ANIMALS DE L’HORT

INVERTEBRATS

PUGÓ


De animals de l’hort

Són uns insectes molt petits que es reprodueixen molt ràpidament. Xuclen la saba de les plantes, especialment de les fulles més joves, i provoquen l’enrotllament de la fulla. Hi ha molts tipus de pugons, de diferents colors (negres, verds, grisos,…). Vigilarem la presència de formigues i formiguers. Aquestes incansables treballadores acostumen a mantenir colònies de pugons als seus formiguers durant l’hivern per dur-los a “pasturar” als brots tendres d’hortalisses a partir del bon temps primaveral.

Quasi totes les plantes del nostre hort són sensibles de tenir pugons. La primera manera de combatre’ls és raspallant les fulles. Per combatre ecològicament aquest invertebrat pots consultar la pàgina de tractaments ecològics.

FORMIGA

De animals de l’hort

El cos de les formigues aquesta clarament dividit en tres seccions: el cap, el tórax i el gáster (L’estreta cintura està localitzada en el abdomen, a la part del abdomen després de la cintura se li denomina gáster). La cintura pot tenir un o dos segments petits, depenent de les espècies. Les formigues són insectes socials que viuen en colònies que tenen una o més reines i moltes obreres. La reina generalment es queda al fons del niu fora de perill. La majoria de les formigues que un veu són les obreres que són totes femelles. Depenent de les espècies, les obreres tenen grandàries similars o hi ha variació de grandària. Les formigues solen ser de colors obscuros o colors de la terra. Unes espècies són negres, altres color terra-vermellós, altres marró clar i altres marrons.

Impacte a l’Ecosistema
Positiu
A través del món, les formigues són un dels depredadors més importants dels invertebrats petits, incloent altres insectes. Les formigues defoliadoras en els tròpics americans són els herbívors (consumidors de plantes) més importants, superant als mamífers de pastoratge. En molts ecosistemes, les formigues són importants dispersores de les llavors que elles recullen. En les zones desérticas, són un de les principals consumidors de llavors. En qualsevol lloc que visquin, elles treballen i airegen el sòl tant com els cucs de terra (depenent de les especificacions de l’ecosistema).

Negatiu

Algunes espècies de formigues se’ls considera pestes, perquè viuen i protegeixen un territori que considerem nostre o perquè elles volen consumir productes que nosaltres necessitem. Per exemple, les formigues defoliadoras (veure la secció “Positiu” dalt) competeixen amb nosaltres per cultius en els tròpics Americans. Les formigues braves colonizan pasturatges humits (incloent jardins) amb una facilitat alarmant. Les formigues fusteres que estan adaptades a viure en fusta morta consideren la fusta morta de les cases un lloc apropiat, especialment si està mullada. Diverses espècies de formigues oportunistes poden infestar cuines, rebosts i areas amb menjar per als animals a la recerca d’aliments apropiats. També, algunes formigues (com les seves familiars les vespes i les abelles) tenen un potent agulló. Com amb les abelles, algunes persones poden tenir hipersensibilitat a les picotades de formigues.

Per combatre ecològicament aquest invertebrat pots consultar la pàgina de tractaments ecològics.

MARIETA

De animals de l’hort

Són insectes petits, amb una grandària que va de 1 a 10 mil·límetres. Solen ser de vius colors, amb taques negres sobre un fons taronja, groc o vermell, que no és una closca sinó gruixudes ales transformades, anomenades élitres, que protegeixen les ales funcionals per al vol, el segon parell. El seu cap, antenes i potes són negres. La seva forma és oval, amb extremitats curtes. Atès que són útils, acolordes i inofensives per als humans, són insectes vists tradicionalment amb simpatia i fins i tot se’ls considera en alguns llocs signe de bona sort.

Els vius colors de les marietes de set punts serveixen per a mantenir allunyats als predadores, que solen associar els colors brillants (especialment el taronja i negre o el groc i negre) amb el verí. Això es denomina aposematisme o coloració aposemàtica. De fet, algunes marietes de set punts són realment tòxiques per a predadors de petita grandària, com llangardaixos o ocells petits, encara que un humà podria menjar diversos centenars de marietes de set punts sense notar cap efecte. Els ous són de color groc, posats en grups sobre les fulles. Després d’una setmana, dels ous surten les larves que tenen sis potes, i gran mobilitat. Solen ser de color negre amb minúscules taques blanques i ataronjades, encara que hi ha una gran varietat segons l’espècie. Aquestes larves muden tres vegades abans de convertir-se en pupas que s’adhereixen a les fulles, tiges o roques, i són d’un color ataronjat i negre. D’aquestes emergeix un adult de color groc sense tenir encara definits els colors de l’adult; aquests apareixen en unes poques hores. El seu depredador natural són els ocells, però el seu desagradable sabor les preserva de ser ingerides. Per altra banda, les marietes de set punts són molt benvolgudes ja que són depredadores naturals dels àfids (pugons), cocos, puces, àcars i coxinillas que són plagues per a l’agricultura. Una marieta de set punts adulta s’estima que pot consumir més de mil d’aquests animals durant l’estiu i si tenim en compte que una femella pot tenir més d’un milió de criatures ens adonarem de perquè són considerats com insecticides naturals. En molts llocs del món s’utilitzen per al que es coneix com control biològic de les plagues; és a dir, eliminar els animals perjudicials per a l’agricultura utilitzant els seus enemics naturals, en lloc d’utilitzar productes químics.

PAPALLONA

De animals de l’hort

Es caracteritzen per tenir unes ales cobertes d’escates que poden ser de molts colors. La vistositat d’algunes d’elles les ha fet famoses arreu del món. Cal dir, però, que no totes les papallones són de colors bonics i llampants. Per exemple, les papallones nocturnes solen ser més petites, de colors apagats i discrets.

Els colors de les papallones poden tenir diferents funcions, com per exemple servir per camuflar-se, o bé espantar un depredador imitant els ulls d’un gran animal.

Les papallones adultes de la majoria d’espècies s’alimenten bàsicament del néctar de flors. Per fer-ho disposen d’un aparell bucal modificat, amb l’espiritrompa, que és un conducte llarg que s’enrolla en espiral i que pot desenrotllar-se per succionar el nèctar, de manera semblant a com es fa amb una canya de beure. De vegades l’espiritrompa és tant llarga com tot el cos de la papallona.

Les papallones tenen una funció molt important dins els ecosistemes, la pol·linització. Anant de flor en flor les papallones barregen els diferents pol·lens, fecundant així altres flors.

El problema per l’hort el solen causar les erugues que surten dels ous que ponen, que fins que es fan grans mengen gran quantitat de fulles.  Pel tractament de les erugues consulteu la pàgina de tractaments ecològics.

ABELLA

De animals de l’hort

Té el cos recobert de pèls, té 6 potes, un agulló i mesura uns 2 cm.
Com tots els insectes té el cos dividit en tres parts: cap, tòrax i abdomen.Té ales per volar.
S’alimenta d’aigua, pol·len i nèctar.
La reina que és l’única femella fèrtil, pon fins a 30.000 ous en les cel·les del rusc; d’uns naixeran abellots i d’altres naixeran obreres.
La reina pon un ou a cada cel·la, del que neix una larva que és alimentada per les obreres. Quan la larva ocupa tota la cel·la la tapen amb cera, llavors la larva fa un capoll i es produeix la metamorfosi que dura una setmana. Un cop surt l’abella adulta, la cel·la es netejada i la reina hi pon un altre ou.
Viuen en el rusc.
Són animals socials i estan perfectament organitzades.
Unes obreres recullen el nèctar de les flors; altres construeixen les cel·les amb cera, on es guarda la mel i on la reina pon els ous.
Els abellots no treballen; viuen pocs dies i només s’ocupen de fecundar la reina.
Les abelles s’orienten per la posició del sol. Quan una obrera troba aliment torna al rusc i fa una dansa en la que assenyala la distància i l’angle del lloc on ha trobat l’aliment.
La mel és feta amb nèctar de flors barrejat amb substàncies que fabriquen les abelles. Per conservar la mel la guarden en cel·les en les que injecten una gota d’àcid fòrmic i que tapen amb cera.
També fabriquen pròpolis, una substància amb la que tapen forats i recobreixen els cossos d’animals morts dins el rusc.
Les larves de les futures reines són alimentades amb gelea reial durant 6 dies.
Quan neixen les noves reines, la reina vella i la meitat de les obreres marxen del rusc per construir-ne un de nou.
De totes les noves reines només en queda una en el rusc; les altres moren o marxen.
Les abelles són els principals pol·linitzadors de l’hort, s’han de cuidar.

VESPA

De animals de l’hort

La vespa és fàcil de reconèixer pel seu abdomen amb franges negres i grogues.Té aparell bucal mastegador i llepador, dues antenes i un abdomen allargat amb un agulló al final amb el que piquen i injecten el verí.
Les sis potes són llargues i primes.
S’alimenta de substàncies vegetals i de petits insectes.
La reina pon els ous. De l’ou surt la larva que passa per diversos estadis.
La reina caça altres insectes, els mastega i els converteix en una mena de polpa amb la que alimenta les larves. Quan aquestes es fan adultes ajuden la reina a mantenir les noves cries.
Les vespes viuen en petits grups dins de nius de paper fabricats amb fibres vegetals. Al niu hi viuen les obreres, les femelles i els mascles.
Costums: Acostumen a volar seguint unes zones determinades; si es troben amb una persona li piquen perquè intenten que s’aparti del seu trajecte.
L’agulló de la vespa no té ganxos; per tant, quan pica no mor i pot tornar a picar de seguida.

ARANYA

De animals de l’hort

La coloració de cada individu pot oscil·lar entre groc a gris molt fosc, però tots els individus tenen marques moteadas en el dors amb cinc o més punts blancs grans formant una creu. Els punts blancs són produïts per cèl·lules que estan farcides de guanina, que és un subproducto del metabolisme de les proteïnes.Les potes d’aquesta espècie (com moltes de les espècies d’aranyes constructores de teles orbiculares) estan áltamente especialitzades per a la vida en la teranyina.
Un bon exemple d’això és la reducció del tercer parell de potes altament implicat en la construcció de la tela i a embolicar en seda a les preses així com en el desplaçament per la teranyina. El mecanisme pel qual les aranyes no es peguen a la cola de la seva pròpia teranyina encara està en disputa. Una possibilitat és la secreció d’olis en la punta de les seves potes i altra que al desplaçar-se toquin el menys possible els nódulos de cola de l’espiral pegajosa (els fils radials no duen cola). Quan se’ls molesta les aranyes de jardí estridulan o chirrian (és l’acte de produir un so fregant entre si certes parts del cos), a més d’agitar-se amb violència en la seva tela. És difícil provocar a una aranya de jardí perquè mossegui; si ho fa, la picada és lleugerament desagradable, encara que absolutament innòcua per als humans. Les femelles construïxen grans xarxes i les hi pot veure cap baix en les seves teles, freqüentment en el centre d’aquestes, esperant que una presa s’embulli en ella. És llavors quan la capturen i emboliquen en seda abans de devorar-les. Cada nit mengen la seva xarxa al costat de molts dels insectes petits que han quedat atrapats en ella, un procés que triga uns minuts i que és seguit per la confecció d’una nova tela el matí següent. Aquesta espècie com tots els araneidos té un dimorfismo sexual molt marcat, sent els mascles molt més petits i quan van a fecundar a la femella és possible veure com s’acosten a ella amb summa cura per a evitar ser devorats per ella.

CARGOL

De animals de l’hort

La closca és de color marronós amb franges més fosques. Pot arribar a fer entre 20 i 40 mm segons les zones.
Menja fulles tendres i sucoses, especialment quan estan humides per la pluja o la rosada nocturna.
Tot i que el cargol té els dos sexes, cal que s’aparelli per produir-se la fecundació.
Posa els ous (entre 10 i 100) en un forat d’uns 7-8 cm que excava al terra.
Les cries neixen un mes després i van creixent lentament.
Viuen en molts llocs diferents; els podem trobar tant en horts com en conreus.
S’amaga sempre que les condicions no són favorables. Surt quan hi ha humitat i s’arrossega sobre el seu peu deixant anar una bava llefiscosa que li permet desplaçar-se lentament.
Poden causar grans destrosses en els brots tendres de les fulles de les plnates de l’horts. A l’apartat de tractaments ecològics trobareu diferents remeis per combratre’ls.
Viu uns 4 o 5 anys.

LLIMAC

De animals de l’hort

Els llimacs acostumen a ser nocturns. La seva activitat està en funció de l’època de l’any, la temperatura i la humitat. Són actius a partir d’un determinat limiti mínim de temperatura i no mes enllà d’un determinat màxim.

El cicle de vida dels llimacs, la velocitat de la seva reproducció i el seu creixement són condicionats pels factors climàtics, la llum i el menjar disponible, factors que determinen també la densitat de la població. Els hiverns suaus afavoreixen la supervivència dels ous i dels llimacs joves i el seu desenvolupament. En canvi un hivern molt sec i molt fred pot limitar la seva reproducció.

Els llimacs hortícoles no es mouen quan la temperatura baixa per sota de 5°C. L’interval de temperatures per a l’activitat dels llimacs grisos se situa en un màxim de 18°C i són inactives a 0°C. Els llimacs es moren quan la temperatura assoleix -3°C però en general s’oculten a fons al terra quan els períodes de gelada arriben.

Sense humitat, els llimacs no poden produir moc i per tant no poden desplaçar-se. En èpoques seques es refugien al terra per esperar la tornada de les pluges.
[modifica] Desplaçament

Els llimacs es desplacen poc. Poden recórrer, en condicions òptimes, entre 2 i 7 m diàriament. El moc és indispensable per al desplaçament dels llimacs. Quan es mouen, una glàndula situada a l’extremitat anterior del peu, secreta moc, que és aixafat sota la placa de reptació i li permet lliscar. Quan se situen en un àrea on la vegetació és abundant, els llimacs no es dispersen de més de 50 cm al dia. Troben el seu menjar gràcies als seus òrgans olfactius i a les seves papil·les gustatives.
[modifica] Alimentació
Deroceras praecox

L’alimentació dels llimacs és molt variada. S’alimenten freqüentment i en la mesura possible amb teixits vegetals (fulles, material en descomposició) però poden consumir també residus animals. El gran llimac o el petit llimac gris prefereixen les plantes a la superfície del terra. En període de sequera, els petits llimacs viuen dins del terra i roseguen les parts subterrànies de les plantes.

Un llimac pot menjar fins i tot la meitat del seu pes en una nit. El llimac gris absorbeix entre 30 i 50 mg al dia, però el gran llimac es pot empassar entre 5 i 10 g al dia. Alguns llimacs s’alimenten d’una vegada, però d’altres se’n proveeixen en successives ocasions durant la mateixa nit. Sovint resulten perjudicials per a l’agricultura en menjar i embrutar amb els seus excrements els vegetals. S’eliminen amb molusquicides o altres mètodes biològics.

CUC DE TERRA

De animals de l’hort

El cuc de terra viu en caus terra sota. Durant el dia s’amaga i de nit surt superfície a la.

El cos del cuc és llarg i tou i està format per molts anells i segments. animal Aquest no té ulls, ni orelles ni nas, però a través de la pell pot notar la llum. També pot sentir petits moviments o vibracions.

Per menjar, el de terra cuc s’empassa la terra, en la qual hi ha petits bocins de plantes i d’animals en descomposició.

El cuc de terra sol arrossegar mortes al seu cau fulles, on es descomponen, cosa que afavoreix el creixement de les plantes.

Aquest animal és molt beneficiós per conreus als, perquè per menjar remou la terra i la deixa més esponjosa. A més, els caus o les galeries que forma fan que pluja l’aigua de la hi penetri amb més facilitat.

SALTAMARTÍ

De animals hort

Fa uns 7 cm de llarg. És de color marró amb taquetes fosques.
Té el cap gros amb dues antenes que quasi doblen la llargada del cap. Els ulls tenen ratlles verticals que faciliten la seva identificació. Té fortes mandíbules.
Les potes del davant i del mig són curtes, mentre que les del darrera són llargues i saltadores, amb espines als marges.
Les ales són grans i són més llargues que l’abdomen.
S’alimenten de vegetals.
Es reprodueix per ous durant la primavera. Les nimfes són de color verd brillant; a mesura que van fent les mudes de pell es van tornant marronoses.
Viu en les zones càlides d’Europa i del nord d’Àfrica, amagant-se entre els arbustos i els arbres.
Hiverna en estat adult i se la pot veure durant tot l’any.
Si en tenim molts a l’horts poden menjar-se els brots tendres de les plantes, però normalment només són un perill en plagues.

