Qui controla el passat, controla el futur. Qui controla el present, controla el passat.

L’exposició: Combat per la Llibertat

El 26 de gener de 1939 les tropes nacionals entren triomfals a la ciutat pel carrer de Topete. A Terrassa s’acaba una guerra. Una altra comença de forma sòrdida i cruel contra qui s’oposi a la dictadura feixista del general Franco.

Consells de guerra, afusellaments, empresonaments i desterraments pretenen allunyar l’esperança de tornar a viure en una República i estroncar qualsevol inquietud de lluita per recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya. Durant prop de quaranta anys la Dictadura manté el control absolut sobre la memòria col·lectiva. Tan sols la persistència de les memòries personals i la tenacitat de la lluita clandestina s’oposen a la maquinària propagandística i repressiva del règim franquista.

Però la memòria sempre és selectiva. Durant la transició es confon reconciliació –necessària- amb un oblit que només afecta a la societat civil antifranquista i que silencia la memòria dels perdedors de la guerra. Incorporar a la memòria col·lectiva el que va significar la llarga negra nit del franquisme i el combat per la llibertat protagonitzat per nombroses persones que patiren detencions, tortures, presó i, fins i tot, la mort continua sent un deute històric de la Democràcia.

ESTABLIMENT DEL “NUEVO ESTADO”

La definitiva victòria dels nacionals l’1 d’abril de 1939 dóna pas a un període de repressió organitzada i estatalitzada sense precedents. Detencions i judicis arbitraris, depuracions, empresonaments i execucions sumàries situen la por als carrers de la ciutat. Mentre els tribunals de Responsabilitats Polítiques s’aprofiten del clima de por i delació, la Delegación de Información e Investigación de Falange al carrer de Sant Pau s’acarnissa amb els interrogatoris.

A la repressió política se li suma l’enquadrament totalitari de la societat (Frente de Juventudes, Sección Femenina) i dels treballadors (Sindicato Vertical), així com la inexistència de drets i llibertats fonamentals (reunió, associació, manifestació, llibertat d’expressió) o el menyspreu cap a la identitat nacional catalana.

La maquinària repressiva del règim està perfectament engrassada per controlar i reprimir la societat civil. El Feixisme, el Nacionalcatolicisme i l’estructura repres

siva del «Nuevo Estado» donen una ràpida i eficaç resposta a les necessitats d’unes classes benestants preocupades pel control de la societat i per la consolidació del seu poder social, polític i econòmic.

DE LA NECESSITAT A LA LLUITA

Salaris baixos, jornades de treball infernals, penúria econòmica, fam i malnutrició, immigració i urbanisme descontrolats, precarietat als nous barris. Les condicions de vida a Terrassa durant el primer franquisme fustiguen una societat ja atemorida per la repressió política.

Els que s’atreveixen a demanar millores socials i laborals reben la desatenció, el silenci, el menyspreu i la repressió com a resposta. Les autoritats municipals estan més preocupades per mantenir amb mà de ferro el control social i la seva situació privilegiada que per afrontar la crua realitat de la majoria de terrassencs.

Aquestes injustícies acosten petits nuclis cap a una lluita perillosa i desigual. A partir de l’any 1946 comencen a aparèixer petites cèl·lules clandestines del PSUC, de la CNT, del Front Nacional de Catalunya i un petit moviment de dissidència catalanista i catòlic mig tolerat pel règim, però distanciat del nacionalcatolicisme espanyolista.

La primera vaga amb gran ressò a la ciutat és la gen

eral del 12 de març de 1951, que s’estén sota consignes com “No a los salarios de hambre; No a las jornadas agotadoras”. L’oposició política es vincula amb les reivindicacions socials i laborals. El cas més paradigmàtic és el de la Vaga de les Bicicletes de 1956. Un increment desproporcionat de l’impost aplicat a un mitjà de transport fonamental per als treballadors de l’època porta un centenar de persones a manifestar-se demanant l’augment dels salaris i la reducció dels preus dels productes bàsics.

Dades de l’exposició Combat per la Llibertat de Terrassa

Les entrevistes de Kaos. Terrassa

FOTOGRAFIES DE L’ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A TERRASSA >>>

EXPOSICIÓ COMBAT PER LA LLIBERTAT, TERRASSA 1939-1979 >>>

ÍNDEX

PRÒLEG DE JOSEP FONTANA 21

INTRODUCCIÓ 25

Lourdes Plans i Campderrós

I. LES LLIBERTATS ANORREADES. 31 .
Una negra nit amb veus callades (1939-1945)

1.1 L’ocupació militar 31

1.2 El nou ordre polític 32

1.2.1 La Falange 33
1.2.2 L’Ajuntament 35
1.2.3 L’Església 38
1.2.4 Els governadors civils 39

1.3 Els mecanismes autoritaris de control social: la repressió i la por 40
1.3.1 Les depuracions professionals de funcionaris i mestres 44
1.3.2 Les depuracions a les fàbriques 51
1.3.3 Les detencions i empresonaments 53
La presó de Terrassa 55
La presó Model de Barcelona 56
La redempció de penes pel treball 58
Les Juntes de Llibertat Vigilada 61
Els camps de treball 66
Els afusellats al Camp de la Bota 68
Las responsabilitats polítiques 72

1.4 L’exili terrassenc 75
1.4.1 La lluita dels exiliats contra el feixisme. Les víctimes dels camps de concentració nazis 76

1.5 Les condicions de vida durant la postguerra 79
1.5.1 Les petites resistències. Els partits polítics en la clandestinitat 82
El referèndum de 1947 86

1.6 La sociabilitat cultural durant els primers anys de la dictadura 91

Josep Lluís Lacueva i Moreno

II. PRIMERES RESISTÈNCIES, CONFLICTIVITAT SOCIAL I UNA ALTRA CIUTAT A L’HORITZÓ 99 .

2.1 Temps de dissidències i esperances 99

2.2 Coerció sindical, inoperància econòmica i primeres protestes obreres 110

2.3 Els nous terrassencs i el creixement de l’oposició clandestina 124

Josep Lluís Lacueva i Moreno

III. ENFORTIMENT DE LA LLUITA ANTIFRANQUISTA 169

3.1 Activitats subversives i parròquies obreres 169

3.2 Un nou moviment obrer 203

3.3 «Tarrasa la Roja» 248
3.3.1 La vaga d’AEG Ibérica de Electricidad, S.A 360

Josep Lluís Lacueva i Moreno i Manuel Màrquez i Berrocal

IV. L’ECLOSIÓ D’UNA SOCIETAT CIVIL ANTIFRANQUISTA 423

4.1 Lluitar per una causa justa 423

4.2 Conflictivitat social i extensió de la cultura democràtica 480

4.3 La lluita per l’amnistia 536

Manuel Màrquez i Berrocal

V. LA TRANSICIÓ A TERRASSA, ENTRE LA IL·LUSIÓ I EL DESENCÍS 551

5.1 De la dictadura a la democràcia (1975-1982) 551

5.2 Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia. Catalunya (1975-1980) 565
5.2.1 Els organismes unitaris de les forces antifranquistes a Catalunya 567
5.2.2 Els processos d’unificació de les forces polítiques catalanes 574

5.3 La força que impulsà el canvi de règim: el moviment obrer i les CCOO 575

5.4 La transició a Terrassa (1975-1979) 583
5.4.1 Terrassa en crisi 583
5.4.2 La Terrassa del post mortem 592
5.4.3 La reorganització política de l’antifranquisme: diversificació i divisió 597 .
5.4.4 Terrassa: el franquisme camina vers la democràcia 678
5.4.5 Vers la consolidació de la monarquia constitucional 724
La crisi del moviment veïnal 788
La crisi del PSUC (1976-1979) 791
Els moviments autònoms a Terrassa: l’Asamblea de parados (APT) i l’Asociación de Trabajadores por una Vivienda Digna (ATVD) 803
El referèndum constitucional 818
5.4.6 El camí cap a la democràcia municipal 820
Les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979 830
Programa de govern de Manuel Royes, el primer alcalde democràtic 40 anys després de finalitzar la Guerra Civil i de dictadura franquista 850

Manuel Màrquez i Berrocal

VI. ANÀLISI SOCIOLÒGICA DELS REPRESALIATS SOTA ELFRANQUISME A TERRASSA (1939-1977) 857

ÍNDEX DEL CONTINGUT DEL CD

CRONOLOGIA 5

ANNEX

TAULES 93
1. Funcionaris municipals depurats (1939) 93
2. Depuració dels professors de Terrassa (1939) 110
3. Obrers acomiadats a Terrassa (1939-1940) 112
4. Prisión del Partido de Tarrasa (1941) 114
5. Víctimes i lluitadors antifranquistes terrassencs empresonats al Centre penitenciari d’homes (presó Model i presó de Partit de Terrassa) i de dones de Barcelona (1939-1977) 115
6. Terrassencs executats (1939-1943) 170
7. Afectats per la Llei de Responsabilitats Polítiques 174
8. Terrassencs morts a Mauthausen o als Kommandos exteriors d’aquest camp 191
9. Detinguts en el Dipòsit Municipal de Terrassa (1951-1975)194
10. Processats terrassencs pel TOP 214
11. Dades estadístiques de la població de Terrassa (1935-1981) 217

DOCUMENTS 224

1. Auto de processament pels fets del 27 d’octubre de 1967 224
2. Primera sessió de l’Assemblea Democràtica Terrassa (febrer de 1972) 227
3. Sentència d’absolució de Mn. Joaquim Garrit Rigol 227
4. Jueves Santo ¿Día del amor fraterno? 231
5. 1er de Maig al poble de Terrassa.(1976) 233

APÈNDIX 235

1. Fitxa del servei de llibertat vigilada: Maria Bigordà Montmany 235
2. Fitxa del servei de llibertat vigilada: Luis Labòria Sempere 235
3. Ordre de desterrament emesa per l’Ajuntament de Terrassa 236
4. Ordre d’empresonament de cinc treballadors amb motiu d’una vaga el 1951 237
5. Ordre del director de la presó Model de Barcelona perquè es mantingui sota una estricta vigilància un grup de presos polítics terrassencs acusats de reorganitzar el PSUC 238
6. Nota informativa de la JSPB sobre els contactes entre membres de la JOC i del PSUC a Terrassa 239
7. Full volander de l’Oposició Sindical Obrera de Terrassa (1964) 240
8. Nota informativa de la JSPB sobre la detenció de militants comunistes Índex del PSUC (1964) 241
9. Full de propaganda electoral de la candidatura democràtica que es va presentar a les eleccions municipals franquistes pel terç familiar (1967) 244
10. Ordre judicial de presó preventiva contra el militant de CCOO i del PSUC Juan Martínez (1966) 245
11. Nota informativa de la Guàrdia Civil sobre la manifestació del 27 d’octubre de 1967 a Terrassa 246
12. Nota informativa de l’alcalde de Terrassa, Miguel O­nandia Nunell, sobre els fets ocorreguts el 27 d’octubre de 1967 247
13. Ordre d’ingrés en cel·les de càstig de la presó de Jaén del pres polític terrassenc Eduardo López Aguilar (2 de febrer de 1969) 248
14. Nota informativa de la Guàrdia Civil sobre la jornada de l’1 de Maig convocada per Comissions Obreres l’any 1969 249
15. Full informatiu de CCOO sobre un conflicte laboral a l’empresa Materias Industriales (1969) 250
16. Nota informativa de la JSPB sobre una reunió de treballadors de l’empresa AEG a l’església de Sant Cristòfol i les dificultats dels informants de la policia per entrar dins el temple 251
17. Nota informativa de la JSPB sobre una assemblea dels treballadors d’AEG en vaga el març de 1970 252
18. Nota informativa de la JSPB en què es fa una descripció d’una assemblea de treballadors d’AEG en vaga celebrada a l’església de Sant Cristòfol (març de 1970) 253
19. Certificació d’una fiança ingressada al Jutjat perquè el militant de Comissions Obreres Juan Martínez Martínez obtingui la llibertat provisional 255
20. Full informatiu del Comitè de Solidaritat de Terrassa. Relació d’aportacions rebudes per ajudar les famílies dels presos polítics terrassencs 256
21. Autorització governativa del recital de Folk de Peter Seeger, el 7 de febrer de 1971, al pavelló de l’SFERIC 257
22. Full informatiu sobre la repressió a Terrassa (1974) 258
23. Nota informativa de la Guardia Civil sobre la distribució de fulls volanders del grup Organització Trotskista (OT) i de les Comissions Obreres 260
24. Notificació governamental d’una sanció contra el regidor José Ruiz i obertura d’un expedient per haver donat suport a un escrit en què es demanava l’abolició de la pena de mort i a favor d’una manifestació contra la selectivitat (1974) 261
25. Informe de la comissaria de policia sobre l’activitat de les juntes de veïns a Terrassa (1975) 262
26. Convocatòria d’una manifestació pel 18 de novembre de 1975 (ADT). 264. Combat per la llibertat Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979)
27. Nota informativa de la comissaria de policia sobre la negativa de dos regidors municipals, Josep Ruiz i Antoni Cunill, en donar suport a l’adhesió de l’acabat de proclamar rei d’Espanya, Juan Carlos I (1975) 266 .
28. Convocatòria d’una reunió de joves dins el marc del Congrés de la Joventut Catalana (1976) 267
29. Crida als treballadors de l’empresa Fontanals perquè assisteixen a una reunió sindical (1976) 268
30. Convocatòria d’una reunió del Comitè de Solidaritat i l’Associació d’expresos polítics de Terrassa (1976) 269.

Treball sobre el llibre: “Réquiem por un campesino español”

GUIÓ DE LECTURA

I.-  ANÀLISI

1. Història, argument i acció

1.1 Explica breument la sèrie de fets i situacions que exposa el llibre. Cal fer una síntesi on es pugui entendre l’argument general de la història. No cal explicar aspectes secundaris o de detall.
1.2 Fes una proposta de títol diferent a la de l’autor.

2. Espai i temps

2.1 Relaciona l’argument del text amb algun moment de la història real, ja sigui amb datació, o argumentant alguns fets etc.
2.3 Situa els espais físics on passa l’acció
2.4 Delimita el període de temps en que passa la història. Fes servir cites o arguments del propi llibre per justificar els teus propis arguments.

3. Personatges

3.1 Descriu els personatges més importants del text. Manera de vestir, de comportar-se la relació amb els altres personatges etc.
3.2 Identifica els personatges principals amb alguna de les ideologies treballades a classe. Cita alguna referència del text per justificar els teus arguments.

4. Interpretació

4.1 Quin et sembla que és el missatge que vol transmetre l’autor?
4.2 Quina visió de l’home i del món creus que es desprèn de l’obra? Observa el comportament dels personatges, l’ambient que es descriu o les declaracions que fan.
4.3 Creus que a partir de la lectura del llibre es reflecteix la ideologia de l’autor? Ho pots argumentar?
4.4 L’obra ens serveix per explicar els fets històrics?

II.-  Presentació del treball

- S’ha de fer a l’ordinador: Arial, 12. I a1,5 espais.
- Extensió és lliure.  (màxim 10 pàgines)
- Estructura i paginació:
1.- Portada amb les dades de l’alumne
2.- Índex
3.- Desenvolupament del guió que s’ha presentat
4.- Bibliografia o material de consulta.

Data de lliurament :  25 d’abril de 2013

LLIBRE EN PDF.  Requiem por un campesino español (Ramon J. Sender) 89 Kb

_______________________________________________

RÉQUIEM POR UN CAMPESINO ESPAÑOL, DE RAMÓN J. SENDER

A l’any 1953, Ramón J. Sender (Huesca, 1901-San Diego, 1982) va publicar la novel·la curta Mosén Millán a Mèxic, per culpa de la censura de la dictadura franquista. La novel·la va canviar el títol al 1960, convertint-se en Réquiem por un campesino español. Sender havia publicat abans Imán (1930), novel·la sobre la Guerra del Marroc (amb 21 anys, l’autor va ingressar a l’exèrcit per culpa del citat conflicte bèl·lic), Orden público (1932), novel·la sobre la presó (on hi va ingressar al 1927 per anarquista i per participar en accions contra Primo de Rivera), Siete domingos rojos (1932), obra centrada en la història del moviment anarquista espanyol, Crontraataque (1938), El rey y la reina (1947), Crónica del alba (1942-1966), les quals, juntament amb Réquiem por un campesino español (1953) i Los cinco libros de Ariadna (1957), són tots llibres sobre la Guerra Civil i l’exili republicà) i El lugar de un hombre, novel·la sobre el caciquisme del món rural espanyol. A Sender, el cop d’estat dels insurgents del 1936 el va enxampar a la Costa de Guadarrama amb la seva dona i fills. Ella i els fills se’n van anar a Zamora (a casa dels pares), i Sender,  va afil·liar-se a una columna republicana immediatament per defensar la democràcia, i no es varen tornar a veure mai més. A la seva dona la van afusellar per no confessar on estava el seu marit. Després de passar per algun camp de concentració, un cop acabada la guerra, ell va exiliar-se a Mèxic amb els seus dos fills, on hi va viure fins al 1942, on va ser professor de literatura, i on hi va morir al 1982. Abans, havia patit la caça de bruixes de McCarthy, que l’havia obligat a firmar un manifest anti-comunista, per conservar el seu lloc de treball. Va ser la història d’un home perseguit per unes idees avançades i llibertàries… o la d’un home que per defensar-les, va passar d’haver de defensar-les amb armes, a haver d’amagar-les i contradir-les per poder viure tranquil. Ramón J. Sender és un altre dels noms claus de la història de l’art d’Espanya que va haver d’exil·liar-se per culpa de la ignorància que va governar durant gairebé 40 anys a l’estat espanyol i de la que encara no ens hem guarit del tot.

Situada a a l’inici de la dictadura franquista, Réquiem por un campesino español, té com a motor narratiu la memòria i la consciència de Mosén Millán. A la memòria li ve la història de Paco el del Molino, qui va ser un dels primers escolanets, i que de ben menut demostrava unes inquietuds i una personalitat pròpies de l’individu que no es conforma amb l’educació basada en la imposició i l’ “això és així perquè sí i punt”. La història es trasllada al passat en els nombrosos flashbacks que hi trobem, quanMosén Millán recorda diferents moments de la vida de Paco. Hi ha un que resulta clau, quan el petit Paco acompanya al Mosén a fer l’extrema unció a un dels habitants més pobres del poble a una simple cova, on hi viu el moribund i la família. Paco no entén el perquè, però ho va entenent a mesura que passen els anys: el caciquisme i els privilegis provoquen la injustícia i la pobresa. Mosén Millán, és un dels còmplices del senyor Duc, una figura invisible que és propietari de totes les terres. Paco amb els anys va consolidant unes idees, i amb l’arribada de la República ja és un home adult que veu com l’oprtunitat per construir una societat justa i igualitària ha arribat, basada en l’educació i l’el·liminació dels capritxosos privilegis, donant pas a la formació d’ una sòlida democràcia que marqui una evolució social i econòmica que permeti al poble trencar unes normes de joc establertes només per beneficiar al terratinent i a l’esglèsia. Paco és rebel, exigent i crític, i representa la possiblitat de canvi que va existir durant un temps en aquest país. La història d’Espanya del segle XX és coneguda per tots. Ramón J. Sender és capaç de sintetitzar-la de forma sòbria, concisa i diàfana, amb uns personatges perfectament definits per unes paraules i accions, oferint un retrat d’un país que va tenir l’oportunitat de rentar-se la cara amb l’adéu d’Alfons XIII i l’ arribada de la democràcia i de la Segona República. El canvi no es va poder fer, perquè en pocs anys no va ser possible donar un gir de 180º a la història d’un país dominat per la monarquia i l’església gairebé desde que l’Imperi Carolingi i l’època de la Marca Hispànica. El relat de Sender resulta del tot clar i directe, per entendre dues maneres d’entendre la vida: la mentalitat represora que defensa a una minoria rica i poderosa o la que defensa la lliberat i la justícia per defensar el poble i els interessos de la majoria. Paco lluita per defensar la raó, les idees que permeten un progrés social i cultural, però lamentablement, qui va triomfar varen ser Franco i l’església, per tant, la irracionalitat més cruel.

L’obra es va adaptar al cinema al 1985, de la mà del director d’Organyà, Francesc Betriu, un dels grans cineastes espanyols, autor de Furia española (1975), La plaça del diamant (1979), El paraíso ya no és lo que era (2000) i Mónica del Raval (2009), amb Antonio Ferrandis en el paper de Mosén Millàn iAntonio Banderas en el de Paco, i amb la participació, entre d’altres, de Fernando Fernán-Gómez, qui es mereix un breu punt i seguit gràcies a una filmografia on hi trobem, per exemple, La vida por delante (1958), El mundo sigue (1963) y El extraño viaje (1964), tres excel·lents retrats de l’Espanya més grisa. Tornant a l’adaptació de Betriu, apuntar que el cineasta capta l’essència de la novel·la, oferint un film auster i cru que manté les constants temàtiques i formals de la novel·la original, resultant un film que aconsegueix traslladar-nos a la realitat d’una època i al patiment i impotència que va viure algú com Paco, qui representa d’alguna manera els valors democràtics, socials i inconformistes de la República. D’altra banda, destacar que l’autor de còmics, Carlos Giménez, autor entre d’altres de Los profesionales i Paracuellos, va realitzar una historieta sobre Réquiem por un campesino español per la sèrie España, una grande y libre.

Us deixem amb un petit fragment de l’adaptació al cinema de Betriu de la novel·la Réquiem por un campesino españo, novel·la que reflexiona sobre la mort de les idees democràtiques i progressistes després de la Guerra Civil Espanyola.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Font: http://www.bcncultura.cat/llibres/requiem-por-un-campesino-espanol/

Saber interpretar i explicar un text històric és fonamental per poder fer qualsevol treball d’història… però també d’altres matèries. Veure un exemple.

COMENTARI DE TEXT D’UN DOCUMENT HISTÒRIC

El punt de partida és sempre la lectura atenta del text, i també subratllar-ne les idees mes importants.

1. ENQUADRAMENT – CLASSIFICACIÓ DEL TEXT

• NATURALESA del text (què és el text?): memòries, carta, crònica, premsa, fragment d’obra literària, llei, tractat, …

• TEMA a què es refereix el text.

• AUTOR i lloc de redacció [geogràfic i social], (qui i on?)

• CRONOLOGIA (quan?). Si no està datat s’han d’establir quins elements ajuden a fixar una data aproximada (referències a fets històrics coneguts, lèxic utilitzat, topònims, persones i institucions, evolució de la tècnica…).

• DESTINATARI: (a qui va dirigit?) persona, col•lectiu, públic o privat, internacional o local ..

• CONTEXT HISTÒRIC: circumstàncies en que va ser escrit: com i perquè?

2. ANÀLISI DEL TEXT

Consisteix en una sinopsi de les idees principals del text, alhora que s’identifiquen i s’aclareixen els noms propis, les dades, les institucions i els personatges que s’hi citen.

• Cal evitar la posició còmoda de copiar les frases del text que ens semblen més importants.
• S’han d’ordenar les idees principals i exposar-les amb paraules pròpies (dos mètodes: lineal i lògic).

3. COMENTARI – INTERPRETACIÓ DEL TEXT

A partir dels punts anteriors i dels propis coneixements (que s’han de reforçar consultant un manual o bibliografia especialitzada), s’ha de comentar críticament el text, valorant la seva autenticitat, veritable/fals, silencis, interès:

• Entorn històric: consisteix a centrar-se en el moment històric a que fa referència el document i a explicar a què responen i com cal situar les idees que hi surten.
• En aquest apartat s’ha de relacionar el contingut del text amb els propis coneixement històrics, i emmarcar-lo correctament dins el moment històric a que correspongui.
• Significats del text: què ens aporta per al coneixement del tema i de l’època històrica a què es refereix.

4. CONCLUSIÓ

• Breu síntesi (4 o 5 línies) dels trets bàsics comentats per l’alumne al comentari, sense entrar en detalls.
• Importància relativa del propi text; possibles errors o arbitrarietats; credibilitat de l’autor, valor actual del text, de les conclusions que se’n treuen i de les afirmacions que s’hi fan.
• Aportació personal al tractament del tema: si el text admet polèmica es poden donar les raons per les què s’hi està d’acord o en desacord, tot respectant les opinions expressades.

5. BIBLIOGRAFIA

Als comentaris fets a casa, cal citar les fonts bibliogràfiques utilitzades (manuals, llibres especialitzats, lèxics d’història, enciclopèdies, diccionaris, atlas històrics).

EXEMPLE

“La nuestra es una farsa en toda su desnudez, una completa farsa, especial y exclusiva de las elecciones españolas. Ya se trate de sufragio universal o restringido, no hay sino un solo y único elector: el ministro de la Gobernación, el cual, ayudado por los gobernadores de las provincias y por un ejército de funcionarios de toda clase, sin olvidar a los altos signatarios de la Magistratura y de la Universidad, prepara, ejecuta y lleva a cabo todas las elecciones desde su despacho, bien situado en el centro de Madrid.

Se confeccionan las listas de electores poniendo algunos nombres reales entre una serie de nombres imaginarios y, sobre todo, nombres de difuntos que en el acto de la votación están representados por empleados subalternos vestidos con trajes civiles. El autor de estas líneas ha visto en muchas ocasiones cómo su padre, a pesar de llevar muerto muchos años, acudía a depositar su voto en la urna, en la persona de un barrendero o de un sabueso de la policía vestido para tal ocasión con un terno prestado.  Igualmente los miembros de las oficinas de los colegios electorales suelen asistir a esas transmigraciones de almas de sus parientes cercanos. [...]

