Itàlia, 2011. Viatge d’estudis de primer de batxillerat
Durant la setmana del 28 de març al 3 d’abril, 27 alumnes de 1r de batxillerat del
nostre centre van realitzar un viatge d’estudis a Itàlia.
La primavera, acabada d’estrenar, ens dona la benvinguda al país tant bon punt posem
un peu a Milà, el primer empori de les belles arts de tots els que ens esperen al llarg
del nostre recorregut.
Quan arribem a Venècia, els alumnes ja controlen amb dificultat la seva alegria de
viure davant les expectatives que en ells desperta el viatge i l’espectacularitat de les
imatges que se’ls venen a sobre a cada instant.
A la ciutat dels canals, en aquesta Venècia “in acqua, sanza mura” evidencien un
cert temor inicial a perdre’s entre tants “ponte, pontelli, campi e campielli”. Però,
un cop visitats el Palau Ducal, la basílica de Sant Marc i Rialto, i d’haver sentit parlar
de Ticià, Tintoretto, El Veronès o Giorgione, s’acostumen a “caminar damunt les
aigües” per canals que serpentegen per tot arreu, com si fossin carrers mòbils que
pugen i baixen, segons el mar infli o desinfli el seu pit. En fer les seves passejades en
gòndola, expliquen sense fi les mil històries, que han vist o han cregut veure, darrera
les façanes d’uns palaus fets, no de marbre o de maó, sinó de la matèria en la que
ells ja construeixen els seus somnis. No hi cordura que els pugui protegir de somniar
voluptuosament, quan la tarda primaveral deixa caure les seves violetes damunt
l’aigua encara daurada de l’ocàs. No hi ha fatiga que no cedeixi davant el plaer de
descobrir aquest món insospitat. I de la lluna… per a què parlar?; cauríem en un lloc
comú que, d’altra banda, sempre seria, en aquest cas, un lloc paradisíac.
En arribar a Florència, molts alumnes ja afirmen reconèixer en els seus símptomes
el “síndrome de Stendhal”. Es senten, sens dubte, ferits per la bellesa.
En el bressol del Renaixement, descobreixen les activitats mercantils i bancàries que
fan possible l’esclat de l’humanisme i les belles arts, sota el mecenatge de famílies
com els Mèdici. Admiren el David a l’Acadèmia, els grups escultòrics de la Piazza
della Signoria, senten parlar de Dante, Petrarca i Bocaccio, mentre contemplen
l’Arno des del Ponte Vecchio, i surten enlluernats de la Galleria degli Uffizi, després
de contemplar els botticellis, michelangelos, rafaels, leonardos o lippis, davant els
quals ja gosen argumentar les seves pròpies apreciacions. Els costa tancar la boca
davant la magnificència del Duomo i obrir-la després l’esforç de pujar a la cúpula de
Brunelleschi.
Convivim tots, professores i alumnes, en un clima d’afecte i cordialitat que
transcendeix la relació de classe, ens sentim units, gratificats i, tot plegat, pensem que,
només per això, ja paga la pena el viatge.
Però encara ens queda Pisa. A la Piazza dei Miracoli, tothom intenta aguantar la
torre: “si cau que no sigui per una manca d’esforç per part del Príncep de Girona”.
La tarda toca al seu fi, s’acaba el dia i també el viatge. Hem de tornar a la realitat
quotidiana que, a partir d’ara, ja no serà la mateixa: portem les maletes plenes de
records i els caps farcits de coneixements, però els cors romandran, encara durant
un temps, perduts entre els canals venecians o dipositats als peus del “porcellino del
mercato nuovo”.
Gràcies a tots per haver contribuït a fer d’aquest viatge una experiència inoblidable!
Carme Díaz