dels nous formats si bé, com a membre de la societat híbrida, també llegeixo en paper perquè hi ha molts títols que només s’editen a l’antiga moda de Gutenberg.

Diuen els “paperòfils” que és molt millor el tacte del paper; hi ha edicions de tapa dura molt bones i cares però les de butxaca, barates, et porten a l’oculista. M’agrada l’olor de tinta fresca; aquesta no l’he captat mai, més aviat una certa ferum de pols rònec que també té els seus vells seguidors. Amb la visió dels prestatges de llibres em sento acompanyat; o expulsat del pis tirant a petit – és asfixiant entrar a una casa on els llibres t’acompanyhqdefaulten des del rebedor al dormitori passant pels llibres de receptes de la cuina o les novel·les gràfiques (abans còmics o tebeos) del lavabo. I el regust que em deixa a la llengua el dit índex que em pauta el ritme melòdic del pas de les pàgines (que no us passi com als lectors de llibres prohibits al Nom de la Rosa, on Jorge de Burgos -el nom no deu ser casualitat- els posava verí per assassinar-los.

Les sinestèsies lectores del paper dominen el món dels lletraferits. La sinestèsia, a més d’una figura literària que barreja els sentits, és un trastorn en la percepció dels estímuls. Una persona rep un estímul visual i és capaç de captar aquest mateix estímul amb un altre òrgan diferent de la vista. Es veu que els sentits estan situats al cervell en una àreamolt propera, i que només es comencen a diferenciar a partir dels set mesos. Hi ha persones que no fan aquesta separació i barregen percepcions. Pot ser un problema o, com a ésser especial (un 4,35% de la població és sinestèsic) pots ser un geni com el pintor Kandinsky que durant l’òpera Lohengrin de Wagner deia: “Podia veure tots aquells meravellosos colors en la meva ment, es passejaven davant dels meus ulls. Salvatges, meravelloses línies que es dibuixaven en l’espai”

L’única sinestèsia dels llibres tradicionals que em convencia era la de l’oïda. La lectura és silenci. Desconnexió. Intimitat. No suporto els crits, la tele alta, les marraneries de  les criatures que em persegueixen o les motos sense silenciador. Per contra, critiquen els formats digitals per afavorir la dispersió, estan plens de soroll (entès com a música de l’Spotify, avisos de tuits o alertes de l’últim atemptat gihadista). Ara ja m’agrada tenir incorporats diccionaris i no haver d’apuntar-me paraules per buscar-les; traductors que em digui el significat del text que l’autor ha volgut escriure en qualsevol llengua viva, morta, minoritzada o de prestigi; Google Earth per veure els llocs de Venècia on passen els assassinats; i reproduir la cinquantena de referències musicals que Murakami cita a Tòquio Blues on diu: Vivim en silenci per no ferir-nos els uns als altres. Silenci, llegim.

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, General | Deixa un comentari

CERTIFICAT D’EFICIÈNCIA DEMOCRÀTICA

L’home és un animal racional, polític i dotat de llenguatge. És el que  exposa Aristòtil en la seva Política. Deia que la natura no fa res per pròpia voluntat sinó que obeeix les lleis que la determinen: plou, neva o cau un llamp, si es donen les condicions climàtiques adequades. L’home, com té raó i llenguatge per plasmar-la, té el lliure albir de fer el que li sembla encara que hi hagi altres membres de la seva espècie que no pensin i diguin el mateix. Per evitar conflictes es van inventar les lleis -que són llenguatge escrit.

Lleis que va estudiar Mariano Rajoy, nét d’un dels redactors de l’Estatut de Galícia de 1936, fet que el va apartar de la docència universitària fins a l’inici de la dècada del 1950, i fill del President de l’Audiència Provincial de Pontevedra. Un sol estat i tres generacions de lletrats: un demòcrata-republicà, un totalitari-franquista i un demòcrata-monàrquic. De lleis n’hi ha a tots els països malgrat el règim polític del moment. Tot i una tendència a la unificació legislativa -segons defensa l’optimista Yuval N. Harari- no són iguals les lleis del Iemen, de Luxemburg o d’Hondures.

Segons el filòsof, la democràcia és una forma de govern pura, com la monarquia (ara n’hi ha 26, entre elles cinc com Espanya amb un monarca sense poder, o poc) i l’aristocràcia -els tecnòcrates financers d’avui. Entre les tres, la millor és la democràcia perquè les decisions són preses per la majoria dels ciutadans. Els governs impurs són la tirania; l’oligarquia, que busca l’interès dels rics (els que sempre manen i tenen algun partit polític per infiltrar-se. Penseu en les portes giratòries de molts polítics cap als consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35 o  en La Caixa i un treballador seu en excedència i president de Ciutadans); i la demagògia (tot val per aconseguir o mantenir el poder, no s’escapa cap partit polític, cap; excloc la CUP per aspirar a un altre sistema).

No totes les democràcies són igual de demòcrates. Hi hauria d’haver una certificació d’eficiència democràtica, com les etiquetes energètiques de colors dels electrodomèstics. De fet existeix l’Índex de Democràcia elaborat per la revista britànica The Economist  sobre l’estat de la democràcia en 167 estats independents. S’hi valora cinc categories: el procés electoral i el pluralisme, el funcionament del govern, la participació política,  la cultura política  i les llibertats civils. Aquestes no se les pot saltar el govern, ja sigui per llei o per interpretació judicial. És preocupant que per raons de seguretat o per la utilització interessada del poder judicial se’n vagin devaluant moltes.etiqueta

El podeu consultar a Viquipèdia. Tot i no està actualitzada, recomano la versió en català perquè en els mapes fa servir la gradació cromàtica del color verd al vermell, mentre que la versió en espanyol va del color azul al rojo (lapsus franquista!?) Els estats són categoritzats en quatre grups: democràcies plenes, democràcies defectuoses (necessiten millorar), règims híbrids (fan veure que sí però no), i règims autoritaris (dictadura)-aquest parèntesi no és meu. En dades del 2016, el país més democràtic era Noruega (A+++)  i el menys democràtic, Corea del Nord, (D). L’Estat Espanyol (A++) ocupava el lloc 17, plena democràcia; EUA (A+) cau al lloc 21, el primer de democràcia imperfecta -Trump va començar al gener del 2107. Turquia (B/C) està en el lloc 97è, encara un règim híbrid; el president Erdogan està tirant pel dret sense gaires miraments. Us imagineu que a cada bandera de l’ONU s’hi pogués afegir un adhesiu d’eficiència democràtica?

Share
Publicat dins de Articles d'opinió, Política | Deixa un comentari