Ressenyes d’obres de Llull

 

         Llibre de contemplació en Déu (1272-1274)

 

Llibre enorme, multiforme, que ocupa set volums de les ORL i l’estructura del qual està controlada rigorosament per recursos numerològics. Consta de cinc llibres redactats en primera persona (Llull hi intercala nombroses referències personals i autobiogràfiques, però es refereix a si mateix sempre en termes genèrics, insistint en l’anonimat, associant la seva peripècia a la del pecador-tipus). Qualsevol estímul de la vida real és elevat a la contemplació de Déu, a través dels mecanismes de l’antítesi, l’associació d’idees per semblança o per proximitat o la juxtaposició d’accepcions diverses d’un mateix mot. Els continguts dels cinc llibres són: la creació i la naturalesa de Déu; el Déu fet home i la Redempció; la descripció de la vasta realitat natural a través de les finestres que són els sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte) i interns (cogitació, apercebiment, consciència, subtilesa, fervor); el quart i el cinquè llibres tenen una estructura temàtica menys definida: al quart Llull aborda temes de caràcter filosòfic, com ara necessitat i contingència, sensualitat i intel·lectualitat, fe i raó, o predestinació; al cinquè hi ha quaranta-sis capítols dedicats al títol general d’amor i cinquanta-dos al d’oració.

 

 

         Llibre del gentil e dels tres savis (primeríssims anys de l’etapa quaternària)

 

És una versió simplificada de l’Art, adreçada als polemistes religiosos cristians. Malgrat la seva naturalesa essencialment apologètica, presenta un ric embolcall novel·lístic. La novetat del tractat la trobem en la manera de raonar que presenta, ja que cada pas de l’exposició es fonamenta en el contrast entre dos conceptes abstractes (bonesa i grandesa, o bé justícia i gola) que de vegades concorden entre ells i de vegades discorden. Del joc d’aquestes parelles de conceptes Llull n’extreu precisament la regla que guia la raó humana a comprendre que les tesis cristianes, és a dir els dogmes de la Trinitat i de l’Encarnació, són la manera més eficaç i coherent d’entendre el món. El gentil representa l’home sense revelació que es regeix per la sola raó natural i que, per tant, no pot atènyer la Veritat; els tres savis són les tres veus de les tres religions monoteistes, en l’avinença pròxima entre les quals creia encara Llull.

 

 

         Doctrina pueril (abans de 1276)

 

És una obra de caràcter marcadament didàctic, que conté exemples i mostres de retòrica devota molt senzills. Llull adreça el text genèricament a un públic infantil rere el qual s’amaga el seu fill Domingo.

 

 

         Llibre de l’orde de cavalleria (1275-1276)

 

Opuscle adreçat a l’estament més noble del laicat per tal de fortificar-lo en els seus ideals cristians. Llull idealitza la cavalleria des de l’angle de les missions espirituals que confia als militars: són dipositaris de les millors virtuts cristianes (humilitat, obediència, justícia) i tenen l’encàrrec de debel·lar els vicis que les enterboleixen. Aquesta alta consideració dels cavallers comporta una defensa a ultrança de l’ordenació jeràrquica de la societat de model feudal amb el rei situat al capdamunt. Els cavallers són els guardians d’aquest ordre vist com a sagrat, i per això Llull diu que han de ser prou rics per mantenir dignament l’estatus que els correspon; per això mateix també han de ser capaços d’enfrontar-se a qui el vulgui alterar, inclosos els súbdits del rei mateix. En qualsevol altre cas, però, tenen l’obligació de socórrer-los caritativament, com ensenyen els bons valors cavallerescos. No cal dir que els cavallers han de posar la seva espasa al servei dels interessos de la fe catòlica i de l’Església.

 

 

  

 

         Llibre d’Evast, d’Aloma e de Blaquerna (1283)

 

És la gran obra literària d’aquest període, de forma novel·lesca, construïda entorn de la biografia exemplar del protagonista, Blaquerna, a qui Llull atribueix totes les perfeccions del cristià ideal. Esdevenir contemplatiu és la meta del jove heroi, que ofereix aquell esperit de recerca perenne propi del cavaller de novel·la. Blaquerna passa per tots els estaments llevat del de matrimoni fins assolir el seu objectiu, la consecució de l’estament d’ermità. L’obra culmina amb el Llibre d’amic e Amat, significant la plenitud de la contemplació en la bellesa que porta a Déu. Blaquerna, és a dir, l’amic, fonamenta el seu triomf espiritual en l’èxit de la reforma moral de la humanitat entesa com a cos social. Els personatges tenen tots una càrrega modèlica, que els eleva a tipus representatius: Evast i Aloma són el model de tots els pares; Blaquerna, successivament, dels cavallers errants de l’esperit, dels monjos, dels abats, dels bisbes i dels papes. Per això Llull defuig sempre els trets massa precisos i concrets i en tria d’altres de generalitzables. La noció de l’organització harmònicament jeràrquica de la societat ajuda també a construir una novel·la que contingui per semblança tot el món humà.

 

 

         Llibre de meravelles (1288-1289)

 

L’objectiu de Llull és el d’escriure una enciclopèdia que sigui una novel·la. L’obra consta de deu parts que abracen tots els aspectes de la creació. El protagonista del llibre, Fèlix, fa un viatge científic per l’al·legoria, fora de l’espai i del temps, en què constata amargament la diferència que hi ha entre la doctrina rebuda del seu pare i la realitat humana. La part vuitena, dedicada a l’home,  inclou ensenyaments morals. La semblança és el recurs més utilitzat. El capítol setè el constitueix el Llibre de les bèsties, una faula animal la moral de la qual concorda un altre cop amb la defensa de l’ordre jeràrquic establert. El llibre no descriu una àmplia acció unitària, sinó que constitueix simplement una trama destinada a donar cabuda a nombrosos discursos científics i morals: l’enciclopèdia pròpiament dita. El protagonista viatja, d’aquí que el llibre que ens conta la seva història dugui un títol que evoca el de les guies de pelegrins.

 

 

         Desconhort (1295)

 

El jo de Llull és ja a partir d’aquests anys noranta i fins a la mort de l’autor un jo real, despullat dels artificis de l’anonimat i la representativitat. Es tracta d’una obra lírica autobiogràfica que presenta 69 estrofes monorrimes de dotze alexandrins; es fa difícil trobar-li precedents trobadorescos precisos, com també es fa difícil classificar el gènere líric o narratiu al qual pertany. El debat que dóna vida al diàleg del Desconhort no únicament és fingit sinó que també és fonamentalment fals. L’ermità amb qui parla Ramon, un Ramon perfectament localitzable en l’espai i en el temps, no és cap personatge amb personalitat pròpia sinó simplement la veu d’un contraopinant domesticable. Per això generalment es parla de desdoblament de la personalitat del mateix Ramon, el qual es projecta en un suposat ermità que el burxa a preguntes per tal que el lector tingui ocasió d’assistir al desplegament complet de les obsessions lul·lianes, del drama d’incomprensió de què és objecte, de les justificacions morals que es té pensades. La inesperada i apassionada conversió final de l’ermità no és altra cosa que una mostra impressionant d’aquella bella esperança que encara no havia perdut Llull en les futures redaccions de la nova Art de base ternària.

 

 

         Proverbis de Ramon (1296)

 

Llull concentra el saber de l’Arbre de ciència en sis mil formulacions aforístiques que aborden tots els temes de l’enciclopèdia en un to sentenciós i definitori; es tracta d’una singularíssima provatura literària, la riquesa conceptual i expressiva de la qual es nota en la nova manera sincopada de formular les idees.

 

 

 

         Cant de Ramon (1300)

 

Versió sintètica del Desconhort, en què el desplegament dialèctic d’aquella obra queda reduït a una confessió en primera persona seguida d’una pregària. El poema té 14 estrofes d’octosíl·labs monorrims i defuig tot preciosisme líric; recorda en aquest sentit la senzillesa formal de la poesia narrativa. Tanmateix el Cant de Ramon té moments intensament emotius.

 

 

         Mil proverbis (1302)

 

En el retorn de l’atzarós viatge a Orient iniciat el 1301, Llull assaja de nou el gènere aforístic i enllesteix dalt del vaixell que l’havia de dur a Gènova els Mil proverbis. Sembla que la concentració de doctrina amb el màxim estalvi de paraules és una fórmula literària que sedueix Llull cada cop més; això és el que ens diu almenys al pròleg d’aquest llibre, on recomana que s’usin els seus aforismes com a recurs introductori de tot discurs més extens. Les sentències dels Mil proverbis, malgrat la presència de temes inconfusiblement lul·lians, tenen un caràcter popular i moralitzant.

 

 

         Vida coetània (1311)

 

Tota la Vida coetània, dictada per Llull a un monjo de la cartoixa de Vauvert, està concebuda com una justificació de l’Art i de la vida que Llull li ha sacrificat i al mateix temps és una gran exhortació a difondre-la i a aplicar-la. La convicció profunda que mostra el text en tot moment en la justesa dels actes de la vida de Llull és naturalment un procediment literari adreçat a multiplicar el seu poder de convicció. De la conversió a la preparació del concili de Viena hi ha una perfecta distribució d’energies i d’actuacions que presenten el beat com un ésser guiat tothora per una voluntat superior. El redactor va evitar els tons dramàtics i apassionats d’altres conegudes peces autobiogràfiques en vers.

 

 

         Del concili (1311)

 

Cal esmentar finalment dos opuscles escrits durant el viatge de París a Viena el mes d’octubre de 1311. El primer és un poema escrit en vulgar: Del concili, on apareix un to enèrgic que ens presenta un Llull que amenaça, commina i amonesta. La barreja de suggeriments procedents de la literatura escrita per incitar a les croades i de la poesia popular fan d’aquest poema novament un producte únic i revolucionari.  Llull va anar a inspirar-se aquesta vegada en la tradició lírica no cortesana.

 

 

         Phantasticus (1311)

 

És un diàleg llatí entre Llull i un tal Pere, contrafigura d’ell mateix. L’obra aborda els fonaments ètics del comportament de Llull; tots dos personatges exposen llurs respectives vides i les corresponents expectatives de futur: l’autoretrat lul·lià que en resulta és ben autèntic i commovedor. L’opuscle consta de cinc capítols i palesa uns dots d’objectivació (Llull s’imagina a si mateix des de fora) impressionants. El capítol primer, que té forma de pròleg dialogat, proposa un tema del major interès: dilucidar què és la “fantasia” o “demència-bogeria-ximpleria” i a partir d’aquí calcular qui és més fantàstic, un clergue panxacontent que va al concili a demanar prebendes o un il·luminat com Ramon, que no és clergue i ha sacrificat tota la seva fortuna i tota la seva vida per ajudar a construir la vertadera unitat cristiana d’Occident lluitant contra falses filosofies i treballant per la conversió de l’infidel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *