Exemple de comentari

EXEMPLE DE COMENTARI DE TEXT.

Anem a comentar el següent text d’una forma senzilla – els faràs molt millor i més elaborats a mig curs – però d’acord amb el guió presentat.

TEXT.

(…) Els americans són venedors excel·lents. Han aconseguit vendre el seu sistema fins al punt de fer-lo creure l’encarnació del futur, però, de fet, Estats Units no posseeix cap projecte humà per el l’esdevenidor.

Abatut el comunisme, tancada l’època de les dictadures, estesa la democràcia per el món, va néixer un temps en què no semblava existir una meta per la qual lluitar. Però ara, en l’avenç  totalitzador americà, es dibuixa una amenaça a
la qual Europa en primer lloc ha de trobar la forma d’oposar-s’hi. El desig de contrarestar aquesta orientació comença ja a ser audible dins i fora dels Estats Units. En suport d’un model alternatiu (contra l’absolutisme del mercat, el culte al diner, el conreu de la por, la por a l’altre) es troben no només altres zones i ciutadans del món, sinó milions d’americans infeliços dins d’una màquina que podria fer-los miques a l’ombra d’un McDonald’s i sota la flamejant bandera del mercat lliure (…)

                  Vicent Verdú El planeta Americano, ed. Anagrama, Barcelona 1996

Comentari de Text

1. Títol: La necessitat d’una alternativa al model americà de societat.

          : Crisi en l’americanització del món?

          : Cal una alternativa al model americà de societat?

           : El model americà: l’hora de l’alternativa.

2. Comentari.

Ens trobem davant d’un text de Vicent Verdú, conegut assagista i periodista, habitual col·laborador del diari El País , que és Doctor en Ciències Socials per la Universitat de la Sorbona i membre de
la Fundació Nieman de la Universitat de Harvard. Ha publicat diversos llibres, entre els quals destaquen Noviazgo y matrimonio en la burguesía española, El fútbol, mitos,ritos y símbolos i el darrer guanyador del premi Anagrama d’assaig 1996, El planeta Americano, al qual pertany precisament aquest fragment, llibre dedicat a posar de manifest les mancances d’un procés d’americanització del món, de les seves societats i les seves gents, procés aquest que l’autor observa amb una mirada força crítica i contra el que vol alçar la seva veu.

La idea central del text és que el model americà de societat no conté un model humà de desenvolupament adequat i que cal articular una alternativa  al sistema econòmic, social i cultural dels EUA , tasca aquesta en
la qual Europa ha de jugar un paper central.

El text s’estructura al voltant de dues idees fonamentals. La primera, que s’exposa en el primer paràgraf, és que els americans, com grans venedors que són, han aconseguit d’exportar a tot el món el seu model de societat, un model que té però fortes mancances des del punt de vist de la solidesa del projecte humà que conté. La segona idea, present al darrer paràgraf i nucli del text, és que precisament aquesta mancança de projecte humà ha aixecat ja veus dins i fora de les fronteres dels EUA exigint la necessitat de pensar un nou model que superi les deficiències de l’americà.

Efectivament, no cal ser un expert per adonar-se que els empresaris dels EUA han estat sempre capdavanters alhora de vendre els seus productes –
la Coca Cola, els cotxes, les hamburgueses, els seus esports – i, de pas, el seu sistema de vida. De fet , com diu l’autor al primer paràgraf, els sistema de vida americà s’està imposant arreu i, de fet, el futur de la resta del món sembla que pot saber-se només observant l’actualitat dels EUA: quan un invent, moda, producte o idea moral i política està d’actualitat als EUA ja podem estar segurs que arribarà a Europa al cap d’un any o dos i, més tard a la resta del món. Aquesta exportació americana del seu tipus de vida pren la forma clara d’una colonització. No es difícil de veure com les dietes tradicionals d’alguns països són substituïdes a poc a poc pels menjars preparats, les pizzes i les hamburgueses que es veuen anunciades als dibuixos animats i a les pel·lícules. Sens dubte el gran domini que els EUA tenen del mercat mundial de comunicacions (cinema, telecomunicacions, informàtica, cadenes de televisió, etc.)  ha ajudat a aquesta colonització tant evident en els esports ( només cal pensar en el bàsquet  o el futbol americà) , la roba (jeans, gorres de beisbol, etc.), el cas ja comentat de l’alimentació o el cinema (quantes pel·lícules americanes no veiem per una d’Europea?). Com l’autor mateix planteja, el problema, la gran pregunta, és si els països importadors volen realment una societat americana, societat també marcada per la delinqüència, la disgregació familiar, la incomunicació, l’abisme entre rics i pobres… És aquesta la societat que volen els europeus quan consumeixen i copien la gran potència nord-americana?

Seria difícil d’entendre aquesta capacitat hipnòtics dels EUA sense pensar en el que senyala Vicent Verdú en el segon paràgraf del text: la caiguda del mur de Berlín i la desaparició del comunisme i des països de l’Est ha deixat el món sense alternatives. Com si d’una guerra s’hagués tractat, la derrota de l’alternativa que representaven aquestes societats sembla haver abocat el món definitivament al camp del guanyador: el sistema americà. Ara bé, que les altres societats es manifestessin pitjors, vol dir que els sistema americà és perfecte? Sens dubte que no. És precisament per això que l’autor planteja la necessitat de reobrir la reflexió sobre quina societat és la que volem per tal de frenar un còpia cega del pitjor del sistema americà. No es pot deixar de ser crítics, cal pensar alternatives o, com a mínim, tenir clares quines són les conseqüències d’importar el model americà de societat i aconseguir així, copiar el que ens agradi i llimar el desagradable, perquè els EUA, com tothom, també tenen deficiències i la seva societat pot ser inferior a la nostra en determinats camps.

En definitiva, l’autor llença un avís crític sobre l’americanització del món del plantejament del qual difereixo una mica. Com l’autor, penso que Europa ha de mirar de conservar el seu sistema de vida i ser crítica amb els EUA, però intueixo una posició massa anti-americana en l’autor que fa que no vegi les virtuts del seu sistema. Importar coses dels EUA no vol dir només importar hamburgueses sinó també coses com la ciència i la tecnologia i les institucions democràtiques més velles del món. No tinc molt clar però, si es possible triar el bo i llençar el dolent. Potser el voler competir en el terreny econòmic amb els EUA ens obligui cada cop a semblar-nos més a ells, ja que en això és clar que són els primers. El problema és si això no serà com comprar les patates a sacs: ens quedem les bones i les dolentes. Tot i que en el terreny econòmic crec que hi ha molt a aprendre dels EUA, no voldria pas que arribéssim al seu nivell de delinqüència o de pobresa, ni que fossin habituals les farses com el judici a O.J Simpson o que fos habitual a Barcelona veure centenars de persones dormint als caixers automàtics, cosa que és habitual a ciutats coma Nova York. Si la idea que defensa l’autor es certa, cal esperar que
la Unió Europea, amb un digne estat del benestar entre els seus membres sigui aquesta societat alternativa que creu irrenunciable Vicent Verdú i jo mateix.

Deixa un comentari