David Ríos, un profe a l’ACB
16 04 2009David Ríos, jugador de bàsquet
A les fotos, en David Ríos és el núm. 9 al Joventut de Badalona, el núm. 7 a l’Espanyol i el núm. 13 al Manresa.
David Ríos a l’ACB
La meva història esportiva comença de molt petit, quan amb set anys vaig començar a jugar a minibàsquet a l’escola “Salesians Santo Àngel” de Barcelona. Allà, amb 12 anys, destacava bastant i em van agafar per la Selecció Catalana. En un partit amistós, vàrem jugar contra el Joventut de Badalona (actual DKV Joventut), i em va sortir un partit realment rodó. Aquell dia, vaig anotar 48 punts. I aquí va començar tot molt més seriós. Els entrenadors del Joventut, es van posar en contacte amb el meu pare i li van proposar que jo jugués en aquest club. A mi em va fer molta il.lusió quan m’ho va dir i no m’ho vaig haver de pensar gens. Així que l’any següent (1981), ja formava part de l’infantil del club. Aquí vaig estar quatre temporades i em va anar força bé, fins que a la categoria de juvenil, un altre club, el RCD Espanyol, que encara que ara sembla molt estrany, tenia secció de bàsquet, i a més a més, tenia el primer equip a la màxima competició estatal, em va proposar de fitxar i aquí disposaria de molts més minuts de joc. I així va ser, tot i que em va saber molt greu abandonar “La Penya”, on havia estat tant bé.
A l’Espanyol vaig estar tres temporades, i quan era Junior de segon any, és a dir, que només em quedava un any per passar a la categoria més alta (sénior), em van trucar del Club “TDK Manresa”, que és l’actual equip “RICOH Manresa” de la màxima competició d’Espanya, l’ACB. I aquí és on començo a dedicar-me a jugar a Bàsquet professionalment, i vaig signar el meu primer contracte, per dues temporades, ( i cobrant i tot eh… ja, ja). La veritat és que no hi ha res millor que fer el que més t’agrada i a més a més cobrar per fer-ho:
Doncs res, aquí tot va continuar anant bastant bé, fins que la segona temporada, vaig patir una lesió molt greu al turmell del peu dret, i tot i que em van operar tres cops i el peu em va quedar bé, jo, particularment, no em vaig trobar mai més amb les mateixes facultats que tenia abans de la lesió. Així que amb 22 anys, decideixo abandonar l’esport a nivell professional, tot i que vaig continuar molts anys més jugant, però no a nivell tant exigent.
Finalment, aquell mateix any, vaig superar les proves per accedir a estudiar la carrera d’Educació Física a l’ INEF ( Institut Nacional d’Educació Física) de Barcelona, i la resta, ja us ho podeu imaginar: em vaig llicenciar, i a partir d’aquí, em dedico a la docència, que per altra banda m’encanta i on no s’està gens malament, no? Jo al menys, n’estic ben orgullós i tot i que hagués estat genial poder jugar més temps com a jugador de bàsquet professional, les coses són com són, i em sento feliç de dedicar-me al que actualment em dedico. He fet el que més m’agradava, he viatjat molt, he conegut moltíssima gent que val la pena, i d’aquí han sortit els que actualment són els meus millors amics. Què més es pot demanar?
Per acabar, m’agradaria dir quelcom als i a les alumnes: jo entrenava cada dia tres hores, de dilluns a divendres, els dissabtes fèiem sessió de tir, i els diumenges hi havia partit. Això us ho explico perquè tot i així, em donava temps per estudiar. Sembla mentida oi? Clar que no teníem ni mòbil, ni ordinadors, ni playstation, ni wii, ni res de tot això, però em fa molta gràcia quan algú diu: és que no tenim temps suficient! Si realment desitges alguna cosa, treus el temps d’on sigui.
David Ríos Martínez, professor d’Educació Física a l’IES Vescomtat de Cabrera
Hola daviiid!
que guapuu noo? xdd
Victor: Joer, la pena era el peinao eh? ¬¬ Que fallo xD
Enfiin profee,, quee moolt guapu de petiit (A)
uun petuneet de paart de tots el de terceer (L)!
HOLA, DAVID. SÓC EL NACHO CASTIGNANI…QUE NO EM RECONEIXES PER LA VEU? JAJAJAJA!! CUANT DE TEMPS,COLEGA!! TINC MOLTES GANES DE SABER DE TU,SI POTS, TRÚCA´M CUANT PUGUIS … UNA ABRAÇADA BEN FORTA!!!