CERTAMEN LITERARI SANT JORDI 2008

2n premi CATEGORIA: C MODALITAT: Poesia AUTOR: Héctor Contreras Pons (1r BAT) PSEUDÒNIM: Lande

Poco a poco,
En apenas algunas semanas
Se desvanecen los años,
Años en los que hemos crecido juntos,
Años de numerosos y felices recuerdos,
Años de niñez, infancia y adolescencia,
Años indescriptibles,
Años inolvidables,
Años que forman eternamente parte del feliz recuerdo de todos
Años que quedaran cerrados en esa parte del corazón,
Esa parte que nada ni nadie podrá modificar,
Esa parte que me gustará recordar dentro de muchas primaveras.
Son años que forman parte de gran parte del corazón.

Ahora sí, es el momento,
Un momeno que todos sabíamos de su llegada,
Pero que yo escogí con anterioridad a los demás,
Por una necesidad que me atormenta.
Ese momento temido,
Tan duro para todos,
En que las cenizas de la niñez alzarán el vuelo en forma de globo,
En que ese globo explotaría en forma de lágrimas,
Igual que hacen las pompas de jabón.
En que escogeremos caminos diferentes,
Para emprender nuevos proyectos,
Para afrontar ya por primera y única vez a la vida.

Ese desenlace es inminente, inevitable.
Pero sé que después de las lágrimas llegará el cambio
El cambio por el cuál lucho,
Y que en parte me obliga a avanzar ese momento.

Será pronto, muy pronto.
Pronto llegará ese adiós tan duro,
Duro a la vez que ilusionante.
Pues es un aadiós para iniciar un nuevo camino,
Un camino mejor para mi.

Accèssit CATEGORIA: B MODALITAT: Prosa AUTORA: Laura Yagüe Fuentes (4t C) PSEUDÒNIM: Ami

Institució d’estudis científics i culturals de l’ONU

Departament de climatologia i cienciotecnologia

Data: 18 de març de 2097

Valorat per: Doctora Carolina Fonts, cap de departament.

Nivell: 5

Destinació: Seu mundial de l’ONU.

Assumpte:

Senyores i senyors del consell;

Els faig arribar l’informe de l’estudi climàtic desenvolupat per mi i pel meu equip a causa de la problemàtica del nostre planeta, de la qual ja estan al corrent.

A més, els adjunto un informe de la nostra última investigació. Una notícia que revolucionarà el món i que ens podria donar la solució.

Informe:
EI planeta s’està fonent. No li queda gaire temps de vida, com a màxim un segle. Raó? EI canvi climàtic global.
Com bé saben, ara la Terra ja no està dividida en països ni en províncies, només en continents per poder identificar-los. Tota la Terra s’ha unificat.

Nosaltres estem pagant les conseqüències climàtiques que els nostres avantpassats, fa molts i molts anys, van iniciar amb la contaminació desenfrenada quan van començar a utilitzar indústries mecanitzades i quan es van despreocupar per tot el que els envoltava, i pensaven només en la comoditat, els diners i el progrés.

Al 2010, semblava que la gent estava conscienciada en millorar la qualitat de vida del planeta, però el compte enrere ja havia començat. Per molt que llavors canviessin, algunes conseqüències, com canvis bruscos de temperatura, desastres naturals, destrucció del medi a causa dels desajustos temporals, etc., ja estaven en marxa i, per això, encara que llavors es plantegessin altres fonts d’energia, encara ara, estem pagant aquestes conseqüències, i el pitjor és que van en augment.

Actualment vivim en una era on hem avançat molt en tots els camps; tecnològicament, industrialment, socialment i mèdicament. Alguns d’aquests avenços han estat duts a terme en aquesta institució per científics de tot el món.

Cap part del globus passa gana; les malalties, gràcies als avenços de la biogenètica i a l’estudi del cos humà, s’han pogut disminuir. Hem trobat la manera de continuar avançant sense contaminar el medi, utilitzant energies renovables, unint la natura a la civilització.

Fem viatges per tota la galàxia; els robots formen part de la nostra vida quotidiana, ja que ens ajuden a poder existir, tant és així que s’està investigant la I. A. (Intel·ligència Artificial).

Posseïm uns coneixements que eren inimaginables fa 100 anys. La gent ja no entra en conflicte, la pau i la comprensió resideixen en el cor de les persones, la gent està molt conscienciada que casa seva és la Terra i ja sigui un ecosistema animal, vegetal o humà, s’ha de preservar; però res d’això té sentit si els joves, si la població en general, es preparen per a un futur que no existirà mai.

Tots aquests avenços enumerats anteriorment no haurien estat possibles sense l’ajuda de l’ONU que ens ha facilitat les instal·lacions adequades, allunyades dels desastres, ni tampoc, és clar, sense l’evolució de l’espècie humana, que encara que hagi estat tard, per fi ens n’hem adonat.

Ens exposem a viure una “apocalipsi”, dramatitzant molt. Tot tal com ho coneixem ara, tot el que la humanitat ha aconseguit, podria quedar destruït a no res.

La població mundial s’ha vist reduïda un 20% en comparació a fa 50 anys, ja que a part dels que han mort per falta de mitjans o d’adaptació, (com és el cas de la gent més gran), a part la gent d’aquella època es va començar a plantejar no tenir descendència, ja que no volien que es trobessin amb el món tal com el tenim nosaltres en aquests moments, tan deteriorat.
Tenim un greu problema i cap solució, o potser sí…

A continuació els adjunto la meva ultima investigació, que amb la seva aprovació pot estar en marxa demà mateix:
EI meu equip i jo portem en secret fa uns tres anys la construcció d’una màquina, però no és una màquina qualsevol. Hem estat. intentant dur a terme una màquina del temps que ens traslladi al passat, sempre tenint en compte els forats negres o forats temporals, dels quals en tenim molta informació.

Després d’infinites proves per determinar la data, hem aconseguit retrocedir 1.000 anys enrere, però no sempre funciona, ja que depenem molt dels forats temporals.

Fa dues setmanes vàrem fer la primera prova, però, a part de la mida, que de moment no està concebuda per humans, només hem pogut enviar al passat objectes.

Inicialment no teníem cap propòsit en especial, som científics i ens agrada descobrir, investigar, inventar… Haver creat una màquina així, la màquina del temps, és una fita que des de fa anys, la humanitat ha desitjat aconseguir, nosaltres ho hem fet possible.

Però bé, a part de ser una noticia reveladora i molt important en la història, quan vam comprovar que funcionava a la perfecció se’ns va acudir enregistrar una filmació en l’antic format VHS, en tots els idiomes de llavors, per enviar-ho al 1985 (quan encara no era massa preocupant i no se’n parlava del canvi climàtic), on hi sortís jo explicant i demanant que canviessin les seves indústries, transports, hàbits i altres costums, per tal que les horribles conseqüències que la revolució industrial, sense voler-ho, va aportar a la Terra, acabessin fent que tot tingués un curs normal, més sostenible.

Ens va costar molt poder trobar una cinta d’aquest format, ja que és d’una data molt llunyana, però ja està fet. Només cal la seva aprovació i ho enviarem al passat per alertar.

No pretenem canviar el curs de la història, no notificarem res més, l’evolució espiritual i social hauran de trobar-la per si mateixos, com van fer els nostres avantpassats per poder arribar fins on som ara, només els expliquem la problemàtica actual que llavors es podia solucionar, fins i tot ho podríem enviar més enrere en el temps per tal d’assegurar que sigui factible la idea.

Atentament,

Carolina Fonts

Dies després vaig rebre un informe del consell de l’ONU autoritzant-me per fer-ho.

EI dia 20 vam anunciar públicament a tot el món la construcció i funcionament de la màquina del temps, juntament amb la idea que es duria a terme per intentar salvar-nos.

La notícia va ser tot un èxit, ens sortien propostes i periodistes de tot arreu. EI 20 i 22 de març serien unes dates recordades per tota l’eternitat (almenys per tot el temps que aguantés la Terra), sortiríem a tots els llibres de text i el més important, esperàvem amb totes les nostres forces que sortís bé.

Llavors va arribar el dia, el 22 de març… Estava tan nerviosa, ho desitjava tant! Aquell matí vam enviar la gravació; ara només calia esperar.

Jo, però, just abans de posar-ho tot en funcionament, vaig ser previsora i em vaig deixar a mi mateixa unes notes (en un lloc on només ho pogués trobar jo) explicant-me tot el que estàvem intentat, per tal de saber si la idea resultava finalment, ja que com que mai hauria patit els nefastos efectes climàtics, pogués adonar-me que la humanitat havia assolit un estat quasi perfecte d’harmonia entre l’home i la natura i que, per tant, havíem arribat a un futur desitjat.

Rosa marcida
que al llindar moriu,
ja els humans no us recorden
i cap d’ells us farà res.

Ja s’han acabat
els dies de glòria,
en els que éreu
la reina del jardí.

Els ocells avui no canten
tots de dol estan,
mentre ningú s’adona
del que està passant.

1r premi CATEGORIA: A MODALITAT: Poesia AUTORA: Maria Caballos Contreras (1r C) PSEUDÒNIM: Marieta

3r premi de poesia, categoria D, als Jocs Florals del Districte de Sant Andreu

Quan el sol s’apaga
i la seva llum ja no il·lumina,
quan la foscor cobreix el cel
i es fa de nit.

Quan tot sembla adormir-se,
quan el silenci regna al carrer,
quan les presses s’aturen
i la gent es para.

És aleshores que la seva llum m’arriba.
La miro des del llit.
Miro la seva lluentor,
la seva pau serena.

El seu reflex se’m dibuixa a la mirada,
la mirada es perd,
se’n va lluny,
el pensament s’allibera.

Pau, serenor, quietud.
Somnis, amor, poemes.
Ella reposa,
reposa en el seu llit d’estrelles.

La miro.
Penso que és de plata,
però no, no pot ser freda.

Pau, serenor, quietud.
Somnis, amor, poemes.
La lluna no pot ser freda.

2n premi CATEGORIA: A MODALITAT: Poesia AUTORA: Andrea Marrahí Mellado (2n C) PSEUDÒNIM: Una de segon

Calor sufocant, colors càlids,
que fan de tu,
un homenet dèbil i cansat.

Camines sense rumb fix,
mirant l’horitzó,
per albirar un oasi,
esperant que aquest,
et doni una segona oportunitat.

Dunes idèntiques,
que et perden amb la seva igualtat.

Tu vestit de color blanc,
amb un turbant cargolat al cap,
ple de suor,
que cau a poc a poc,
deixant un camí humit, sobre el teu rostre.

Cansat, caus a terra,
recolzant els palmells de la mà i els genolls,
aguantant la calor,
d’aquesta sorra tan fina.

El teu cos, dèbil,
s’estira a terra cap per munt,
i tu, amb els teus últims respirs,
saps que no et queda gaire temps de vida.
Amb totes les teves forces,
dibuixes un somriure a la teva cara,
i deixes estesa la mà sobre el teu pit,
per deixar ben clar a tothom,
que eres una persona feliç,
que va morir amb dignitat.

Tu, pensant que no t’has deixat res per viure,
tanques els ulls,
sense por, amb valentia.

Tu, i sempre tu,
una persona,
que deixa aquesta vida,
per descansar eternament,
a un mar ple de llum i harmonia,
un mar llunyà pels que de debò el mereixen.

Tu, una personeta que, estirada al desert,
va deixar ben clar,
que de vida només n’hi ha una,
i que aquesta una s’ha d’aprofitar.

Tu, una persona tan igual a les altres,
però a la vegada,
tan única com ningú.

Tu i sempre tu.

Accèssit CATEGORIA: A MODALITAT: Poesia AUTORA: Adriana Aparici Tomàs (1r A) PSEUDÒNIM: Tortugueta

Ja ha arribat la primavera,
i l’acompanya la cirera.
Tothom diu que és preciosa,
a més de ser gustosa.

Hi ha qui tria jugar amb elles
i se les penja a les orelles.
Però d’altres omplen el cistell,
fins que per fi queda vermell.

Els avis les volen amb licor
perquè tenen el doble de sabor.
Però a les àvies els agrada,
fer-ne dolça melmelada.

Ja ha arribat la primavera
i l’acompanya la cirera.
Tothom diu que és vistosa,
a més de ser saborosa.

1r premi CATEGORIA: A MODALITAT: Prosa AUTORA: Anna Cristina Sahún López-Huertas (2n A) PSEUDÒNIM: “M” of Mischa

1r premi de prosa, categoria D, als Jocs Florals del Districte de Sant Andreu

Víctor, et trobes ingressat en un hospital després d’un accident amb unes llaunes de conserva. Anem a rememorar els fets i el perquè:

Ningú, només en Víctor, ningú més al teu voltant. Juga en Víctor sol amb les seves joguines, agafes els teus camions, els teus cotxes, tot el que tens i els poses en fila, un darrere l’altre, com un tren. Et quedes mirant la teva creació, com una línia recta, una línia sola. Vas cap a la cuina, quan està buida, obres l’armari, obres el calaix, obres la nevera i comences a apilar llauna sobre llauna fins a fer-ne una columna, també solitària. Les teves joguines, les llaunes i en Víctor, tres móns, els tres solitaris sense necessitat de ningú més. Deixes els objectes, jugues amb tu mateix. Davant d’un armari, l’armari, l’aire i en Víctor, i ja està. Et quedes mirant l’armari, rius. Un soroll sec, tornes a riure, un altre soroll sec, i així contínuament. En veure’t la mare, et pregunta què t’ha passat al cap, que el tens ple de ferides. No ho saps. Més d’una visita a l’hospital, molta gent al teu voltant, massa. Gent mirant-te, preguntant-te coses, parlant a la vegada, massa coses! Surts corrents, corres molt. En Víctor deixa tot enrere, vols estar sol, en Víctor, només en Víctor i la soledat. Cansat, t’asseus en un banc, ja bastant lluny de l’hospital, un lloc segur on ningú et podrà trobar. Tot en silenci, ni un soroll destorbant-te. Alguna cosa s’apropa, alguna cosa molt sorollosa. Un grup de joves parlant, cridant i cantant alegrement, fent un escàndol massa gran per a en Víctor. EI cap et comença a rodar, sents que se’t descol·loca de les espatlles, les mans a les orelles, mires a un punt fix, vols entrar al teu món de silenci! Els adolescents se t’apropen, alguns riuen, alguns simplement t’ignoren i d’altres et parlen: – Què et passa? Estàs bé? Vols anar a un metge? T’has perdut? Algú t’agafa per l’espatlla. No! Les llàgrimes comencen a aparèixer, t’omplen la cara, vols marxar. Les cames no et responien, estaven paralitzades. Et vas limitar a quedar-te com estaves, arraulit intentant ignorar-ho tot. Els adolescents es cansen i marxen. EI perill ja ha passat. Et tranquil·litzes i t’aixeques, camines a poc a poc. En Víctor veu un parc, tens ganes de jugar. Jugues amb la sorra, comences a cantar. En Víctor comença a cantar, cantar el que penses, cantar és parlar. Una melodia suau, molt suau. Deixes la sorra, jugues a fet i amagar. Després d’unes quantes partides, badalles. En Víctor té son, vols dormir, descansar. Decideixes tornar a casa, ja oblidat el problema de l’hospital. Camines, no saps el camí exacte, et deixes guiar. Per camins foscos, on no hi ha ningú. Estàs content, caminar és avorrit, en Víctor comença a saltar. Saltirons petits, seguint el compàs d’una cançó. Dolces paraules, una dolça veu. Una veu d’un nen innocent d’onze anys, la veu d’en Víctor. Per fi arribes a casa, la mare t’abraça: – Víctor, ja has tomat, on eres? Em tenies molt preocupada! La cançó que cantaves s’ha aturat, silenci. La mare no obté resposta, li dediques un somriure infantil i vas cap al racó de les joguines, segueixen en fila, en la línia recta que havies fet anteriorment. Les agafes de nou, les canvies de lloc, diferent ordre, però sempre en línia recta. Concentrat en les joguines, et sobresaltes. Recordes les llaunes, la columna de la cuina. Aquell joc agrada més a en Víctor. T’aixeques, vas cap a la cuina. Ningú ha obert la porta des que ell l’havia abandonat per última vegada. Obres la porta. L’última cosa que recorda en Víctor és una allau de llaunes caient damunt teu. Un fort cop acompanyat per molts cops de metall en picar contra el terra. Després tot era fosc, tot era perfecte. Estava completament sol, en un món on hi havia tot el que en Víctor vol, res! Aquell moment de glòria et va semblar massa curt. Veus una llum i et trobes estirat en un llit, envoltat de llençols blancs, amb benes per tot el cos, connectat a un monitor on les coses que s’hi representen no les entens. Tens una tauleta a la dreta del llit, amb un llum, i un parell de calaixos. T’incorpores, et mareges uns segons, t’atures i intentes recuperar una mica el sentit. Penses en on ets i en tot el que ha passat. Després d’uns minuts ho recordes tot. Mires als calaixos, obres el primer, una llibreta i un llapis. Ho agafes. Obres la llibreta, fulls en blanc. Comences a escriure, escrius això que ara llegeixes, escrius el perquè. Mai havies escrit res per voluntat pròpia i veus que el paper i el llapis no et fan cap mal, no et parlen ni fan soroll, no et toquen ni et molesten.

