Filosofia per a joves

M’atreveixo a enganxar aquí els 4 últims minuts de “La red social”. Com molts sabeu, sóc entusiasta de les xarxes i he tingut recentment l’oportunitat de parlar-ne a TV3 i d’escriure alguns textos. També confio que en podré seguir debatent quelcom en Fòrums, sessions a AMPAs, etc. Em sembla genial el nou món que s’està obrint.

Volia presentar aquí alguns punts amb el que em sembla que – joves i grans – hem d’anar amb compte. Si heu vist la darrera pel·lícula de David Fincher, “The Social Network” (2010), sobre l’origen – més o menys novel·lat i manipulat – de Facebook, haureu descobert que sembla que tot neix d’un casual desencís emocional i sentimental. És rellevant.

La història completa no us l’explico: la teniu arreu. Per ami, l’escena clau del films són els darrers 4 minutets: un adolescent espavilat que, després d’haver-se quedat sense amiga, sense amic, i sense ningú, es refugia – havent “venut” potser alguns “enemics” – en la pulsació de la tecla F5 (que deu ser la d’ “actualitzar” també als USA, imagino) davant la pantalla on hi ha el perfil de la noia que al principi se’n farta d’ell. Ser genial, hàbil, ràpid… no és suficient: s’ha de ser bo i virtuós, també.

Aquest és l’aspecte penós de les noves xarxes socials, des de les antigues – i patètiques – “votamicuerpo.com” (i infinites semblants) fins a les més sofisticades com els Twitter, facebooks, etc., etc. I – si no anem al tanto - fins i tot LinkedIn, que hauris de ser professional.

Darrera hi ha, essencialment, la feina d’alguns filòsofs i teòrics que ens ho poden fer entendre: tots – i especialment els joves i adolescents – volem ser reconeguts i acceptats. Però això no és l’amistat, ni l’estimació ni l’interès noble…: és una frivolitat (el “m’agrada” del FB).

Necessitem construir la nostra vida sobre altres paràmetres: els que Zuckerberg es va carregant al llarg de la biografia que ens mostra la pel·lícula: l’estabilitat, els ideals, la generositat, la humilitat… És que,a quest noi que ara és tan ric, no n’encerta ni una!

La pel·lícula ha estat lloada per molts crítics (fins i tot en revistes serioses). A mi no em va semblar res de l’altre món, un episodi d’una sèrie de TV qualsevol. El que crec que és valuós és com l’enuig per les “carbasses” rebudes el fa descobrir un potencial: primer, comparar cares de noies més “guais” de Harvard (més aviat, més massisses, escollint cada cop entre dues… masclisme senzillot!); després posar dades personals i compartir-les en grups tancats (cal estar dintre per participar-hi); després afegir si estàs o no liat amb algú (o sigui, disponible); i després… que això canviï cada pocs minuts o segons…

Els bons de la pel·lícula (els germans Winklevoss, l’Eduardo Saverin…) pobrets, fracassen. O no? No és qüestió de milions de dòlars sinó de realitzar un projecte personal de vida: aquest és el camí cap a la felicitat.

D’una anècdota de Harvard a canviar la nostra relacionabilitat en el món: ho sabem gestionar bé? Perquè la situació del “geni”, del Mark, és paradoxal: qui ha aconseguit relacionar tants milions de persones a tot el món, es troba bàsicament sol, no connecta amb ningú. No sempre és “cool” Facebook. Hem de tenir amics i amigues reals. Heu mirat aquests pocs minuts que us he penjat…?

Avui, 9 de maig de 2010, l’Europa dels nostres temps compleix 60 anys. No són pas pocs. Felicitem-nos!
Des del 1950 s’ha fet molta feina: s’ha promogut la integració de pobles ben diferents, s’ha allunyat el fantasma de les guerres, s’ha col·laborat al progrés de tot el món. També hi ha algunes ombres. I la crisi passa factura, com veiem aquests dies.
Un dels símbols de la Unió europea és el seu “motto”: “Unity in diversity”. Això dóna moltes esperances per als pobles i les persones. Perquè sabem som iguals en dignitat, oi tant!, però també som ben diversos.
Ara, amb la globalització i els fenòmens migratoris massius, amb les noves telecomunicacions, i amb una economia mundial, ho notem més que no pas – potser – els nostres avis, aquells en temps del quals va començar l’aventura de la nova Europa.
Se’ns diu que hi ha poca consciència de la identitat europea. Potser és cert. A vegades no la coneixem prou. Per aquest motiu, celebrar un altre del símbols d’Europa, el de la festa del 9 de maig, és una oportunitat que cal aprofitar.
Enguany, el 2010, és l’Any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una qüestió ben rellevant, que a tots ens afecta. En aquests dies previs hem aprofundit en aspectes d’aquesta “Europa social”. En diferents assignatures del nostre currículum – des de les Socials al Projecte de recerca, o en Música, Educació eticocívica, Llengües estrangeres, Educació Visual,… – s’han treballat unes mateixes temàtiques. La preparació ha estat intensa.

