El mal

Definició del mal

Generalment s’entén com a mal allò contrari al bé, el que s’allunya d’allò lícit i honest. I també podríem dir que no existeix el mal sense el bé i viceversa.
D’una manera més extensa, diríem que el mal és l’oposició de tot allò existent que atempta contra els desigs i les necessitats individuals, des d’on sorgeixen els sofriments humans i, allò que ens fa sentir infeliços.
Tradicionalment, trobem definit el mal sota diversos sabers. Per exemple, la mitologia relata de forma al·legòrica els grans fets històrics i naturals de l’origen i la fi del mal i, les ciències humanes expliquen l’origen del mal des de l’ànima, la societat o l’essència d’igual manera que ho fa la filosofia.
Però en el sentit més genèric i universal s’acostuma a distingir entre el mal natural, el mal físic, el mal cultural i el mal moral o metafísic (amb algunes variacions segons on el trobem definit).
·El mal natural està molt lligat a l’apartat del mal físic. Les diferències que podem trobar entre l’un i l’altre són bastant mínimes. Aquest fa referència a la mort, la vellesa i les malalties. Però també es troba associat a cataclismes que precipiten mal físic.
·El mal físic comprèn tot allò que danya l’home, com les lesions corporals o el patiment psicològic. És el mal que es troba més lligat a la violència.
·El mal cultural és aquell constituït per la pobresa, el racisme, la guerra el sexisme i la discriminació per l’edat.
·El mal moral es regeix per la desobediència al déu o déus als quals ens considerem devots, i es troba fonamentat al mateix temps en el mal metafísic. Es considera que el mal moral és el resultat de la debilitat bàsica de la naturalesa humana, la incapacitat que té l’ésser humà per dominar la passió. Per tant, el sexe dèbil, és a dir, la dona, és el que més erra.

Imatge de previsualització de YouTube

 

Relació del mal amb la dona

Hi ha un principi bo que va crear l’ordre, la llum i a l’home. I un principi dolent que va crear el caos, l’obscuritat i la dona”. Pitàgores

 

La dona ha estat involucrada en el mal des de temps remots, unides a ell com a forma essencial d’ésser. El homes han creat les explicacions mítiques, religioses i científiques que pretenen justificar la opressió femenina. Per això, com ja hem dit, la dona pertany al sexe dèbil, i és més propensa a deixar-se endur per les passions i a ser temptada per la maldat. Així, segons els homes, la dona és mereixedora d’opressió a causa d’aquesta perversitat anímica i física, a causa de ser incitadores del desig masculí i la portadora de la culpa. És a dir, la dona inicia el mal i l’home és l’encarregat de retornar el bé i la pau.

Amb tot això volem dir que la dona ha estat sotmesa a menys llibertats que els homes i se les ha considerades com a malèvoles i dignes de rebre un càstig sever per coses en que els pertanyents al gènere masculí es troben exempts.

 

Segons diferents estudis aquesta repressió de la dona i aquesta relació ínfima amb el mal és deguda a la biologia del cos femení. Tant a causa dels misteris que troben els homes en la menstruació (malaltia que crea en les dones un estat d’histèria i les fa víctimes de la bogeria) i la procreació, com, també, a causa de l’anatomia amb el sexe amagat, humit i, sembla ser, profundament perillós. L’Antic Testament, per exemple, considera tota dona menstruant bruta e impura.

En resum, la dona és un ésser misteriós i a la vegada temptatiu i atractiu per els homes. L’origen de sentir la dona com a l’encarnació del mal radica bàsicament en el desig que el cos femení crea en els homes, al considerar ells el seu propi desig com a dolent i no poder suportar-lo, el localitzen en allò desitjat: la dona. Així, la dona és identificada amb el mal i, per tant, és subjecte de la hostilitat masculina. Hostilitat que reflexa també la por, la desconfiança davant l’ambivalència en el poder. Belluscio, 1996: 36 :“la mirada misógina hacia una hembra esculpida a la medida del deseo, el odio y la fantasía de los hombres”.

 

Partint d’aquesta por i hostilitat, els homes han desenvolupat un sistema de vida patriarcal per tal de mantenir controlada la dona. La jerarquització de Déu/s-home-dona, no només deixa la dona en posició secundària en relació la divinitat, sinó què també li confereix una identitat negativa en relació amb allò diví. Segons Ann Kaplan (1983) “El patriarcat destrueix a la dona independent, que lluita per tenir un discurs i una subjectivitat pròpies”.

En aquest imaginatiu patriarcal la dona pot ser la més vil, però també pot ser la més bona. Manques d’ésser, però donadores d’ésser. La dona fatal (Malleus maleficarum): les bruixes, les sufragistes o les beguines, és a dir, la població femenina rebel o les transgressores de l’ordre patriarcal, es converteix en víctima de la violència masculina i, en la major part dels casos, paga amb la seva vida els pecats comesos (com a la crema de bruixes de l’època medieval). El Déu de l’Antic Testament va decretar: “A la hechicera no la dejarás con vida”.

Per altra banda, la bondat femenina és utilitzada com a forma de control sobre aquestes. La dona és bona a causa de la maternitat; la cura i l’atenció als altres la fa ”l’àngel de la llar” (la donna angelicata). Ambdues característiques, bondat o maldat, han servit com a medi de control que ha fet sentir la dona bondadosa per obedient, per viure en funció a sevir la resta… en l’ordre patriarcal només la obediència dignifica la fèmina.

 

Exemplificació

Com a exemple d’aquesta dualitat trobem a l’època clàssica dues figures antitètiques que representen l’ideal de bona dona i esposa (Pènelope) i l’ideal d’esposa i dona dolenta (Clitemnestra).

"Clitemnestra y Egisto a punto de matar a Agamenón" Guerín

Com ja hem explicat a la classificació de dones, Clitemnestra va assassinar el seu marit Agamèmnon quan tornà de la guerra de Troia. Acte terrible a ulls de la societat i severament castigat. Per això Clitemnestra és un ideal de dona dolenta. I així la dona és reiteradament considerada un ésser poc fiable, traïdor, manipulador i venjatiu.

 

Imatge de previsualització de YouTube

 

 

 

 

 

"Penélope" Waterhouse

En canvi, Penélope (Πηνελόπη): filla d’Ícar i de la nimfa Peribea i, esposa d’Odisseu. La llegenda i la literatura clàssica han donat celebritat universal a Penélope per la fidelitat guardada al seu marit, a qui va esperar durant vint llargs anys mentre ell es trobava a la guerra de Troia. Penélope és quasi la única dona dels herois grecs que participaren en aquesta guerra que no va sucumbir als dimonis de l’absència. Per aquest motiu és considerada l’ideal de bona dona i l’antítesi de Clitemnestra.

 

 

La història de Penélope ha quedat molt assumida en la societat d’avui dia, el que ha derivat adaptacions tant actuals com satíriques.
Per exemple, el cantant Serrat va fer una cançó describint aquesta història com si en fos una contemporània.
Imatge de previsualització de YouTube
O per exemple, el programa de televisió Un, dos, tres va fer un musical satíric de la Odissea. En aquesta escena Penèlope parla del que ella sent rere l’arribada d’Odisseu després de la seva llarga absència.
Imatge de previsualització de YouTube

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *