Un article llegit al diari AVUI que convida a reflexionar sobre l’ensenyament de l’anglès als nens i als mestres.
REPENSAR TÒPICS SOBRE COM S’APRÈN UNA SEGONA LLENGUA
Albert Pla Nualart / Llicenciat en filologia anglesa
XAVIER PORRATA
Fa pocs dies aquest diari s’ha fet ressò d el baix nivell d’anglès dels catalans, un dèficit gravíssim per a un país que busca un lloc en la societat del coneixement. Ja fa molts anys que l’anglès és una obsessió de pares, empreses i govern. S’endeguen plans que omplen grans titulars i sovint naufraguen en inèrcies heretades d’un llarg aïllacionisme.
Polítics com els Maragall asseguren resultats espectaculars en pocs anys. D’altres afirmen que ja els tenim aquí, com quan Carod-Rovira, després de deixar clar que es diu Josep-Lluís, li va refregar pel nas a un noi de Castella i Lleó que els nens catalans acaben la secundària dominant català, castellà i anglès.
DAVANT UNA URGÈNCIA HISTÒRICA en què tants esforços han donat fins ara tan pocs resultats,
potser valdria la pena plantejar-se si no cometem algun error de base i si convé repensar algunes idees molt esteses i poc realistes sobre com s’aprèn una segona llengua.
EL PRIMER TÒPIC QUE HAURÍEM DE DESMITIFICAR és la importància de l’anglès en la primera etapa de primària. Els pedagogs distingeixen molt bé entre adquirir una llengua i aprendre-la. Dels 3 als 9 anys, els nens estan prodigiosament dotats per a l’adquisició. És a dir, sotmesos a una autèntica immersió, assoleixen la competència bàsica d’un nadiu en dos o tres d’anys. Però deixem-ho clar: immersió vol dir que el nen no té escapatòria, que només es pot comunicar si fa servir aquella llengua. I això només és viable per a molt pocs -si un dels pares és nadiu, si va a una escola anglesa, si viu un temps a l’estranger-. Per contra, en aquest mateix tram d’edat, els nens tenen grans dificultats per aprendre una segona llengua estudiant-la formalment. Mentre que la immersió activa les capacitats innates, l’estudi formal exigeix una maduresa cognitiva que en aquestes edats no es té. Això queda molt ben reflectit en un estudi de la UB segons el qual els nens que comencen a fer anglès als 4, 8 o 10 anys arriben als 14 amb un nivell molt similar. En efecte, és a partir dels 10 que l’aprenentatge s’accelera i compensa en molt poc temps la diferència d’hores acumulades.
ALGUNS PARES S’OBSESSIONEN i es culpabilitzen pensant que desaprofitar el tram 3-9 anys és fer al nen un mal irreversible. Se’ls hauria d’explicar que, si bé és cert que una exposició tardana a la llengua pot deixar la seqüela d’un lleuger accent, no compromet gens l’objectiu essencial: una comunicació fluida (i si no que ho preguntin al Matthew Tree). I que, en tot cas, hores i hores d’ensenyament que sovint costen molts diners i sacrificis acabaran amb resultats molt minsos. Aprèn més un adolescent de 16 o 17 anys vivint un mes amb una família anglesa que estudiant l’idioma un munt d’anys a l’escola i en tota mena d’acadèmies.
A PARTIR DELS DEU ANYS, els nens, amb el cervell i l’oïda encara oberts, comencen a tenir prou maduresa cognitiva per treure profit de l’ensenyament formal. Els mitjans abocats dels 10 als 30 són els més rendibles perquè, si bé es cert que va minvant la capacitat d’adquisició, també ho és que augmenta la d’aprenentatge, que arriba al zenit a la universitat, quan la motivació i la disciplina són màximes.
RECENTMENT EL GOVERN CATALÀ ha llançat un pla per impulsar l’anglès que es basa a destinar un gran pressupost al reciclatge d’uns 15.000 docents en actiu perquè en un futur proper puguin impartir assignatures en anglès a partir dels 4 anys. La idea d’agafar un mestre de mitjana edat amb coneixements nuls o molt bàsics d’anglès, ficar-lo en una aula d’EOI i fer-lo estudiar mentre no deixa de treballar en una feina esgotadora, esperant que al cap de cinc anys pugui fer la classe en anglès de manera competent i efectiva, és d’un optimisme delirant.
L’ANGLÈS COM A LLENGUA VEHICULAR a primària no pot consistir a ensenyar els colors i quatre cançonetes. Perquè tingués sentit en aquesta etapa hauria de ser llengua de comunicació bàsica a l’aula i això exigeix un domini oral que poquíssims mestres tenen. Perquè algun dia tinguem aquests mestres abans hem de tenir prou especialistes en anglès que els puguin formar. En l’actual situació, resulta més realista destinar els recursos als professors d’institut i EOIs, i sobretot als futurs docents, a qui cal ajudar ara, quan encara no treballen, amb estades a l’estranger.
AMB AQUESTA BASE PODREM FER DE L’ANGLÈS de secundària la rampa de llançament perquè els adolescents surtin a Europa sense l’angoixa de no ser capaços de fer-se entendre. Perquè el que de debò portarà un canvi cultural i de mentalitat és que molts més joves facin estades de mesos en països europeus i ampliïn els horitzons culturals. Aprendre anglès és pràctic i necessari però és també fonamental per obrir-se mentalment, respectar la diferència i integrar-se de ple en la cultura democràtica europea.
