La concepció medieval de l’amor

L’amor no és una fantasia de poetes, sinó un objecte d’estudi per a la medicina i la teologia medievals, les quals s’interessen molt seriosament per la passió amorosa: la medicina en descriu les manifestacions patològiques (els senyals físics de la malaltia d’amor: la pal·lidesa, les tremolors, l’alteració del pols etc.); la teologia s’hi interessa per les repercussions morals que l’amor té en la vida ètica de les persones.

 

Per entendre la poesia de March cal tenir present la doctrina sobre l’home i les seves emocions que es tenia en general a la seva època i que respon a una concepció aristotèlica de l’ésser humà i de la virtut. Al segle XV era vàlida encara la doctrina escolàstica sobre l’ànima, basada en el dualisme antropològic: l’ésser humà està constituït de cos (que és material, finit i corruptible) i d’ànima (espiritual, infinita i incorruptible). Aquesta dualitat essencial aboca la persona a un conflicte intern, d’on neix la nostra dimensió moral, i que es manifesta en el combat entre carn i esperit, entre ànima sensible i ànima racional. L’ànima sensible es manifesta a través dels nostres sentits i apetits i és comuna a homes i bèsties; l’ànima racional s’expressa a través de l’enteniment i la voluntat i és específicament humana.

 

Des d’aquesta perspectiva, la virtut consisteix a fer que la voluntat segueixi l’enteniment, és a dir, en el predomini de la raó. La seducció de la carn, però, hi és sempre present, sobretot perquè genera un delit més intens i immediat que el de la virtut. La passió de la carn i altres passions, quan són molt vehements, pertorben el judici de la raó.

 

L’amor ocupa un lloc central en aquesta dinàmica psicològica. Hi ha l’amor d’amistat o benvolença: estimem algú de manera que volem el seu bé; aquest és un amor racional en la voluntat (s’adreça al bé, la virtut, l’honor –objectes propis de l’enteniment) i constitueix l’essència de l’amistat, que es fonamenta en una fidelitat lleial i una semblança de caràcters, de manera que podem afirmar que l’amic és un altre jo. L’amor d’amistat o benvolença és un acte gratuït de la voluntat: no esperem res de l’altre sinó reciprocitat.

 

I hi ha també l’amor de concupiscència: no volem el bé d’allò que estimem, sinó que volem el seu bé per a gaudi nostre. Aquest amor és un amor egoista, que vol satisfer el desig del plaer carnal i viu sota l’impuls de l’atracció sexual. La causa d’aquest amor sensible és la visió del cos, mentre que la causa d’un amor espiritual és la contemplació de la bellesa i de la virtut. L’amor comú entre homes i dones és un compost d’amor honest per la seva virtut i d’impuls d’atracció sexual (desig egoista del plaer carnal). En March trobem constantment l’esquema de la tensió entre aquests dos tipus d’amor.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Current day month ye@r *