Hem nascut per a col·laborar, com els peus, les mans, les parpelles, les fileres de dents, superiors i inferiors. Obrar, doncs, com adversaris els uns dels altres és contrari a la naturalesa. Marc Aureli Meditacions Llibre 2, 1
Complets o incomplets?… Som per nosaltres mateixos o en tant que integrants d’un tot que ens supera?.
El drama dels noms i dels egos  ens enterboleix la mirada i ens fa veure com no som.
Som peces autoconscients d’un tot que perd el sentit quan es fragmenta?.
Em ve a la memòria aquell fragment de José Agustín Goytisolo a Palabras para Julia:
Un hombre solo, una mujer, así tomados de uno en uno son com polvo, no son nada.
Sàvia perspectiva de Marc Aureli que ens veu des d’una dintància més enllà del “jo”.

La liquiditat és la metàfora de la modernitat.

Desintegració de trames i sistemes, desaparició de “seus” físiques, moviments que relativitzen “prop” i “lluny”, dissolució de pautes i rutines; la incertesa acompanya totes les expectatives.

Heràclit guanya Parmènides.

Tot projecte és radicalment individual i “es fa”, “camina”, “flueix” amb una certa independència de qualsevol voluntat humana.

La intimitat, l’evasió, la privacitat són valors.

I tot aquest sacsejament potser serà el camí que cal desfer per trobar el camí bo. Globalitzant, liquidant integrismes i sectarismes potser començarem un nou camí: el de la comunitat humana

I de sobte descobrim que res no és com és i que el llenguatge ens ha teixit una mena de vel que ens desfigura qualsevol realitat i que tot ho vivim des de la llengua i que tot ho mirem des de la llengua i que tot ho pensem des de la llengua.

I en Benjamin Lee Whorf ens parla de la Relativitat lingüística i de la incomunicabilitat dels parlants de llengües diferents que viuen, de fet, en móns diferents.

Com els nens amb el Reis descobrim que hem viscut en un engany i que, a cop de llengua, hem interpretat i hem encaixat una realitat fictícia en la qual ens movem contents i enganyats.

I provem d’aturar conceptes-paraules, d’aturar pensaments que busquen paraules i de connectar-nos amb alguna cosa que sembli més essencial que aquesta cortina de fum de paraules.

Demà, 13 de novembre rebrà el Premi Internacional Catalunya. Biòleg. Conservacionista i apòstol del Medi Ambient.

Però també creador de paraules-conceptes: Sociobiologia, biodiversitat.

Els qui creen paraules, com els descobridors, ens conviden a visitar territoris fins llavors ignots. Gràcies a les noves paraules podem ocupar espais i visitar zones que no sabíem que existien. Màgia i maledicció de les paraules que poden apropar-nos o allunyar-nos de la realitat.

E.O Wilson en el seu llibre Sobre la naturalesa humana travessa les fronteres de la filosofia, la sociologia i la biologia.

El 27 d’octubre, Carme Junyent, sociolingüista pronunciava una conferència a Can Borrell (Arenys de Munt). Afirmava que la diversitat de llengües ens aporta coneixement i que les llengües són  sistemes d’adaptació a l’entorn que utilitzen les cultures. El concepte de biodiversitat traslladat a les llengües.

I és que els grans conceptes són paradigmàtics i fan créixer el pensament en qualsevol de les àrees o disciplines de les que estigui ocupant-se.

Descobrir paraules-conceptes que ens ajuden a entendre i ens il·luminen els fets rebecs i arraconar paraules-conceptes que ens evadeixen i enganyen. Ser creatius i estripar vells vestits, vells conceptes que ens tenen presos.

Una tasca que mai s’acaba… primer van estripar mites per a instal·lar-hi el logos.

Estava cantat. Segur que algú abans que jo ha reservat la paraula filosofia per a anomenar el seu bloc.

Efectivament.

Doncs haurem de mirar què hi posem. Si és veritat que la frase inaugural de la filosofia és aquell Només sé que no sé res de Sòcrates ens haurem de centrar en la ignorància.

Aquella ignorància que no és punt de partida sinó punt d’arribada. De sortida tots som savis. Abans de pensar res sabem de tot. Només després d’un llarg i penós exercici de la crítica comencem a descobrir aquesta ignorància del qui sap que no sap.

Sempre és millor que pensar que se sap i no saber.

Ho diu la saviesa oriental: Només la tassa que és buida es pot omplir. Confio que a aquest  article en segueixin d’altres. Confio en trobar amics en aquesta pàgina  i a fer-ne de nous. I m’agradaria recórrer acompanyat aquest camí vers la ignorància que ens farà més savis.