De fet, com es veu en el programa, el dimarts vam tenir una interessant sessió de treball (amb el Sr. Joaquim Millan), i els dies següents: elaboració de l’Eurobaròmetre de la pobresa a Roses, muntat l’exposició d’”arte povera”, assajar l’Eurorap, els resultats dels concursos, l’estudi i el treball al Campus virtual, activitats en Llengües estrangeres i en Socials … Tenim uns alumnes maquíssims!

El nostre desig és un: cal ser rics – rics per dintre, plens de justícia i solidaritat – si volem que no n’hi hagi de pobresa. I, a Europa, tots plegats, ho podem fer. Ho podeu aconseguir!

Al nostre Institut hem fet un munt de coses. Veieu -ho a la pàgina web…. I per molts d’anys!!!

El divendres 7 de maig ha culminat la feina fent uan gran festa – celebrativa i acadèmica – a la Ciutadella, amb convidats de luxe (com el Sr. Manel Camós, director de la Representació de la UE a Catalunya, i les autoritats locals) i activitats genials!  Havia començat ben aviat, a les 8 del matí, amb un Cinefòrum i, fins a les dues tocades, un no parar. Moltes gràcies a tots, professorat i alumnat!

Aquí teniu dos reportatges d’Empordà TV: un de previ i el del dia 7. I el famós audiovisual realitzat íntegrament per alumnes de Secundària. Finalment, us poso l’enllaç a l’article d’opinió publicat ahir a El Punt (aquí en PDF), per a felicitar-nos tots els europeus(i tot el món).

Més vídeos: l’Euro-rap; una explicació de tot plegat en anglès, i entrevistes a Girona TV i – una altra – a Canal Nord. I un reportatge a Canal Nord.

Força gent es felicita les Pasqües de Nadal, encara que potser no siguin gaire creients. En alguns països fins i tot es felicita la Pasqua de Resurrecció. És una tradició cristiana, que té una arrel històrica, de fa uns… 2000 anys, més o menys.

Què va passar està explicat aquí, per exemple. Ara vull felicitar-vos les Pasqües a tots els meus amics i coneguts. Sé que a alguns els pot sorprendre, però en un món on som lliures de pensar el que ens sembli i on les coses valuoses poden ser apreciades fins i tot quan no es comparteixin completament, aquesta n’és una llicència que em prenc.

Proposo aquesta imatge del Bramantino, que he fet servir per escriure aquests dies a la gent amb qui mantinc contacte virtual o real.

Aquí el teniu: un Crist ressuscitat. Potser recordeu el realisme amb el qual Gibson va representar la captura, procés i mort de Jesús a “The Pasion“. Aquell home tan especial va ressucitar, afirmen…  Fins i tot el cap dels soldats, un centurió, havia dit: “Aquest home era vertaderament el Fill de Déu” (Marc 15, 39). I aquí ens el pinta aquest italià del Renaixement. Té quelcom d’especial.

És una imatge impactant, que fa pensar… a tothom. Aquest “vir dolorum”es conserva a la Col·lecció Thysen a Madrid.

Coneixíeu Bramantino? Es deia Bartolomeo Suardi i va viure entre el XIV i el XV. Referències ràpides: Thyssen i Wikipèdia.

Bramantino era pintor i arquitecte, llombard. En les seves obres destaquen els elements arquitectònics. Potser n’hi ha poca evidència en aquest “Crist Ressuscitat”. En qualsevol cas, la cara, el cos i la capa presenten un dibuix acurat, manifesten qualitat arquitectònica, .
Sembla que Bramantino volia capturar la imatge d’un home perfecte – perfecte en la forma, en l’intel·lecte, i en la compassió.
Se’ns proposa com un home que ha passat per la mort i ara ja és independent, ja no forma part del món habitem els vius. El mantell que l’envolta té una brillantor gairebé metàl·lica i reflexa la pal·lidesa de la pell. La cara pròpiament dita té un color diferent, com si manifestés més vida que la que hi ha al cos.

Els ulls veuen més enllà de l’espectador: deixen un missatge. Són uns ulls que han vist coses que a la vida terrena no es veuen. Què diuen? Potser això?

Bones Pasqües!!!