Francesc Mitjana, fisio del Barça

17 04 2009

Abans de ser professor al nostre IES, en Francesc Mitjana era fisioterapeuta al Futbol Club Barcelona. Llegiu la seva història:

La foto superior, amb l’Andrés Iniesta i en Pep Guardiola, l’hem trobat a la galeria del web oficial de l’Iniesta.

Francesc Mitjana, fisio al FC Barcelona

Tot va començar quan realitzava les pràctiques de la carrera universitària de Fisioteràpia a les instal·lacions dels servei mèdic del F.C.Barcelona dins l’estadi del Nou Camp. Allà vaig conèixer a molts jugadors del Barça tant de futbol com d’altres seccions com en Barrufet i Iñaki Urdangarin (porter i jugador d’handbol), Quim Pauls (actual entrenador de l’hoquei), etc.

Se’m va oferir la possibilitat de treballar com a fisioterapeuta dins l’organigrama del futbol base del club. No vaig dubtar un instant i a la següent temporada (1993-94) ja exercia com a tal compartint vestidor, cuidant i mimant al màxim a jugadors de primera línia actual com en Xavi Hernández (F.C.Barcelona), “Jito” i “Migue” (C.E.Girona) o Mario (U.D.Salamanca). Va ser un inici espectacular ja que els partits es comptaven per victòries i a més a més per golejades.

Durant les següents temporades (1994-95 i 95-96) a l’equip infantil -A- també van ser plenes de títols tant nacionals com internacionals amb jugadors de primera línia actual com en Víctor Valdés (F.C.Barcelona), “Pepe” Reina (Liverpool), Fernando Navarro (Sevilla), Jordi López (R. Madrid B i alguns partits de Champions League amb el primer equip) o Dani Tortolero (Nàstic de Tarragona).

En les temporades 1996-97, 97-98 i 98-99 vaig estar a l’equip cadet -B- amb més jugadors de primera línia actual com l’Andrés Iniesta (F.C.Barcelona). També van ser grans temporades. El millor record va ser el poder disputar la final de la Copa del Món (Nike International Premier Cup) celebrada al Nou Camp i televisada per TV3. Es va guanyar a Rosario Central (Argentina) amb un gol d’or a la pròrroga per l’Andrés Iniesta.

En les darreres temporades (des de l’any 1999 fins el 2005) vaig estar a l’equip aleví -A- amb jugadors com en Bojan Krkic o Gerard Piqué (F.C. Barcelona).

La meva experiència laboral dins aquest club (el millor del món) va ser excel·lent. Vaig aprendre moltes coses i a valorar-ne d’altres. Em va donar la possibilitat de conèixer a moltes persones dins aquest món del futbol tant a nivell nacional com a nivell internacional gràcies als viatges que vam fer arréu del mòn.

Quan veig a tots aquests jugadors per la televisió em sento orgullós i content d’haver posat el meu gra de sorra, a col·laborar a que fossin grans jugadors però per sobre de tot grans persones.

Francesc Mitjana Graco, professor d’Educació Física a l’IES Vescomtat de Cabrera

Comentaris : 2 comentaris »
Categories : Educació Física, Professorat

David Ríos, un profe a l’ACB

16 04 2009

David Ríos, jugador de bàsquet

A les fotos, en David Ríos és el núm. 9 al Joventut de Badalona, el núm. 7 a l’Espanyol i el núm. 13 al Manresa.

David Ríos a l’ACB

La meva història esportiva comença de molt petit, quan amb set anys vaig començar a jugar a minibàsquet a l’escola “Salesians Santo Àngel” de Barcelona. Allà, amb 12 anys, destacava bastant i em van agafar per la Selecció Catalana. En un partit amistós, vàrem jugar contra el Joventut de Badalona (actual DKV Joventut), i em va sortir un partit realment rodó. Aquell dia, vaig anotar 48 punts. I aquí va començar tot molt més seriós. Els entrenadors del Joventut, es van posar en contacte amb el meu pare i li van proposar que jo jugués en aquest club. A mi em va fer molta il.lusió quan m’ho va dir i no m’ho vaig haver de pensar gens. Així que l’any següent (1981), ja formava part de l’infantil del club. Aquí vaig estar quatre temporades i em va anar força bé, fins que a la categoria de juvenil, un altre club, el RCD Espanyol, que encara que ara sembla molt estrany, tenia secció de bàsquet, i a més a més, tenia el primer equip a la màxima competició estatal, em va proposar de fitxar i aquí disposaria de molts més minuts de joc. I així va ser, tot i que em va saber molt greu abandonar “La Penya”, on havia estat tant bé.

A l’Espanyol vaig estar tres temporades, i quan era Junior de segon any, és a dir, que només em quedava un any per passar a la categoria més alta (sénior), em van trucar del Club “TDK Manresa”, que és l’actual equip “RICOH Manresa” de la màxima competició d’Espanya, l’ACB. I aquí és on començo a dedicar-me a jugar a Bàsquet professionalment, i vaig signar el meu primer contracte, per dues temporades, ( i cobrant i tot eh… ja, ja). La veritat és que no hi ha res millor que fer el que més t’agrada i a més a més cobrar per fer-ho:

Doncs res, aquí tot va continuar anant bastant bé, fins que la segona temporada, vaig patir una lesió molt greu al turmell del peu dret, i tot i que em van operar tres cops i el peu em va quedar bé, jo, particularment, no em vaig trobar mai més amb les mateixes facultats que tenia abans de la lesió. Així que amb 22 anys, decideixo abandonar l’esport a nivell professional, tot i que vaig continuar molts anys més jugant, però no a nivell tant exigent.

Finalment, aquell mateix any, vaig superar les proves per accedir a estudiar la carrera d’Educació Física a l’ INEF ( Institut Nacional d’Educació Física) de Barcelona, i la resta, ja us ho podeu imaginar: em vaig llicenciar, i a partir d’aquí, em dedico a la docència, que per altra banda m’encanta i on no s’està gens malament, no? Jo al menys, n’estic ben orgullós i tot i que hagués estat genial poder jugar més temps com a jugador de bàsquet professional, les coses són com són, i em sento feliç de dedicar-me al que actualment em dedico. He fet el que més m’agradava, he viatjat molt, he conegut moltíssima gent que val la pena, i d’aquí han sortit els que actualment són els meus millors amics. Què més es pot demanar?

Per acabar, m’agradaria dir quelcom als i a les alumnes: jo entrenava cada dia tres hores, de dilluns a divendres, els dissabtes fèiem sessió de tir, i els diumenges hi havia partit. Això us ho explico perquè tot i així, em donava temps per estudiar. Sembla mentida oi? Clar que no teníem ni mòbil, ni ordinadors, ni playstation, ni wii, ni res de tot això, però em fa molta gràcia quan algú diu: és que no tenim temps suficient! Si realment desitges alguna cosa, treus el temps d’on sigui.

David Ríos Martínez, professor d’Educació Física a l’IES Vescomtat de Cabrera

Comentaris : 2 comentaris »
Categories : Educació Física, Professorat

Sara Ortiz, karateka

12 11 2008

Campiona catalana en kumite

Quan la gent escolta la paraula KARATE ho relaciona amb nois, violència, combat a mort, lesions, perillositat i moltes coses més. I la veritat és que no té res de tot això.

El Karate és una art marcial que a més a més de que t’ensenya com defensar-te en qualsevol moment de la vida, també et dona disciplina i responsabilitat. No és violent, ni perillós, ni hi ha tantes lesions com la gent es pensa. Segur que hi ha més lesions amb el futbol que amb el Karate. El Kumite (combat) no consisteix a deixar KO a l’adversari sinó a marcar punts clars. No hi ha cap mena de perill perquè anem molt ben protegits.

A més a més, no tant sols hi ha combat sinó que també hi ha una altra modalitat: Kata. Es tracta d’uns moviments simulant una lluita, però que es fa individualment.

I no és un esport només per a nois!. Com en totes les coses, la gent crea un estereotip amb el tema dels esports: el futbol, el Karate són esports de nois. I per les noies, l’aeròbic… Però gairebé podríem dir que hi ha més noies que nois fent Karate! Així doncs, el Karate és totalment al contrari del que es pensa la gent.

Sara Ortiz, 15 anys. Fa 9 anys que faig Karate. L’any passat vaig ser campiona de Catalunya en Kumite (combat) i Kata. Vaig anar al campionat d’Espanya amb la Selecció Catalana. Sóc alumna de 4t d’ESO a l’IES Vescomtat de Cabrera.

A veure si aquest any hi ha sort!

Vídeo: