Arturo Padilla

28 04 2009

El dimecres 22 d’abril ens va visitar l’escriptor Arturo Padilla de Juan, autor de la novel·la El poder de la decisión, novel·la guanyadora d’un premi de literatura per a joves menors de 18 anys

057.jpg

058.jpg

ARTURO PADILLA DE JUAN: UN ESCRIPTOR ADOLESCENT

No és gaire comú que un noi de 16 anys sigui premiat en un concurs literari, però això és el que li va passar a l’Arturo Padilla de Juan. L’Arturo ha tingut l’inquietud d’escriure des de ben petit, i per això va aprofitar la convocatòria del premi Jordi Sierra i Fabra per a escriptors menors de 18 anys per presentar-hi la seva primera novela: El poder de una decisión. Hi van participar noies i nois no només catalans o espanyols, sinó que també d’arreu del món (Colòmbia, Equador, Estats Units, etc.), però la qualitat de la seva obra li va donar el premi.

La novel·la tracta com un estudiant es veu amenaçat per companys seus d’institut, companys skinheads que abans eren amics seus però que es van convertir en enemics per un esdeveniment que es va descobrint al llarg del llibre.

Per tot plegat, pel fet de ser una persona que va publicar una novel·la sent un adolescent i pel fet de tractar un tema desgraciadament tan actual com el bullying, des del Departament de Llengua i Literatura Castellana es va convidar l’Arturo a fer una xerrada sobre el seu llibre i sobre la seva experiència com a escriptor adolescent.

Així, el passat 22 d’abril va fer una conferència a tots els alumnes de 3r d’ESO, demostrant que ser jove (o molt jove) no és un un obstacle per escriure i publicar llibres si es tenen ganes i qualitat.

Dani Bartomeu, professor de castellà

samp0be6bcedf69b6f50.jpg

~

Més informació que hem trobat a Internet:

043.jpg

Entrevista a Arturo Padilla

Arturo Padilla de Juan, un joven de 16 años residente en Montornés del Vallés, Barcelona, fue distinguido en la primera edición del Premio de Literatura Jordi Sierra i Fabra.

Cuando Jordi Sierra i Fabra le telefoneó en persona para anunciarle que había resultado ganador, Arturo creyó que estaba soñando. El sueño continúa con ser escritor, para lo cual ya proyecta su segunda obra.

“El poder de una decisión”, la novela ganadora del Premio de Literatura para Jóvenes menores de 18 años, está inspirada en vivencias de instituto. Mediante un realismo duro, una intriga trepidante y un final abierto, cuenta la historia de un ex skinhead que intenta huir de su pasado.

El éxito de esta primera convocatoria del Premio Jordi Sierra i Fabra se vio reflejado en la destreza narrativa y la inspiración de muchas de las 78 obras presentadas, procedentes de España, Colombia, Ecuador y Estados Unidos, con mayoría femenina. Hubo siete finalistas, y una participante de apenas once años fue incluida en la lista de honor.

¿A qué edad comenzó tu interés por la escritura? ¿Hubo algún docente u otra persona que haya influido decisivamente en esta elección?

R.- Mi interés por la lectura y la escritura empezó desde bien pequeño. Siempre he tenido mucha imaginación, ya que mi padre nos contaba cuentos a mi hermana y a mí cuando éramos pequeños. Eso contribuyó a que me imaginara mundos exóticos llenos de aventuras… A los seis años, ya le dicté a mi padre una historia ambientada en las pirámides de Egipto, y a los nueve, escribí mi primer cuento por mí mismo.

Cuando el año pasado escribí mi primer libro, ya tenía un buen referente: mi tía Trini Padilla, que ha escrito dos libros y tiene intención de publicar el primero de ellos. A los dos nos gusta escribir novelas de aventuras, pero ella se decanta más hacia el género fantástico y yo hacia el realista.

¿Cómo surgió la idea de concursar en este premio? ¿Fue una decisión madurada o fue algo repentino?

R.- La idea de concursar en el premio Jordi Sierra i Fabra fue una idea repentina. Visité la web del escritor para averiguar cuándo firmaba libros en Barcelona y entonces vi las bases del concurso que se convocaba. Me animé, sobre todo al ver el premio y la edición del libro ganador, y empecé a escribir mi novela. Empecé a finales de la primavera del año pasado y acabé en agosto.

¿Por qué elegiste el tema de los skinheads?

R.- Elegí tratar el tema de los skinheads porque es actual y muy interesante. He tenido compañeros de esta ideología en mi clase y nunca he comprendido cómo pueden pensar de una manera tan radical. Entonces, quise hacer un libro que reflejara su modo de pensar y actuar y los porqués. También está involucrado el tema del acoso escolar, pues la violencia forma parte del colectivo skin. Son dos temas muy corrientes entre los jóvenes y están enfocados desde mi perspectiva juvenil. Es un libro hecho a mi medida, y pienso que se puede adaptar a los gustos de muchos jóvenes como yo.

¿Cómo se vive desde dentro el fenómeno inmigratorio y la discriminación en los institutos?

R.- En mi población, al igual que en otras muchas de España, hay un alto porcentaje de inmigrantes. Esto ha provocado que algunos estudiantes se muestren en contra de la inmigración y se organicen en bandas para reflejar su disconformidad. Realmente, creo que la gran mayoría de alumnos toleramos la inmigración en mayor o menor medida y somos capaces de integrar a los inmigrantes en nuestros trabajos del colegio o actividades extraescolares. Los que reaccionan con violencia normalmente han tenido algún problema involuntario con ellos y esto les ha hecho engendrar odio hacia todos los extranjeros. Pero no se suelen dar agresiones físicas, ya que los inmigrantes se defienden mutuamente y saldrían perdiendo los instigadores de las peleas.

Respecto a la trama de tu novela, ¿hubo planificación previa o surgió a medida que la escribías?

R.- Mi novela tiene un hilo argumental que ya tenía planificado antes de empezar a escribirla. Al principio de la historia aparece un paquete negro cuyo contenido no se desvela hasta prácticamente el final. Por eso iba dando pequeñas pinceladas a lo largo de la historia para crear más expectación. Con todo, la escena final del libro no la había planeado y estuve días pensando cómo acabar con un final a la altura de toda la trama. Finalmente, redacté el desenlace a pocos días de presentar el trabajo, pero estoy contento con él y no lo cambiaría.

¿A qué escritores admiras? ¿Cuáles te han influenciado y de qué modo?

R.- Admiro muchísimo a Jordi Sierra i Fabra. Me encanta su pulso narrativo y su capacidad para dar las explicaciones necesarias y dejar lugar a la imaginación. Tiene también muy buenas metáforas y unos diálogos muy fluidos y llenos de contenido. Me encantaría tener una técnica parecida a la suya, aunque soy consciente de que solo se adquiere con práctica y de que me queda un largo recorrido por hacer.

¿Qué destacas de tu encuentro con Jordi Serra i Fabra?

R.- He tenido varios encuentros con él y sobre todo destaco su humor. Siempre me imaginaba a los escritores serios y callados, pero él ha sido muy cordial y abierto conmigo y con mi familia. Se hace muy fácil conversar con él y hay momentos en los que llegamos a reír a carcajadas. Conocerlo es todo un privilegio.

¿Cuál son los libros que mayor impacto provocaron en ti?

R.- El que más me ha impactado es “En un lugar llamado guerra” (de Jordi). Narra las aventuras de un corresponsal de guerra que tiene que informar en un país destruido que intenta recuperarse. Siempre me ha gustado el trabajo que realizan estos periodistas especializados y con el libro se aprende a valorar mucho más el esfuerzo que dedican para informar. El libro tiene momentos muy cómicos, pero hay escenas que son capaces de conmover…

¿Te ves dedicándote de lleno a la literatura en un futuro?

R.- Vivir de la escritura sería un sueño para mí. No obstante, el camino es difícil y quiero dar prioridad a mis estudios para tener una profesión con la que pueda ganarme la vida. Seguiré escribiendo, eso siempre, y si consigo que mi afición se convierta en mi modo de ganarme la vida, aprovecharé la oportunidad.

¿En qué aspectos crees que cambia tu vida de ahora en adelante?

R.- No creo que mi vida haya cambiado mucho. Bueno, tengo 3.000 euros en el banco y un libro editado, pero quiero “tener los pies en la tierra” y seguir siendo como siempre. Si la vida me sonríe y me convierto en escritor, voy a conservar los principios y valores morales que me han inculcado mis padres de pequeño. Es fácil dejarse llevar por los elogios de la gente, pero ante todo no quiero perder la humildad.

¿Cómo te llevas con internet y las nuevas tecnologías?

R.- Me pondrán internet en junio. Creo que me adapto rápido a las nuevas tecnologías y que son muy útiles para un escritor, pues ante todo hay que estar bien informado. Internet es una ventana al mundo exterior y quiero utilizarlo de la mejor manera posible.

Además de escribir, ¿cuáles son tus otras pasiones?

R.- Me gusta nadar, leer, ir al cine y estar con mi familia y amigos.

Ya estás pensando en tu segunda novela, ¿puedes adelantarnos algo de ella?
R.- Me gustaría escribir una novela sobre Egipto. Pero preferiría esperar a los 18 años, porque viajaré allí con mi tía Trini y así me podré ambientar mejor en la “Tierra de los Faraones”.

Font: Profes.net



Xerrada: Seguretat a Internet

5 03 2009

A la Biblioteca de l’IES, 13 març

xerradainternet.jpg



Conferència a l’IES: Pla Bolonya i nova selectivitat

16 02 2009

Dijous, 19 de febrer 

bolonyainovaselectivitat.jpg



Atapuerca, a l’IES

14 11 2008

Isabel Boj, Setmana de la Ciència

033.jpg

032.jpg



Dani Jiménez, ens visita

14 11 2008

Setmana de la Ciència

030.jpg

031.jpg

Dani Jiménez Albiac (Barcelona 1/7/1977)

Físic, divulgador científic i creador d’experiments.

Llicenciat en Ciències Físiques per la U.B. i estudiant del Màster en Historia de la Ciència i Societat per la U.A.B.

Des de fa tres anys els divendres treballo a tv3 fent la secció de Ciència d “el Club” i els diumenges al matí em podeu escoltar al mig dia a Catalunya Ràdio dins dels el programa “El suplement”.

A banda de la meva feina de divulgador als mitjans des de fa cinc anys he treballat i actualment col·laboro a CosmoCaixa Barcelona, sóc autor del llibre “Ciència a un Euro” i he col·laborat en diversos mitjans escrits com el diari Avui, el setmanari Hora Nova, la revista el Temps o la revista NAT entre d’altres.

Font: http://blocs.xtec.cat/jornades/2008/03/01/dani-jimenez-albiac/

cienciaauneuro350.jpg

Un llibre: Ciència a un euro

Autor: Jiménez, Dani
Col·lecció: LaButxaca

Com és possible que un càntir es refredi a ple sol? Per què badallem? Per què plorem quan tallem ceba? Com es fa la pasta de dents amb ratlles?

Text de contraportada

Com és possible que un càntir es refredi a ple sol? Per què badallem? Per què plorem quan tallem ceba? Com es fa la pasta de dents amb ratlles? Què va ser primer, l’ou o la gallina? Dani Jiménez, que ja ens ha seduït amb els seus experiments tant a El Club de TV3 com a El suplement de Catalunya ràdio, ens porta a Ciència a un euro un seguit de qüestions inèdites amb respostes i experiments científics realment interessants que us serviran per satisfer moltes curiositats sobre el món que ens envolta.

Font: http://www.labutxaca.cat/ca/llibre/ciencia-a-un-euro_10020.html



Xerrada, Amical de Mauthausen

15 04 2008

Xerrada per a Batxillerat: dijous 17 d’abril

aixafemelfeixismeperecatala.jpg

Cartell Aixafem el feixisme, de Pere Català i Pic (1937)

esferaverda.jpg Coincidint amb el 30è Aniversari de la primera Assemblea Constituent de l’Amical de Mauthausen celebrada a Riells de Montseny el 1978, es celebra de nou aquí, la corresponent a l’any 2008.

Paral·lelament a l’Assemblea, l’Ajuntament de Riells Viabrea ha organitzat tot un seguit d’actes relacionats amb les deportacions per lluitar així contra l’oblit d’aquests fets i per que mai més torni a passar una barbàrie semblant.

Aquests actes acaben amb la inauguració per part de l’Ajuntament de Riells i Viabrea d’un monòlit en homenatge als catalans del Baix Montseny deportats als camps d’extermini nazis, juntament amb un de l’Amical de Mauthausen a mossèn Pere Ribot pel seu suport i ajut en temps de clandestinitat de l’entitat.

L’Amical de Mauthausen es fundà l’any 1962. Fins el 1978, que va ambar la legalitació, l’associació va treballar intensament en la clandestinitat. La tasca principal va ser localitzar supervivents i vidues, mantenir la germanor entre els socis amb trobades anuals a Riells de Montseny, organitzar sessions divulgatives a entitats i d’assessorament a les víctimes supervivents.

Amb la legalització es va iniciar una forts etapa divulgativa a centres d’ensenyament secundari i universitari, centres cívics, ajuntaments i diferents exposicions itinerants.

Igualment promou, conjuntament amb ajuntaments, l’erecció de monuments als pobles de Catalunya com a forma d’homenatge als homes i dones deportats.

Homenatge els deportats del Baix Montseny als camps d’extermini nazis

Mauthausen, conegut corn a “moll d’ossos” fou alliberat per tropes americanes el 5 de maig de 1945. Mauthausen i Gusen (annex a quatre quilometres) van ser els camps on van anar a parar i morir uns 7.000 republicans espanyols. D’aquests, 5.000 moriren, entre ells 1.800 catalans, nou del Baix Montseny. Eren classificats corn a Spanier o Rotspanier (rojos espanyols) i reconeguts pel triangle blau cosit a l’esquerra del pit, amb el número de matrícula a sota en xifres negres sobre fons blanc.

Catalunya comparteix amb els altres països europeus el deure històric de recordar les víctimes de l’Holocaust. Com a catalans que som, formen part de la nostra memòria històrica la persecució i assassinat de republicans catalans i espanyols, juntament amb altres víctimes, deportats als camps nazis.

A tots ells, Riells i Viabrea els ret record i homenatge.

Font: tríptic editat amb motiu de l’homenatge als deportats del Baix Montseny, Ajuntament de Riells i Viabrea

esferaverda.jpg Viatge a Mauthausen
El camp de concentració de Mauthausen

Actualitzat a les 10:32 h 27/03/2007

El municipi de Mauthausen, a l’Alta Àustria, està situat a la confluència del Danubi i l’Enns, i entre 1938 i 1945 hi va haver un camp de concentració nazi que tenia internats, entre d’altres, republicans espanyols procedents de l’exili. En aquest poble austríac hi ha la gran pedrera de Wienergraben, motiu pel qual els nazis van decidir construir-hi el camp, poc després de l’annexió d’Àustria al Reich. El camp de Mauthausen, situat dalt d’un turó a escassos tres quilòmetres de la població, va ser el centre d’un grup de 49 subcamps o “kommandos” (grups de treball, dins i fora del camp) situats en un radi força ampli.

Unes 200.000 persones van ser deportades a Mauthausen i els seus “kommandos” o subcamps, i unes 120.000 hi van morir. Fins a principis de 1940, el grup més nombrós de deportats eren presos polítics, austríacs i alemanys, presos comuns i polonesos. A partir del maig, l’ocupació francesa va fer caure en mans dels nazis nombrosos republicans que s’havien refugiat al país veí i havien ajudat l’exèrcit francès. Amb tot, els alemanys van posar-los a disposició del govern franquista. El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Serrano Súñer, va renunciar a fer-se’n càrrec al·legant que no els reconeixia com a espanyols i, finalment, els republicans van anar a parar al camp de Mauthausen. Dins del camp, els nazis els van col·locar en el triangle blau dels apàtrides.

Arran de la invasió de la Unió Soviètica el 1941, milers de soviètics van ser internats a Mauthausen, com també tots aquells homes que els alemanys van detenir al seu pas per Europa. El 1944 milers de jueus hongaresos i holandesos van ser deportats i exterminats sistemàticament. Finalment, al camp de concentració hi van anar a parar homosexuals, gitanos i testimonis de Jehovà, fins a un total de disset col·lectius diferents.

Els nazis consideraven tots els detinguts que enviaven a Mauthausen de grau III, irrecuperables, i els destinaven a ser exterminats o a treballs forçosos de per vida. En el cas dels republicans catalans i espanyols, els consideraven detinguts de demostrada hostilitat vers el règim nazi: havien lluitat contra els militars insurrectes durant la Guerra Civil espanyola i en les files franceses contra Alemanya.

Els grups de treball dins del mateix camp eren molt variats: des dels privilegiats peladors de patates a la cuina, els destinats als magatzems i als serveis de neteja interna del camp, o els infermers del “revier” (infermeria), fins als més degradats, que feien feines horribles, com els destinats a la gestió de les cambres de gas i els forns crematoris -els “sonderkommando”, escamots especials-, així com els destinats a la companyia de càstig, encarregada de pujar els blocs de la pedrera fins a l’exterior del camps. Aquests darrers, amb escasses possibilitats de supervivència. Els “kommandos” externs encara tenien un caràcter més divers: treball en fàbriques de guerra o en la construcció de vies de comunicació o obres hidràuliques. Un bon nombre de deportats catalans van anar a parar als “kommandos” externs de Redl-Zipf, Wöcklabrück, Ternberg o Ebensee, que depenien de Mauthausen.

Cada dia despertaven els presos amb una sirena i els cridaven a la formació matinal a la plaça de recomptes, l’”Apellplatz”, cap a les cinc del matí, tot i que l’horari d’estiu i el d’hivern eren diferents. Els donaven el brou anomenat “cafè” i marxaven a treballar amb els respectius “kommandos”. Al migdia rebien un litre de sopa preceptiu, a base de peles de patata i naps, i immediatament després tornaven a la feina. Al vespre, de retorn al camp, es tornava a fer el recompte de presos i es repartia la ració diària de pa, amb margarina i salami un cop per setmana. Després d’una breu estona de lleure, hi havia el toc de retreta i el silenci nocturn.

Aquesta ignomínia va durar fins que, amb l’arribada de l’11a Divisió Cuirassada de l’exèrcit dels Estats Units, encapçalada pel general Omar Bradley, el camp va ser alliberat el 5 de maig.

Font: 3cat24

esferaverda.jpg El camp de Mauthausen era voltat per un mur enorme, mai enllestit del tot, que tenia els elements comuns a aquestes camps: un cop passada la porta d’entrada hi havia un gran espai despullat, era la plaça de crida, que acabava en rengleres de barraques en una banda i grans pavellons de xemeneies a l’altra. La resta d’edificacions són també comunes a la resta de camps: les cuines, les dutxes, els edificis administratius, etcètera.

És difícil conèixer el nombre exacte de deportats morts a Mauthausen i als 60 comandos annexos disseminats pertot el territori austríac, tanmateix s’estima que més de 118.000 persones van ser exterminades en aquest camp. Els deportats eren afusellats, gasejats a les cambres i en vehicles especialment condicionats però, sobretot, exterminats mitjançant el treball esgotador; essent les pesades pedres que havien de pujar per l’escala dels 186 esglaons, sota els cops dels SS i dels kapos, el símbol d’un treball feixuc i mortal.

Els deportats treballaven més de dotze hores diàries. Tots els presoners eren llevats a les 4 per al recompte del matí que es realitzava a la plaça de crida. Tots havien d’anar a la crida: els vius i els morts, els malalts i els moribunds. Els deportats s’aixecaven a les quatre de la matinada a l’estiu i a les cinc a l’hivern. La formació era a les sis i una hora més tard a l’hivern. A l’estiu, l’hora de començar a treballar era a dos quarts de set del matí i a l’hivern a dos quarts de vuit. A les nou del matí, se’ls distribuïa pa, margarina i un cafè. Després els presoners marxaven a treballar desfilant en columna. Una orquestra acompanyava les sortides i les tornades dels treballadors. Els deportats descansaven mitja hora per dinar al migdia a les dotze en punt. En acabat treballaven fins a tres quarts de cinc a l’estiu i a dos quarts de set a l’hivern. Els dies de boira es reduïen les hores de treball per por a les evasions. La crida del vespre durava a voltes tres hores o més. Finalment venia la distribució de sopa i de pa després d’una breu incursió als lavabos. El pa era negre, ple de serradures i florit. Els diumenges i festius no es treballava, a excepció feta de les indústries d’armament que tot sovint treballaven els diumenges a la tarda. En conjunt, treballaven unes seixanta hores a la pedrera i al voltant de setanta als altres Kommandos[1].

A Mauthausen, només els qui tenien oficis manuals o administratius posseïen opcions de sobreviure car se’ls enviava a les fàbriques o a les oficines on les condicions de treball eren millors i on s’estava a l’abric del fred.

D’entre les diferents accions realitzades pels catalans i altres republicans de diferents punts de l’Estat Espanyol presos a Mauthausen, destaca la que protagonitzaren els catalans Francesc Boix i Antoni Garcia, entre d’altres. Aquests eren els fotògrafs oficials del camp i realitzaren fotos de molts presoners i oficials per ordre dels SS. Aprofitant-se’n, però, de la càmera Leica que tenien a la seua disposició en feren, clandestinament, moltes altres. Totes aquestes foren amagades i tretes del camp per Francesc Boix i altres presos i amagades en una casa d’una veïna de Mauthausen anomenada Anna Pointner. En ser alliberat el camp, Boix va recuperar les fotogràfies que, després, serviren com a proves en els Judicis de Nuremberg i en el Judicis de Dachau per incriminar a alts oficials nazis [2].

Segons Montserrat Roig [3], els ciutadans dels Països Catalans que moriren a Mauthausen i als seus Kommandos annexes, voreja la xifra de dos mil catalans. Els llistat realitzat per Montserrat Roig permet copsar que no hi ha poble o poblet de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans on no hi hagi algun mort al camp de Mauthausen.

El comportament dels ciutadans dels Països Catalans, nascuts o immigrats en aquestes terres, que patiren la deportació als camps nazis després de la desfeta de la Segona República Espanyola, no fou diferent que la resta de deportats de la resta de l’Estat espanyol. Sabem que els republicans espanyols que anaren a raure a Mauhausen fou de set mil cent vuitanta-nou. Gairebé cinc mil no en sortiren vius.

D’entre els catalanas coneguts, a banda dels mencionats Francesc Boix i Antoni Garcia, altre que hi va estar pres, va ser l’escriptor Joaquim Amat Piniella, que, posteriorment, va escriure la novel·la K.L.Reich, inspirada justament en aquesta experiència.

1. Roig, Monserrat Els catalans als camps nazis, Edicions 62, Barcelona, 2001 pàgina 319 i ss. ISBN 84-297-4969-1
2. Benito Bermejo, Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, La Magrana, Barcelona, 2002, ISBN 84-8264-385-1. Inclou un bon recull de les fotos fetes per Boix abans i després de l’alliberament, així com també fotos de l’arxiu de les SS de Mauthausen.
3. Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis, Edicions 62, Barcelona, (original de 1977), edició de 2001, ISBN 84-297-4969-1. L’apèndix I repassa la procedència dels deportats nascuts en terres catalanes morts en aquest camp i dels deportats nascuts en altres llocs de l’Estat espanyol i immigrats als Països Catalans, morts a Mauthausen o als Kommandos.

Font: Viquipèdia

esferaverda.jpg Més webs:



L’Institut Guttmann ens visita

7 03 2008

nfs220×156.jpg

crash-car-220×156.jpg

casc.jpg

icoarrow.gif Monitors de l’Institut Guttmann afectats de lesió medul·lar imparteixen xerrades als centres educatius per sensibilitzar els joves sobre els accidents de trànsit. Game Over, No te la juguis: Campanya de prevenció de les lesions medul·lars i cerebrals.

icoarrow.gif Institut Guttmann és un centre terapèutic especialitzat, inaugurat el 1965 a Barcelona per iniciativa del senyor Guillermo González Gilbey, tetraplègic des del 1958. És el primer centre d’Espanya dedicat a l’assistència de pacients paraplègics i tetraplègics i l’introductor de les tècniques desenvolupades pel doctor Ludwig Guttmann.

És un hospital especialitzat en el tractament mèdic i quirúrgic, així com en la rehabilitació integral (tant psicològica com social) de les persones afectades per una lesió medul·lar, un dany cerebral adquirit o qualsevol altra gran discapacitat física d’origen neurològic.

El seu primer director mèdic fou el doctor Miquel Sarrias Domingo, deixeble del doctor Josep Trueta a Oxford. El 1995 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Font: Viquipèdia