El poeta Ausiàs March

Ausiàs March, cavaller i poeta cortesà com ho foren el seu pare i tres dels seus parents barcelonins, va néixer a Gandia o a València l’any 1400, fou armat cavaller el 1418 o 1419, va prendre part en la campanya de 1420 contra els insurrectes de Sardenya i Còrsega, disputada als catalans pels genovesos; va participar en campanyes al nord d’Àfrica el 1424; el 1426 és falconer major del rei Alfons V; a partir, aproximadament, de 1430, va deixant de participar en els assumptes del regne i administra les seves possessions; el 1429 mor la seva mare Lionor i ell es fa càrrec de la seva germana sordamuda Peirona; el 1439 es casa amb Isabel Martorell, germana de Joanot, que mor el mateix any; es torna a casar el 1443, amb Joana Escorna, que mor el 1454; té descendència al marge dels seus matrimonis (almenys quatre fills il·legítims). Va morir a València el 3 de març de 1459.

 

Ausiàs March es va formar com a poeta a les corts més importants de la seva època, la cort ducal de Gandia (el noble més important del Regne de València durant aquests anys) i la cort reial d’Alfons el Magnànim. En la seva formació cultural hi entrava la gramàtica llatina, la filosofia d’Aristòtil, nocions de teologia i lectures d’autors antics i moderns: Ovidi, Sèneca, Dante, la poesia dels trobadors; els anys 1425-1431 són els de més gran vinculació de March a la cort: és l’època en què el rei Alfons el Magnànim resideix a València; March va viure molt de prop l’esplendor de la cort reial, doncs, i va participar amb el rei i molts altres nobles i escriptors en campanyes militars a Itàlia i al nord d’Àfrica.

 

March és un poeta cortesà, però la seva poesia no es reconeix només en aquesta descripció. No gira l’esquena als gustos cortesans, però supera les convencions del trobadorisme i acull les principals innovacions i influències culturals del primer terç del segle XV. March satisfà de fet els gustos i les expectatives del públic cortesà del seu temps, que ja no eren els de l’època dels grans trobadors occitans. Deixa enrere l’occitanisme lingüístic i modernitza la tradició lírica amorosa (la trobadoresca) que havia arribat fins a ell, tot integrant-hi una anàlisi filosòfica i sistemàtica de la passió. Ens presenta la vivència de l’amor bé com una exaltació contemplativa, bé com una experiència tràgica i conflictiva; indaga en els estats psicològics de l’enamorat i s’introdueix de fet, sobretot en algunes extenses composicions de més de tres-cents versos, en una nova dimensió moral que deixa molt enrere l’esquema de la cançó d’amor trobadoresca.

 

En els deu mil versos dedicats a l’amor que va escriure, hi podem resseguir l’evolució del jo enamorat. El poeta jove expressa les diverses fases de la seva passió: la timidesa, el penediment, la queixa per l’amor no correspost, la felicitat suprema només entelada per la inseguretat i el temor al fracàs, la decepció, els esforços inútils per sostreure’s al poder d’Amor; les penalitats fan aparèixer el poeta jove prematurament envellit; la mort de l’estimada accentua el caire reflexiu dels poemes.

 

March es val d’una ficció autobiogràfica en què es confonen la seva persona real i el jo poètic de les seves composicions. La seva fama comença abans de la seva mort i de seguida és considerat com una autoritat en matèria d’amor. Utilitza els paràmetres de la cortesia i de la fina amor trobadoresques, però els situa en un context més complex i moralista, al centre del qual observem una forta tensió entre la sensualitat (turbulenta, desmesurada, efímera i dolorosa) i l’aspiració a una felicitat plena, pacífica i duradora. Per dir-ho en altres paraules, March és un home escindit entre l’aspiració a un amor pur i la seducció de l’amor sensual –aquesta escissió travessa tota la poesia medieval.

 

En la poesia de March, l’amor és una metàfora de la vida moral: amb l’amor es mesura el valor d’un home, l’altura de les seves aspiracions i el cost que és capaç d’assumir per assolir-les. Però el poeta és un amant, no un moralista: l’ideal amorós no és només la virtut moral. March exalta l’amor d’una manera tan extrema que aquesta força exclou l’amant de la comunitat dels homes; l’amant viu en una altra esfera, autònoma, regida per Amor, on la raó és enemiga de la voluntat, i l’amant de fet vol perdre el seny i la llibertat abans que el seu amor; per això refusa i menysprea la prudència i la moderació, la cautela, la mesura i el càlcul, les reserves racionals pròpies dels amants tebis o mediocres.

 

En aquesta esfera d’Amor, la dona ocupa el lloc de Déu com a bé suprem capaç de fer feliç o desgraciat l’amant –en l’amor es reprodueixen les condicions de l’home que aspira a la glòria i a la vida eterna en recompensa dels seus mèrits: la mercè de la dona equival a la gràcia de Déu; la manca de mercè, a la mort espiritual i a la damnació. Però l’amor d’una dona no ofereix cap garantia de retribució ni de durada –a diferència de Déu, la dona és ingrata, orgullosa i cruel, voluble i poc ferma (i el seu amor, doncs, mai no podrà proporcionar a l’amant una felicitat estable i pacífica).

 

L’amor és una passió tan gran que, en moments d’eufòria, encén la fantasia i transcendeix la raó fins a convergir amb la bogeria. La tensió moral que domina la poesia de March no prové només del contrast entre la carn i l’esperit, entre el desig sexual i la virtut moral, sinó també de l’antagonisme entre el seny i el sentiment. March ens ve a dir que els enamorats segueixen l’ètica amorosa, rigorosament sotmesa als preceptes de l’amor, mentre que per a la resta és vàlida l’ètica racional, que denuncia els excessos de la passió i propugna la moderació i el seny. Amb tot, però, les dues perspectives són vives en la consciència de l’enamorat, per a qui sempre és present la consciència i l’estigma de l’error.

 

Transcendir la concupiscència (ja que abolir-la no és propi de l’amor humà) per accedir a un amor durador, pur –de vegades a través de la mort de l’estimada; vet ací la proposta d’Ausiàs March.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *