Referents literaris

Com ja hem estat veient amb anterioritat, la dona ha estat infravalorada en tots els àmbits de la vida pública i social. En la literatura, un altre àmbit, també succeïa el mateix. Des de els inicis de la literatura com a tal, és a dir, com a entreteniment i gaudi, amb la Ilíada d’Homer datada al segle VIII a.C com a primera obra literària del món occidental, ja s’observa una càrrega negativa al personatge femení. En el cas concret de la Ilíada, el personatge és Hèl·lena, que causa tots els problemes entre els Aqueus i els habitants d’Ílion.

Helena de Troia, d'Evelyn de Morgan (1898, Londres)

En temps posteriors, en època medieval, la figura de la dona es va veure majoritàriament anul·lada ja que el propòsit literari era el de rellevar la mística i la religió, com és el cas de la gesta del Mío Cid. Tanmateix si era mencionada, només era com a crítica o ordres a com havia de ser una bona dona.

Posteriorment, en el renaixement, la dona es va idealitzar i estereotipar, convertida en la donna angelicatta, la qual va tenir ja en el S.XIX el seu oposat, la femme fatale. Amb el tòpic de la femme fatale la dona era considerada, tal i com havia estat des dels inicis de la cultura occidental, una perdició per l’home, la que pecava i portava a l’home juntament amb ella a la perdició, la que no tenia escrúpols per aconseguir quelcom que volgués, que converteixen a l’home en “fràgils marionetes”, en “víctimes pusil·lànimes”, que esdevindran més populars a principis del segle XX. El primer escriptor que va parlar de femme fatale va ser Mario Praz, en el seu clàssic assaig “La carne, la muerte y el diablo”. Praz concentra tots els seus esforços en les expressions algofíliques de la literatura romàntica tenint en compte també des de els seus precedents com els seus posteriors seguidors decadents. Per tractar la figura de la dona fatal al·ludeix a exemples com “hermosa captaire, velles seductores, negres fascinants i cortesanes humiliades”. A partir d’aquesta primera al·lusió, diversos autors coetanis i posteriors, van apostar per aquest tipus de personatge. Entre els més coneguts estan Gustave Flaubert, amb Madame Bovary,i Leon Tolstói, i la seva Ana Karénina.

Per una banda Flaubert a Madame Bovary, una novel·la on laprotagonista Emma Roualt, una dona il·lusa i somiadora, que pretén trobar la anhelada i esquiva felicitat en el seu món de fantasia, aparent i superficial, es casa amb el metge Charles Bovary, suposadament enamorada d’ell, a qui comença a menysprear i fins i tot odiar, per anar a la recerca d’altres vincles afectius amb altres homes que la conduixen a l’adulteri. Aquests afers extramatrimonials acaben en profundes i agres decepcions, que unides al confrontament d’allò ideal i del que és real, la porten fins a un inexorable final fatal: el suicidi.

Imatge de previsualització de YouTube

Tal i com es pot veure, Flaubert opta per una protagonista maquiavèl·lica que abandona de manera parcial al seu inepte marit per buscar altres afers. En aquesta novel·la veiem la dona freda, la femme fatale, que no té cap mena d’impediment moral per deixar al seu marit en segon lloc i fer que aquest adquireixi una faceta més victimista encara.

Per altra banda, León Tolstói, a Ana Karérina, adopta una postura similar a la de Gustave Flaubert a Madame Bovary.

Imatge de previsualització de YouTube

Així doncs, a través de la literatura passada i la actual, de la qual és impossible parlar perquè està en constant moviment i canvi, observem el pas que ha deixat la dona com a causant del mals, sempre qualificada com a dolenta i perversa.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *