Filosofia per a joves

Ja estic instal·lat a Barcelona fins a final de mes. Començo a pensar sobre què escriure i sobre què reflexionar properament. Després de les converses mantingudes a Glasgow amb un bon grup de professores i mestres, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre el feminisme. No sé com sortirà, però si teniu idees, bones idees, envieu-me-les. Entre les coses que em semblen evidents hi ha la riquesa enorme de la psicologia femenina i el fet que la igualtat en dignitat i en oportunitats ja està teòricament - però sembla que no encara pràcticament - assolida. L’època de les reivindicacions ha estat gloriosa: ara hi ha el “feminisme autèntic” (admirable) i desprès una mena de cosa “rancuniosa” (l’anomeno “feminisme degenerat”), que no sé què pretén: anular la feminitat i la masculinitat?… o coses pitjors. Nusé!

Durant aquests dies en què col·laboro amb una “Universitat d’estiu de filosofia” (Vallès occidental), on hi ha ètica, sociologia, i molta vitalitat cultural, intentaré pensar-hi. Mentrestant, us deixo amb tres imatges / informacions:

• la carta que vaig publicar al Magazine de La Vanguardia del 25 de juliol, relacionada amb el  “dossier”, “La nueva mujer china”, que havia sortit quinze dies abans. Em va impresisonar el testimoni de la Shu Ching (a la 1a imatge)
• l’interès que, per a alguns de vosaltres, pot tenir fer-se amb “Le concert” (trailer aquí), una recomanable pel·lícula divertida i dramàtica, que vaig anar a veure al “Glasgow Film Theatre” i que té escenes musicals excel·lents, entre d’altres mèrits
• la fotografia que em vaig fer  a la Royal Mile d’Edimburg, davant l’estàtua de David Hume. És maco que posin estàtues de filòsofos pels carrers… També vaig anar al cementiri on està enterrat (a Edimburg mateix) i em vaig informar de detalls de la seva vida. És ben curiós que havent-hi només 5 filòsofs a les proves de Selectivitat de Catalunya (Plató, Descartes, Mill i Nietzsche, a més de l’escocès del XVIII) sapiguem tan poc – parlo per mi, clar! – d’ells. I si hi afegissim alguna dona filòsof ? Alguna proposta s’ha fet…

Us deixo aquí, amb les imatges de les tres coses comentades. No deixeu d’escriure’m, que sempre contesto, com sabeu.

Avui, 9 de maig de 2010, l’Europa dels nostres temps compleix 60 anys. No són pas pocs. Felicitem-nos!
Des del 1950 s’ha fet molta feina: s’ha promogut la integració de pobles ben diferents, s’ha allunyat el fantasma de les guerres, s’ha col·laborat al progrés de tot el món. També hi ha algunes ombres. I la crisi passa factura, com veiem aquests dies.
Un dels símbols de la Unió europea és el seu “motto”: “Unity in diversity”. Això dóna moltes esperances per als pobles i les persones. Perquè sabem som iguals en dignitat, oi tant!, però també som ben diversos.
Ara, amb la globalització i els fenòmens migratoris massius, amb les noves telecomunicacions, i amb una economia mundial, ho notem més que no pas – potser – els nostres avis, aquells en temps del quals va començar l’aventura de la nova Europa.
Se’ns diu que hi ha poca consciència de la identitat europea. Potser és cert. A vegades no la coneixem prou. Per aquest motiu, celebrar un altre del símbols d’Europa, el de la festa del 9 de maig, és una oportunitat que cal aprofitar.
Enguany, el 2010, és l’Any europeu de lluita contra la pobresa i l’exclusió social. Una qüestió ben rellevant, que a tots ens afecta. En aquests dies previs hem aprofundit en aspectes d’aquesta “Europa social”. En diferents assignatures del nostre currículum – des de les Socials al Projecte de recerca, o en Música, Educació eticocívica, Llengües estrangeres, Educació Visual,… – s’han treballat unes mateixes temàtiques. La preparació ha estat intensa.

De fet, com es veu en el programa, el dimarts vam tenir una interessant sessió de treball (amb el Sr. Joaquim Millan), i els dies següents: elaboració de l’Eurobaròmetre de la pobresa a Roses, muntat l’exposició d’”arte povera”, assajar l’Eurorap, els resultats dels concursos, l’estudi i el treball al Campus virtual, activitats en Llengües estrangeres i en Socials … Tenim uns alumnes maquíssims!

El nostre desig és un: cal ser rics – rics per dintre, plens de justícia i solidaritat – si volem que no n’hi hagi de pobresa. I, a Europa, tots plegats, ho podem fer. Ho podeu aconseguir!

