El cavaller Joanot Martorell

Joanot Martorell pertanyia a una família de la mitjana noblesa, establerta a Gandia, de tarannà lluitador i bregós. Va néixer cap a 1414 i va morir el 1468. Era un home que es movia amb desimboltura a les més lluïdes corts del moment i al qual se li reconeixia d’altra banda el mestratge com a combatent singular. Les dades que hom coneix de la seva vida ens mostren un home molt pagat de la seva dignitat i el seu llinatge, amb un orgull cavalleresc manifestat de manera extrema i un poc teatral –en definitiva, una figura típica de la mitjana noblesa valenciana del segle XV.

 

Joanot Martorell es proposà de defensar l’honor de la seva germana petita, Damiata, que havia estat posseïda pel seu cosí segon Joan de Monpalau, el qual sembla que li havia donat paraula de matrimoni sota jurament (recordeu que el matrimoni secret, sense cerimònia, basat només en la paraula i el jurament, fou durant molt de temps tant novel·lesc com històric, i motiu de molts conflictes). Com que el temps passava i el matrimoni no es concretava, Martorell desafià el seu cosí amb una lletra de ‘requesta de batalla a ultrança’ amb què s’inaugura una llarga correspondència entre tots dos. Són les lletres de batalla que s’intercanviaven molts cavallers de l’època per resoldre els seus afers per via no judicial.

 

Cal tenir present que les lletres de batalla no eren solament llegides pel seu destinatari, sinó que sovint eren també afixades a les cantonades dels carrers i a les portes de les cases i de les esglésies, amb la qual cosa l’honor de la germana quedà fortament malmès, en no haver negat mai Monpalau d’haver-la posseïda; de fet, Damiata restà soltera tota la seva vida.

 

En les lletres de batalla s’observava un cerimonial molt concret; calia, sobretot, cercar el jutge i la divisa, és a dir, les condicions en les quals es lluitaria i l’armament amb què s’havia de batallar. El requeridor (qui desafiava) oferia sempre la tria al seu contrincant, per evitar la sospita de qualsevol avantatge deshonrós. L’última carta que Martorell adreça a Monpalau és signada a Londres; li comunica que ha trobat jutge i plaça segura i li tramet la citatòria i el salconduït reial perquè arribi sense problemes a Anglaterra; el jutge és ni més ni menys que el rei Enric VI (aleshores, un jove de divuit anys, enlluernat per la gallardia de Martorell).

 

Tant Joan de Monpalau com Joanot Martorell tingueren disputes d’aquesta mena amb altres cavallers, de vegades sense que hi hagués motius, com quan Martorell fou requerit per un cavaller errant de nom Jaume Ripoll. El comportament bel·licós i classista de la noblesa valenciana del segle XV en general i en particular del cavaller Joanot Martorell posa de manifest, a través d’incidents com el mantingut amb Joan de Monpalau, que entre la realitat i la ficció no hi havia pas grans diferències. Martorell sap molt bé de què parla quan descriu els combats singulars en què participa Tirant; tots els rituals cavallerescos, les notícies de la cort d’Anglaterra, les descripcions de les armes defensives i ofensives etc., es corresponen a la realitat de l’època.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *