Tendències dins del modernisme

En l’origen del moviment modernista hi ha una contradicció interna que cal tenir present a l’hora de ressenyar l’evolució general del propi moviment; es tracta del fet que, d’una banda, l’art és concebut com a passió i com a rebel·lió alhora, concepció que respon a l’impuls d’apartament social i de rebel·lió, precisament, antiburgesa; amb això, que és una característica amb què neix el modernisme, entra en conflicte obertament l’objectiu definitori del moviment, que ja coneixem: la transformació de la cultura catalana en una cultura nacional moderna. L’escriptor, que comença a elaborar una ideologia nacionalista moderna —és el cas de Maragall i el de L’Avenç—, es compromet no tan sols amb tota la comunitat que vol modernitzar i a la qual vol donar una nova consciència nacional, sinó amb la burgesia que troba en el nacionalisme una ideologia adequada a les necessitats que li planteja una certa conjuntura socioeconòmica. El radicalisme ideològic d’alguns autors no pot ser òbviament assumit, però, i això farà que el front modernista creat a les acaballes de 1892 es desfaci ja el novembre de 1894, després de la desaparició de L’Avenç (inicis del mateix any 1894). Alguns escriptors havien dut la rebel·lió antiburgesa al terreny social i polític i d’aquesta manera s’encaminaven cap a la marginació.

 

Paral·lelament a la radicalització d’aquesta tendència revolucionària, la desaparició de L’Avenç assenyalà també la invasió del decadentisme en la literatura i l’art modernistes. En això coincidiren l’impuls asocial i antiburgès i l’exemple de la literatura europea coetània. Aquest decadentisme trencava el precari equilibri modernista pel costat de la tendència asocial, sota la forma de l’evasionisme estètic, és a dir, l’art com a bàlsam i com a refugi. Presentava, d’altra banda, un perill molt seriós: la fàcil identificació, ràpidament aprofitada pels enemics del moviment, de modernisme i decadentisme.

 

L’equilibri es restablí el 1898. La data és significativa: d’una banda, les vel·leïtats revolucionàries de l’esquerra modernista acabaven de ser reprimides; de l’altra, l’agreujament del conflicte colonial i el desastre final empenyien la burgesia catalana pel camí del nacionalisme, pel camí del dinamisme polític sota formes noves i pròpies. Intel·lectuals i burgesia retrobaven així un nou terreny d’entesa i col·laboració. Aquest és el moment màxim del que podríem anomenar la literatura regeneracionista del modernisme, és a dir, la literatura que formulava els principis teòrics i, sobretot, creava els ingredients emotius i mítics de la ideologia nacionalista (per exemple, Visions & Cants). La fundació de Catalònia —en bona mesura, una resurrecció de L’Avenç— és un fet important en aquest nou desenvolupament. Entre altres coses, la revista introduí D’Annunzio al país. I D’Annunzio oferia un model de superació del decadentisme a través d’una ideologia nacionalista i messiànica. Hom conservava la tendència estetitzant i la concepció individualista i rebel de l’artista; però, a través de la insistència en l’exaltació nietzscheana de la voluntat i del messianisme, hom atribuïa a l’escriptor el paper de guia i de profeta de la comunitat i tallava així la temptació evasionista.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *