Pensador medieval, patró de les ciències
Sant Albert Magne, Dominic i filòsof (Lauingen, Baviera, 1193/1206 – Colònia, 15 de novembre de 1280). Patró de les ciències; anomenat “Doctor Universallis” “Doctor Expertus”. També conegut com Albert el Gran o Albert de Colònia, és un sant de l’Església Catòlica.
Sant Albert és un dels més grans pensadors medievals. Va ser beatificat el 1622 i el 16 de desembre de 1931 el papa Pius XI el va canonitzar i el va proclamar doctor oficial de l’Església. El 1941, el papa Pius XII el va fer el patró de tots els estudiants de ciències naturals. L’Església celebra la seva festivitat el 15 de novembre.
Biografia
Va néixer al castell de Lauingen, a la vora del Danubi, el 1206. Originari d’una família noble de militars, és cèlebre per haver introduït la ciència i les filosofies grega i àrab en el món medieval. Va estudiar a Pàdua, on va ingressar a l’orde dels dominics. Intel·ligent i profund, va ensenyar a diferents universitats europees.
Albert Magne va passar a París, centre intel·lectual d’Europa occidental, alguns anys com a professor. La concurrència d’estudiants a les seves famoses classes va ser tan gran que va haver d’ensenyar en una plaça pública, la qual, encara que pocs ho saben, duu el seu nom. Es tracta de la Plaza Maubert, nom que ve de “Magnus Albert”. El 1248, els dominics van determinar obrir una nova Universitat (“studia generalia”) a Colònia i van nomenar rector a Sant Albert. Des de llavors fins a 1252, va tenir entre els seus deixebles a un jove frare anomenat Tomàs d’Aquino, del qual va ser mestre i amic.
Els propis contemporanis de Sant Albert, van ser qui li van donar el títol de “Magne”. Per la profunditat i amplitud dels seus coneixements, solien anomenar-lo també “el Doctor Universal” doncs els seus coneixements en tots els camps eren extraordinaris. Sant Albert havia dit que, de jove, li costaven els estudis i que per això una nit va intentar fugir del col·legi on estudiava. Però l’intentar fugir per una escala penjada d’una paret, quan va arribar a la part de dalt es va trobar amb la Mare de Déu que li va dir: “Albert, per què en comptes de fugir del col·legi, no em reses a mi que sóc “Causa de la Saviesa”? Si em tens fe i confiança, jo et donaré una memòria prodigiosa. I perquè sàpigues que si vaig ser jo qui te la vaig concedir, quan ja et vagis a morir, oblidaràs tot el que sabies”. Allò va succeir com la Verge li va dir. La Verge ho havia preparat El 1278, quan dictava una classe, li va fallar sobtadament la memòria i va perdre l’agudesa d’enteniment. El 15 de novembre de 1280 va morir sobtadament mentre conversava amb uns germans, sense haver patit anteriorment malaltia alguna. S’havia manat a construir la seva pròpia tomba, davant la qual tots els dies anava a resar l’Ofici de Difunts.
No va ser beatificat fins a 1622, i encara que se’l venerava ja molt, especialment a Alemanya, la canonització es va fer esperar encara. El 1872 i el 1927, els bisbes alemanys van demanar a la Santa Seu la seva canonització, però pel que sembla, van fracassar. Finalment, el 16 de desembre de 1931, Pius XI, va proclamar a Albert Magne Doctor de l’Església el que equivalia a la canonització i imposava a tota l’Església d’occident l’obligació de celebrar la seva festa. Sant Albert, segons va dir el Papa, va posseir en el més alt grau el do diví de l’esperit científic.
La seva obra
En aquella època, la filosofia comprenia les principals branques del saber humà accessibles a la raó natural: la lògica, la metafísica, les matemàtiques, l’ètica i les ciències naturals.
La figura de Sant Albert destaca en el camp de les ciències naturals, la finalitat de les quals, segons diu el sant, consisteix en “investigar les causes que operen en la naturalesa”. Fou una autoritat en física, geografia, astronomia, mineralogia, alquímia (és a dir, química, per la qual cosa gens té de sorprenent que la llegenda li hagi atribuït poders màgics), metafísica, matemàtiques, ètica, medicina, fisiologia animal, biologia, filosofia, teologia i fins i tot va escriure un manual del perfecte jardiner. En els seus tractats de botànica i fisiologia animal, la seva capacitat d’observació li va permetre dissipar llegendes com la de l’àguila, la qual, embolicava els seus ous en una pell de sorra i els posava a incubar al sol. També han estat molt lloades les observacions geogràfiques del sant, ja que va fer mapes de les principals cadenes muntanyenques d’Europa, va explicar la influència de la latitud sobre el clima i, en la seva excel·lent descripció física de la terra va demostrar que aquesta és rodona.
Entre els escrits de Sant Albert, que formen una col·lecció de trenta-vuit volums, hi ha obres sobre totes aquestes matèries. Els investigadors de l’Institut Albertino (Bonn) han calculat que trigaran cent cinquanta anys a acabar l’edició dels seus escrits.
Per altra banda, va aplicar el mètode i els principis aristotèlics a l’estudi de la teologia, pel que fou l’iniciador del sistema escolàstic, que el seu deixeble Tomàs d’ Aquino havia de perfeccionar. L’escolàstica és un corrent filosòfic basat en “No vull entendre per a creure, sinó creure per a poder entendre” (entendre a través del coneixement, de l’estudi). És a dir, diferencia entre l’explicació teològica i l’explicació natural. Ja existeix l’empirisme, i per tant la ciència. La seva meticulositat fou proverbial: «Jo mateix ho he experimentat”, escrivia Sant Albert. “Doncs algunes vegades em vaig posar en camí per a visitar mines metal·líferes molt allunyades i experimentar directament les propietats dels metalls».
Font: Viquipèdia
Resistència als antibiòtics en bacteris, realitzat pels alumnes de 2n de batxillerat Arnau Cruells i Pere Salomó ha quedat finalista al concurs de pòsters de ciència convocat per la UdG amb el tema “Caminant per l’evolució”. Pròximament es farà el lliurament de premis.
Clicant aquí: el pòster a tota pantalla
L’Institut d’Hostalric va organitzar, el passat dimarts 11 de març, una activitat educativa pels seus alumnes, centrada en el descobriment del patrimoni natural vinculat a l’aigua al tram final de la riera d’Arbúcies i en una visita a l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals d’Hostalric, que aboca les seves aigües a la mateixa riera d’Arbúcies.
Comentaris recents