PREGADEUS

De animals hort

Insecte allargat que fa uns 6-7 cm de longitud. El cap té molta mobilitat i amb els dos ulls compostos grans té un ample camp de visió.
Té sis potes, de les quals les 2 potes del davant són les que utilitza per capturar les preses.El mascle té ales ben desenvolupades i pot volar.L’abdomen de les femelles és més gruixut que el dels mascles.
És de color verd, marró o grogós, segons el terreny per on es mou.
Menja altres insectes que captura esperant tranquil·lament que se li apropin.
Es reprodueix per ous. Els posa a la tardor dins ooteques sota les pedres o enganxades a branques. Les ooteques tenen aspecte d’esponges i contenen uns 200 ous.
Cap a finals de primavera neixen les nimfes que muden 6 vegades fins a esdevenir adultes.
Viu en zones ben assolellades i descobertes, amb vegetació baixa o esclarissada.
És habitual que la femella es mengi al mascle després de l’aparellament.
Al món hi ha més de 100 espècies de màntids, però a Catalunya només podem trobar 8 espècies diferents.

PORQUET DE SANT ANTONI

De animals hort

Els porquets de Sant Antoni són crustacis terrestres.
Al cap hi tenen 2 ulls compostos, 2 antenes i mandíbules. El cos està format per segments que tenen un parell de potes, excepte els finals.
S’alimenten de restes orgàniques de matèries en descomposició.
La femella pon els ous i els guarda en una cambra incubadora fins que neixen les larves. Aquestes deixen la mare i muden la pell algunes vegades.
Viuen en ambients humits, entre les fulles caigudes, sota les pedres o a les coves.
Mengen de nit.
Al món hi ha més de 3.000 espècies de porquets de Sant Antoni.
Els trobarem també als llocs foscos i sobretot a dins del compostador.

VERTEBRATS

PIT ROIG

De animals hort

Ocell petit i arrodonit que fa uns 14 cm de llargada.
És de color marronós per sobre i gris blanquinós per sota, amb una gran taca vermellosa ataronjada que li omple la car i part del pit.
El mascle i la femella tenen la mateixa coloració, però els joves són més marronosos i pigats, sense la taca vermellosa.
Menja insectes, cucs de terra, fruits i restes d’aliments.
Fa el niu en un forat d’un mur de pedres o d’un arbre.
La femella pon dues vegades cada any entre 4 i 6 ous i els incuba uns 14 dies.
Els pollets ja volen al cap de 2 setmanes.
Viu als boscos humits i també se’l pot veure pels horts i pels parcs i jardins de les ciutats.
Camina i salta pel terra cercant menjar. Quan sent el perill aixeca la seva cua.
Es deixa veure fàcilment durant l’hivern, ja que s’apropa molt als humans.
El seu cant és variat.
Els adults acostumen a estar tot l’any en el mateix territori.
Durant l’hivern arriben al nostre país pit-roigs que venen del centre i el nord d’Europa.

COLOM

De animals hort

Ocell d’uns 33 cm de llarg. És de color gris amb dues bandes negres a les ales.
El cap és gris fosc amb tonalitats verdoses i liloses al coll; la cua també és fosca.
El bec és fosc amb una franja blanca i les potes són vermelloses.
Menja llavors i grans.
El mascle festeja la femella seguint-la i inflant el pit, a la vegada que fa un soroll típic.
Construeix el niu en forats de les roques o de les cases.
La femella pon 2 ous blancs, que tant ella com el mascle incuben durant dues setmanes i mitja. Les cries són capaces de volar al cap de cinc setmanes.
Pot fer dues o tres postes per any, durant la primavera i l’estiu.
Viu en estat salvatge prop de penya-segats rocosos i abunda en estat domèstic en pobles grans i ciutats.
Acostuma a volar amb rapidesa formant grups de diversos individus.
El colom salvatge s’anomena colom roquer.
Els coloms missatgers són coloms ensinistrats a anar i venir de llocs concrets.
Els coloms de les ciutats es reprodueixen amb molta facilitat i provoquen grans problemes per la concentració dels seus excrements.