Al nostre Institut hem fet un munt de coses. Veieu -ho a la pàgina web…. I per molts d’anys!!!

El divendres 7 de maig ha culminat la feina fent uan gran festa – celebrativa i acadèmica – a la Ciutadella, amb convidats de luxe (com el Sr. Manel Camós, director de la Representació de la UE a Catalunya, i les autoritats locals) i activitats genials!  Havia començat ben aviat, a les 8 del matí, amb un Cinefòrum i, fins a les dues tocades, un no parar. Moltes gràcies a tots, professorat i alumnat!

Aquí teniu dos reportatges d’Empordà TV: un de previ i el del dia 7. I el famós audiovisual realitzat íntegrament per alumnes de Secundària. Finalment, us poso l’enllaç a l’article d’opinió publicat ahir a El Punt (aquí en PDF), per a felicitar-nos tots els europeus(i tot el món).

Més vídeos: l’Euro-rap; una explicació de tot plegat en anglès, i entrevistes a Girona TV i – una altra – a Canal Nord. I un reportatge a Canal Nord.

Quan no ens trobem prou bé, o no ens ve de gana, potser voldríem quedar-nos a casa, però – això sí – sense deixar de ser presents on hem de ser (treball, vida social, escola, diversió..). De fet, quan un no pot anar a treballar per malaltia, per exemple – en la meva feina – hi envien un “substitut”. Ara bé: ja voldríem ser nosaltres mateixos, ja. I també desitjaríem ser més forts, atractius, sans… Tot això és planteja en una pel·lícula recent.

A vegades, el cinema ens pot fer pensar, i de debò. Acabo de veure “Els substituts” (“Surrogates”). Aquí teniu la referència a IMDB. És del 2009, el director es diu Jonathan Mostow i, entre els actors, destaquen en Bruce Willis i la Radha Mitchell.

Com altres films de ciència ficció (i alguns de recents, en valen la pena: “La illa”, etc.), el guió planteja una situació de futur per analitzar problemes del present. En aquest cas, som davant d’una societat completament sedentària: i la pel·lícula ens dóna el senyal d’alerta de què pot passar-nos si els humans abusem dels avenços tecnològics i renunciem a treballar, fins i tot a viure, per a no esgotar-nos, per a evitar el desgast físic, per no tenir cap dany… La situació és que, com a mesura de “seguretat”, fem servir uns “substituts” (uns robots, que es carreguen quan cal, són com els nostresrepresentants, això sí, dissenyats i escollits segons els nostres gustos).
A més del risc del (1)  “no moure’s de casa”, també adverteix dels perills que (2) els humans ens acabem relacionat els un els altres només mitjançant la tecnologia – com potser estem fent vostè i jo ara mateix -, cosa que no sembla tan llunyana: entre el creixement d’Internet i l’aparició d’addictes a les xarxes i a la comunicació digital que – de fet – semblen, i potser són! – millors via web que no pas en persona
Un tercer punt d’actualitat és (3)  l’obsessió per l’estètica, per l’aparença: allò primari és la joventut i l’aparença física, volent amagar sempre els defectes, l’envelliment… Tothom sembla que estaria feliç de tenir un “substitut”, que es conserva sempre perfecte i dóna infal·liblement una bona imatge de nosaltres mateixos als altres. Per això, quan – al final – el protagonista aconsegueix que les persones reals surtin dels seus amagatalls domèstics al carrer (en babutxes, pijama, descuidats i tristos…), sorgeixen les esperances d’un recomençar vertaderament humà.
Vegi’n la pel·lícula amb calma i ja em diran.
L’argument aparent, el visual, és que en uns anys futurs existeixen rèpliques robòtiques del 98% de les persones (només un pocs viuen en unes reserves, sense cap màquina, com tornant enrere en el temps, enmig de la misèria materila i aïllats). Les persones del carrer, per tant, són substituts del seu propietari en la vida diària, mentre l’humà original els manega per control remot. Els “substituts” són versions millorades d’un mateix: més fort i guapo, i mai envelleix. Un agent de l’FBI ha d’investigar la destrucció del substitut d’un noi que, però, també ha resultat realment mort. La investigació ens fa pensar sobre el sentit de tot plegat. El mateix policia ha patit abans la mort d’un fill i, ara, la seva dona – real – només es relaciona amb ell a través del duplicat d’ella.
No els explico més: val la pena, veure-la, amb calma. La pel·lícula és dinàmica i el guió està ben travat.