Club de cinema

Podeu deixar aquí els vostres comentaris sobre les pel·lícules que anireu veient al Club de cinema. Més informació a la pàgina web de l’institut:

Més informació:
http://www.xtec.cat/iesvescomtatdecabrera/webs/ampa.htm

~

~

Estiu 2010

• Kevin Cambra(4t ESO B), fotògraf
• Exeter, viatge a Anglaterra: juliol 2010
• Estada a l’empresa
  
• Treball de recerca
• Preparant un viatge: anem ben lluny
• I és clar! núm. 42, la revista
  

~

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Parant taula, de la professora Sandra Lobera i Roca, ha quedat finalista del 8è Premi de narrativa curta per Internet Tinet. Podien optar al premi Tinet totes aquelles narracions de tema lliure escrites en llengua catalana que siguin trameses per mitjà d’Internet. Cossetània Edicions ha editat l’obra guardonada en un llibre que també inclourà altres obres seleccionades pel jurat.

Podeu descarregar aquesta narració curta, conte per a adults, d’aquesta adreça d’Internet:

Font: http://www.tinetbiblioteca.org

Sandra Lobera i Roca, nascuda a Premià de Mar el 23 de juny de 1970. Un any més tard, la família es trasllada a Hostalric on resideix actualment junt amb les seves tres filles i el seu marit.

Va estudiar a l’escola del poble “Mare de Déu dels Socors” fins a vuitè de l’abans EGB, per després continuar els estudis de BUP i COU a l’Institut Montsoriu d’Arbúcies. Alhora estudiava música: solfeig, harmonia, formes musicals i piano.

Moguda pel seu interès per la literatura, val a dir que empesa positivament per un gran professor que li va obrir les portes d’aquest magnífic i singular món, va decidir estudiar els tres primers cursos de filologia hispànica al Col·legi Universitari de Girona per acabar, els dos darrers anys de carrera, a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Des de petita, com diu el seu pare, que “devorava els llibres”: sempre trobava una estona al dia per llegir i per descriure les seves vivències en el seu dietari personal.

Explica que el seu estat d’ànim i un “cuquet molt inquiet” l’aboquen a escriure i a crear el seu univers personal de narració. Sigui l’hora que sigui, hi ha dies que necessito desconnectar de tot i relaxar-me omplint fulls en blanc amb quelcom que em faci sentir bé; endinsar-me en el meu món de fantasia -a vegades prenyat de vivències personals- i regalar-me amb relats propis.

Són molts els esborranys que té pendents, escrits en un petit munt de paperassa que guarda amb gelosia: sóc incapaç d’escriure el que desitjo davant l’ordinador, abans, tot ha d’haver passat per la meva, sovint, incomprensible cal·ligrafia.

“Parant taula” és el primer conte curt que va escriure: una mena d’homenatge als seus avis materns amb qui sempre es va sentir molt lligada i estimada. Aquest relat fou seleccionat pel premi “Tinet, ciutat de Tarragona” i editat per l’editorial Cossetània l’any 2005.

“A l’ombra d’un batec”, fruit de la pèrdua, per malaltia, d’una gran amistat que li va ensenyar com somriure a la vida quan aquesta no és justa ni generosa amb tu mateix.

“Despertar al tren”, “Arrels” i “Bombolles d’ Esperança” són, els dos primers, petits relats; el darrer, un projecte de novel·la de la qual, diu, ha acabat la que seria la primera part.

Font: http://racodelllibre.blogspot.com

Estiu 2009

Fotos: L’equip de l’expedició al complet i autofoto des de 8.032 m, amb el Broad Peak Central en primer terme, i el K-2 al fons.

Font: http://www.himalalts.net/broadpeak_fotos.html

Llegiu també:

• Broad Peak 2009
  
• Broad Peak: Google Maps | Mapa | Fotos | Més fotos
• Carles Figueras, Rakaposhi 2008
• Rakaposhi 2008, el vídeo
• Carles, ¿has fet el cim?
• Rakaposhi 2008
• Nepal 2007
• Chogolisa 2006

Estiu 2009

• Què fas aquest estiu?: escriu AQUÍ les experiències que vulguis compartir …
• Estada a l’empresa
• Prepares el treball de recerca?
• Un viatge exòtic: anem ben lluny
• Carles Figueras escala al Karakorum · Diari de l’expedició
• Un vídeo de comiat que no us podeu perdre
• La professora Esther Bartolomé s’acomiada
• Un altre comiat: la Rosabel Aldabó
• Revista I és clar!, núm. 39, estiu 2009
• Jove.Cat
• Albergs de Catalunya. L’estiu és teu

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

El professor Carles Figueras participa, novament, en una expedició al Karakorum.

Bon dia gent!

Uf! Per fi ha arribat l’estiu i ja s’acosten les desitjades vacances. Alguns ja sabreu que aquestes darreres setmanes he anat una mica atabalat amb la preparació d’una nova expedició a l’Himàlaia: entrenaments, paperassa, logística, comptabilitat…. un veritable trencaclosques que finalment es convertirà en realitat : MARXEM !.

Marxem als alts cims de l’Àsia com els antics grecs anaven a l’oracle de Delfos, el centre de l’Univers. Durant 5 setmanes tot l’equip (2 de Girona, 1 de Ribes, 1 de Banyoles, 1 de Taradell i 2 de Les Guilleries) estarà a l’assalt del Broad Peak, una muntanya de 8.047 m. situada geogràficament a la serralada del Karakorum, al nord del Pakistan.

Si voleu anar seguint l’evolució de l’expedició us convido a anar a la nostra pàgina web: www.himalalts.net

Aquest any portarem un telefon satèl·lit i cada dos o tres dies donarem notícies a un col·lega de Suïssa i ell ho anirà posant tot a la pàgina web. També des de la pàgina serà possible enviar-nos missatges SMS al nostre telèfon gratuïtament. El nostre telèfon és el : 0088 216 51207995 (hi haurà més info a la web)

Doncs res, amb això m’acomiado de tots vosaltres fins l’1 de setembre.Que passeu un molt bon estiu.

Una abraçada,

Carles

Llegiu també:

• Broad Peak 2009
  
• Broad Peak: Google Maps | Mapa | Fotos | Més fotos
• Carles Figueras, Rakaposhi 2008
• Rakaposhi 2008, el vídeo
• Carles, ¿has fet el cim?
• Rakaposhi 2008
• Nepal 2007
• Chogolisa 2006

Abans de ser professor al nostre IES, en Francesc Mitjana era fisioterapeuta al Futbol Club Barcelona. Llegiu la seva història:

La foto superior, amb l’Andrés Iniesta i en Pep Guardiola, l’hem trobat a la galeria del web oficial de l’Iniesta.

Francesc Mitjana, fisio al FC Barcelona

Tot va començar quan realitzava les pràctiques de la carrera universitària de Fisioteràpia a les instal·lacions dels servei mèdic del F.C.Barcelona dins l’estadi del Nou Camp. Allà vaig conèixer a molts jugadors del Barça tant de futbol com d’altres seccions com en Barrufet i Iñaki Urdangarin (porter i jugador d’handbol), Quim Pauls (actual entrenador de l’hoquei), etc.

Se’m va oferir la possibilitat de treballar com a fisioterapeuta dins l’organigrama del futbol base del club. No vaig dubtar un instant i a la següent temporada (1993-94) ja exercia com a tal compartint vestidor, cuidant i mimant al màxim a jugadors de primera línia actual com en Xavi Hernández (F.C.Barcelona), “Jito” i “Migue” (C.E.Girona) o Mario (U.D.Salamanca). Va ser un inici espectacular ja que els partits es comptaven per victòries i a més a més per golejades.

Durant les següents temporades (1994-95 i 95-96) a l’equip infantil -A- també van ser plenes de títols tant nacionals com internacionals amb jugadors de primera línia actual com en Víctor Valdés (F.C.Barcelona), “Pepe” Reina (Liverpool), Fernando Navarro (Sevilla), Jordi López (R. Madrid B i alguns partits de Champions League amb el primer equip) o Dani Tortolero (Nàstic de Tarragona).

En les temporades 1996-97, 97-98 i 98-99 vaig estar a l’equip cadet -B- amb més jugadors de primera línia actual com l’Andrés Iniesta (F.C.Barcelona). També van ser grans temporades. El millor record va ser el poder disputar la final de la Copa del Món (Nike International Premier Cup) celebrada al Nou Camp i televisada per TV3. Es va guanyar a Rosario Central (Argentina) amb un gol d’or a la pròrroga per l’Andrés Iniesta.

En les darreres temporades (des de l’any 1999 fins el 2005) vaig estar a l’equip aleví -A- amb jugadors com en Bojan Krkic o Gerard Piqué (F.C. Barcelona).

La meva experiència laboral dins aquest club (el millor del món) va ser excel·lent. Vaig aprendre moltes coses i a valorar-ne d’altres. Em va donar la possibilitat de conèixer a moltes persones dins aquest món del futbol tant a nivell nacional com a nivell internacional gràcies als viatges que vam fer arréu del mòn.

Quan veig a tots aquests jugadors per la televisió em sento orgullós i content d’haver posat el meu gra de sorra, a col·laborar a que fossin grans jugadors però per sobre de tot grans persones.

Francesc Mitjana Graco, professor d’Educació Física a l’IES Vescomtat de Cabrera

• Fisioteràpia
• Els estudis de Fisioteràpia
• FC Barcelona
• Champions League

David Ríos, jugador de bàsquet

A les fotos, en David Ríos és el núm. 9 al Joventut de Badalona, el núm. 7 a l’Espanyol i el núm. 13 al Manresa.

David Ríos a l’ACB

La meva història esportiva comença de molt petit, quan amb set anys vaig començar a jugar a minibàsquet a l’escola “Salesians Santo Àngel” de Barcelona. Allà, amb 12 anys, destacava bastant i em van agafar per la Selecció Catalana. En un partit amistós, vàrem jugar contra el Joventut de Badalona (actual DKV Joventut), i em va sortir un partit realment rodó. Aquell dia, vaig anotar 48 punts. I aquí va començar tot molt més seriós. Els entrenadors del Joventut, es van posar en contacte amb el meu pare i li van proposar que jo jugués en aquest club. A mi em va fer molta il.lusió quan m’ho va dir i no m’ho vaig haver de pensar gens. Així que l’any següent (1981), ja formava part de l’infantil del club. Aquí vaig estar quatre temporades i em va anar força bé, fins que a la categoria de juvenil, un altre club, el RCD Espanyol, que encara que ara sembla molt estrany, tenia secció de bàsquet, i a més a més, tenia el primer equip a la màxima competició estatal, em va proposar de fitxar i aquí disposaria de molts més minuts de joc. I així va ser, tot i que em va saber molt greu abandonar “La Penya”, on havia estat tant bé.

A l’Espanyol vaig estar tres temporades, i quan era Junior de segon any, és a dir, que només em quedava un any per passar a la categoria més alta (sénior), em van trucar del Club “TDK Manresa”, que és l’actual equip “RICOH Manresa” de la màxima competició d’Espanya, l’ACB. I aquí és on començo a dedicar-me a jugar a Bàsquet professionalment, i vaig signar el meu primer contracte, per dues temporades, ( i cobrant i tot eh… ja, ja). La veritat és que no hi ha res millor que fer el que més t’agrada i a més a més cobrar per fer-ho:

Doncs res, aquí tot va continuar anant bastant bé, fins que la segona temporada, vaig patir una lesió molt greu al turmell del peu dret, i tot i que em van operar tres cops i el peu em va quedar bé, jo, particularment, no em vaig trobar mai més amb les mateixes facultats que tenia abans de la lesió. Així que amb 22 anys, decideixo abandonar l’esport a nivell professional, tot i que vaig continuar molts anys més jugant, però no a nivell tant exigent.

Finalment, aquell mateix any, vaig superar les proves per accedir a estudiar la carrera d’Educació Física a l’ INEF ( Institut Nacional d’Educació Física) de Barcelona, i la resta, ja us ho podeu imaginar: em vaig llicenciar, i a partir d’aquí, em dedico a la docència, que per altra banda m’encanta i on no s’està gens malament, no? Jo al menys, n’estic ben orgullós i tot i que hagués estat genial poder jugar més temps com a jugador de bàsquet professional, les coses són com són, i em sento feliç de dedicar-me al que actualment em dedico. He fet el que més m’agradava, he viatjat molt, he conegut moltíssima gent que val la pena, i d’aquí han sortit els que actualment són els meus millors amics. Què més es pot demanar?

Per acabar, m’agradaria dir quelcom als i a les alumnes: jo entrenava cada dia tres hores, de dilluns a divendres, els dissabtes fèiem sessió de tir, i els diumenges hi havia partit. Això us ho explico perquè tot i així, em donava temps per estudiar. Sembla mentida oi? Clar que no teníem ni mòbil, ni ordinadors, ni playstation, ni wii, ni res de tot això, però em fa molta gràcia quan algú diu: és que no tenim temps suficient! Si realment desitges alguna cosa, treus el temps d’on sigui.

David Ríos Martínez, professor d’Educació Física a l’IES Vescomtat de Cabrera

• Lliga ACB de bàsquet
• Web oficial de l’ACB
• INEF
  

El professor JM Alorda participa en una exposició col·lectiva

“CRISIS, WHAT CRISIS?”. Exposició d’Ariadna Arnés (UPIFC), Iván Alonso, Cristobal Garcia, Jordi Azategui, Rosa Feliu, David del Val, Lluís Artús i José Manuel Alorda, del 14/01 al 17/02/09, a la Galeria Hartmann, a Barcelona.

DATES: del 14 de gener al 17 de febrer de 2009

LLOC: Galeria Hartmann

ADREÇA: c/ Santa Teresa, 8 bx. 08012 Barcelona

HORARI: de dimarts a divendres de 10 a 14 h i de 17 a 20 h; dissabtes d’11 a 14’30 h.

INAUGURACIÓ: dimecres 14/01/09, a les 20 h. AUTORS/ES:

• Ariadna Arnés (UPIFC) / sèrie “Estupendas”
• Iván Alonso / sèrie “La Nave”
• Cristobal Garcia / sèrie “El espejo de la Metrópolis”
• Jordi Azategui / sèrie “Reflejos”
• Rosa Feliu / sèrie “Las Neveras”
• David del Val / sèrie “Cry, Crisis”
• Lluís Artús / sèrie “La Playa”
• José Manuel Alorda / sèrie “Puntos Suspensivos”

TEMA: L’octubre de 2008 la Galeria Hartmann va convocar una recepció de portfolis per a la realització d’aquesta exposició temàtica que recull 5 obres de cadascún dels 8 autors/es seleccionats/des per un jurat composat per: Colita (UPIFC), Paco Elvira (UPIFC), Leopoldo Pomés, Gabino Diego i Braulí Teixidó.

+INFORMACIÓ: Galeria Hartmann www.galeriahartmann.com

Font: http://www.agenda-upifc.org

La pel.lícula de l’expedició RAKAPOSHI – NEYZHA PEAK ja està muntada! La primera projecció està prevista per finals de desembre, a Girona. Aquí en teniu el trailer…

Font: Himalalts

Llegiu també:

• Carles Figueras, Rakaposhi 2008
• Carles, ¿has fet el cim?
• Rakaposhi 2008
• Nepal 2007
• Chogolisa 2006

Primer premi BQ.ART.08

Bàsquet i art s’uneixen a la mostra BQ.ART.08

L’exposició BQ.ART.08, impulsada per la Fundació del Bàsquet Català, ja està oberta al públic després d’inaugurar-se, aquest dimecres 29 d’octubre, amb la presència del President de la Fundació i de la Federació Catalana de Basquetbol, Sr. Enric Piquet.

Durant l’acte i amb la presència dels artistes participants, el jurat, autoritats i patrons de la Fundació i el comissari de l’exposició, Mario Pasqualotto, també s’ha portat a terme el lliurament del primer premi que ha estat pel Josep Manuel Alorda amb la seva obra “Estigma”, un vídeo d’uns tres minuts que plasma el procés de tatuatge d’una pilota de bàsquet sobre el pit d’un home. “Cistella d’or a l’art” d’Albert Gusi és l’obra que ha guanyat el segon premi. Es tracta d’un tauler d’una cistella de bàsquet treballada amb elements daurats.

