Filosofia per a joves

Hem sobreviscut a un altre estiu. He tingut la fortuna de poder passar ben bé 3 setmanes al sud de Baviera, a Ettal. Un lloc d’aquells guais: fresc, tranquil, interessant, aïlladet… El més conegut és un famós mobnestir benedictí del XIV, però jo estav en una mena de casa rural… Zieglerhof.

Molt sovint ens queixem de la superficialitat de les persones que ens envolten. Un exemple seriós d’aquesta crítica l’he trobat en el recent llibre de Nicolas Carr que du com a títol – precisament – “Superficiales“.  Aquest autor es planteja les conseqüències del fet que els textos llargs no els mirem ni de broma, iq ue Les infromacions que fem servir (procendents en la seva immensa majoria de la xarxa) siguien necessàriament breus i fragmentades.Jo em pregunto, i els qui pensen, on són?

El llibre està ben escrit i el recomano. D’altra banda, aprofito per fer una mica de propaganada dels articles que he publicat fins a finals d’agost a El Punt (des de l’1 d’agost a El Punt Avui). Els podeu veure aquí.No sé què passarà més endavant perquè cada cop els rtextos han de ser més breus i concentrats i cada cop hi ha més gent interessada en publicar, i són molt vàlids fent-ho. Però sempre ens queda la xarxa.

A Munic, on vaig estar alguns dies, vaig centrar-me, com explico a l’article, en veure coses que m’atreien. A cercar respostes a preguntes: què va passar amb Ockham els 20 anys que s’hi va refugiar, al final de la primera metitat del s. XIV, fugint del Papa? O bé, pèr què el nazisme va començar aquí, ben catòlica, ben burgesa..? En fi, m’ho vaig passar d’allò més bé. També vaig poder anar a cercar respostes a Regensburg, la ciutat de la Dieta on es reuniren durants centenars d’anys els representants i el electors de l’Enperador (xulo el pont sobre el Danubi), o a Salzburg, pàtria de Mozart i de Doppler. Podeu veure’n imatges al Picasa o al Facebook. També és el lloc on es van inventar les boles de Mozart, uns deliciosos dolços de xocolata que, si em veniu a veure a l’Institut, us puc deixar provar (fins a esgotament de les existències, clar!).

En fi, que ja veieu que aquesta vegada no sé gaire bé, què més explicar: Baviera, un 10. Cal anar-hi tornar-hi… Fins aviat!!

Tots tenim, d’alguna manera, por. Fa ara uns vint segles, tres dones van ser les primeres en tenir la certesa que Jesús, el Natzarè, havia ressuscitat. Així s’ha explicat:

“Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús. El diumenge, molt de matí, arribaren al sepulcre a la sortida del sol. Es deien entre elles:

–¿Qui ens farà rodolar la pedra de l’entrada del sepulcre?

Llavors van alçar els ulls i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada; era una pedra realment molt grossa. Van entrar al sepulcre i veieren assegut a la dreta un jove vestit de blanc, i s’esglaiaren. Ell els diu:

–No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l’havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: “Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir”.

Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por”.

El 1613 va pintar l’escena Bartolomeo Schedoni. Va morir dos anys més tard, potser desesperat pels deutes del joc. No ho sé! Certament fou un pintor barroc primerenc i una mica excèntric. Va pintar poques obres, excel·lents, amb un estil noble i sever, on la llum és rellevant i les expressions esdevenen delicades.

Aquesta imatge correspon al seu oli “Les dues Maries a la tomba”, i és a la “Galleria Nazionale”, a Parma, la coneguda ciutat emiliana famosa pels formatges i els pernils. No sé per què no esmenta la tercera dona, Salomé. Cada una d’elles devia tenir la seva història. Com cadascú de nosaltres la nostra. Però elles eren allà: on va succeir el miracle, la victòria sobre el mal. I van agafar por: la mateixa por que molta gent experimenta quan entenen el sentit profund de la vida. Es pot tenir por perquè no se sap ni on es va ni qui s’és; i també si se sap, per la feinada que se’ns ve a sobre. No sé on situar-me jo; i vosaltres?

Els crítics diuen que Schedoni pinta amb intensitat i que a vegades els seus blancs “enlluernen”. S’ha escrit que produeix un “efecte gairebé metafísic”. En fi, bones Pasqües a totes i a tots!, enguany amb una imatge del s. XVII.

Hi hem arribat. Aquest vespre celebrarem un nou Nadal, el del 2010. Per molts milions de dones i homes té un significat precís: l’aniversari del naixement d’un Nen que és Déu. Per molts d’altres el signficat és menys precís: bons sentiments, festa i pau, reunió familiar…
Enguany he triat aquet oli florentí, que és a la Galleria degli Uffizi. Com podeu entendre és una “Sagrada Família amb Sant Joan Baptista”, de l’Agnolo di Cosimo (1503–72), conegut com Il Bronzino. A aquest pintor li deien així, “el morenet” (potser només pel color dels cabells). Feia retrats, principalment. Es mou dins del manierisme.

Era de família pobre, fill d’un carnisser. Va viure també a Pesaro fins que finalment va poder entrar entrar finalment a l’Accademia Fiorentina i aquí va arribar al màxim de la seva qualitat artística. Força de les seves obres són a Florència però també se’n troben a la National Gallery, de Londres, i arreu.

D’aquesta imatge m’enamora la tendresa amb la qual el cosinet més gran, en Joan, fill d’una cosina de Maria, acarona, i mira i besa el nen Jesús, que els ha nascut no fa massa.
Altres informacions a http://en.wikipedia.org/wiki/Bronzino i en el núvol d’Internet.
Que tinguem un bon 2011, de debò!, i amb esforç personal i col·lectiu, sempre!! I aquí teniu la cançó del Nadal d’enguany de Coldplay.