PARDAL

De animals de l’hort

Ocell molt comú que fa uns 14 cm de llarg.
És de color marró pel dors i les ales; el pit i els laterals del cap són gris clar.
El mascle té una taca negra a la part superior del pit que el fa clarament identificable.
La femella no té aquesta taca.
Menja llavors, fruita, insectes, pa.
Fa el niu en forats i escletxes de les cases; també sota les teules de les teulades i en arbres dels jardins.
El niu està fet amb herba, trossos de roba, llana, papers, etc.
La femella pon 4-5 ous de color blanc amb taques marronoses. Els ous són incubats pel mascle i la femella durant 2 setmanes; després neixen els pollets que abandonen el niu al cap d’unes 3-4 setmanes.
Viu en les zones habitades i en les terres cultivades que les envolten.
Acostuma a moure’s caminant i saltant pel terra de carrers i camins buscant menjar.
És un ocell sedentari. Un cop acabat el període de reproducció forma grans estols que es mouen pel damunt dels camps acabats de segar buscant aliment.

MERLA

De animals hort

El mascle és de color negre amb el bec groc i té un cercle groguenc que envolta l’ull. Fa uns 25 cm de llarg.
La femella és de color marronós, amb tonalitats rogenques al pit.
Menja insectes, cucs de terra i fruites.
Fa el niu amb terra i tiges menudes.
La femella pon dues o tres vegades cada any entre 3 i 6 ous i els incuba entre 12 i 14 dies.
Els pollets marxen del niu als 12-13 dies, tot i que encara tenen dificultats per volar.
Viu als boscos humits i també se la pot veure pels jardins de les ciutats.
Camina i salta a batzegades. Quan sent el perill aixeca la seva cua. El seu cant és molt peculiar i apreciat pels humans.
Els adults acostumen a estar tot l’any en el mateix territori; d’aquesta manera coneixen molt bé on viuen i on troben menjar.

SARGANTANA

De animals de l’hort

Fa uns 6 cm des del cap fins al començament de la cua, la qual pot arribar a fer uns 12 cm de llarg.
Pot tenir variacions en els colors i en els dibuixos; així pot ser de coloració marronosa, grisenca, amb ratlles de color blanc i amb punts foscos.
Caça petits insectes com mosquits, mosques, petits escarabats, formigues, …
La femella pon 2-4 ous en cada posta; en pot fer dues o tres per any.
A les poques setmanes neixen les petites sargantanes, les quals són fosques i tenen la cua verdosa.
Viu en zones rocoses, marges, parets, troncs d’arbres i fins i tot en zones de conreu. En èpoques fredes hiverna o només surt en dies de sol.
Li agrada estar-se quieta rebent el sol; ja que necessita escalfar-se per regular la temperatura corporal.
És una gran escaladora i puja fàcilment per les parets amagant-se als forats que troba.
Ens ajuda força a mantenir el nostre hort lliure d’insectes.

GRANOTA

De animals hort

Té la pell de color verd viu, però sovint està pigmentada amb tons de verd més fosc.
Les potes posteriors són molt llargues.
Caça petits insectes amb la seva llengua que llença amb rapidesa i precisió.
A inicis de la primavera s’aparella i la femella pon els ous (entre 5.000 i 10.000) cap a l’abril.
Els cap-grossos neixen a finals de juny i durant l’estiu. Llavors es produeix el fantàstic procés de metamorfosi, gràcies al qual esdevindran granotes adultes al cap d’uns mesos.
Viu en basses naturals i en zones d’aigües lentes com petits torrents, rieres i rius. També en basses fetes per l’home i en canals de regadiu.
Li agrada amagar-se entre la vegetació de les vores, o estar-se quieta surant entre les plantes aquàtiques.
És difícil veure-la perquè al més mínim soroll salta i se submergeix. És bona saltadora i nedadora.
Canta durant la primavera i l’estiu.
Hiverna durant tot l’hivern.
El seu cant, molt conegut i familiar, és una mena de “croac” que va repetint amb variacions; els mascles acostumen a cantar tots junts, sobretot en el període d’aparellament.
Si no tenim una bassa prop del nostre hort difícilment tindrem granotes, però si en tenim ens ajuden força a controlar els insectes de l’hort.

6 comentaris

  • Elisenda (6 anys)

    Felicitats,heu fet un treball força exhaustiu.

  • andrea (6 anys)

    m’agradat molt y ma ayudat en la escripció d català perque no savia que menhaven els cucs de terra moltes gracies =)

  • ainhoa (3 anys)

    M’ha ajudat en el meu treball de català perque no ho sabia

  • ainhoa (3 anys)

    gracies

  • clara (2 anys)

    m’ha agradat molt moltes gracies

  • Noor (6 mesos)

    Es de molta ajuda!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

 
Go to Top