Este sistema de elecciones [...] no es el peor de los medios empleados para falsear el sufragio por los llamados defensores del parlamentarismo y del sistema de representación.  Apresurémonos a decir que lo más frecuente es que no se entretengan en estos simulacros de respeto humano y que se aumente pura y simplemente el número de votos hasta asegurar la elección del candidato que desean ver nombrado.  En este terreno se suele sobrepasar los límites de lo grotesco y de lo absurdo,

Para que los lectores extranjeros puedan hacerse una pequeña idea de lo que ocurre, citaremos el caso de un general de brigada, candidato ministerial por el distrito de Berga, que obtuvo más de un millón y medio de votos, a pesar de que el distrito sólo contaba con varios miles de habitantes. Ambos competidores disponían de medios para hacer subir los votos en los colegios electorales que les eran afectos, pero la victoria fue para el más audaz. El adversario del general fue aplastado por el peso del millón y el vencedor se presentó muy serio en el Congreso, donde, con la mayor naturalidad, confirmaron la elección. [...]

En virtud de esta ley de incoherencia [...] los últimos restos de legalidad y de pudor electoral fueron destruidos precisamente por el partido del señor Sagasta, quien tiene la pretensión de representar el matiz más liberal de los monárquicos. [...] A este partido liberal se debe, sin lugar a duda, la creación de la Partida de la Porra, que salpicó de sangre las calles de muchas ciudades que se atrevieron a oponer resistencia a la voluntad de los que dirigían las elecciones. [...] Desde entonces lo grotesco llegó al extremo de instalar colegios electorales en el local del Círculo, propiedad del partido dominante local cuyo acceso estaba prohibido a los que no eran socios del mismo.  Otras veces se colocaba la urna en el piso superior de una casa, cuyo portal quedaba cerrado; los electores entraban por una ventana con ayuda de una escalera que sólo se facilitaba a los amigos».

ALMIRALL, Valentí: España tal como es, París, 1886

COMENTARI DE TEXT:

1. ENQUADRAMENT – CLASSIFICACIÓ DEL TEX

NATURALESA:

El text que presentem és un fragment d’un llibre de Valentí Almirall, titulat: “España tal como es”. És un text te un caràcter polític en concret de crítica política. El text i el llibre són un retrat viu i realista de la Espanya de la Restauració, un document històric i sociològic de primera magnitud i alhora una critica ferotge i sarcàstica, però  plena de voluntat de denuncia i de voler influir en els  lectors, per tal de redreçar un camí equivocat en l’Espanya de finals del segle XIX.

TEMA

El tema del text és: La manipulació electoral durant el període de la Restauració (1875-1889), segons el punt de vista de Valentí Almirall

AUTOR

L’autor és Valentí a Almirall i el llibre es va publicar a Paris 1886. Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) va ser un polític, periodista i advocat. Va participar en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del Club dels Federalistes. Federalista «intransigent», va dirigir el diari El Estado Catalán, portaveu oficial dels federals catalans, i va impulsar el Pacte de Tortosa (1869), que volia reorganitzar els antics estats de la corona d’Aragó. El 1870 va contribuir a la fundació de La Jove Catalunya. Més endavant, dins les files del catalanisme, va fundar el Diari Català (1879), el primer en llengua catalana. Va organitzar el primer Congrés Catalanista (1880) i va fundar el Centre Català (1882). Fou el principal redactor del Memorial de Greuges (1885), presentat al rei Alfons XII. El 1886 va publicar Lo Catalanisme, la primera formulació doctrinal el catalanisme. Públicament, tot i la seva posició sempre independent oposant-se per exemple a l’Exposició Universal del 1888, fou membre de diverses comissions i entitats representatives o crítiques com l’Ateneu Lliure de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, dels Jocs Florals.

CRONOLOGIA

El llibre es publicar a Paris, el 1886, i en un moment de la dècada del vuitanta en la que  estava en ple apogeu del sistema polític de la Restauració justament quan el frau  i el falsejament electoral funcionaven a la perfecció gràcies al Ministeri de la Governació i al caciquisme.

DESTINATARI

El llibre va dirigit als seu contemporanis però en especial al homes interessats per la política tan a Catalunya, com a Espanya o Europa com a denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitàs d’acció i participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement impossibles com resta demostra al llibre, malgrat la seva aparença democràtica.

CONTEXT HISTÒRIC

El llibre s’escriu en plena etapa de la Restauració, dècada dels vuitanta,  quan el regim funciona la perfecció i es fa per tal de denunciar aquesta situació i posar-hi remei que és el que vol i que impulsa a Almirall a escriure’l.

2. ANÀLISI DEL TEXT

Valentí Almirall ens demostra en aquest text que les eleccions a Espanya són una farsa doncs sigui amb sufragi universal o restringit, és el Ministre de la Governació (amb la col·laboració dels governadors provincials i tot l’aparell de l’eEstat) qui decideix des d’un despatx de Madrid qui les gana.

Les llistes d’electors són falses (noms inventats, de morts, etc.) i es presenten a votar per ells empleats de l’administració. Almirall diu que fins i tot el seu pare ja mort votava sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment amb un vestit prestat.

A més de la falsificació amb presència humana tenim la realitzada durant el recompte de vots en el col·legi electoral quan durant aquest, simplement s’augmentaven el nombre de vots fins a assegurar l’elecció del candidat oficial.

Explica Almirall, el cas un general de brigada, candidat oficial (del ministeri de governació) pel districte de Berga, que va obtenir més d’un milió i mig de vots, quan el districte estava format només per només uns milers d’habitants. I això va ser així, perquè cada candidat augmentava al màxim el número de vots de la seva candidatura en els col·legis que li eren favorables. Finalment guanyar el més audaç i va ser proclamat Diputat en el Congrés sense cap rubor.

El senyor Sagasta del partit Liberal va ser qui va acabar amb les últimes restes de legalitat, doncs si en aparença era més progressista i democràtic no va tenir cap problema a crear la “Partida de la Porra” grup de persones afins que utilitzaven la violència com a argument polític i per a imposar sobre els altres, amenaçant prohibint o extorquint als electors. Posant urnes en llocs inaccessibles, per ser llocs privats o per tancar accés sol facilitant el mateix als amics.

3. COMENTARI – INTERPRETACIÓ DEL TEXT

La veracitat i autenticitat del text és indubtable i es una prova evident de com funcionava el sistema electoral durant la Restauració. On pot pensar que és una exageració interessada, però res mes allunyat de la certesa històrica, aquest fets són inqüestionables i acceptats per la majoria dels historiadors.

Valentí Almirall fa referència a tot un conjunt de fets històrics innegables. El funcionament del sistema electoral de l’època de la Restauració era tal com diu al text: el Governador civil era l’únic elector, ja que era ell qui elaborava el famós “encasillado”, és a dir, la llista de  Diputats que havien de sortir per cada circumscripció electoral i eren els funcionaris del Ministeri de la Governació, del Govern civil provincial i dels ajuntaments els que garantien que la farsa funciones en totes les fases del procés electoral. I tot fet des de Madrid de forma omnipotent . No serà fins al 1907 que comenci a Catalunya el principi de la fi del sistema del torn pacífic, de la mà de la Solidaritat catalana.

La falsificació afectava a tot el procés: Les llistes d’electors són falses (noms inventats, morts, gent emigrada, etc.), els votants suplantats (per empleats de l’administració com funcionaris o policies) que feien la ronda, votant per tots el col·legis electorals. El recompte fet, en tancar la votació era com no? falsificat i el nombre de vots, el necessari perquè sortís triat el candidat oficial. Igualment aquesta falsificació es feia en instàncies superiors falsificant les actes municipals o provincials senceres.

La corrupció era tan gran i tan descarada que com explica, Almirall, un general de brigada, candidat oficial (del ministeri de governació) per Berga, va obtenir més d’un milió i mig de vots, en el districte estava format per uns milers d’habitants. I no va tenir cap inconvenient em presentar-se a Madrid a agafar l’acta de diputat, ja que era una cosa acceptada per tots.

L’única forma d’entendre que aquest sistema funcionés és que cada partit del torn: Conservador (Canovas) o Liberal (Sagasta) acceptes el seu torn de poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta amanera es podrien repartir de forma equitativa la representació i el negoci, que és el que era aquest sistema polític. Sistema que deixava fora a la majoria dels electors: les dones i les classes populars, però també als partits republicans, socialistes, o regionalistes.

El senyor Sagasta del partit Liberal va ser qui va acabar amb les últimes restes de legalitat, doncs si en aparença era més progressista i democràtic no va tenir cap problema a crear la “Partida de la Porra” grup de persones afins que utilitzaven la violència com a argument polític i per a imposar sobre els altres, amenaçant prohibint o extorquint als electors. Posant urnes en llocs inaccessibles, per ser llocs privats o per tancar accés sol facilitant el mateix als amics.

4. CONCLUSIÓ

El text és important per entendre la realitat política de l’Espanya de la Restauració Borbònica. Podria semblar que la militància política de l’autor (republicà i catalanista) tendiria a exagerar les critiques al règim,  per tal d’afavorir el seu pensament  polític, però no és pas així. Avui, la majoria d’historiadors especialistes en aquell període reconeixen la validesa de les afirmacions d’Almirall i demostren en els seu estudis com el frau era la forma habitual de funcionament d’aquell sistema. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa  ja que facilita la comprensió dels aconteixements i de la vida política i social d’un regim, en aparença democràtic, però que la realitat demostra que no ho és, per tot el sistema instaurat de frau electoral i per deixar fora de la vida politica a la immensa majoria de la població: classes populars i dones. L’autoer demostra com el pensament critic i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantitzar, tan abans com avui, un societat lliure i veritablement democràtica.

MÉS INFORMACIÓ A LA XARXA:

Veure fragments del llibre a la xarxa >>>

Veure article sobre Valentí Almirall de J. M. Figueres (UAB) >>>

© Si el feu servir citeu l’autor i el bloc d’origen.

COMENTARI D’UN GRÀFIC O D’UNA TAULA ESTADÍSTICA

1. PRESENTACIÓ

Com en qualsevol comentari, el primer és fer una presentació del gràfic incidint sobre els següents aspectes :

- Tema del gràfic. Si té títol, tenim ja molta informació sobre aquest punt, si no haurem de fer una lectura global del gràfic per saber, a trets generals, quines dades se’ns presenten)

- Tipus de gràfic (barres, linies, sectorial, taula estadística, climograma, etc.) Hi ha molts tipus i dins de cada tipus, moltes variants.

- Cronologia. És important que a la presentació diguem de quin any o període són les dades presentades per situar cronològicament el gràfic.

2. DESCRIPCIÓ

Després de la presentació passem a fer una anàlisi descriptiva del gràfic. En aquest punt hem d’allunyar-nos dse qualsevol interpretació personal i centrar-nos en els aspectes formals del gràfic.

Per fer la descripció podem incidir en aspectes com tendències generals, màxims i mínims, valors destacats, valors similars, oscil.lacions en el temps (si el gràfic és cronològic), etc.

Podem fer una primera anàlisi general, on descriurem les tendències generals i, si s’escau, una segona anàlisi detallada, descrivint les parts més destacades del gràfic.

3. INTERPRETACIÓ

Un cop finalitzada l’anàlisi descriptiva procedirem a fer una anàlisi interpretativa. Aquesta és la part més important del comentari, ja que és on haurem de demostrar quins són els coneixements dels quals disposem en relació al tema del gràfic.

Un cop descrits els principals aspectes formals del gràfic, hem de saber explicar perquè son d’aquesta manera i no d’una altra, i en quina mesura es relacionen amb els coneixements que tenim sobre el tema estudiat.

En aquest punt, hem de saber triar bé els aspectes a comentar, ja que podem caure en l’error de deixar-nos coses importants per comentar o, en canvi, comentar aspectes superflus o que no estan directament relacionats amb el tema del gràfic.

4. CONCLUSIÓ

Com a qualsevol comentari, la conclusió és aquell punt on exposem breument els aspectes més destacats de tot el que hem anat escrivint i, si s’escau, deixem anar les preguntes obertes que considerem oportunes.

EXERCICI / PRÀCTICA

RESPOSTES

Procediments: Com fer definicions històriques

Saber explicar concretament en poques paraules i dades els esdeveniments i conceptes històrics és fonamental. Tenir clares les definicions ens ajuda a situar-nos millor en el tema i a conèixer personatges i esdeveniments claus de la nostra història.  Fer definicions però no és senzill, per fer-les correctament s’ha de tenir ben clar:

1.  Hem d’utilitzar el vocabulari tècnic propi de la matèria.
2.  Han de ser breus i entenedores, per això han d’estar redactades i puntuades correctament. Com no estem fent literatura, un mecanisme pràctic és fer frases senzilles i concretes amb punts i seguit.
3. No es pot utilitzar l’element definit a la definició, ni la paraula comodí cosa.
4. Han de contenir la informació essencial. Per això, no es poden copiar les definicions d’enciclopèdies directament, ni les d’internet que són més curtes, sinó que s’ha de seleccionar la informació i veure que és el que s’ha remarcat a classe.
5.    Les paraules són polisèmiques i els noms de personatges a vegades són iguals, per això ens hem d’assegurar que estem definint el que toca a la lliçó.
6.    Les definicions són diferents segons el que estem definint, no és el mateix definir un personatge que un concepte abstracte.

En aquest sentit, les dades concretes i l’ordre a seguir segons el tipus de definició és el següent:

Ø      Conceptes: són els més variables a l’hora de definir-se perquè són força diferents entre sí. Però, a la definició sempre ha de quedar clar que és, quan i on es donava.
Ø Esdeveniments o fets històrics: primer s’ha de definir en una sola frase que és i on i quan va succeir. A continuació, s’ha de fer una breu descripció de l’esdeveniment. Finalment, s’ha de remarcar quines conseqüències i/ o importància va tenir el fet.
Ø Personatges: primer s’ha d’indicar el nom complet, el lloc i la data de naixement i defunció. A continuació i en una sola frase s’ha de dir que és el personatge, quines tasques va fer durant la seva vida i d’on és. Després, s’han d’indicar aquells episodis de la seva vida fonamentals per entendre el personatge i aquells que van fer que nosaltres l’estudiem.

7.    Les definicions es valoren diferent si són fetes com treball, ja que es poden fer amb temps i tens tota la informació al davant, que si són d’un examen. Als exàmens aquestes han de ser més concretes i simplificades.  A Continuació teniu un exemple de com es selecciona la informació i es fa una definició de classe i una d’examen. L’exemple és d’un personatge, però seria el mateix en els altres casos.

Alguns exemples i nivells:

Definició de l’enciclopèdia:

(Gran Enciclopèdia multimèdia Planeta Agostini 2003) Voltaire: François Marie Arouet, anomenat Voltaire (París, 1694-id., 1778). Escriptor francès. Va ser la figura intel·lectual dominant del seu segle. Com filòsof, va ser un genial divulgador, i el seu laïcisme i anticlericalisme va orientar als teòrics de la Revolució Francesa. Va realitzar la tragèdia Edip (1718), i va escriure uns versos irrespectuosos, dirigits contra el rei, que li van suposar la reclusió a la Bastilla (1717). Una vegada alliberat, va ser desterrat a Châtenay, on adoptà el pseudònim de Voltaire. Un altercat amb el cavaller de Rohan al 1726, el va portar de nou a la Bastilla; després de cinc mesos, va ser alliberat i exiliat a Gran Bretanya (1726-1729). Publicà Henriade (1728) i va obtenir un gran èxit teatral amb Brutus (1730); a la Història de Carles XII (1731) va fer una dura crítica de la guerra, i la sàtira El temple del gust (1733) li va portar l’animadversió dels ambients literaris parisins. Però la seva obra més escandalosa va ser Cartes filosòfiques o Cartes angleses (1734), on converteix un brillant reportatge sobre Gran Bretanya en una gran crítica del règim francès. Lluis XV l’anomenà historiògraf reial, i va ingressar a l’Acadèmia Francesa (1746). La mort de Mme. du Châtelet (1749) el va dur a acceptar la invitació de Frederic II. Durant la seva estància en Potsdam (1750-1753) va escriure El segle de Lluis XIV (1751) i va continuà, amb Micromégas (1752), la sèrie dels seus contes iniciada amb Zadig (1748). Després d’una violenta ruptura amb Frederic II, es va instal·lar a prop de Ginebra, a la propietat de «Les Délices» (1755). El seu irrespectuós poema sobre Joana d’Arc, La donzella (1755), i la seva col·laboració a l’Enciclopèdia va causar critiques dels catòlics. Fruit de la seva crisi de pessimisme van ser el Poema sobre el desastre de Lisboa (1756) i la novel·la curta Candide (1759), una de les seves obres mestres. Es va instal·lar a la propietat de Ferney, on va viure durant divuit anys, convertit en el patriarca europeu de les lletres i del nou esperit crític; allà va rebre a l’elit dels principals països d’Europa, i va multiplicar els escrits polèmics i subversius. Les seves obres majors d’aquest període són el Tractat de la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764). Va alliberar als seus vassalls, que, gràcies a ell, van poder dedicar-se a l’agricultura i la rellotgeria.

Definició per un dossier de treball

François Marie Arouet, anomenat Voltaire (París, 1694-id., 1778). Escriptor i filòsof il·lustrat francès. Va ser la figura intel·lectual dominant del seu segle i va ser un exemple per tots els pensadors crítics europeus. Les seves obres, gairebé sempre van ser polèmiques, subversives i crítiques amb l’època que va viure. Era profundament laic i anticlerical. La seva obra va orientar als teòrics de la Revolució Francesa. Per les seves crítiques va ser empresonat dues vegades a la Bastilla i va estar exiliat. Però, també va ser afavorit per alguns reis, així Lluís XV l’anomenà historiògraf reial, i va ingresar a l’Acadèmia Francesa (1746) i a la mort de Mme. du Châtelet (1749) va acceptar la invitació de Frederic II. Finalment, es va instal·lar a la propietat de Ferney, on va viure durant divuit anys, on va rebre a l’elit dels principals països d’Europa. Va alliberar als seus vasalls, que, gràcies a ell, van poder dedicar-se a l’agricultura i la rellotgeria. Les seves obres més importants van ser: la tragèdia Edip (1718), Henriade (1728), Brutus (1730), la Història de Carles XII (1731), El temple del gust (1733),  Cartes filosòfiques o Cartes angleses (1734), El segle de Lluis XIV (1751), La donzella (1755), part de l’Enciclopèdia, el desastre de Lisboa (1756), Candide (1759), la tolerància (1763) i el Diccionari filosòfic (1764).

Definició que s’espera en un exàmen

François Marie Arouet, anomenat Voltaire (París, 1694-id., 1778). Escriptor i filòsof il·lustrat francès que va viure de finals del s. XVII a finals del XVIII. Va ser la figura intel·lectual dominant del seu segle. Les seves obres, gairebé sempre van ser polèmiques, subversives i crítiques amb l’època que va viure. Era profundament laic i anticlerical. La seva obra va orientar als teòrics de la Revolució Francesa. Les seves crítiques li van portar problemes i fins i tot va ser empresonat i exiliat. Però, també va ser afavorit per alguns reis, com Lluis XV i Frederic II. No només era un teòric, també va alliberar als seus vassalls. Les seves obres més importants van ser: Cartes filosòfiques o Cartes angleses, El segle de Lluis XIV, part de l’Enciclopèdia, Candide i el Diccionari filosòfic.

1. CONTINGUTS

1. LA CRISI DEL REGNAT DE CARLES IV (1788-1808)

1.1. La monarquia de Carles IV: la Guerra Gran
1.2. L’esfondrament de la monarquia borbònica
1.3. La monarquia de Josep Bonaparte: Josep I

2. LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)

2.1. La resistència contra la invasió
2.2. La lluita armada
2.3. Catalunya de l’ocupació a l’annexió
2.4. Les actituds dvant la invasió

3. LES CORTS DE CADIS I LA CONSTITUCIÓ DEL 1812

3.1. La convocatòria de les corts
3.2. La Constitució de 1812
3.3. L’acció legislativa deles corts

4. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)

4.1. La restauració de l’absolutisme (1814-1820)
4.2. El trienni Liberal (1820-1823)
4.3. Les dificultats del Trienni
4.4. La Dècada Ominosa (1823-1833)
4.5. Conflicte dinàstic i transició politica

5. LA INDEPENDÈNCIA DE L’AMÈRICA HISPÀNICA

5.1. L’Amèrica espanyola a final del segle XVII
5.2. Els procés d’independència
5.3. Les repercussions a Catalunya

6. VOCABULARI HISTÒRIC

2. ACTIVITATS

a) Comentari de text de l’exercici 2 de la pàg. 48. S’ha de fer segons l’esquema general de comentari de text. Com fer un comentari de text històric?

3. MATERIAL DE SUPORT

Fernando VII (1814-1833)

ESQUEMES

…

INFO A LA WEB

Història contemporània d’Espanya i de Catalunya (J. Buxader)

1. CONTINGUTS

1.    LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
2.    EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
3.    LAS DIFERENTS OPCIONS DEL LIBERALISME
4.    LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
5.    EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
6.    LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)
PREGUNTA CLAU: PER QUÈ ELS MILITARS VAN INTERVENIR EN ELS AFERS POLÍTICS?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ELABORAR UN QUADRE DE SÍNTESI

7. VOCABULARI HISTÒRIC

3. MATERIAL DE SUPORT:

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

ESQUEMA:

1. CONTINGUTS

1.    LES CAUSES DE LA REVOLUCIÓ
2.    LA REVOLUCIÓ DE SETEMBRE DEL 1868
3.    LES FORCES POLÍTIQUES: L’AUGE DEL REPUBLICANISME
4.    EL REGNAT D’AMADEU DE SAVOIA
5.    LA PRIMERA REPÚBLICA ESPANYOLA
PREGUNTA CLAU: QUÈ EREN LES QUINTES?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: COMENTAR UNA CARICATURA SATÍRICA

2. MATERIAL DE SUPORT

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

1. CONTINGUTS

1.    LES TRANSFORMACIONS DE L’AGRICULTURA
2.    L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
3.    ELS INICIS DE LA INDUSTRIALIZACIÓ
4.    FERROCARRIL I MERCAT
5.    HISENDA, BANCA I DINERS

PREGUNTA CLAU: A QUINS OBSTACLES VA HAVER DE FER FRONT LA INDUSTRIALITZACIÓ A CATALUNYA?

MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ELABORAR UN MAPA D’HISTÒRIA

2. MATERIAL DE SUPORT

Economia i societat : Segle XIX (fins 1974) Power Point >>>

Economia i moviment obrer al segle XIX a Espanya

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

1. CONTINGUTS
1.    DE LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES
2.    ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS
3.    LES CLASSES POPULARS
4.    LA VIDA QUOTIDIANA A LA CATALUNYA DEL SEGLE XIX
5.    ELS PRIMERS MOVIMENTS SOCIALS
6.    L’ARRIBADA DE L’INTERNACIONALISME (1868-1874)
7.    ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900)
PREGUNTA CLAU: PER QUÈ S’ENFRONTAREN ANARQUISTES I MARXISTES A LA PRIMERA INTERNACIONAL?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: COMENTAR UNA NOVEL•LA EN EL SEU CONTEXT HISTÒRIC

1. CONTINGUTS

1.    EL SISTEMA POLÍTIC DE LA RESTAURACIÓ
2.    LA VIDA POLÍTICA I L’ALTERNANÇA EN EL PODER
3.    LES FORCES POLÍTIQUES MARGINADES
4.    L’APARICIÓ DELS NACIONALISMES
5.    LA GUERRA A ULTRAMAR
6.    LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE DEL 98
PREGUNTA CLAU: ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ELABORAR UN EIX CRONOLÒGIC

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

1.    UNA NOVA CULTURA CATALANISTA
2.    ELS INICIS DEL CATALANISME POLÍTIC
3.    EL CATALANISME CONSERVADOR
4.    LA FORMACIÓ DE LA LLIGA REGIONALISTA
5.    ALTRES NACIONALISMES A L’ESTAT ESPANYOL

PREGUNTA CLAU: COM ES VAN CREAR ELS SÍMBOLS DE CATALUNYA?

MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ELABORAR UN TEMA D’HISTÒRIA

PENSAMENT I CULTURA: EL TEMPS DEL MODERNISME

El catalanisme (Power Point) >>>

Diccionari de Sindicats, Sindicalistes

i de la

Història del Moviment Obrer deCatalunya (dels orígens fins l’any 1939)

L’únic objectiu d’aquesta pàgina és reunir i donar a conèixer noms de persones, organitzacions, esdeveniments i fets de la Història del Moviment Obrer de Catalunya, que les enciclopèdies actuals recullen superficialment, i que entre les publicacions especialitzades, per plurals i disperses, no són gens fàcils de trobar.

De molts sindicalistes només en tenim el nom i unes petites referències, i de ben segur que hi manquen organitzacions i fets prou destacats de la nostra Història. Agrairem a qui ens en pugui donar més dades, la seva col·laboració.

El Diccionari l’hem estructurat així:

Biografies		Sindicats i altres organitzacions
Congressos Obrers		Vilanova i la Geltrú
Diaris		Cronologia
Lèxic	Bibliografia	Nexoteca

A la Nexoteca hi trobareu pàgines Web que hem visitat i d’on hem tret o s’hi pot trobar informació de la

Història del Moviment Obrer de Catalunya.

1.    L’EVOLUCIÓ DEMOGRÀFICA
2.    ENDARRERIMENT AGRARI I CONFLICTIVITAT PAGESA
3.    ELS PROGRESSOS DE LA INDÚSTRIA
4.    L’EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA
5.    ELS CANVIS SOCIALS

PREGUNTA CLAU: EREN LES DONES DISCRIMINADES PER LA LLEI?

MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ANALITZAR UNA TAULA DE DADES O UN GRÀFIC

PENSAMENT I CULTURA: ELS ANYS DEL NOUCENTISME

3. MATERIAL DE SUPORT

Ecomomia espanyola durant el primer terç del s. XX>>>

Esquemes

Pàgina 1	Pàgina 2	Pàgina 3

1.    DINÀSTICS, CATALANISTES I REPUBLICANS
2.    LA SETMANA TRÀGICA
3.    LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
4.    SINDICALISME I CONFLICTIVITAT OBRERA
5.    LA CRISI DEL 1917
6.    AGITACIÓ SOCIAL I PISTOLERISME
7.    LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918-1923)
8.    LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1930)

PREGUNTA CLAU: QUÈ VA SER EL LERROUXISME?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ANALITZAR LA PREMSA COM A FONT HISTÒRICA.

Esquemes

Pàgina 1	Pàgina 2	Pàgina 3	Pàgina 4

1.    LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA I EL PERÍODE CONSTITUENT
2.    LES REFORMES DEL BIENNI D’ESQUERRES (1931-1933)
3.    LA CATALUNYA AUTÒNOMA
4.    ELS PROBLEMES DE LA COALICIÓ REPUBLICANOSOCIALISTA
5.    EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1935)
6.    EL TRIOMF DEL FRONT POPULAR
PREGUNTA CLAU: VA INFLUIR EL VOT FEMENÍ EN EL TRIOMF DE LA DRETA?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: COMENTAR UN CARTELL POLÍTIC

13.

La Segunda República.

Elecciones municipales. 12 de abril de 1931 Elecciones a Cortes Constituyentes. Junio de 1931 Elecciones Legislativas. Noviembre de 1933 Elecciones L

Esquemes

La victòria del Front Popular

divendres, 25/03/2011

MATERIAL DE SUPORT:

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

El camino de la sublevación

España a mediados de agosto de 1936

El ataque a Madrid

España a finales de 1937

_______________________________________________________________________

EVOLUCIÓ DE LA GUERRA

_______________________________________________________________________

Esquemes

_______________________________________________________________________

LA GUERRA CIVIL A CATALUNYA (1936-1939)

La Segona República espanyola
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil espanyola
El franquisme
El franquisme a Catalunya
Economia i societat en el segle XX

Introducció

Vocabulari

Personatges

Cronologia

Bibliografia

Filmografia

Inici

Tornar a Temes

I:  EL FRANQUISME: LA CONSTRUCCIÓ D’UNA DICTADURA (1939-1959)
1.    UN RÈGIM DICTATORIAL
2.    UNA REPRESSIÓ INSTITUCIONALITZADA
3.    EL FRANQUISME A CATALUNYA
4.    RELACIONS INTERNACIONALS I EVOLUCIÓ DEL RÈGIM
5.    L’ESTRUCTURA DEL NOU ESTAT
6.    AUTARQUIA I RACIONAMENT
7.    L’OPOSICIÓ: EXILI I RESISTÈNCIA
PREGUNTA CLAU: GENOCIDI CULTURAL DE CATALUNYA?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ANALITZAR UNA PEL•LÍCULA EN EL SEU CONTEXT HISTÒRIC
II.  EL FRANQUISME: DESENVOLUPAMENT I IMMOBILISME (1959-1975)
1.    UN CANVI D’ORIENTACIÓ ECONÒMICA
2.    EL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC
3.    CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL
4.    REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME
5.    CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA
6.    LA CRISI DE LA DICTADURA
PREGUNTA CLAU: HI VA HAVER UN “MIRACLE ECONÒMIC ESPANYOL”?
MÈTODES DE TREBALL HISTÒRIC: ANALITZAR UNA FOTOGRAFIA COM A DOCUMENT HISTÒRIC
PENSAMENT I CULTURA: UNA CULTURA ENTRE L’EXILI I LA RESISTÈNCIA

MATERIAL DE SUPORT:

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Esquemes

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Políticos y expertos coinciden en que el derribo de la intentona militar puso fin al ruido de sables, reseña de publico.es23-F: El golpe que vacunó la democracia española
Pasan las 12 del mediodía. Los diputados van desalojando el hemiciclo, de forma ordenada. Fuera se abrazan, responden a los periodistas, algunos se acercan al general Alfonso Armada para darle las gracias. Él les replica con un gesto desencajado, tenso. El propio Adolfo Suárez le dispensa un efusivo saludo. Mientras, una cámara ha grabado la salida a hurtadillas de algunos guardias civiles por una ventana a la altura de la calle. Van entregándose. También lo hará el teniente coronel Antonio Tejero.

Esa mañana, la del martes 24 de febrero de 1981, acaba la pesadilla. El secuestro, durante 17 horas y media, de 350 diputados, del Gobierno, de periodistas, de ujieres y personal del Congreso. Fracasa el golpe de Estado del 23-F. ¿Y después, qué?

El fin de la asonada militar no dejó las cosas como estaban. Tuvo consecuencias, a corto y medio plazo. La consolidación de la democracia, la aceleración de la desintegración de UCD, la ampliación de la victoria electoral del PSOE en 1982, la puesta en marcha de la modernización del Ejército, el intento (fallido) de recorte del Estado autonómico, la reestructuración de la derecha, el refuerzo de la legitimidad de la Monarquía. Efectos colaterales en los que, en mayor o menor medida, políticos, historiadores, politólogos y sociólogos coinciden hoy. Justo 30 años después.

El TC frenó el intento de UCD y PSOE de centralizar competencias

“El 23-F actuó de vacuna contra el golpismo anterior. Es el punto final de la intervención de los militares en la política española. Resolvió uno de los grandes problemas de este país y sirvió para asentar la democracia”. Xusto Beramendi, catedrático de Historia Contemporánea de la Universidade de Santiago, emplea un término que calcan otros expertos: “Vacuna”. El punto de no retorno. La dosis que liquidó el ruido de sables –posteriormente hubo algún intento aislado que se logró desactivar, como el previsto antes de las generales de 1982–. “Sí, fue una vacuna”, afirma también Andoni Monforte, diputado del PNV en el hemiciclo aquel 23-F. “Tras aquella gigante manifestación del 27 de febrero, cuando España se echó a la calle a defender la democracia, se vio que ya no era posible una vuelta atrás”.

“El peligro de un nuevo golpe queda conjurado. Y cuando en sólo un año se pudo procesar a 33 implicados en el juicio de Campamento, se percibió que la democracia se atrevía con todo”, esgrime Juan Francisco Fuentes, autor de Adolfo Suárez. Biografía política (Planeta), presentado esta semana. Este catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad Complutense de Madrid (UCM) cita otro elemento conectado: la puesta al día de las Fuerzas Armadas, impulsada por Felipe González y su ministro Narcís Serra, “ayudada por el relevo generacional en los ejércitos y el ingreso en la OTAN en 1982”.

Hacia el ‘café para todos’

Pronto asoma otra palabra: LOAPA. El proyecto de Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico, que UCD y PSOE sacaron adelante en julio de 1982.

Era la tijera a la descentralización de competencias, frente a la que los nacionalistas interpusieron un recurso previo ante el Tribunal Constitucional. Y lo ganaron. En 1983 se anularon 14 de los 38 artículos. “Esa fue la peor consecuencia del golpe, una concesión lamentable para contentar a los militares, que tanto hablaban de la ruptura de la unidad de España”, comenta Carles Gasòliba, diputado de CiU en aquella I Legislatura. Daniel Fernández, hoy coordinador de los parlamentarios del PSC, también cree que el 23-F “sí influyó” en la aprobación de la ley, “pero todo quedó en nada” tras el fallo del TC, de forma que “no ralentizó en absoluto la construcción del Estado autonómico”.

Entre los analistas, la polémica no suscita consenso. Como recuerda Pere Ysàs, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona, el 23-F “ilumina más los años anteriores que los posteriores”. Y la LOAPA, la convicción de UCD de que “había que regular el proceso autonómico”, era previa a la rebelión, y de hecho ya había mantenido conversaciones con el PSOE.

La desarticulación del 23-F impulsó la victoria socialista del año siguiente“Se sentía que había que dar forma a un sistema que aún no estaba claro. Se contaba con Catalunya, País Vasco y Galicia, pero el problemón para UCD fue Andalucía, que votó acceder a su autonomía por la vía rápida. Yo no veo pues relación directa con la ley”, asegura José Carlos Rueda Laffond, historiador de la UCM. “Más que paralización, se produjo una generalización del Estado de las CCAA, una nivelación de competencias, el café para todos”, tercia Abdón Mateos, catedrático de la UNED y líder de la Asociación de Historiadores del Presente.

Fernando Vallespín, politólogo de la Autónoma de Madrid y expresidente del CIS, estima que el 23-F ayudó a vencer temores y a “agilizar” la España autonómica. Redero lo suscribe. Se apoya en la situación en la zona republicana en 1936 para ilustrar que, si un golpe fracasa, genera “un proceso contrario al que los rebeldes pretendían”.

Pero el golpe no fracasó, o no del todo, según Mario Zubiaga. “Fue un aviso, definió unos límites del sistema que no podían traspasarse. Hasta la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero, en que se revisita el pacto de la Transición y se abren temas que se entendían cerrados, como la memoria histórica o la España plurinacional, se mantuvo ese acuerdo”, rubrica este profesor de Ciencia Política de la Universidad del País Vasco.

Agrega que la solución Armada, ese Gobierno de concentración presidido por un militar que defendió el general amigo del rey el 23-F, no murió: “Condicionó las políticas posteriores. Y se expresó en los pactos autonómicos de UCD-PSOE y luego de PSOE-PP. El golpe no es más que la manifestación más radical de una voz que sigue hoy presente”.
La astracanada militar pudo no tener influjo en la desaparición, desde 1982 hasta hoy, de los grupos de socialistas catalanes y vascos en el Congreso, según los expertos. Fernández lo atribuye a que la victoria de González exigió “un solo grupo y una total coordinación”. Sólo Beramendi y Fermín Bouza, sociólogo de la UCM, achacan ese cambio al “triunfo del alma jacobina” del PSOE.
La agonía del “desencanto”

“Cuando entró Tejero al Congreso y comenzaron los disparos y ráfagas de metralleta, sabía que tenía el deber de no tirarme al suelo, por dignidad, por respeto al PCE, que había luchado heroicamente contra el franquismo. Lo decidí en milésimas de segundo”. Santiago Carrillo aún reviste de aplomo aquellas horas críticas: “Cuando me sacaron del hemiciclo, tuve tiempo de sobra para repasar mi vida y pensar en qué momento me matarían”.

El socialista Manuel Núñez Encabo, el último diputado que pudo votar en aquella segunda sesión de investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo, recuerda la imagen “fantasmagórica” del asalto del teniente coronel. “Sentíamos el peligro de muerte, que éramos rehenes. Las balas pasaban sobre nuestras cabezas, ellos hablaban con sus fusiles. No teníamos más información que la radio de Fernando Abril Martorell”. Gasòliba rememora ese “miedo” atenazador, la “vergüenza” por la imagen de España al mundo.

Miedo había fuera también.  “Todo el mundo anduvo con tiento. Pero si los ciudadanos no se echaron a la calle esa noche fue porque entendían que era el momento de los partidos, en los que aún confiaban mucho”, razona Bouza. Lo que parece claro es que tras la sedición “desapareció el desencanto”, “se recompuso el consenso” y se destensó el ambiente, admiten Fuentes y Redero.

Las víctimas del franquismo creen que ellos sí pagaron las consecuencias Pero el miedo, para Carrillo, duró más. El 23-F se guareció tras las urnas, explica, como una sombra amenazante: “La gente tuvo miedo a que el PCE tuviese muchos diputados y el Ejército volviese a las andadas”. A ello atribuye el batacazo de su partido en 1982 (cuatro escaños frente a los 23 de 1979) y el arrollador triunfo del PSOE (202 actas).

No es la razón de los expertos, que culpan del resbalón del PCE a su crisis interna. “El 23-F condensó procesos que ya estaban en marcha antes”, avanza Ysàs. Y uno era el ascenso del PSOE, inversamente proporcional a la implosión de UCD. Vallespín juzga que sin la intentona “no habría sido posible esa mayoría tan holgada de los socialistas”. “Se despejó el temor a otro golpe y los españoles optaron por la democracia plena, la alternancia, por los que no estaban contaminados por el franquismo”.

La afirmación, muy compartida, es rebatida por Ignacio Sánchez-Cuenca, sociólogo de la UCM: “Contribuyó más la dimisión de Suárez y la descomposición de UCD. Lo lógico no es pensar que tras un pronunciamiento la gente vota a la izquierda”. Los cambios también se trasladaron a la otra banda, incide Mateos. La caída de UCD y la “desactivación de la extrema derecha” provocaron, luego, la refundación de Alianza Popular.

¿Influyó el recuerdo del 23-F  en la gestión de González? “Cambian las prioridades. Felipe debe abandonar sus proyectos más ideológicos en aras de la modernización del Ejército y del Estado”, apunta Mateos, quien también sugiere que la “contrapartida” a los militares, por el terrible acoso de ETA en aquellos años de plomo, pudo ser “la guerra sucia y agresiva”: los GAL.

Redero liga esa “moderación, a veces excesiva” del PSOE, al hecho de llegar al poder. “Hay que ver toda la secuencia histórica, la redefinición ideológica que sigue el partido desde el congreso de Suresnes [1974]”, señala Rueda Laffond. Fuentes sub-raya que la política socioeconómica “traía sin cuidado” a los golpistas, así que el “primer sesgo liberal de Felipe se debe al fracaso de la experiencia de nacionalizaciones de François Mitterand”. Una afirmación que suscribe Fernández, del PSC.
La imagen del Ejército

Encabo reconoce ese cambio de piel de su partido: “Felipe debía proseguir con el programa de la Transición y no podía gobernar absolutamente. El 23-F no alteró los contenidos, sino el cómo. Y se entraba en una nueva fase. Se suavizó el tema autonómico, se emprendieron las reformas, se fue con cuidado en la modernización del Ejército. El PSOE perdió algunas de sus señas de identidad, como la memoria histórica, pero no por el golpe”.

El pasado. Emilio Silva, presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, defiende que el 23-F “conquistó la impunidad social”. “De forma aislada, algunas familias en La Rioja o Aranjuez abrieron sus fosas. Pero el golpe hizo que se reviviera el terror de la dictadura y se parase el movimiento”.

Gervasio Puerta, hoy con casi 90 años, tiene aún fresco el temor de esa noche. “Supuso un retraso serio en el reconocimiento de las libertades y el rescate de la memoria”. Puerta, líder de la Asociación de Ex Presos y Represaliados desde 1989, admite cómo sus primeras reivindicaciones eran económicas.

Casa con el criterio de Paloma Aguilar, profesora de la UNED y autora de Políticas de la memoria y memorias de la política (Alianza, 2008): “Podía haber grupúsculos, pero primero la batalla estaba en la equiparación de derechos porque había mayores sin pensión. La petición de reparación simbólica llegaría después, en 2000”. El resto de expertos admite, a lo sumo, que la sublevación “pudo poner en el congelador” el tema. Primaba el sostenimiento de la “política del olvido”, el pacto de silencio de la Transición.

Han transcurrido 30 años. El Ejército mudó su cara –el CIS ratificó en noviembre que es la institución más valorada, con un 5,71– y el propio golpe vuelve a los libros, la TV y el cine. Rueda Laffond, coautor de La mirada televisiva (Fragua, 2009), alude al refuerzo del “mito del 23-F”, a cómo la ficción cuela “elementos de proximidad y emotividad” en un suceso que aún despierta morbo y que acentúa, “de forma descontextualizada, el protagonismo del rey”. Y mientras, retornan las leyendas, la insistencia en que hay lagunas cuando, según coinciden todos los analistas, “se conoce ya lo esencial de la trama”. “Se sabe todo. Quizá la única duda es el verdadero papel de Armada –desliza Fuentes–. Pero que queden cabos sueltos da verosimilitud a la historia oficial del 23-F. Sólo los conspiradores o las novelas policiacas se preocupan de anudarlos”.
Los tres máximos responsables del 23-F

El amigo del rey, indultado en 1988
Amigo del rey, secretario de su Casa (1975-1977) y segundo jefe del Estado Mayor el 23-F, el general Alfonso Armada y Comyn (Madrid, 1920) fue el ‘líder intelectual’ del golpe. El Consejo de Justicia Militar le condenó a seis años, pena que el Supremo elevó a 30. El Gobierno lo indultó en diciembre de 1988. Hoy vive entre Madrid y A Coruña. Allí reside en un pazo en el que cultiva camelias.

Milans, golpista hasta el final de su vida
Jamás se arrepintió, ni se consideró culpable de ningún delito, ni pidió el indulto al Gobierno. Jaime Milans del Bosch (Madrid, 1915), el capitán general de Valencia que sacó los tanques a la calle el 23-F, fue condenado por rebelión a 30 años de cárcel. En 1988, intentó que se le reintegrase en el Ejército, del que había sido expulsado. No lo logró. En 1990 salió en libertad. Murió el 26 de julio de 1997 por un tumor cerebral.

Tejero, el último en salir de prisión
A nadie sorprendió su presencia. El teniente coronel Antonio Tejero Molina (Málaga, 1932) ya había sido condenado por la ‘operación Galaxia’ (1978). Por el 23-F recibió la pena de 30 años, que el Supremo ratificó. Como Milans, jamás se arrepintió. Fue el último en dejar la cárcel: sería en diciembre de 1996, tras 15 años entre rejas. En libertad, continuó con su afición a la pintura.