BQ.ART.08 és una mostra impulsada per la Fundació del Bàsquet Català que busca combinar la creació artística i el basquetbol. Després dels dos primers anys amb la pilota (2006) i les sabatilles esportives (2007) com a elements del desenvolupament creatiu artístic, en aquesta tercera edició es va optar per deixar llibertat de tria. Així doncs, l’exposició d’enguany ha comptat amb les obres de 10 artistes novells.

La mostra es podrà visitar a partir d’aquest dimecres 29 de dimecres i fins el divendres 28 de novembre, de 17h a 20h, a la primera planta de la Federació Catalana de Basquetbol (Rambla Guipúscoa, 27).

• Font: El Mundo Deportivo, 29/10/2008
• Més fotografies

Afegim també aquesta segona notícia:

Biennal d’Art Ciutat d’Amposta

La fotografia “Paisajes efímeros”, obra del professor Jose Manuel Alorda, ha estat seleccionada per a la Biennal d’Art Ciutat d’Amposta, que es podrà visitar a partir del 18 d’octubre fins al 7 de desembre al Museu del Montsià a Amposta (Montsià)

• Biennal d’Art Ciutat d’Amposta 2008
  
• Museu del Montsià

Article d’en Francesc Morfulleda

De sobte damunt les ones…

Amb tovalloles i destresa havíem aconseguit de posar les nostres filles en un recer improvisat que les protegís del vent que aquella hora, al pic del dia, bufava a la platja de la Tejita. Havien estat molta estona escarbotant aquella sorra negra i nosaltres, contemplant-les, pensàvem en l’ampli ventall de possibilitats que tenien davant seu. L’activitat intensa damunt l’arena les havia cansat i a la fi dormien plàcidament. Prop nostre se situaven la resta de banyistes de pell bruna. Al sud de l’illa de Tenerife el sol resplendeix gairebé la totalitat de l’any i l’afany desmesurat de lucre ha erigit enormes edificis enmig de l’erm. Tanmateix la Tejita manté encara aquella primigènia virginitat que fa possible, per a l’arxipèlag de les Canàries, la denominació de Macaronèsia, és a dir, les Illes Afortunades. Mentrestant, a poquíssims quilòmetres de distància, prop d’un camp de golf grotescament verd, aterraven sense pausa els avions procedents de destinacions més fredes -anomeneu-les Frankfurt, Amsterdam, Manchester o com vulgueu- amb passatgers àvids de rajos solars.

De sobte, però, damunt les ones vam descobrir-los: eren ells! Fins aleshores formaven part d’aquell món irreal, imaginari, potser frívol, que perfila cada vespre, del sofà estant, la televisió. Ara, però, eren absolutament reals, de carn i ossos! Distingíem un seguit de caps damunt les quatre fustes d’aquell bot rudimentari. Tots perfectament arrenglerats i amb la mirada fixa cap a nosaltres. Poc després, des del litoral, s’activaria el servei d’emergència i sentírem les primeres sirenes. Una nova pastera acabava d’arribar a la costa i calia actuar. Ja se sap: deshidratació, hipotèrmia, desnutrició… Eren setanta-sis persones que s’havien fet a la mar i les teníem allí davant que ens aguaitaven amb els ulls fits. Com havien gosat plantar cara a l’Atlàntic! Quina desesperació els impel·lia! Quanta por hi havia en la fonda cavitat dels seus ulls! Quina mirada tan trista! I les criatures! El futur desemparat d’aquestes criatures de sotjar innocent és menys valuós que el de les nostres filles? “Per què? per què?” ens preguntàvem des de la riba. Se’ns glaçà la sang i ens indignàrem.

Vaig sentir la necessitat de revoltar-me i explicar el que estava veient. Diuen que això s’esdevé gairebé diàriament, un degoteig cruel i luctuós. Els mitjans de comunicació porten el càlcul i publiquen la freda estadística. I encara rai els que toquen terra ferma! Nosaltres anem pel món damunt una còmoda butaca, a centenars de quilòmetres per hora i sota un aire condicionat reconfortant i tenim només l’impediment d’un cinturó de seguretat que ens estreny la panxa; però aquells nàufrags, en canvi, no disposen ni tan sols d’un salvavides on aferrar-se. On està la dignitat humana? Qui busca solucions? Fins quan? Em vingueren a la memòria el grec Sòfocles, el vell Èdip i aquells versos antics declamats ara fa dos mil cinc-cents anys: “hem de tornar a fer imaginable la justícia en un món tan evidentment injust…”

Francesc Morfulleda i Caralt
La Laguna (Tenerife)

Estiu 2008

La resposta: Diari de l’expedició

Llegiu també:

• Carles Figueras, Rakaposhi 2008
• Nepal 2007
• Chogolisa 2006

El «bell viatge» d’un filhel·lè català

.

Vathí des del cementiri: una de les vistes que més estimava Solà d’Ítaca. Foto: F. MORFULLEDA

L’autor evoca la relació de respecte i estimació entre el món grec i el professor Alexis Eudald Solà a propòsit de l’homenatge que els seus amics i les autoritats d’Ítaca, l’illa on l’hel·lenista solia passar les vacances, van organitzar per recordar-lo el 4 d’agost passat

FRANCESC MORFULLEDA I CARALT

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca / has de pregar que el camí sigui llarg / ple d’aventures, ple de coneixences», diuen els versos immortals que a casa nostra tenim la immensa fortuna de conèixer perquè ens han estat lliurats gràcies a una combinació absolutament afortunada: una traducció magistral feta pel poeta Carles Riba i la popular melodia de Lluís Llach. En efecte, només li serà permès de conèixer què volen dir les Ítaques aquell qui, a la fi dels seus dies, pugui considerar-se ric en aventures i en coneixences, aquell qui s’hagi abocat de ple, amb cos i ànima, a l’experiència i al coneixement. Més important que el destí final, doncs, conegut d’una manera inexorable per nosaltres, els mortals, ha de ser el viatge damunt la nau. D’aquesta manera tan contundent ens adverteix un poeta grec, l’alexandrí Kavafis, el qual, lluny del seu advertiment, va menar una vida trista en la solitud d’una oficina de parets fosques. Ara bé, és cert que moltes coses va viure i moltes coses més va conèixer el fill més preclar i mític d’Ítaca, el llestíssim Ulisses, de mil enginys, que, després de deu anys de guerra cruenta als peus de l’ample mur de Troia, hagué de rondar encara deu anys més pel salobre i suportar les escomeses i els envits de la mar indomable abans de tocar, finalment, el terrer patern i retrobar l’abraçada de Penèlope, l’esposa pacient.

A Ítaca, en efecte, a Vathí, al port profund de la capital de l’illa, entre unes aigües que a l’horabaixa es tornen d’un majestuós color de lapislàtzuli, ha fondejat aquests dies Alexis Eudald Solà. Ell havia escollit aquesta illa privilegiada del mar jònic per passar-hi alguns dels seus estius grecs juntament amb la seva esposa, Mercè Trullén. Allí, entre les amables converses amb la gent que l’apreciava i que, tal com els havia acostumat, esperava que la canícula els tornés a portar la seva companyia, entre les llargues sobretaules al balcó mariner del seu amic i músic Spyros Arsenis –que fou durant dues dècades alcalde de l’illa i que de l’illa i els seus habitants ho sap tot–, es dedicava intensament, d’una manera rigorosa i plena d’amor, a l’estudi i la traducció dels poetes grecs. Torsimany dels versos hel·lènics que el feien feliç i omplien la seva vida de sentit, pont solidíssim d’enllaç entre l’Hèl·lade i Catalunya, que va estimar amb una idèntica passió perquè comprenia la difícil lluita que havien hagut de sostenir per defensar la seva identitat. Els més afortunats coneguérem, a les aules, en felicitacions nadalenques exquisides, en alguna publicació esparsa, les seves traduccions, d’un català bellíssim, que ell llegia en veu alta amb aquell somriure murri entre els llavis propi de qui està convençut de la profunditat de la seva vocació. Fou, a més, un enamorat d’Itàlia, i es passejava per moltes de les seves ciutats –Venècia, Roma, Palerm– tal com ho hauria fet per la seva vila de Ripoll, trobant coneguts i amics ací i allà.

A la muntanyosa Ítaca, poc apta per als cavalls com digué el savi Homer, en efecte, ha ancorat Alexis Eudald Solà, perquè les principals autoritats de l’illa, tots els itaquesos i la gent que l’estimava han volgut retre-li un sincer homenatge amb un seguit d’activitats, música i una exposició que recullen la trajectòria acadèmica i vital del qui fou professor de literatura i llengua gregues modernes a la Universitat de Barcelona. El viatge oficial del poeta Odisseas Elitis a Catalunya; la trobada entre Mikis Theodorakis i Jordi Pujol; el lliurament del Premi de la Ciutat per l’alcalde d’Atenes; l’actitud de respectuós recolliment davant la tomba de Kazantzakis amb aquell sever epitafi «No espero res, no temo res, sóc lliure»; el primer viatge a la muntanya santa de l’Athos, són només alguns moments estel·lars que mostra l’exposició. El dia que s’inaugurava l’homenatge, el professor de la Universitat de Nàpols, Costantino Nikas, va evocar la categoria humana de Solà i ens féu estremir. A més, en diversos punts de l’illa han estat recitats, en grec i català, fragments escollits de la producció literària de Solà. D’aquesta manera, la nostra llengua s’ha pogut sentir en indrets emblemàtics d’Ítaca, al cim del Monestir dels Purs, a la Cova de les Nimfes o davant de l’església de Gardelaki a Vathí. Entre els assistents era fàcil descobrir cares plenes d’emoció. Perquè, com deia el poeta, el qui ha estat capaç d’arribar a port ple d’aventures, ple de coneixences, inevitablement haurà deixat un solc profund en tots aquells que encara som en alta mar i fem via cap a Ítaca, el darrer port.

FRANCESC MORFULLEDA I CARALT

Professor de llengües clàssiques, IES Vescomtat de Cabrera (Hostalric)

• Eudald Solà i Farrés (Ripoll, 1946-2001) estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Promogué l’homenatge a Carles Riba, el gran humanista i traductor dels clàssics grecs, pel qual sentí tothora una profunda admiració. Es considerava deixeble de mossèn Suriñach, el convilatà i catedràtic de grec Josep Alsina, els professors Antoni Comas i Jaume Berenguer. Aquest darrer traduí al català Alexis Zorbàs, del cretenc Kazantzakis, i la vitalitat del protagonista féu que Solà decidís d’afegir el nom d’Alexis al costat del seu genuí Eudald: així quedaven enllaçades Grècia i Catalunya. Aquest fet no va agradar mai a Salvador Espriu, i li ho féu saber al llarg d’anys de confidències i amistat. De fet, l’entusiasme i la generositat envers els amics i alumnes l’acompanyaren sempre. Realitzà múltiples estades al món hel·lènic i participà en la seva vida universitària i cultural. Es convertí en l’ambaixador de la cultura catalana al món hel·lènic. Fundà l’Institut Català d’Estudis Bizantins i Neohel·lènics a la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual era acadèmic numerari, i creà una biblioteca especialitzada. Durant uns anys treballà per la projecció exterior de la cultura catalana al govern de la Generalitat. Amb Lluís Llach navegà per la Mediterrània. Fruit d’aquesta ruta blava i junt amb el gravador Joan Barbarà, el 1992 publicà Empúries, inici d’un retorn, un periple literari que ressegueix, de tornada, el deixant dels colons de Focea. Entre els premis que rebé destaca la Creu d’Or de l’Orde de l’Honor del govern grec. L’any 1995 va esdevenir cònsol honorari de Xipre. Poc abans de morir, deixà finalitzades dues traduccions: El somrís del mariner inconegut, de Vincenzo Consolo, i Una simfonia inacabada, de Kavafis, que serà publicada properament. Reposa al cementiri de Cavallera, al costat de les muntanyes que el van veure néixer.
  

Font: El Punt, 16 agost 2007

• Ithaki a Panoramio

El professor Carles Figueras aprofitarà les molt merescudes vacances d’estiu per escalar un pic de 7.788 metres, al Pakistan. Es tracta del Rakaposhi, a la vall d’Unza, al Karakorum occidental. Cliqueu les imatges per anar a la web de l’expedició. Aprofiteu també per repassar les fotos dels viatges anteriors:

• Nepal 2007
• Chogolisa 2006

Enllaç: Panoramio: mapes, ortofotos i fotos de la Vall d’Unza

Los Persas. Réquiem por un soldado

AUTOR: Esquil, DIRECCIÓ: Calixto Bieito,
DRAMATÚRGIA: Pau Miró i Calixto Bieito
PRODUCCIÓ: Focus i Festival de teatro clásico de Mérida amb la col·laboració especial de Sagunt a Escena
EN CARTELLERA: Teatre Romea
Del 15/03/08 al 13/04/08

Sinopsi

Los Persas té l’honor de ser la tragèdia més antiga que es conserva i, paradoxalment, la que tracta un tema més recent. Posa en escena un fet històric que va tenir lloc vuit anys abans de la seva estrena: la derrota del poderós Jerjes i el seu immens exèrcit persa davant l’humil i relativament petit exèrcit de ciutadans grecs a la batalla de Salamina, l’any 480 aC. Però no podem dir que el tema que tracta Èsquil sigui només una batalla antiga. Actualment, els nostres soldats arriben a l’Iraq, l’Afganistan, l’ex-Iugoslàvia, el Líban… per lluitar en suposades “guerres justes”.

Calixto Bieito i Pau Miró han reescrit aquest text per al públic actual; han humanitzat els perses, els han dotat de sentiments, més enllà del càntic patriòtic d’Èsquil, qui principalment lloa la victòria dels grecs.

Aquest Réquiem por un soldado no és un al·legat pacifista ni una tragèdia sobre divinitats, sinó senzillament una història sobre éssers humans, simples i mortals. Sobre la seva angoixa, la seva tristesa i els seus laments per una guerra perduda i, sobretot, pels seus soldats morts. Perquè els soldats morts amb nom i cognoms fan encara més mal.

Font: Teatre Romea

Ara, al febrer, professores, professors, personal administratiu i de serveis … se’n van de cap de setmana a Madrid. Visitaran restaurants, tasques, algun museu, el Rastro, pedres, l’obra de teatre “Hoy no me puedo levantar“, Madrid dels Àustries, temple de Debod, el Prado, el Reina sofia, el Retiro, el cafe Gijón, etc. Feu fotos, que les penjarem a la web. El professor Ferran, que va estudiar i viure a Madrid, farà de cicerone.

Dilluns, tenim guàrdia

• Viatge a Madrid’07
• Fotos i plànol de Madrid
• Viquipèdia
• 50 edificis
• Cultura de Madrid
• Gastronomia

• Departament d’Educació
• Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya
• Pacte Nacional per l’Educació
• USTEC · Informació LEC i VAGA 14F · USTEC no signa el pacte
• L’auca del senyor Ernest
• FETE UGT
• CGT
• CCOO ensenyament · Crítica a les Bases
• ASPEPC SPS
• Informe Bofill, 2006-2007 · Fundació Bofill · Publicacions i recerques
• Informes PISA, Bofill i altres contes · Informe PISA
• Sindicats d’estudiants: 1 i 2

Dimecres 30 de gener de 2008: la professora Rosabel i el príncep Felip de Borbó, hereu de la Corona, compleixen 40 anys. Feliciteu-los, si els veieu.

• Felip de Borbó i Grècia
• 75 anys de la Segona República
• Efemèrides, 30 de gener:
  • 1500 – Vicente Yáñez Pinzón descobreix l’eixida al mar del riu Amazones.
  • 1948 – Nova Delhi (Delhi, l’Índia): mor Mohandas Karamchand, conegut com Mahatma Gandhi, independentista indi, líder de la resistència pacífica.
  • 1968 – Madrid (Espanya): neix Felip de Borbó i Grècia, príncep d’Astúries.
  • 1969 – Londres (Anglaterra): The Beatles fan el seu darrer concert al terrat de l’edifici d’Apple Studios, al número 3 de Saville Row.
  • 1991 – Barcelona: mor Josep Ferrater i Mora, filòsof català.