Això pot ser l’inici d’una nova amistat, d’uns nous integrants al món solitari d’en Víctor. Ara ja no seràs en Víctor i ja està, ara i per sempre serem en Víctor, un llapis i un paper.

Atentament,

Víctor

2n premi CATEGORIA: A MODALITAT: Prosa AUTOR: Joan Veny Guasch (1r C) PSEUDÒNIM: Naoj Veny

2n premi de prosa, categoria D, als Jocs Florals del Districte de Sant Andreu

Quan la gana i el so de les campanes em van donar el bon dia, em vaig despertar. Vaig obrir els ulls a poc a poc perquè la llum del sol no em fes saltar llàgrimes i em deixés veure les petites cases a través de les escletxes del meu niu.

Quan vaig estar llest, vaig aixecar-me amb les meves fràgils potes i vaig comprovar si estaven preparades per alçar el vol, un vol per anar a buscar el meu esmorzar. Així que vaig desplegar les ales tant com vaig poder i vaig moure-les amb rapidesa perquè em proporcionessin un bon impuls.

Vaig emprendre el camí. Vaig assaborir la dolça brisa que acariciava el meu plomatge. Em vaig deixar portar. Seguidament, sense pensar-ho dues vegades vaig forçar la meva vista per trobar el meu “plat”. No sabia si passar pel carrer on sempre assaboria les millors pizzes, les del forner de la cantonada, o si passar per on baixaven els famosos gondolers dels canals, o bé per la gran font de recursos, la magnífica i envejada Plaça de Sant Marc, on el gran lleó d’or presumia.
Així que vaig passar sobrevolant per cada lloc i vaig veure que de moment només podria tastar el meu saborós esmorzar del forn. No vaig haver d’esperar gaire temps perquè un dels humans més matiners passés a comprar la seva barra de pa.

Tot transcorria com sempre: el forner saludava el client molt cortès i li servia la barra que havia escollit. Quan el client va sortir del forn, amb aquella aroma de pa tot just acabat de fer, em va veure esperant-lo. Ell em va observar d’una manera curiosa i jo m’hi vaig anar apropant amb delicadesa. Seguidament, l’home, atrafegat i carregat d’andròmines, va trencar un bocí de la barra de pa. Somrient me’l va llençar suaument, però amb rebuig i va contemplar com jo, sense cap mena de vergonya, em desplaçava com el vent i em menjava aquelles engrunes de pa. Ell va veure la meva fam i com a diversió em va anar llençant més trossets de pa. A vegades més grossos i a vegades més petits.

Quan em vaig cansar i ja amb la panxa plena, vaig tornar a volar. Aquesta vegada amb més delicadesa, per a endur-me pel vent. Vaig aturar-me a la vora d’un canal i vaig remoure’m dins de l’aigua per a refrescar-me i, seguidament, amb el bec vaig netejar-me el plomatge, ploma per ploma. Com que tenia les ales mullades no podia moure’m, ni batre les ales, ni volar tranquil·lament, perquè em molestava molt. Així que vaig alçar-me fins a una de les torres més altes de la ciutat i vaig deixar-me tocar pel sol perquè em deixés les ales ben lleugeres per al següent vol. I és que a mi pujar i baixar sense parar és el que més m’agrada. Quan el vent calent em va acabar d’escalfar, em vaig dirigir cap el meu niu el qual necessitava uns quants retocs. Últimament estava passant unes nits molt fredes i com que ja deveu imaginar que a ningú li agrada passar fred a les nits, vaig passar-me una bona estona agafant fulles caigudes d’un arbre que tenia al costat i posant-les sobre les esquerdes del meu vell niu. Feia aquesta feina sovint, però com que era estiu l’havia desatès.

Un cop vaig haver arreglat el meu ombrívol cau, vaig tornar a acariciar el cel amb el meu moviment delicat que repetia sucessivament. Volar en la mateixa direcció en què bufava l’aire, em va proporcionar més rapidesa per arribar a la meva destinació preferida: la Plaça de Sant Marc. Allí, es podien veure els turistes, la majoria famílies, que passaven per descobrir-hi les meravelles de Venècia, o vellets amb ganes de passar una bona estona en un dia xafogós. Sempre s’hi veien un munt de venedors repartint blat de moro per satisfer la gent i que amb la panxa plena agafés forces i pogués refer el seu camí. També hi havia un munt de restaurants, bars, hotels i botigues per als turistes, per a treure’ls diners i diners… Però a mi el que més m’agradava era veure com aquells éssers humans ens llençaven blat de moro amb ganes i sobretot diversió. M’agradava veure els seus rostres somrients enviant-nos un senyal cap a nosaltres, però la pregunta era: quin senyal? Sempre m’ho preguntava, però mai ho havia arribat a descobrir. M’agradava veure aquells nens que a la mínima deixaven caure les llàgrimes perquè els deixessin llençar més blat de moro. Aleshores, contemplant aquesta escena, vaig veure la realitat de totes les meves preguntes:

- Per què ens donen menjar quan ens troben repugnants?

- Per què ens miren amb aquesta curiositat, amb aquest somriure?

- Per què passen l’estona amb nosaltres aquells que es troben desanimats o tristos?

- Ens admiren o ens odien?

No paraven d’assaltar-me preguntes com aquestes. Per què? Per què? I quan menys m’ho esperava ho vaig veure tan clar com l’aigua. La paraula clau era la llibertat. Ens admiraven i ens donaven menjar per aquesta raó. Per això tothom s’alegrava de veure un ésser viu no obligat a feinejar o a treballar diàriament. Tothom ens veia com un exemple de vida perfecta. I després de descobrir les meves curiositats, vaig notar la panxa plena i se’m va treure la gana. Per tant, vaig retornar a la meva llar i, sobrevolant per última vegada les teulades de les cases, vaig endolcir el trajecte tornant a deixar-me endur per la brisa. I quan vaig arribar de nou al meu niu, em vaig posar a dormir. Tenia son, però, en realitat, no eren hores de descansar i agafar forces, i per la meva ment va passar un pensament:

- Què passa, sóc lliure, no tinc cap obligació, jo haig de dormir quan tinc son, no tinc cap obligació, no tinc cap obligació…

I dolgut vaig aclucar els ulls amb cura i vaig caure a la temptació de la son …
Quan la gana i el so de les campanes em van donar el bon dia, em vaig despertar. Vaig obrir els ulls a poc a poc perquè la llum del sol no em fes saltar llàgrimes i em deixés veure les petites cases a través de les escletxes del meu niu.

Quan vaig estar llest, vaig aixecar-me amb les meves fràgils potes i vaig comprovar si estaven preparades per alçar el vol, un vol per anar a buscar el meu esmorzar. I la meva vida va continuar com jo volia.

Accèssit CATEGORIA: A MODALITAT: Prosa AUTOR: Enric Giménez Martínez (1r C) PSEUDÒNIM: Gem

En aquest text us vull parlar sobre el parc que hi ha davant del meu institut, l’lES Joan Fuster. D’aquest parc també podríem dir que és una plaça, per això s’anomena Plaça Ferran Reyes.
A un cantó hi ha una església que es diu “Sant Juan Bosco”. Allà hi va molta gent, però sobretot àvies. Primer van a l’església i després a petar la xerrada a un banc del parc. A l’església, a part de les misses hi ha un petit esplai on fan diverses activitats per a l’entreteniment dels nens i de les nenes del barri.

AI parc, també hi ha un munt d’arbres i de bancs que serveixen per poder-se relaxar (quan no hi ha nens pel mig cridant, corrent, saltant, jugant … )
Pels voltants del parc hi ha una sèrie de tendes de tota mena: una pastisseria, dos bars, una fruiteria, una papereria… En resum, es pot dir que és un parc la mar de complet en tots els aspectes.

Després d’haver-vos descrit el parc físicament us descriuré un dia en aquest parc, i així podreu descobrir tot el que s’hi fa allà.
Abans d’això us haig de dir que s’hi distingeixen cinc horaris ben diferents segons la gent que va al parc:

• De bon matí hi ha els joves de l’institut.
• Durant la resta del matí hi ha els avis i les àvies que peten la xerrada, juguen a petanca o van a l’església.
• Durant el migdia hi tornen a haver els joves de l’institut.
• A la tarda hi tornen a ser els avis i les àvies, però aquesta vegada van acompanyats dels seus néts.
• l a la nit s’hi estableixen les colles de «xungos».

EI dia a dia al parc comença cap a tres quarts de vuit del matí, quan arriba la veritable allau de nois i noies amb les seves gegants motxilles, a vessar de llibres i dossiers, que sembla que hagin de rebentar en qualsevol moment i s’hagi de formar una pluja de llibres de text. Després que entri la gran massa d’estudiants regna la pau i el silenci. Però encara no s’ha acabat del tot, encara queden els típics “campaneros”, que poden anar arribant al llarg d’una mitja hora més tard amb tota la tranquil·litat del món, i pensar que són “superguais” per arribar tard i interrompre la classe just quan el “profe” està explicant la típica lliçó i els alumnes fan veure que escolten, però encara somien com si estiguessin al llit de casa.

Quan per fi entren tots els alumnes, ja regna de veritat la pau i el silenci al parc durant una bona estona.

Cap allà les onze el parc es comença a omplir sobretot d’avis que principalment s’estan a les pistes on realitzaran la seva llarga i intensa partida de petanca que a ells tant els agrada.
En aquelles hores també hi ha una sèrie de rodamóns, que van al parc a passar l’estona mentre esperen que s’obri el menjador social que necessiten per poder sobreviure.

Durant una bona estona, a mig matí, no només les pistes de petanca estan plenes, sinó que els bars també estan plens a vessar de jubilats que van a fer la típica partida, de dòmino, de parxís, de cartes…

Cap a la una el parc es buida, sobretot perquè mitja hora després sortiran els alumnes de l’institut i allò serà un caos.

A dos quarts de dues comença el xivarri. Els estudiants surten per aquella gegant porta que, encara que sembli impossible, de vegades no es pot empassar tota la gent que vol sortir alhora i els alumnes s’han d’esperar una mica que allò comenci a buidar-se. L’única sort dels estudiants és que no porten ara la gegant i catastròfica bossa penjada a les seves destrossades espatlles.
Quan tots marxen, allà torna el silenci (sense comptar el soroll de la Meridiana).

A les tres es torna a repetir la mateixa història dels alumnes, nois per aquí, nois per allà …
Des que entren els alumnes fins que tornen a sortir es repeteix una mica la situació del matí, però aquesta vegada podríem dir que una mica més “light”. A les cinc, quan sona el timbre de sortida, allò sembla una cursa d’atletisme, perquè comença a sortir una allau de gent amb unes presses espantoses: un té dentista, l’altre té bàsquet, un altre música… En fi, que allò és quasi pitjor que a les vuit del matí.

A partir de les sis de la tarda ja comencen a venir el petits amb els avis per passar l’estona jugant amb les construccions en les quals poden escalar i jugar, mentre els alumnes de secundària són a casa fent els “magnífics” deures i treballs durant tota la tarda, i que de vegades fan que un s’hagi de saltar les activitats i tot. A aquella hora també acudeixen a l’institut els despistats que s’han deixat un llibre o una carpeta i no poden fer el dossier o els deures del dia següent sense ells.

Ja per acabar, cap a les deu de la nit arriben les colles dels “xungos”. D’ells se’n podria dir també els “estrambòtics”, perquè van vestits d’una de les modes més rares de tota la història de la humanitat. Porten gorres de beisbol d’aquelles amb goma, porten unes samarretes molt amples i llargues, que en comptes de samarretes semblen vestits de ball de tan llargues com són. Porten uns collarets i unes cadenes de plata molt lluents i quan s’hi reflecteix la llum dels fanals t’enlluernen i et deixen una mica confús durant uns segons. També duen uns pantalons tan baixos i amples que no cal que portin mitjons perquè allò quasi et tapa les vambes, que, per cert, són tan amples, que hi caben els dos peus junts en una de sola.

I, per acabar, porten una ridícula taula de planxar amb rodes que serveix per desplaçar-se sense caminar (mira que són mandrosos, ara ja no volen ni caminar) que en llenguatge “guai” rep el nom d’”skate”, o també anomenat en anglès “skate board”, encara que el nom que jo li posaria seria “ridiculus taula de planxar board”.

I aquí acaba la meva descripció d’un dia al parc de davant del meu institut.